4.1.2 El patrimoni cultural - Blanes promoció

4.1.2 El patrimoni cultural
Catalunya és una de les comunitats europees que acull un major nombre
de visitants cada any, constitueix una de les destinacions per excel·lència
d’Europa, i és també molt important com a comunitat emissora de turisme.
Aquest fenomen, consolidat a partir de la dècada dels 70, ha estat
escassament estudiat (menys en el seu vessant econòmic), sobretot pel que fa
a la percepció del patrimoni cultural. Aquest constitueix, sovint, el nucli de
l’experiència del viatge, allà on es produeix la certesa de l’aprenentatge que
provocarà la satisfacció i la certesa de l’adquisició individual d’un bé
memorable. És paradoxal que, després del franquisme, s’hagi volgut reforçar
tots els signes d’identitat de la nostra comunitat: llengua, cultura, identitat
nacional, etc., i en canvi poc s’ha fet per transmetre aquest patrimoni als
visitants. Ha estat una feina de recuperació interna que no ha tingut paral·lel en
el que s’ha ofert als visitants, ja que s’han continuat ensenyant als turistes els
mateixos llocs i, sovint, les mateixes obvietats que als anys 60 i 70.
El procés mundial de canvi en la distribució de la riquesa i la millora de les
rendes en molts països ha afavorit la irrupció indiscutible d’una de les eines
més importants per a la nova relació global: la cultura. Ja sigui impulsada per la
tecnologia, el saber o el benestar; la necessitat de conèixer altres realitats, la
cultura i el interès per tot el que és diferent són cada vegada més importants.
Per aquesta raó, el procés de globalització comporta també un procés
d’enfortiment de la diversitat, de la diferenciació i de la singularitat. En aquest
sentit, un dels grans atractius que poden oferir els països de l’òrbita
mediterrània és la descoberta i presentació d’un patrimoni cultural tan ric com
heterogeni. Malauradament, les actuacions sobre aquest patrimoni cultural
(normalment mancades d’estratègies adequades) s’han centrat quasi
exclusivament en la investigació i la conservació.
És precisament aquest caràcter sectorial de les actuacions, combinat amb
el funcionament lent i burocràtic de l’administració en matèria de patrimoni
cultural, el que ha dificultat la possibilitat d’establir un diàleg amb els altres
sectors implicats i de gestionar els valors estratègics que van més enllà de la
dimensió estrictament científica i conservacionista. La reducció del dèficit públic
i la restricció pressupostària han augmentat la tensió entre les necessitats i
recursos disponibles de les administracions públiques amb competències en la
protecció del patrimoni cultural. Aquesta tensió ha estat especialment intensa

en els països de la conca mediterrània, molts dels quals amb un patrimoni molt
ric que reclama constantment actuacions en matèria de conservació. Aquestes
circumstàncies fan encara més urgent el desenvolupament de nous models de
gestió que garanteixin un equilibri entre les actuacions de conservació, recerca
i difusió, i el diàleg i la col·laboració amb els altres sectors de l’administració i la
societat. Seguint aquest criteri, el patrimoni cultural pot esdevenir un gran
recurs per a la reconversió conceptual del turisme del nostre territori. El
desenvolupament de models turístics sostenibles que tendeixin a
l’especialització i que considerin que el paisatge és el suport bàsic per al
desenvolupament del sector turístic pot esdevenir clau per a l’assoliment d’un
dels reptes de futur: el turisme com a sector econòmic amb garantia del
respecte pel medi ambient i l’entorn cultural, i la valoració del patrimoni cultural
com a quelcom essencial per a la qualitat de vida i la prosperitat dels ciutadans.
Cada vegada serà més difícil que un elements aïllat pugui continuar tenint
interès si en el seu entorn no es millora la qualitat paisatgística i la resta de
recursos culturals. Aquest turisme de major qualitat tindrà escàs interès a
desplaçar-se per un territori inhòspit i degradat, ja que, a més de la platja, tindrà
la necessitat d’utilitzar els elements i les infraestructures culturals propis del
territori que visita.
Aquest document, per tant, afrontarà diversos dels aspectes relacionats
amb el patrimoni cultural de Blanes que tenen o poden tenir una certa influència
en el desenvolupament d’un model turístic sostenible. Els elements analitzats
es poden agrupar en dos grans blocs: a) el patrimoni històric i arquitectònic i b)
els serveis culturals i recreatius actuals. El primer bloc aplega el patrimoni
arquitectònic blanenc, els museus i col·leccions visitables, els arxius municipals
i històrics i algunes manifestacions folklòriques. El segon bloc comprèn alguns
serveis i recursos culturals i activitats lúdiques relacionades amb la cultura.
Es tracta d’una anàlisi preliminar, tan sols una pinzellada general per
identificar els principals elements de la cultura blanenca. No és, ni de bon tros,
un document exhaustiu. En alguns casos, com quedarà patent al llarg d’aquest
treball, caldrà apuntar la necessitat d’efectuar estudis més detallats d’alguns
dels aspectes aquí tractats. Aquest és el cas, per exemple, del patrimoni
arquitectònic i arqueològic, del qual en aquest capítol s’inclou en primer
inventari.

D’altra banda, a causa de la gran importància del sector turístic al municipi,
i pel fet que generalment el patrimoni es veu lligat a pràctiques turístiques i
recreatives, en aquest document es fan algunes referències a la relació entre
els elements destacats de la cultura local i els seus aspectes més lúdics.
4.1.2.1 El patrimoni arquitectònic i arqueològic
La millor manera de conèixer i explicar les excel·lències i malastrugances
del patrimoni arquitectònic i arqueològic del municipi de Blanes és, sens dubte,
repassant la seva llarga i rica història. Efectivament, la vila de Blanes té una
dilatada història, poblat des d’antic per diverses civilitzacions que han deixat,
d’una manera o altra, la seva empremta. Tot i així, no sempre s’ha sabut
reconèixer la importància de l’herència del passat i, en conseqüència, el
patrimoni històric i arquitectònic del municipi s’ha vist reduït a la mínima
expressió en poc menys de 50 anys. El fort desenvolupament urbanístic i
econòmic (dins del qual el turisme ha jugat un paper destacar) de les darreres
dècades, juntament amb una manca total de sensibilitat vers el patrimoni local,
han estat els principals factors explicatius d’aquesta situació tan negativa. El
fet és que, ara, el que les noves tendències del turisme alça com a recurs
turístic de primer ordre fou, en el seu moment, maltractat i destruït en defensa
d’un desenvolupament econòmic i turístic entès erròniament.
a) Evolució històrica i urbanística del municipi de Blanes
Malgrat que d’una forma generalitzada s’accepta que els orígens de l’actual
ciutat de Blanes cal cercar-los en l’antiga Blanda romana, s’ha de tenir en
compte que la presència de l’home al nostre municipi és bastant més antiga
que això. En arribar els romans a la contrada es varen trobar amb l’existència
de tota una sèrie de poblats ibèrics situats al llarg de tota la zona costanera.
Sembla que un d’aquests poblats, tal i com també esmenten algunes fonts
antigues, va ser el del turó de Sant Joan de Blanes. Tot i que les restes estan
molt destruïdes, és bastant possible que el poblat iber estigués en el vessant
sud, mentre que al cim hi hauria un lloc de guaita que serviria per comunicar-se
amb els altres poblats de la zona.
En tot cas, deixant de banda aquestes pobres referències, poc més es sap
d’aquests antics pobladors. Els pocs vestigis arqueològics existents d’aquests

primers períodes no han estat estudiats en la seva justa mesura. A part de les
excavacions que es van dur a terme al Puig d’en Lledó (Muñoz Amilibia –1972-
i, Vilà i Bota –1976-), poc més s’ha fet. Les altres restes de que es disposa
s’han anat trobant d’una manera aïllada i esporàdica. Sembla bastant probable,
per tant, que encara no s’han exhaurit totes les possibilitats arqueològiques que
ofereix el municipi de Blanes. L’ampliació de les excavacions que es van dur a
terme a un petit sector dels Pedrets i la realització de noves prospeccions a
d’altres indrets de la ciutat podria contribuir a aclarir una part de la història de
Blanes. Aquest desconeixement ha donat peu a múltiples interpretacions i
hipòtesis radicalment oposades que, de ben segur, es podrien resoldre a partir
d’un treball arqueològic definitiu.
El que sembla clar és que l’origen del poblament de Blanes i la seva
posterior evolució estan estretament relacionats amb les peculiars
característiques geogràfiques de la contrada. De fet, la ubicació de la vila és
privilegiada (i encara més ho devia ser per aquells antics pobladors), doncs
aquí hi conflueixen el mar (pesca, comerç...), la muntanya (turons que donaven
una certa protecció i que a més eren punts de vigilància excel·lents) i la plana
al·luvial de la Tordera (zona agrícola molt rica i que a més esdevé un lloc de
pas natural cap a l’interior de la contrada).
Respecte al poblament romà de la ciutat els coneixements són una mica
més extensos. A part de la conservació de vestigis materials, també es disposa
de diferents referències a partir de les fonts llatines (Plini el Vell, Pomponi Mela
i d’altres). Aquests autors parlen de Blanda com a “oppida vivium romanorum”
(lloc emmurallat). També esmenten el seu caràcter de colònia regida pel dret
romà. Les descripcions d’aquests autors la posen al mateix nivell que altres
importants ciutats romanes com Iluro (Mataró) o Baetulo (Badalona), fet que
podria demostrar que era un nucli de poblament bastant superior a una simple
“vil·la” rural. Malgrat tot, les troballes recollides fins avui dia no estan en
correspondència amb la seva suposada importància. Fins al moment, les restes
del puig d’en Lledó (els Pedrets) i d’altres troballes menors que s’han trobat ran
de l’església parroquial, al Racó d’en Portes i prop de l’ermita de Sant Francesc
són les úniques mostres recollides.
L’anàlisi de les restes arqueològiques que es van trobar durant les
excavacions dels Pedrets poden contribuir a interpretar aquest període. El
jaciment romà dels Pedrets, situat a l’anomenat Puig d’en Lladó (a uns 40 m
d’altitud sobre el nivell del mar) no seria, però, el nucli de la ciutat de Blanda. La

derivació plural del topònim (Blanda-Blandae) pot fer referència a l’existència
de més d’un nucli de poblament, tal i com la distribució variada de les troballes
també podria indicar.
Entre els darrers segles encara influïts per la civilització romana (segle III
dC.) i el final del segle IX i l’inici del X, època en què la documentació comença
a esmentar llocs concrets, hi ha un llarg temps en què no es té cap referència
concreta del que va succeir a la zona. Pocs són els vestigis d’aquesta època
que s’han conservat fins als nostres dies (entorn de la basílica de Santa Maria
de Mataró, ermita de Cabrils i, sobretot, la cambra o edicte que es conserva
sota l’església medieval de Sant Pol de Mar). Seguint la tònica general, a
Blanes tampoc s’ha trobat cap document ni vestigi que ens demostri algun fet
ocorregut durant aquest llarg període, primer dominat pels visigots i
posteriorment pels àrabs. Per tant, tot el que es pugui dir sobre Blanes durant
aquest període entra en el camp de les suposicions. Com a màxim, es pot
intentar reconstruir el que va passar a partir dels successos enregistrats en
altres indrets de similars característiques.
En aquest punt és important destacar que en el llibre “Resumen historial de
las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona”, escrit el 1678 per Joan
Gaspar i Jalpí 1 (fill de Blanes), es deixa constància de quina podria ser la
situació de Blanes durant aquest període. Diu així: “… y es ignorancia
manifiesta dezir que esta villa (Blanes) se poblò de la de Tordera; pues es
llanisimo, que Blanda es la misma población que antiguamente se llamò
Blanda Ciudad. …no dudarà alguno, que Blanes nunca totalmente estuvo
destituida de sus naturales. Pero no negamos que despues de la concession
de aquel privilegio 2 ... de D. Guerao de Cabrera, y de Don Guillermo de Blanes,
muchos de Tordera no volvieron à Blanes, …”
1 La credibilitat de la figura de Joan Gaspar i Jalpí ha estat qüestionada molt sovint, doncs s’ha
comprovat que moltes de les coses que afirmava no eren certes. Això succeeix sobretot quan
parla de Blanes. Ell era d’aquesta vila i, per tant, és lògic que exageres en alguns moments. En
tot cas, això no hauria de significar que tot el que diu és fals (cal saber distingir entre allò que
clarament és una exageració i el que simplement és una descripció d’un fet ocorregut). Però
també és cert que aquest personatge ha estat un dels pocs que ha intentat fer una interpretació
històrica de Blanes (encara que a la seva manera) i això, sens dubte, té un valor que s’ha de
reconèixer.
6 Al 1260 el vescomte Guerau (VI) de Cabrera i el seu subfeudatari Guillem de Blanes
atorgaren uns privilegis al port i a la vila de Blanes per afavorir-ne el poblament i l’expansió.
27 El varvassor o castlà, nomenat per un baró o comdor, era l’encarregat de la guarnició d’un
castell.
8 Guerrers professionals que en nombre de 5 i 10 constituïren el grup d’un castlà i la guarnició
d’un castell. Els milites podien tenir masos o peces de terra posseïdes per herència o adquisició
en qualitat d’alous o de feus.

Cap a la fi del segle X i durant la primera meitat del segle XI es produí a
Catalunya la implantació definitiva del sistema feudal. Tota la Selva (llevat del
sector osonenc de les Guilleries) i una part del Maresme, concretament
l’anomenat Alt Maresme) era integrada dins el comtat de Girona i, per tant, sota
el domini dels comtes de Girona. Com a resultat dels esdeveniments polítics i
també com a expressió simbòlica de les relacions de poder, els que en un
principi eren lloctinents o delegats del comte, adoptaren, a mitjan segle XI, el
títol del respectiu patrimoni familiar. Així, el vescomte de Girona esdevingué
vescomte de Cabrera, patronímic que provenia de les possessions del primer
nucli del llinatge, al Cabrerès.
L’augment del patrimoni inicial es va fer amb infeudacions d’altres béns que
els vescomtes reberen a la comarca i terres. El terme de Montsoriu (propietat
dels vescomtes de Cabrera per raó del seu càrrec), per exemple, comprenia els
actuals municipis d’Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu, Breda, Riells de
Montseny, Maçanes, Hostalric i Fogars de Tordera. Més endavant el domini
dels vescomtes s’amplia amb els termes de Blanes, Vidreres, Torcafelló o
Maçanet de la Selva, Argimón, amb el municipi de Riudarenes, i un gran sector
de l’actual de Santa Coloma de Farners, el terme de Sils, la vall d’Osor, la vall
d’Anglès, els antics termes de les Agudes, Montseny, Montclús i Montpalau,
fora ja de la actual comarca de la Selva, i el domini eminent dels termes de
Solterra i Brunyola.
Resulta difícil dir si l’organització del territori dels vescomtes es produí
sobre assentaments previs o si fou arran d’això que aquests es van
desenvolupar. Segurament s’hi donaren lloc els dos fenòmens, depenent de les
circumstàncies particulars de cada cas. Pel que fa a la contrada hi ha qui creu
que durant el període en que fou zona fronterera entre el imperi carolingi,
establert a Girona des del 785, i el poder musulmà, consolidat a Barcelona fins
el 801, que es van fortificar els cims i puigs de la vall de la Tordera amb castells
com els de Montsoriu, Montclús, Farners, Argimón, Lloret, Blanes, etc. Si es té
present que l’ocupació àrab va tenir lloc després del 715, hom adverteix que la
contrada va estar sota domini àrab només setanta anys i que, durant els quinze
anys següents o precedents a la presa de Barcelona, fou un territori fronterer.
Això voldria dir que tots aquests castells tindrien el seu origen cap a finals del
segle IX, quan en realitat les primeres referències daten de finals del X.
A Blanes, si veritablement s’havia perdut el rastre des de l’època romana,
l’establiment del castell propicià un nou assentament. Si aquest ja existia

(segurament molt poc important) a ben segur que comportà una reactivació, en
tots els sentits, del poble. Un factor important que demostraria que Blanes
efectivament va estar habitada abans de la construcció del castell és el tipus
d’actuació que es va dur a terme. Aquí es va erigir un castell termenat,
construcció que cal distingir d’un simple castell o força. Aquests darrers tenen
una finalitat exclusivament defensiva o militar, mentre al termenat s’hi afegeix la
jurisdicció sobre un àmbit territorial (l’objectiu era obtenir uns recursos
econòmics i, per a això, fa falta una població que treballi la terra). De Blanes no
es coneix cap carta de poblament 3 entesa en el sentit d’una ocupació d’un
territori fins aleshores deshabitat, de manera que el més probable és que ja
estigués habitada. Sigui com sigui, el que sí està clar és que la construcció del
Castell de Blanes 4 significà el primer pas cap a la constitució del terme
municipal de Blanes.
Inicialment va existir un clar desajust entre el poder dels senyors feudals
(amb el castell termenat de Blanes al capdavant) i el poder religiós (amb la
parròquia de Santa Maria de Blanes 5 com a màxim exponent). Fins l’any 1319,
en què el bisbe de Girona Pere de Rocabertí l’erigí en parròquia independent,
l’església de Santa Maria de Blanes fou sufragània de la parròquia de Tordera.
Aquesta mantenia l’exclusiva de bateigs i enterraments. Però el
desenvolupament de la vila de Blanes va esdevenir tan important que els propis
habitants de la vila consideraren imprescindible tenir parròquia pròpia. Hi havia
un altre motiu: passar la Tordera per anar a missa o rebre els sagraments era
problemàtic quan venien les riuades. Presentaren la petició al bisbe, Pere de
3 El que es coneix són uns privilegis del 1260 que el vescomte Guerau (VI) de Cabrera i el seu
subfeudatari Guillem de Blanes atorgaren al port i a la vila de Blanes per afavorir-ne el
poblament i l’expansió. Aquests privilegis són reproduïts en un document del 1373 en el qual
Bernadí de Cabrera confirma les franqueses, llibertats, immunitats i privilegis atorgats pel seu
antecessor. Aquest i d’altres interessants documents figuren al Llibre de la universitat de la vila
de Blanes, traspassat recentment de l’arxiu de la parròquia de Santa Maria a l’arxiu municipal.
4 El castell de Blanes, dit inicialment de Forcadell, és esmentat per primera vegada el 1002 en
un document del vescomte Sunifred de Girona. La seva néta Ermessenda, que es casà amb
Guerau de Cabrera reconeix vers el 1050 i el 1053 tenir en feu dels comtes de Barcelona el
castell de Blanes (amb el de Cabrera i el d’Argimón). També apareix en un instrument fet entre
els anys 1051 i 1058 i en el que la comtessa Ermessenda restituïa al bisbe de Girona una sèrie
d’esglésies i de jurisdiccions i drets que retenia injustament. En el “Liber feudorum maior” hom
conserva diversos juraments de fidelitat retuts pels vescomtes de Cabrera als comtes de
Barcelona per aquest castell. Entre el 1050 i el 1076, Ponç Guerau, fill d’Ermessenda, signà
una convinença pel “castro de Blannes et de ipsa forteda qui ibi est aut in antea ibi erit”.
5 Segons Monsalvatje, la primera menció de l’església de Santa Maria de Blanes figura en un
document del 974, una butlla en què el papa Benet confirma un seguit de béns, entre els quals
aquesta església, al monestir de Sant Pere de Rodes. Pel que fa a l’Església parroquial de
Santa Maria de Blanes s’ha de dir que tot i que la construcció és plenament romànica,
probablement hi podria haver existit una primigènia construcció visigòtica amb culte a la Mare
de Déu que fou destruïda pels sarraïns als segles VIII i IX (això no deixa de ser una suposició).
El 1246 passà per una butlla pontifícia al monestir de Sant Salvador de Breda.

Rocabertí, el senyor Ramon de Blanes i els prohoms de la vila. El decret
d’erecció de la parròquia de Blanes fou donat el 7 de juny de 1319.
L’origen del model urbà que caracteritza l’actual ciutat de Blanes, per tant,
cal cercar-los en l’època medieval. L’ordre feudal va donar lloc a un estructura
concreta caracteritzada per un perímetre murallat amb diverses portes i torres
dominat pels centres de poder senyorial: el castell de Sant Joan i,
posteriorment, el Palau Vescomtal. A redós de la Parròquia i del castell de
Blanes s’anirà produint un fort desenvolupament de la vila 6 , ja amb uns termes
municipals més o menys clars però que evolucionaran al llarg del temps.
Aquest procés de creixement no es pot dir que sigui continu, ans al contrari,
més aviat es caracteritza per l’existència de nombrosos alts i baixos (guerres,
malalties, crisis econòmiques, etc.).
El que està clar és que durant tot el segle XV el nou palau de Blanes fou un
altre dels grans elements de desenvolupament de la vila, sobretot perquè es
convertí en la residència de les dones de la casa de Cabrera (aleshores
comtesses d’Osona i de Mòdica), entre les quals destacà Violant de Prades.
Amb Violant de Prades, com a governadora general dels béns del seu marit,
Bernat Joan de Cabrera, la vila de Blanes experimentà una gran creixença i
progrés. D’aquelles dates eren alguns dels notables edificis gòtics que hi havia
als carrers de Bernat Boades i carrer Ample i a la muralla de cara a la mar; es
reedificà la muralla i es reforçà amb un seguit de torres de defensa en els
angles; s’obriren nous portals i es construí la font gòtica del Carrer Ample.
Fou també Violant de Prades qui l’any 1458 agregà al terme municipal de
Blanes la platja anomenada de s’Auguer. Segurament aquesta ampliació del
terme municipal estava molt relacionada amb els drets de riberatge. En alguns
indrets marítims, com és el cas de Blanes, la baronia tenia el dret de “ribatge”
sobre tot allò que es desembarcava o recollia portat per la mar.
Un altre fet fonamental per a entendre el procés de constitució del terme
municipal de Blanes fou la consolidació, al llarg dels segles XII i XV, del
sistema municipal. La Universitat de Blanes, el funcionament de la qual era
molt similar al dels ajuntaments actuals, va reforçar el paper de la població
respecte a l’administració de la vila. Així doncs, es produeix una progressiva
institucionalització del règim local. Tots aquests aspectes es poden observar en
el “Llibre de la Universitat de la Vila de Blanes”, concretament en unes
6 En el fogatjament del 1378 ja tenia 197 focs, que el segle XVI (1553) havien passat a 220.
Recordem que cada foc estaria format per 4’5-5 persones.

ordenacions redactades el 1477 (i on s’especifica la manera d’elegir els jurats
que havien de regir la universitat de la vila de Blanes, les concessions del
consell general, etc.). Per aquesta raó aquest llibre esdevé una de les fonts
més importants per a l’estudi del municipalisme del segle XIV. Fou important
per a la vila la fundació del convent dels caputxins el 1583, bastit al puig de
Santa Anna, per iniciativa, sembla, dels jurats blanencs.
Aquest fort procés d’expansió de la vila de Blanes també comportà un
creixement urbanístic “fora muralles”. Al sector sud es traspassà la riera de
Blanes i, amb això, també el terme del castell de Blanes (el barri estava
enganxat a Blanes però pertanyia a Palafolls). Aquest desajust era l’origen de
múltiples problemes i conflictes de tipus administratiu i/o funcional que calia
solucionar. El 1603, el terme jurisdiccional de Blanes, que per ponent arribava
només fins a la riera de Blanes o de Valldoric, s’estengué fins a la Tordera (en
detriment del terme del Castell de Palafolls), i així els barris de s’Auguer i de la
Maçaneda restaren incorporats eclesiàsticament i civilment a Blanes. En darrer
lloc, l’ampliació fins a la Tordera també va significar que a partir d’aquells
moments els blanencs disposessin d’unes terres de cultiu molt fèrtils (i
necessàries per a l’alimentació d’una població cada vegada més nombrosa).
A la fi de la guerra dels Segador (1652), el marquès de Mortara, al servei de
la corona castellana, atacà la vila amb l’artilleria, la saquejà i la prengué contra
una aferrissada resistència al palau i a l’església. Uns 300 defensors de la vila
foren condemnats a galeres. El 1694, durant la guerra de la Lliga d’Ausburg, les
forces del general Clarke atacaren el port de Blanes i abans d’ésser rebutjades
ja havien enderrocat el palau, del qual només resta part de la façana, per bastir
un terraplè defensiu.
Durant la guerra de Successió la vila fou austriacista. Al segle XVIII
l’església fou ampliada amb la nau lateral dreta i hi fou col·locat un magnífic
altar barroc, destruït el 1936. A la fi d’aquest segle el viatger Francisco de
Zamora dóna compte de la revifalla de l’economia blanenca, especialment de
l’activitat marinera (9 vaixells per a Amèrica, 18 per a Itàlia, 12 per a la costa,
120 per a la pesca, i unes drassanes): i industrial (puntes de coixí, cordes, taps
de suro, bótes). En pocs anys, la població gairebé es duplica. Durant la guerra
del Francès, el general Verdier establí el quarter general a Blanes per a
preparar i executar el setge del castell d’Hostalric.

Al segle XIX continuà prosperant l’activitat marinera i la indústria del tap de
suro conegué l’apogeu. Durant aquest període, Blanes s’obrí al comerç
transatlàntic, cosa que va suposar un gran impuls socioeconòmic. Aquest
fenomen va anar acompanyat per un important creixement, fruit de l’augment
d’obrers necessaris interessats en treballar a les drassanes i d’aventurers que
volien embarcar-se per provar fortuna. Com a tota la costa, foren nombrosos
els qui emigraren a Amèrica a fer fortuna. Els que tingueren més sort ret
retornaren i construïren algunes de les cases que ornaren el passeig. Malgrat
tot, el segle XIX es va tancar amb una important recessió que va durar fins a
principis del segle XX. El comerç amb Amèrica va caure en decadència i la
població va començar a viure de la pesca, de la manufactura del suro, de la
terra, de la menestralia tradicional i del contraban.
Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX, moment en
què comencem a trobar els primers projectes no realitzats, la trama urbana
blanenca havia canviat de manera notable respecte de la d’època baix
medieval, per bé que encara no tan profundament com ho faria a mitjan segle
XX. Fins aleshores, els canvis més significatius havien estat el creixement
progressiu fora muralles (s’observen construccions des del segle XVI als barris
del Raval i de sa Massaneda per la banda de muntanya i a sa Carbonera i
s’Auguer per la banda de mar) i l’enderroc dels murs defensius entre el segle
XVIII i les primeres dècades del segle XIX. Precisament aquest fer va permetre
que a partir de 1814 s’urbanitzés la primera línia marítima i sorgís el passeig de
Dintre. En efecte, en aquesta època coexisteixen dues tendències generals de
creixement: d’una banda, el nucli s’expandeix seguint la línia de la costa (cap al
nord vers l’Esperança i Sant Antoni, i cap al sud vers s’Auguer i els Pins); i, de
l’altra, s’inicia el poblament seguint la carretera d’Hostalric a Tossa, que
passava a tocar del nucli (en direcció a Tordera creixen els Massans i en l’altre
sentit es pobla la Salut i la carretera de Lloret). A més, l’obertura del carrer
Ample el 1911 va permetre la connexió de Dintre Vila i el passeig cap a aquests
sectors.
Precisament un dels espais que a partir d’ara prendrà més protagonisme
serà el passeig de mar. Des de principi de segle s’aniran succeint un munt de
projectes per tal d’adaptar l’espai a les noves realitats. Les activitats lligades
amb la pesca i la construcció de vaixells quedaran situades progressivament
als extrems del passeig, sobretot a mesura que es va construint el port a partir
de 1913. La part central, en canvi, viurà tota mena de transformacions lligades
amb activitats culturals, d’oci i de turisme. Fins i tot els habitatges del passeig

aniran adoptant progressivament com a principal la façana que mira a mar. A
banda d’aquestes zones, durant la Segona República també s’urbanitzarà el
sector de l’Horta d’en Creus i la part final de s’Auguer.
Durant el període de la postguerra i fins a finals dels anys cinquanta, el
perímetre urbà no va variar gaire, però, en canvi, es varen fer força projectes
per millorar els serveis i les infraestructures. Els més monumentals i
ambiciosos, atesa la precària situació de les hisendes locals, són els que mai
no es varen executar. Els més emblemàtics varen ser el nou escorxador, de
1940; la urbanització de la plaça d’Espanya, de 1942, o l’eixampla per a 30.000
persones, de 1946.
A principis dels anys seixanta, amb l’arribada massiva d’immigrants atrets
per les bones expectatives de treball creades per a indústria (sobretot de la
SAFA), la construcció i el turisme, s’originà un model urbà caracteritzat per una
forta dispersió, una planificació desigual i una construcció accelerada. És en
aquest moment que es creen un seguit de barris al voltant del nucli històric:
Mas Enlaire, Mas Borinot i Valldolig al cantó nord; Mas Carolet i Ca la Guidó a
la carretera de Tordera; Quatre Vents i Mas Torrents a tocar de la SAFA; i el
Racó d’en Portes, la Plantera o Ntra. Sra. del Vilar a la zona sud dels Pins. El
fenomen de les urbanitzacions també arrenca d’aquest període i contribuirà a
agreujar el problema de la desconnexió del centre amb la perifèria. L’eclosió del
turisme de masses, per tant, va suposar la proliferació del sector servei i de la
construcció, alhora que s’iniciava una degradació urbanística i ambiental de la
ciutat.
Paral·lelament a aquest creixement extensiu, és interessant constatar que
molts dels projectes d’aquest període fins l’any 1975 tenen a veure amb intents
d’aprofitament del vessant turístic del municipi, tant des de l’òptica pública com
des de la promoció privada. Això explica la gran presència de projectes
d’aquesta mena no realitzats, com per exemple els campaments per a
productors o els edificis de serveis a Sant Francesc, les diverses ordenacions
del passeig de mar o els grans blocs d’apartaments amb vistes al mar.
La urbanització dels darrers anys ha tendit a donar continuïtat al sòl urbà
tot intentant connectar els barris amb el centre ocupant les zones intermèdies.
Això ha fet que hagin sorgit nous barris com ara els Olivers, els Pavos, Mas
Marot o darrerament Mas Borrell.

) Elements d’interès
En aquest apartat s’inclouen tots aquells elements del patrimoni
arquitectònic i cultural que es consideren d’interès per al desenvolupament
turístic del municipi de Blanes. Per a això s’ha emprat un mètode de fitxes
basat en la col·lecció El patrimoni de la Selva: inventari històric, artístic i
arqueològic dels municipis de la comarca, dels historiadors i arqueòlegs Jordi
Merino i Joan Llinàs 7 (veure Annex 1). En cadascuna d’aquestes fitxes es
detallen i es descriuen els següents punts: nom, situació, data de construcció
(cronologia per jaciments arqueològics), categoria, estat de conservació,
protecció, propietari, extensions, activitat, descripció, història, tradicions, visita i
una fotografia.
En molts dels casos es tracta d’elements puntuals (una casa, una capella,
una església, etc.), encara que en ocasions la valoració també inclou l’entorn
immediat. Això és el que succeeix, per exemple, amb els masos, doncs a més
de la pròpia estructura de la casa també inclou les extensions annexes (pou,
era, bassa, capelleta, etc.) i les terres associades (poden constituir una unitat
paisatgística d’interès). Un altre aspecte important a valorar és l’organisme o
l’instrument de protecció del patrimoni cultural (Pla General, Ministeri de Cultura
o cap) i el grau d’actuació (total, elements, conjunt i entorn). En darrer terme,
en l’apartat “visita”, veurem quin és el condicionament i el nivell de preparació
del patrimoni per a ésser visitat i, per tant, explotat des dels punt de vista
turístic. A continuació es llisten els elements del patrimoni arquitectònic i
arqueològic blanenc estudiats i la seva correspondència amb les fitxes.
1. Ajuntament de Blanes
2. Ca l’Amado Carreras
3. Ca l’Orench
4. Can Balliu
5. Can Burcet
6. Can Miralbell
7. Can Tordera
8. Cal Ferrer del Puig
Elements amb fitxa Altres elements sense fitxa
a) Apartaments “El Delfí”
b) C/ Ample nº 7, 9 i 11
c) C/ Ample nº 10
d) C/ Esperança nº 43
e) C/ Jaume Ferrer nº 2
f) Can Deu
g) Can Jan Carreras
h) Can Rouret
7 En els cinc volums d’aquesta obra, editada pel Consell Comarcal de la Selva, s’han identificat
i estudiat 949 elements del patrimoni arquitectònic i arqueològic selvatà (dels quals gairebé 40
pertanyen al municipi de Blanes). La llista inclou des de grans edificis ben conservats fins a
necròpolis mil·lenàries, passant per forns, ponts i tota mena de testimonis del passat d’aquest
territori.

9. Capella de l’Antiga
10. Capella de la Salut
11. Capella de l’Esperança
12. Capella de Sant Francesc
13. Capella de Sant Joan
14. Capella de Santa Bàrbara
15. Carrer Nou, 12
16. Casa del Poble
17. Casa Folguera
18. Casa Saladrigas
19. Castell de Sant Joan
20. Cementiri Municipal
21. Col·legi dels Padrets
22. Convent de Sant Francesc
23. Escola de la Salut
24. Església de Santa Maria
25. Hospital de Sant Jaume
26. Font Gòtica
27. Mas Güelo
28. Masia del Vilar
29. Palau dels Vescomptes de Cabrera
30. Portal de la Verge Maria
31. Restes ibèriques del turó de Sant Joan
32. Restes romanes cala Sant Francesc
33. Restes romanes del nucli urbà
34. Santuari de la Mare de Deu del Vilar
35. Valldolig
36. Voltes del Carrer Ample.
i) El Vilar Petit
j) Font de la Mina
k) Mas Bachiller
l) Mas Bassó
m) Mas Beia
n) Mas Canaro
o) Mas Carbó
p) Mas Cateura
q) Mas Gelat
r) Mas Guillau
s) Mas Llorenç
t) Mas Solà
u) Mas Martí
v) Mas Montelles
w) Mas Montells
x) Mas Puig
y) Mas Rabanissa
z) Mas Rabassa
aa) Mas Sabata
bb) Mas Saboya
cc) Masia camí vell de Sant Joan
dd) Passeig de Dintre nº 8 i 10
ee) Passeig de Dintre nº 25
ff) Passeig del Mar nº 11
gg) Passeig del Mar nº 67
hh) Passeig del Mar nº 68
ii) Passeig del Mar nº 73
jj) Plaça Vella nº 5
kk) Pòrtic C/ Gibert
ll) Refugi antiaeri
Com podrem anar observant amb la lectura de les fitxes, molts dels
elements enumerats no tenen cap mena de protecció (fet que esdevé crític en
el cas del patrimoni rural). En d’altres casos, però, tot i que el Pla General
d’Ordenació Urbana de Blanes els hi atorga un determinat grau de protecció,
en cap cas es detalla en què consisteix la mateixa. Alhora, com s’ha comentat
anteriorment, gairebé sempre es tracta d’elements puntuals i aïllats, deixant de
banda la valoració de conjunt. En alguns carrers de Blanes, com per exemple el
de l’Antiga o el de l’Esperança, encara es conserven algunes de les
edificacions típiques del segle XIX i primera meitat del XX; cadascuna d’elles
per si sola potser no té un gran valor, però si el conjunt de les mateixes. En
general això es podria aplicar a tot el barri antic de Blanes, que caldria

conservar si es vol seguir oferint una imatge de zona d’interès patrimonial (fet
molt ben valorat pels turistes actuals).
Amb tot això es posa de manifest que el grau de preocupació del municipi
de Blanes pel seu patrimoni arquitectònic i arqueològic no sempre ha estat
l’adequat; ans al contrari, molt s’ha destruït en favor d’un teòric
desenvolupament econòmic i social. Avui en dia, però, si Blanes realment vol
adaptar-se a les demandes de les noves tendències del turisme, ha d’iniciar
sense contemplacions una acció decidida vers la conservació i revalorització
del patrimoni que inverteixi la situació actual. El primer pas per a fer-ho, sense
cap mena de dubte, és coneixent amb profunditat quins són els recursos
disponibles. Cal, per tant, un inventari exhaustiu contemplat en un planejament
modern i actual que proposi mesures correctores.
En aquest sentit, recentment ha sortit a la llum una iniciativa municipal per a
la protecció del patrimoni arquitectònic i històric (també inclou elements del
patrimoni natural i paisatgístic). Es tracta del “Pla Especial de Protecció del
Patrimoni Ambiental, Paisatgístic, Historicoartístic”, en el qual es fa una
primera proposta de suspensió de llicències i tramitació del planejament
urbanístic. Si realment aquesta proposta qualla i es materialitza, podria ésser la
resposta a molts dels problemes i amenaces del patrimoni local blanenc.
Donada la importància d’aquest avantprojecte, sembla oportú detallar les seves
característiques.
Objectius
a) Protecció de les àrees de patrimoni natural, de l’estructura ambiental i
paisatgística i de les lleres públiques.
b) Protecció d’àmbits paisatgístics singulars, verd privat protegit, àrees de protecció
paisatgística i paratges.
c) Protecció de conjunts urbans de valor historicoartístic: elements i conjunts de
patrimoni arquitectònic i urbanístic.
Mesures
- L’aplicació dels nivells de protecció proposats en l’avantprojecte sobre la
totalitat del territori municipal, representat en quatre categories: 1. L’estructura
ambiental i paisatgística; 2. Els “cauces” públics; 3. Els àmbits paisatgístics singulars;
i 4. Els elements i conjunts de patrimoni arquitectònic i urbanístic.
- La continuïtat de les gestions en curs davant de les autoritats competents
(Diputació de Girona i Generalitat de Catalunya) vinculades a la protecció del sistema
del riu Tordera i al sector de Pinya de Rosa.
Actuacions

1) Suspensió puntual de llicències d’edificació, reforma, rehabilitació o
enderrocament d’edificacions, parcel·lació i urbanització per la redacció del Pla
especial de protecció del patrimoni ambiental, paisatgístic, historicoartístic i el seu
Catàleg.
2) Suspensió de la tramitació del planejament derivat en sectors de sòl urbà
afectats per previsions que poden posar en perill la protecció dels valors ambientals,
paisatgístics i culturals de l’àmbit concret que determini el Pla Especial.
1. SUSPENSIÓ PUNTUAL DE LLICENCIES
La suspensió de llicències s’aplicarà sobre:
- Àmbits paisatgístics singulars
a. El salt topogràfic de la rambla de Catalunya.
b. L’àmbit paisatgístic de la cala de la Punta de Santa Anna i la Punta de Santa Anna.
- Finques urbanes individualitzades
c. Algunes finques del centre històric.
d. Algunes finques del barri dels Pescadors.
e. El conjunt edificat de la finca Perpinyà i entorns.
f. La Llotja Vella del Port.
En els dos casos es defineixen per mitjà de criteris específics en quines situacions es
considera la suspensió de llicències, i es proposa un llistat d’àmbits o edificis per
aplicar-hi la suspensió.
Criteris específics: suspendre llicències de nova edificació, parcel·lació i urbanització
sobre els àmbits paisatgístics singulars o de patrimoni natural que: a) estan protegits
parcialment pel PGOU, però que requereixen el desenvolupament o la revisió del
nivell de protecció; i b) no estan protegits pel PGOU, però que haurien de tenir un cert
nivell de protecció, pel seus valors ambientals, paisatgístics o historicoartístics.
Llistat d’àmbits paisatgístics o edificacions singulars: Primera terrassa del salt
topogràfic de la rambla de Catalunya; cala de la Punta de Santa Anna i Punta de Santa
Anna.
Llistat d’edificacions singulars (* inclosos en el PGOU):
Fitxa nº 1.a Entorn del salt topogràfic de la rambla de Catalunya:
- Masia antiga; conjunt edificat al c. Sant Pere Màrtir i entorns - cantonada c. de la
Molina.
Fitxa nº 3. Barri dels Pescadors
- Restaurant S’Auguer, c. S’Auguer, n. 20.
- Plaça de Catalunya, n. 14.
1- Cinc finques amb jardins cap al passeig de la Marina: C. Méndez Núñez, n. 39-41-
43-45-47 i Passeig de la Marina, n. 39-41-43-45-47.
- Conjunt edificat limitat a c. Méndez Núñez, trav. St. Pere Pescador, c. St. Pere
Pescador, trav. Méndez Núñez: C. Pere Pescador, n. 17-19-21-23-25-27-29-31-33-35;
C. Méndez Núñez, n. 28-30-32-34-36-38-40-42-44-46; C. S’Auguer, n. 14-36-54-58;

Plaça de Catalunya, n. 20; C. Sant Andreu de la Palomera, n. 10-15: C. Méndez
Núñez, n. 13-25-27-
- Conjunt edificat davant de la Palomera: Passeig de la Marina, n. 1-3-5-7-9 i C. Sant
Andreu de la Palomera, n. 1-2-3-4-5-6-7-8-9-10.
- Conjunt edificat davant de la plaça de Catalunya: P. de Catalunya, n. 13-14-15-16-
17-18-19-20.
Fitxa nº 4. C. Ample – Passeig de Dintre - plaça d’Espanya:
- C. Dr. Xavier Brunet, n. 2-4-13-15.
1- Passeig de Dintre, n. 2*-5-8*-10*-Font de la Mina Cristal·lina*-18*-25-26*-29*
(Ajuntament).
- C. Ample, n. 7*-10*-11*-13-15; Pòrtic Carrer Gibert*; Font Gòtica*.
Fitxa nº 5. Passeig de Roig i Jalpí - carrer de l’Esperança:
- Passeig de Roig i Jalpí, n. 3*-11-24.
1- Carrer de l’Esperança, n. 1-3-5-6-7-8-9-14-16-18-21-23-25-36-38-40-48*-51-53-
55.
Fitxa nº 6. C. Nou - plaça de la Verge Maria - plaça de l’Església:
- C. Raval, n. 11-17.
- C. Nou, n. 8-12*-24.
1- C. Raval, 72-74-76-78-80-84-86.
2- Plaça de la Verge Maria, n. 2-4; Porta de la Muralla*.
3- C. Jaume Ferrer nº 2*.
4- Església de Santa Maria* - conjunt edificat del antic Palau dels Cabrera.
Plànol de Suspensió de Llicències i de Tramitació del Planejament Derivat
- Llotja Vella del Port.
1- Escola de la Salut; i Ermita de la Salut*.
2- Capella i hospital de Sant Jaume i entorns.
3- Ermites: de l’Antiga*; de Sant Joan* (i Torre*); de Sant Francesc*; de
l’Esperança*; del Vilar*.
4- Jardí Botànic Mar i Murtra* Enreixat, templet i edificació entrada
2. SUSPENSIÓ DE LA TRAMITACIÓ DEL PLANEJAMENT DERIVAT
PLANS ESPECIALS EN SÒL URBÀ
- Pla Especial de la finca Perpinyà
- Pla Especial de la Punta de Santa Anna.

4.1.2.2 Els jardins botànics
S’hi per alguna cosa és conegut Blanes, a banda del Concurs de Focs
d’Artifici, és per tenir dos dels jardins botànics més importants de tot Catalunya:
el jardí botànic Mar i Murtra i el de Pinya de Rosa. Aquests jardins tenen una
vinculació molt estreta amb l’oci i el turisme, ja que es tracta de béns
patrimonials que, en molts casos, han estat posats en clau turística: cada any
reben centenars de visitants, tant de la comarca com de fora, atrets per la
bellesa dels elements que s’hi exposen.
Jardí botànic Mar i Murtra
El jardí botànic Mar i Murtra, institució d’excepcional valor científic i
pedagògic, fou fundat el 1921 pel botànic alemany Karl Faust, nascut a
Hadamar (Hessen) el 1874, que en retirar-se s’establí a Blanes atret per la
seva gran bellesa paisatgística i la benignitat del clima. Els terrenys, de quasi
15 Ha d’extensió, ocupen els vessants de llevant del morrot, prop de la platja
de sa Forcanera Faust hi aclimatà més de 3.000 espècies de plantes exòtiques
de tots els continents, amb la col·laboració del gran botànic català Pius Font i
Quer. A la mort del fundador (1952) es creà un patronat que té cura d’un
conjunt d’extraordinari valor.
Actualment s’hi cultiven aproximadament 4.000 espècies interessants per a
l’estudi, l’ensenyament i la investigació botànica, així com per al gaudiment
estètic. Les característiques més notables del jardí són les seves col·leccions
de cactàcies i altres plantes suculentes procedents de les regions àrides
d'Àfrica del Sud i Amèrica Central. Hi trobem també el grup de plantes
subtropicals de grans dimensions i exuberància en l’anomenada “pèrgola”,
seguides de col·leccions de palmeres, eucaliptus, xiprers i araucàries, i gran
varietat d’arbusts i plantes vivaces oriündes de tots els continents i pertanyents
a nombroses famílies botàniques, el conjunt de les quals donen una visió
general de la gran diversitat del món de les plantes vasculars.
Cal esmentar en aquest context l’estany d’aigua dolça que acull la col·lecció
de plantes aquàtiques. Els recintes oberts al públic totalitzen unes 5 hectàrees.
Diverses seccions de recent creació han estat elaborades i retolades amb la
finalitat exclusiva d’augmentar el valor didàctic del jardí. Entre aquestes, cal fer
esment de l’agrupació de plantes exòtiques, aromàtiques, medicinals... i al

ecinte on es concentren les espècies de la flora regional i la col·lecció de
falgueres de les muntanyes de Catalunya.
A més de les sèries de plantes vives, el jardí botànic Mar i Murtra disposa
també d’un reduït herbari, una selecció de llavors, una biblioteca
especialitzada, un hivernacle, diversos camps d’experimentació (amb el seu
laboratori experimental) i una estació meteorològica. Tot plegat fa que aquest
jardins siguin un dels elements d’atracció turística més importants del municipi
de Blanes; les 150.000 – 180.000 persones que el visiten anualment n’és una
mostra prou evident (encara que anys enrere s’havia arribat a la xifra de
500.000 visitants).
Jardí tropical de Pinya de Rosa
L’altre jardí present a la vila de Blanes és el de Pinya de Rosa, potser no
tan conegut com el de Mar i Murtra, però igualment interessant des del punt de
vista botànic. Tot i això, per si alguna cosa destaca el jardí Pinya de Rosa és
pel seu gran valor paisatgístic i ecològic, dons resta inserit en una finca molt
més àmplia i que possiblement serà declarada com zona PEIN després d’un
fracassat intent d’urbanització. Els jardins de Pinya de Rosa, apleguen una
notable col·lecció de plantes africanes, cactus i espècies de la flora
mediterrània.
El Dr. Fernando Riviere de Caralt creà el jardí poc després de comprar la
finca l’any 1945. La formació de les col·leccions suposà anys d’intens treball.
Els exemplars que anaven engrandint les sèries eren procedents, alguns del
seu hàbitat original i d’altres de jardins botànics, particulars i vivers d’arreu del
món. En total el jardí comprèn més de 7.000 espècies. De totes les
col·leccions, han estat considerades com les millors d’Europa, i fins i tot del
món, les dels gèneres d’Agave, Aloe, Lucca i Opuntias.
Respecte al conjunt de l’espai natural de Pinya de Rosa, cal destacar que
es troba al nord-est del terme municipal de Blanes, i limita amb el terme
municipal de Lloret de Mar (per la platja de Treumal) i amb l’espai forestal de
Santa Cristina. Aquest espai natural conforma una entitat molt peculiar i
interessant al quedar protegida dels nuclis urbans de Blanes i Lloret de Mar
alhora que esdevé una mena de corredor biològic amb d’altres zones naturals
de l’interior de la comarca. Es tracta d’una finca rústica d’unes 50 ha d’extensió,
actualment amb un caràcter marcadament forestal que és conseqüència de
l’esdevenir de tota una sèrie de processos socioeconòmics que han actuat
sobre el seu territori en els darrers 150 anys.

Pinya de Rosa es podria caracteritzar com a una zona d’elevada riquesa
natural i paisatgística, pròpia de la confluència de dos medis físics ben
diferenciats que han servit per estructurar un espai terrestre, predominantment
forestal, un espai litoral, i un espai marí de fons suaus i preferentment tous.
Gran part de la finca de Pinya de Rosa està conformat bàsicament per una
extensa massa forestal. Originalment, abans del seu aprofitament agrícola,
aquest espai estava constituït per un bosc de suros i/o alzines (Viburno-
Quercetum ilicis típic i suberetorum). Els pi pinyoner (Pinus pinea) i les alzines
(Quercus ilex) es troben sovint barrejades amb les alzines sureres a les
formacions primitives. Tot aquest conjunt permet tanmateix la vida d’un nombre
molt important d’organismes que conformen un dels sistemes naturals més
típics de la nostra geografia.
Vista aèria de l’espai natural Pinya de Rosa.
Respecte a la franja litoral de Pinya de Rosa, cal dir que presenta dos
quilòmetres de costa retallada d’una bellesa extraordinària. Sens dubte, aquest
és un bon exemple del paisatge general de l’anomenada Costa Brava. Després
de la Punta Santa Anna, a Blanes, la costa torna a ser abrupta i elevada fins a

Santa Cristina. En el cas de la finca de Pinya de Rosa des de l’inici de la
Llapissada i fins a la petita cala a redós de la Punta de S’Agulla, el litoral
constitueix una massa forestal uniforme, plena de pins i matolls que davallen
gairebé fins al mar. S’Agulla és una roca singular com el nom indica. Per la
seva forma d’agulla gegantina el perfil insòlit de la roca sembla que marca la
fita del litoral rocós de Blanes, tot i que continua en un penya-segat vertical que
es suavitza progressivament fins arribar a la platja de Treumal.
Finalment l’espai marí està constituït per un penya-segat rocós que
s’introdueix al mar fins a una fondària que no supera els 15m i que dóna
continuïtat als fons tous sorrencs. A la transició entre la roca i la sorra poden
trobar-se moltes taques petites d’alguer (Posidonia oceanica) que conformen
un paisatge submarí suau de gran importància i bellesa.
4.1.2.3 El Folklore
El patrimoni cultural del qualsevol territori està conformat per un seguit
d’elements, aglutinats dins el concepte de “folklore”, que són els que donen
identitat i personalitat als seus habitants. D’aquests cal destacar les tradicions
(transmissió a les generacions següents de valors culturals i de civilització) i els
costums (la manera de fer i obrar d’una societat, establerta per un llarg ús i
adquirida per la repetició continuada d’una sèrie d’actes), doncs ambdues
esdevenen un factor fonamental a l’hora d’entendre la realitat cultural d’un
territori i de la seva societat. Conèixer la relació entre aquests elements ha
d’aportar, per tant, una millora en la gestió del patrimoni cultura.
El municipi de Blanes, malgrat el pas del temps, conserva encara alguna de
les antigues manifestacions populars i tradicionals (aquest és el cas, per
exemple, d’algunes festes populars i aplecs). En d’altre casos, però, de les
antigues tradicions i costums poc més hi queda que el que puguin recordar els
més grans o el que reflecteixen els registres històrics (la gastronomia n’és un
clar exemple). D’altra banda, hi ha esdeveniments més recents però que en un
curt espai de temps han arrelat profundament entre la població; els focs
d’artifici encara no han complit cent anys (el primer castell es va llençar el
1906), però s’han convertit ja en un element definidor de la cultura blanenca.
En aquest apartat, per tant, veurem quines són les manifestacions
folklòriques més rellevants del municipi de Blanes. Les festes populars i els
aplecs; les fires i els mercats; els focs d’artifici; la gastronomia; i d’altres

manifestacions culturals com la premsa local; constitueixen l’eix central d’allò
que hom podria anomenar el folklore blanenc.
a) Les festes populars i els aplecs
El folklore ve definit, entre d’altres coses, per les seves festes i els seus
aplecs. Pertanyen a la cultura de l’oci, de la diversió i de la participació. El pas
del temps ha canviat molts hàbits i ha liquidat molts costums, però les festes es
mantenen vives per la seva capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies.
’arrels centenàries o d’implantació moderna, les festes trenquen la rutina dels
ritmes laborals, marquen les etapes del cicle de l’any i serveixen de font
d’expressió personal i col·lectiva. Poden adoptar la forma de fires, aplecs,
àpats, marxes, concursos, audicions musicals, processons, representacions,
balls, celebracions o espectacles populars. Poden ser muntanyenques,
pastorívoles, marineres, urbanes, comercials, gastronòmiques, religioses,
cíviques o simplement lúdiques. Hi ha festes de tota mena, en tos els àmbits i
per a tots els gustos. El municipi de Blanes compte amb un gran nombre
d’esdeveniments festius de diversa tipologia que es reparteixen al llarg de tot
l’any (veure Taula 5), tot i que durant els mesos d’estiu aquest abunden
especialment. Per altra banda, també s’observa una distribució dels
esdeveniments segons l’època de l’any. Així, en mesos com l’abril i el maig, les
festes tenen una forta relació amb un període litúrgic determinat (Setmana
Santa i Pasqua). A l’estiu, en canvi, el predomini el tenen les festes majors
relacionades amb un patró d’àmbit local i les festes populars dels barris.
Taula 5: Calendari 2004 de Fires i Festes de Blanes
1ª SETMANA 2ª SETMANA 3ª SETMANA 4ª SETMANA
GENER Cavalcada de Reis
FEBRER Carnaval
MARÇ Setmana Santa
ABRIL Aplec del Vilar Cursa cambrers
MAIG Festes de Maig
Festes de Maig (balls
de saló, Festa
entitats, plaques
cava, ball, Català
Jazz, Feria d’Abril,
Festa Homenatge).
Els Pins Mas Borinot
JUNY Rocío. Mas Florit i la El Port Botifarrada. S’Auguer Revetlla St. Joan.

Massaneda
JULIOL Valldolig
AGOST
Dintre Vila i Control.
Blanes Moda
Quatre Vents, la
Dona Morta i Vilar
Petit
Mas Cremat i
Montferrant
Voluntariat.
Puntaires.
Fira d’atraccions
Fira de productes
tradicionals.
Copatrons
(Caminada popular
St. Bonòs)
Festa pescadors.
Recó d’en Portas i
Raval.
Festa Major (Fira
d’Atraccions i Focs
d’Artifici).
“Blanes Tast”.
Blanes Residencial
Sa Carbonera
SETEMBRE Pedrera
Plantera.
Diada
OCTUBRE Tuning Ca la Guidó Aplec Votiu
NOVEMBRE
DESEMBRE Pessebres Canaricultura Fira St. Tomàs Expodiver
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Departament de Fires i Festes.
Festes populars i aplecs; Festes de barri; Fires; Altres.
Una de les manifestacions més conegudes a aquest nivell són les festes
majors que se celebren a la majoria dels nuclis de població. Tenen els seus
orígens en la commemoració de la diada del patró local. Els habitants rendien
culte a una verge o sant determinat al qual atribuïen certs prodigis que havien
tingut un efecte positiu sobre les viles (guariments de malalties, bones collites,
protecció davant els enemics, etc.). A les festes majors locals s’organitzen
espectacles culturals, festivals infantils, actes tradicionals, ambientació de
carrers i balls de festa. En general, es mira de confeccionar programes per a
tots els gustos i per a tots els públics, tant pels qui viuen al poble com pels qui
el visiten. Són, en definitiva, dies que ajuden a trencar amb la rutina i a viure un
ambient engrescador i distès.
La Festa Major de Blanes és celebra el 26 de juliol n honor de Santa Anna,
patrona de la ciutat, almenys des de principis del segle XVII. Un dels actes més
destacats és el “Concurs Internacional de Focs d’Artifici de la Costa Brava” (al
qual s’ha dedicat un apartat, veure 4.1.2.3 b). Aquest concurs, que atrau milers
de visitants, es va instituir l’any 1970 i és un dels més importants de l’Estat
Espanyol. A banda d’això, el reguitzell d’actes és prou ampli: actuacions
musicals, balls i dansa, aplecs, sopar popular, teatre, exhibicions vàries,
exposicions, tallers infantils, concursos, espectacles folklòrics (balls
tradicionals, exhibicions castelleres, audicions de sardanes), celebracions
eucarístiques, capgrossos, correaigua i correfoc, cercaviles, etc. Tot plegat 8
dies de Festa Major en els quals l’afluència de visitants a la vila és màxima, fins
i tot fregant la saturació.

Respecte a les altres festes populars cal destacar l’anomenada Festa Petita
o dels Copatrons (Sant Bonós i Sant Maximià), que es celebra el dia 21
d’agost. Un dels actes més populars d’aquesta festa és la caminada de la nit de
Sant Bonós. També cal esmentar les Festes de Maig (s’escauen la segona
quinzena del mes); la revetlla de Sant Joan (la vigília del 24 de juny), se celebra
amb focs a la platja encara que antigament també hi ballaven el Gall del Càntir;
la diada de Sant Pere (29 de juny), organitzada per la Confraria de Pescadors;
la processó de Setmana Santa (per Pasqua); l’aplec de la Mare de Déu del
Vilar (dimarts de Pasqua Florida), amb missa, dinar de germanor i sardanes;
les Festes de Primavera; el Festival d’Estiu, amb actuacions de tota mena a la
plaça de l’Església; i, finalment, l’aplec votiu de Sant Rafel (21 de desembre),
on hi ha parades de tota mena.
Capítol a part són les festes dels barris, doncs a priori resten fora dels
circuits turístics i, fons i tot, en algun cas, de la resta de la ciutat. Gran part
d’elles es celebren durant l’estiu (Mas Florit, la Massaneda, Valldolig, Dintre
Vila, el Control, el Port, Quatre Vents, la Dona Morta, el Vilar Petit, Mas Cremat,
Montferrant. S’Auguer, Racó d’en Portes, Raval, Blanes Residencial i Sa
Carbonera), només unes poques a la primavera (els Pins i Mas Borinot) i a la
tardor (la Pedrera, la Plantera i Ca la Guidó) i cap al hivern.
b) Els focs d’artifici
Els antecedents
En el Arxiu Municipal es troba la primera data documentada del llançament
d’un castell de focs a Blanes, el dia 26 de juliol de l’any 1906, on en un article
de J. Roig i Ruiz titulat "Blanes, qui l’ha vist - qui la veu" publicat en el
Setmanari Català Il·lustrat La Selva fa referència als focs i diu "En un cap de
Passeig un cadafalch per focs artificials". La següents referències als focs
d’artifici daten de l’any 1909 i, posteriorment, del 1931, en què en la revista
Recull consta en la publicació del programa de festes, el dia 26 de juliol a les
10 de la nit la següent inscripció: "Aviació d’un magnífic i sorprenent Castell de

Focs Artificials a la platja, a càrrec del conegut pirotècnic, en Domènec
Morgades".
La tradició dels focs a Blanes es veu aturada per l’esclat de la Guerra Civil
espanyola de l’any 1936. L’any 1944 es recupera aquest costum a la Festa
Major. D’aleshores ençà fins avui dia no han deixat d’organitzar-se cap any.
Blanes es projecta al món: l’inici del Concurs de Focs d’Artifici
A l’any 1970, enmig de l’esclat turístic que experimentava la Costa Brava,
l'Ajuntament va creure convenient impulsar el nom de “Blanes” dins l’àmbit
turístic mitjançant la promoció d’alguna activitat que donés renom a la Vila. Va
ésser aleshores quan es va decidir aprofitar la Festa Major, que se celebra a
finals de juliol, per potenciar un dels actes més singulars en aquell temps: els
Focs d'Artifici. Aquell mateix any es va fer una prova pilot amb la pirotècnia
“Brunchú”, a la qual se li va encarregar una exhibició de focs molt més
espectacular que la de costum. Vist l’èxit obtingut per la gran afluència de
públic i la bona crítica de la gent de la població, l'Ajuntament de Blanes, sota la
presidència del seu Alcalde Sr. Domingo Valls i Coll i amb la col·laboració del
Regidor Sr. Lluís Tremoleda, responsable de l’organització, van decidir crear
l’anomenat “Concurs Internacional de Focs d'Artifici de la Costa Brava”, que ja
en aquells moments donava cabuda a pirotècnies nacionals i estrangeres. Des
de llavors, el Concurs ha passat per diferents èpoques en les quals, sense
minvar la seva qualitat , ha experimentat algunes modificacions.
En el decurs dels anys 1983 al 1987, per exemple, el concurs va
experimentar un canvi sensible, ja que va passar de 3 dies de llançament a 4.
Més tard retornà als 3 dies originals, però amb un important creixement
econòmic de la dotació diària. L’any 1985, l’alcaldessa Sra. Ma. Dolors Oms i
Bassols, va instituir el Trofeu Vila de Blanes segons disseny de la Joieria
Capdevila, que està construït en plata i pedres semiprecioses fent al·legoria a
un esclat de focs.
És a partir de 1996 que, amb motiu del XXV aniversari de la fundació del
Concurs i amb la presidència de l’alcalde Sr. Fèlix Bota i Gibert, per iniciativa
del mateix Alcalde i amb la col·laboració del regidor de Fires i Festes Sr.
Francesc Xavier Ruscalleda i Busquets, s’amplià el número de pirotècnies en
competició i s’arribà als 5 dies de llançament. En el 1998, la Comissió Tècnica,
formada pels senyors, Jordi Bacardit Puig, Benigne Puigdomènech i Pla, Carles
Romaní i Cors, Felipe Torrecillas i Ramos, Jaume Mollfulleda i Costas, Xavier

Gallostra Gàndara, proposen ampliar els dies del Concurs i celebrar-ne 6 dies, i
l’any següent en 7 dies.
El Concurs de Focs d'Artifici a Blanes, que ja és conegut arreu de l'Estat
Espanyol, compta amb un gran prestigi entre les pirotècnies de tot el Món. La
competitivitat i la pugna de les empreses participants per a aconseguir el
“Trofeu Vila de Blanes” ha portat el Concurs fins als qualificatius de gran
espectacle pirotècnic. D’això se n’ha fet ressò diferents vegades totes les
cadenes de TV estatals i autonòmiques a Catalunya, i tots els mitjans de
comunicació locals, provincials i nacionals.
En els darrers anys, concretament des de que el Concurs es va ampliar a 7
dies, es calcula que prop d’un milió de persones venen a veure l’espectacle
pirotècnic i, en conseqüència, a gaudir dels diferents actes celebrats al llarg de
la Festa Major de Blanes. Tot plegat resulta en una afluència diària de 120.000
a 150.000 persones, fet que esdevé fonamental per a molts negocis de la
població. En aquest sentit s’ha de considerar que, per exemple, la caixa
d’algunes de les terrasses del Passeig de Mar en només 7 dies pot ésser tan
important com la recollida en la resta de la temporada d’estiu. La gran afluència
de públic que gaudeix en directe de l’espectacle pirotècnic a Blanes converteix
aquest concurs de focs artificials en un dels actes puntuals amb més públic de
Catalunya.
El sistema de seguretat
Un ampli i complet pla de seguretat es confecciona anualment mitjançant
els serveis de l’equip de Protecció Civil local que mobilitzen tots els cossos de
seguretat de l’estat ubicats a Blanes, així com bombers i equips fixos i mòbils
de la Creu Roja, que disposen d’un pla d’evacuació immediata als Hospitals i
centres d’urgència de la zona que estan alerta dels possibles accidents que es
poguessin provocar. Cada pirotècnia que hi participa ha de disposar de tots els
requisits que exigeix l’ordre de 20 d’octubre de 1988 per a la realització
d’espectacles pirotècnics, així com pòlisses d’assegurances de les pirotècnies i
comprovants de la Seguretat Social del mateix personal pirotècnic.
L’organització del concurs de focs d’artifici, vetllant per la seguretat del públic,
delimita la zona de llançament separant amb tanques metàl·liques les diferents
àrees de seguretat que aïllen l’accés a la plataforma central. Aquest recinte
està vigilat des de 24 hores abans del primer llançament i fins 24 hores després
de l’últim. Tot al voltant de la zona de llançament, que es troba igualment

tancada i que limita amb la platja, s’hi instal·len rètols informatius en 6 idiomes
prohibint el pas de personal no autoritzat.
La plataforma central de llançament es troba ubicada en la zona de la roca
de Sa Palomera de Blanes, situada al bell mig de la badia. La superfície de
llançament ocupa a l’entorn de 4.000 metres quadrats sobre els quals
s’ubiquen els estris metàl·lics de llançament (amb un pes aproximat de 4 tones
diàries). El personal de muntatge s’estima a l’entorn de les 70 persones i 90
més són les que s’ocupen de cobrir tots els altres serveis que envolten
l’organització, fent un total de 160 persones. Diàriament es disparen uns 1.200
kg de pólvora que enlairen els diferents enginys pirotècnics, que, fins al dia de
llançament, són custodiats per membres de la Policia Local. El sistema
d’encesa i llançament és totalment electrònic i les seqüències són controlades
per ordinadors des de la cabina de control situada a les rodalies de la
plataforma de llançament.
c) Fires i mercats
Les fires es poden definir com una reunió de mercaders i negociants
celebrada en un lloc públic i en uns dies assenyalats, generalment amb una
freqüència anual. Són reunions no solament protegides pels poders públics,
sinó que necessiten l’autorització d’aquests, doncs dicten normes, usances i
altres ordenances per tal d’assegurar el seu normal desenvolupament i la seva
eficàcia. Les fires, al contrari que els mercats (on les reunions són més
freqüents, d’àmbit geogràfic reduït i on s’ofereixen productes més heterogenis),
s’organitzen en períodes més llargs i hi concorren compradors i productors de
regions molt allunyades. Moltes de les fires seculars tradicionals s’han anat
adaptant als temps moderns, tot reconvertint-me en fires de mostres o en
salons monogràfics especialitzats en una tipologia de productes concreta.
En el nostre cas, de totes les manifestacions firals que es duen a terme en
el municipi de Blanes, potser la més important és la Fira de Sant Tomàs, que
es celebra el 21 de desembre. En aquesta fira s’hi apleguen un volum prou
important de parades, situades al voltant del Carrer Ample i del Passeig de

Dins, que venen tota mena d’articles decoratius i de regal. La resta de fires de
Blanes, potser no tenen tanta tradició com la de Sant Tomàs, però mantenen
igualment un gran interès entre la població local i visitant. Aquest és el cas, per
exemple, de la Fira d’atraccions (associada a la celebració de la Festa Major),
“Expodiver” (darrera setmana de desembre) o la Fira de productes artesanals
(tercera setmana d’agost). D’altres de més sectorials o especialitzades són:
“Canaricultura” (segona setmana desembre), Feria de Abril (aquest any la
segona setmana de maig) i “Blanes Tast” (quarta setmana de juliol).
Respecte als mercats, Blanes disposa d’un de diari de fruites i verdures i un
de setmanal de roba. El primer d’ells en el Passeig de Dintre i és el lloc idoni
per a que els pagesos del municipi i de la resta de la contrada ofereixen la seva
àmplia varietat de productes. Es tracta d’un mercat amb una llarga tradició al
poble, tot i que la proliferació de grans superfícies en els darrers anys n’està
reduint l’afluència (especialment entre els més joves). Malgrat tot, segueix
essent un autèntic referent per al municipi; fins i tot es podria dir que s’ha
convertit en una de les atraccions turístiques més importants de la vila, només
cal donar-se una volta en plena temporada estival per adonar-se que es molt
preuat tant entre els turistes estrangers com entre els nacionals.
L’altre mercat de Blanes, el de la roba, juntament amb el de Tordera,
esdevenen els més importants de tota la contrada. Aquest es celebra els
dilluns, en el Passeig de Mar. Cal assenyalar que en vàries ocasions s’han
provat ubicacions alternatives, encara que en cap cas s’ha obtingut un resultat
mínimament satisfactori. Hi ha parades de tot, sobretot de productes de
l’època, però també hi abunden els articles de confecció, de calçat, de terrissa,
articles de pell, etc. Un aspecte molt positiu que cal valorar és la no
coincidència amb els altres mercats de roba dels municipis veïns, doncs
cadascun d’ells es celebra en un dia diferent de la setmana (el de Tordera,
l’únic que podria fer-li competència, es celebra el diumenge).
Un comentari a part mereix el cas del Mercat del vaixell usat, que ja fa uns
quants anys que no se celebra però que havia tingut una gran importància per
al municipi. De fet era una de les fires especialitzades en aquest sector més
important s de tot Catalunya, però en els darrers anys s’havia observat una
pèrdua de rendibilitat econòmica que, finalment, ha comportat la seva
desaparició. Això ha comportat que alguns sectors de la societat blanenca
n’hagin criticat la seva gestió i el fet que no s’hagi potenciat adequadament
(d’altres municipis han omplert els buit deixat per Blanes). La recuperació

d’aquesta activitat firal és, per tant, un dels punts a treballar en els propers anys
i, per què no, també dins d’aquest Pla de Desenvolupament Turístic Sostenible.
d) La gastronomia
Per les seves característiques geogràfiques i ambientals el municipi de
Blanes disposa de productes alimentaris de gran qualitat i d’una certa reputació
(especialment pel que fa al peix, l’horta i el cava). Malgrat tot, això no s’ha
traduït en una oferta gastronòmica rica i variada. Pocs són els restaurants que
basen la seva cuina en els productes típics del municipi, doncs gairebé tots ells
estan abocats al que s’anomena cuina internacional (especialment preocupant
és el cas dels restaurants més turístics). A més, la cuina tradicional és gairebé
inexistent. Pocs són els plats casolans que s’han conservat i, si aquest és el
cas, en comptades ocasions aquests es poden trobar en els restaurants de la
localitat.
El peix és el principal ingredient de la gastronomia blanenca. Les foneres
blanenques permeten la pesca d’excel·lents espècies comercials com gambes,
escamarlans o rap. Al costat d’aquesta cuina, però, hi ha una de més
tradicional i senzilla basada en ranxos mariners, suquets, popets o castanyons
a la bruta, arròs negre amb sèpia o sopes de peix menut. Per acompanyar
aquests plats es compta amb les viandes de l’horta de la Tordera i el reconegut
cava Mont-Ferrant, el més antic elaborat a Catalunya (1872). Més
concretament, els plats que es podrien qualificar com típicament blanencs són
els següents: el suquet d’anxoves i el suquet d’orada estil Parrell, calamarsets
amb ceba, arròs amb llamàntol de Blanes, les mongetes del ganxet del pla de
la Tordera amb cloïsses, sípies amb macarrons i allioli negat, gamba de Blanes
amb cava Mont-Ferrant i, en darrer terme, llengüeta de Blanes 8 .
La gastronomia és, per tant, un dels aspectes que clarament cal treballar en
els propers anys si es vol potenciar un turisme de qualitat i més sostenible. La
base, els productes locals de qualitat, hi és; la demanda, també (ja sigui entre
la població local o els visitants, sobretot nacionals). Cal, per tant, dissenyar i
potenciar iniciatives que vetllin pel desenvolupament d’una “cuina blanenca”.
Cal tenir en compte, però, que la cuina i la gastronomia no són encara
veritables productes que atreguin per si sols el turisme, sinó una possibilitat
8 La llengüeta és un invertebrat que es pesca de mitjans de desembre a mitjans de març en els
penjants que hi ha entre la platja de s’Abanell i Pineda (per la influència del delta de la
Tordera). N’hi ha de dues classes: blanca, més comuna, i rossa, menys abundant i força més
cara. Actualment només se’n pot trobar al port de Blanes, on s’hi dediquen cinc barques, i més
esporàdicament al port de Barcelona.

més dins d’una destinació turística de qualitat i amb un oferta rica i
diversificada.
La riquesa gastronòmica de Catalunya és gran i coneguda i, això, es pot
aprofitar per diversificar i desestacionalitzar el turisme. És a dir, donar a
conèixer les possibilitats de la gastronomia local (tant pel que fa a la seva
varietat com a la seva qualitat) d’una manera organitzada per tal que el nou
turista conegui i interpreti aquesta nova experiència, i en gaudeixi. Però, per
fer-ho, cal organitzar la gastronomia com un producte turístic més i presentar-la
com l’atracció turística principal.
El disseny d’un producte gastronòmic –jornades, festival etc.– hauria
d’incloure, entre altres activitats, una mostra dels productes de la zona,
itineraris pels voltants que permetin d’observar i entendre com s’obtenen els
productes –segons l’indret, es podran desenvolupar productes turístics
relacionats amb el vi, l’oli, el formatge, la fruita, les verdures, les conserves, el
peix etc.–, els plats cuinats perquè es puguin tastar, àpats populars,
conferències d’experts, espais on s’expliquin amb tècniques museogràfiques la
cultura i les tradicions alimentàries, sense oblidar els productes complementaris
(llibres, música, espectacles, art, etc.). La promoció del producte s’hauria de fer
mitjançant una campanya de comunicació adreçada al públic objectiu, i hauria
d’arribar a tota l’àrea de captació de la destinació (més o menys gran en funció
de la durada de les jornades). Finalment, per tal d’assegurar l’èxit de l’atracció
gastronòmica, caldria fer una gestió del visitant que tingués en compte
l’afluència, la distribució i el itinerari pel qual ha de circular a fi que la seva
estada sigui satisfactòria i en pugui treure noves experiències personals i
culturals.
e) Altres manifestacions culturals
Publicacions locals
La premsa local és un tipus de premsa molt específic, que té com a
principal característica l’alta identificació amb el seu entorn i els seus lectors.
Aquesta dóna informació general orientada a un barri específic o al conjunt
d’una població (fins i tot a més d’una). La fiabilitat i la credibilitat en els
continguts, l’estabilitat en la seva continuïtat, la proximitat entre les notícies i els
lectors i els continguts també són trets generals en aquesta mena de
publicacions. Algunes reben el suport de l’Ajuntament o d’altres institucions. La

periodicitat de les publicacions és diversa. Es poden trobar revistes quinzenals,
mensuals, bimensuals o amb altres periodicitats. La tirada és força destacada.
Les publicacions locals que tenen com a àmbit de difusió el municipi de
Blanes són bastant abundants. Aquestes publicacions no solament fan
referència a la premsa, sinó a qualsevol document escrit sobre paper que, de
forma més o menys periòdica, és editat i facilitat al públic de forma gratuïta o bé
previ pagament. Així, al costat de les revistes de caire setmanal o mensual que
ja porten més temps editant-se, trobem d’altres de difusió més discreta i
dirigides a un col·lectiu més específic. Són moltes les entitats que publiquen el
seu propi butlletí on, entre d’altres, s’informa al socis i als no socis sobre les
activitats que porten a terme dins les respectives associacions.
Respecte a les publicacions amb més difusió i prestigi cal assenyalar
Recull (editada des del 1920, amb una tirada de 1.000 exemplars i de
periodicitat quinzenal) i Actual (des de 1.995, amb un tiratge de 27.000
exemplars, mensual i que des de fa pocs anys també aplega els municipis
veïns de Lloret i Palafolls). Ambdues són gratuïtes i de caire popular.
Recentment, però, ha aparegut una publicació d’investigació anomenada
Blanda, editada anualment per l’Arxiu Municipal de Blanes des de 1998, on
tenen cabuda tots aquells articles d’investigació referents al municipi de Blanes.
L’èxit d’aquesta revista, que té un cost aproximant de 5 €, posa de manifest les
mancances que tenia el municipi quant a aquesta mena de publicacions.
D’altra banda, trobem també d’altres publicacions amb més pretensions i
directament relacionades amb determinades associacions, col·lectius, les
derivades de l’administració local o, fins i tot, les d’alguns partits polítics. Aquest
és el cas, per exemple, de les següents revistes o fulletons: Blanes Promoció,
del Departament de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Blanes; El Cel
Obert i La Nota, totes dues del mateix editor malgrat que la darrera representa
al col·lectiu d’establiments i serveis “Passeig de Dintre”; La Costa Brava Sud,
que tot i fer-se des de Lloret també inclou els municipis de Tossa i Blanes; les
revistes dels partits polítics PSC i ERC; i en darrer terme, publicacions vàries
com les de les APAS o d’instituts com el de Serrallarga.
En quant a aquesta darrera tipologia de publicacions, cal destacar que des
del Patronat de Turisme de Blanes hi ha la intenció de crear en els propers
mesos un butlletí propi on tinguin cabuda totes aquelles notícies relacionades
amb l’activitat turística, alhora que s’informaria de la feina que es realitza des
de dit Patronat. Sens dubte, aquesta publicació podria ésser un bon instrument

per donar a conèixer les pressupòsits i les accions endegades dins d’aquest
Pla de Desenvolupament Turístic Sostenible.
4.1.2.4 Infraestructures i equipaments
Tot i que en els darrers anys la dotació en infraestructures i equipaments
culturals del municipi de Blanes ha anat millorant progressivament, el gran
creixement demogràfic que està vivint la població fa que, en molts casos,
aquests siguin encara totalment insuficients. És per això que el gran repte és
donar resposta a les ja tradicionals i històriques deficiències quant a l’oferta
cultural del municipi, fet prou evident en el cas del teatre o dels museus, per
exemple.
En d’altres aspectes, en canvi, en els darrers anys s’han succeït importants
avenços. Aquest és el cas de la Biblioteca Comarcal i de l’Arxiu Municipal,
doncs ambdós equipament s’han convertit en un referent no només per al
municipi de Blanes, sinó també a nivell comarcal.
L’Arxiu Municipal de Blanes va començar a funcionar com a servei ben
definit dins l’organigrama de l’Ajuntament l’any 1992. Fins llavors, responia al
tòpic que lligava un arxiu a un lloc rònec, desendreçat i de difícil accés. Molt
important va ser la inauguració l’estiu del 1996 de l’actual seu de l’Arxiu
Municipal al carrer Unió, amb la qual quedaven endarrere quatre anys de
provisionalitat durant les quals les diverses dependències del servei havien
quedat escampades per tres edificis municipals diferents i havien arribat al límit
de les seves possibilitats. Amb la nova infraestructura, d’uns 350 m 2 , s’ha
guanyat dos dipòsits documentals, una sala de treball o de transferències,
oficines, un magatzem, una sala de consultes i una sala polivalent. A més,
però, l’Arxiu disposa també d’una biblioteca auxiliar i un parell d’ordinadors per
als investigadors, hemeroteca i els enginys més moderns i sofisticats per a la
conservació de tota mena de documents.
La Biblioteca Joan G. Junceda, de recent creació, és un altre dels
equipaments que ha comportat una notable millora en quant a les
infraestructures culturals del municipi. Situada al Racó d’en Portes, al costat
mateix del Poliesportiu Municipal i del que hauria de ser la futura Illa Isosaki, la
seva moderna arquitectura i, sobretot, les seves grans dimensions, fan que en
poc temps s’hagi convertit en un autèntic referent per a Blanes. A més, cal
considerar també que en l’edifici de la biblioteca hi ha també la seu del Patronat

de Turisme de Blanes. La biblioteca, que està adherida al sistema de lectura
pública de la Generalitat de Catalunya, disposa d’una gran sala per als més
petits, hemeroteca, ordinadors amb connexió a Internet i una secció per a la
recerca local. Malgrat tot, per la gran dimensió de l’equipament i per la seva
recent creació, s’observa encara una clara mancança en quant al seu fons
bibliogràfic.
Respecte als cinemes, s’ha observat també una millora en la qualitat del
servei però que, en aquest cas, ha repercutit directament en el número de cines
oberts. Actualment, Blanes disposa de l’únic cinema de la comarca que opera
regularment: el Lauren Costa Brava, un cinema de tipus multisala de l’empresa
“Lauren Films” que compta amb 10 sales de projecció. Blanes sempre havia
gaudit d’una gran oferta de cinemes de qualitat; els dos darrers (el Maryan i el
Victoria), per exemple, eren dels més grans de la comarca i atreien molta gent
dels municipis veïns. L’aparició dels centres multisala i la desaparició dels
cinemes petits, una tendència generalitzada a tot el país, han tingut una clara
repercussió: l’oferta s’amplia i es millora, però es concentra en un únic
establiment. Malgrat tot, aquesta nova situació ha comportat també que: a)
s’hagi contribuït a millorar els problemes de tràfic i aparcament al centre del
poble; b) s’ha potenciat enormement la zona del polígon en detriment del
centre; c) s’han canviat els hàbits dels seus usuaris (abans la gent “baixava al
poble” a peu per anar al cine, fet que aprofitava per donar un volt i consumir
quelcom en alguns dels molts establiments allí situats; ara, en canvi, la gent
“puja” al polígon en cotxe, compra crispetes o pren una consumició en la
mateixa cafeteria del cine i, després, veu la pel·lícula.
En quant al teatres, precisament s’ha aprofitat un dels dos cines que van
tancar quan va aparèixer el Lauren Costa Brava, per instal·lar-hi allí el nou
Teatre Municipal de Blanes. Aquesta decisió, en el seu moment, va originar un
gran enrenou entre alguns dels partits polítics del consistori municipal i també
entre la població local. L’alternativa que molts defensaven, i que encara està
present en la ment d’alguns, era la construcció d’un nou teatre, modern, de
grans dimensions i, en definitiva, que donés resposta a la ja llarga i secular
tradició teatral del municipi. En realitat, la tradició teatral de Blanes i de la
contrada ve de lluny, doncs existeix una àmplia base de formacions amateurs.
Curiosament, un sector tan difícil com és el del teatre amateur, té a les
comarques gironines un paper destacat, amb més de 60 grups i una Agrupació
Teatral de les Comarques Gironines (ATCG) que ja té vint anys, quan en
d’altres indrets tot just comença a organitzar-se. Però el panorama per al teatre
amateur no és gens fàcil.

Capítol a part mereix el cas de l’anomenada Illa Isosaki doncs, de moment,
l’únic que s’ha materialitzar el projecte és una maqueta que va sortir a la llum a
mitjans d’octubre del 2003 i que es va exposar al passeig de Mar. El que en els
seus inicis semblava tan clar (que serà un gran dinamitzador de la vila, que
portarà més turisme i, en definitiva, que comportarà una millora per a la
població), ara es qüestiona. La previsió de més d’un milió de visitants a l’any
potser no justifica la forta inversió a realitzar i el canvi de model de ciutat que
pot significar per a Blanes.
L’Illa Isozaki està projectat com un complex de negocis, oci i cultura dividit
en tres àrees: Open Park, Experience Park i Creative Park. La primera d’elles
és un espai social, comercial i empresarial, amb botigues, restaurants, un hotel
de luxe i un auditori. També està previst que en aquesta zona s’hi construeixi
una plaça marítima, un llac artificial i jardins. La segona secció està destinada a
l’oci i la cultura, i oferirà espectacles multimèdia, instal·lacions interactives i
atraccions que giraran entorn de la Mediterrània. A la vegada, aquest espai es
dividirà en cinc àrees temàtiques més. Cadascuna de les quatre primeres es
reserva a un dels quatre elements de la natura: el foc, la terra, l’aigua i l’aire. La
cinquena estarà destinada a un nou element, la virtualitat. Per últim, la tercera
secció de l’Illa de Blanes se centrarà en els conceptes de creació i innovació, i
integrarà un nou museu que combini ’art, la cultura, la ciència i l’oci. Per altra
banda, en aquesta secció serà possible realitzar uns tallers de creació
interdisciplinària.
El projecte de l’Illa de Blanes l’ha promogut el Consorci “Portal de la Costa
Brava – Illa de Blanes”, integrat per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament
de Blanes, el Consell Comarcal de la Selva i la Diputació de Girona. En un
principi, s’havia estimat un cost d’uns 240 milions d’euros, encara que finalment
s’ha ajustat a uns 173 milions (28.000 milions de pessetes), xifra a la que s’ha
d’afegir el cost de la construcció de la ciutat esportiva, uns 22 milions d’euros
(3.600 milions de pessetes). Malgrat que la xifra sigui astronòmica, un total de
195 milions d’euros (32.000 milions de pessetes), els estudis de viabilitat i
rendibilitat encarregats per l’Ajuntament de Blanes sembla que justifiquin el
projecte.
El fons d’inversió provindrà majoritàriament de mans privades, tot i que les
institucions també hi tenen una participació. L’Ajuntament proporciona el sòl on
s’edificarà l’Illa, que representa un 10% de la inversió en el cas que s’hagués
de comprar, i segons s’està acordat, la Generalitat aportarà un 20% del total del

capital, en concepte d’inversora. L’àrea temàtica és la part del projecte que
comporta una major inversió (80 milions d’euros).
Pel que fa als equipaments esportius, de la mateixa manera que amb els
equipaments culturals descrits anteriorment, Blanes s’ha d’enfrontar al decisiu
repte de millorar unes infraestructures esportives incapaces d’absorbir l’actual
creixent demogràfic de la localitat. L’actual Poliesportiu Municipal n’és un clar
exemple, doncs es tracta d’un pavelló vell i obsolet, incapaç de cobrir les
necessitats dels 40 clubs esportius de tota mena de la vila. Per això s’ha posat
en marxa ja el projecte de la nova Ciutat Esportiva, la qual s’ha de construir en
la zona agrícola anomenada Mas Cuní, en la sortida de Blanes a Tordera.
Aquesta disposarà d’un gran i modern pavelló, camps de futbol, piscines i un
alberg. Les obres, que ja haurien d’estar molt avançades, gairebé es podria dir
que no estan ni començades (només s’ha preparat el terreny) i, el pitjor de tot,
estan totalment aturades. Diferents problemes burocràtics i conflictes polítics
estan endarrerint la seva construcció, fins al punt que fins i tot s’ha qüestionat si
finalment es realitzarà l’obra. Més o menys el que ha succeït i està succeint
amb la Illa Isosaki. Tot plegat pot desembocar en una situació paradoxal i, fins
a cert punt, ridícula: la hipotètica Illa Isosaki comporta el hipotètic enderroc de
l’actual pavelló poliesportiu, per la qual cosa apareix un projecte de Ciutat
Esportiva a Mas Cuní; aquí es malmeten uns terrenys agrícoles de gran
rellevància mediambiental, paisatgística i històrica (s’enderroca un mas d’uns
200-300 anys d’antiguitat). El resultat de tot plegat, miri com es miri, divergeix
enormement d’allò que s’entén com sostenible.
Tot plegat, però, no ha de desdibuixar una activitat com l’esport de vital
importància en les societats modernes i que a Blanes gaudeix, en general, de
molt bona salut. El foment de l’esport al municipi de Blanes, a més a més del
recursos propis, compta amb l’ajuda del Consell Esportiu de la Selva i del
Consell Comarcal de la Selva. En total, s’ofereix servei a una gran quantitat
d’esportistes, tots ells afiliats a la Mutualitat General Esportiva. A aquesta
quantitat s’han d’afegir aquells que ho fan a través de les seves respectives
federacions esportives o clubs privats. Per tant, Blanes és una localitat amb un
arrelament important de l’esport. Normalment, les categories inferiors, les de
promoció, són les que treballen amb els consells comarcal i esportiu, i un cop
arriben a certa edat acaben en algun equip federat de dins o de fora del
municipi.
Els esports més practicats són el futbol (en especial les categories de base,
concretament el futbol 7, seguit del futbol 5), l’atletisme, el bàsquet, el patinatge

i el handbol. Actualment, l’esport professional més destacat és, sense cap
mena de dubte, l’hoquei patins. El Club Hoquei Patí Blanes milita des de fa ja
un bon grapat d’anys en la màxima categoria, amb un palmarès que conté títols
de campió de Catalunya i d'Espanya en diverses categories i, sobretot, la Copa
del Rei 2001. En club també ha participat un parell de vegades fins ara a la
Lliga Europea d'Hoquei Patins. A més dels èxits dels clubs, cal tenir en compte
l’aportació de jugadors blanencs a les diferents categories de la selecció
espanyola.
Un altre aspecte destacat del món dels esports i, sovint oblidat, és el
relacionat amb el port esportiu i, en general, amb les activitats esportives
aquàtiques. Per les seves condicions naturals, climàtiques i de disponibilitat
d’un port esportiu, Blanes gaudeix d’una certa potencialitat en aquest sentit que
encara no s’ha desenvolupat del tot. Aquesta mena d’activitats podria encaixar
perfectament dins d’un perfil de visitant de més qualitat i que cerca noves
experiències. Dins d’un marc de turisme sostenible, però, això s’hauria de fer
d’una manera controlada, sense malmetre el medi ambient i sota els criteris
marcats per la sostenibilitat. És clar, per tant, que si finalment s’aposta per
aquesta via, caldrà elaborar un pla per a la millor gestió de les activitats
esportives marines.
En darrer terme, una altra possibilitat de promoció turística de la ciutat a
partir de l’esport és la relacionada amb les estades de nombrosos clubs i
federacions estrangers, fet que s’està treballant des de fa ja uns quants anys.
Aquestes estades es donen especialment a la primavera i a l’estiu, gràcies al
clima agradable d’aquestes latituds en comparació amb els seus països
d’origen i pel gran nombre d’instal·lacions a la seva disposició. El futbol, el
bàsquet o el ciclisme són segurament els esports més practicats per aquests
visitants. En aquest sentit, cal destacar la celebració, des de fa força anys, de
competicions importants a la localitat, com els campionats nacionals masculí i
femení de minibàsquet i d’infantils (a Lloret de Mar i Blanes), i algunes etapes
de la Setmana Catalana o la Volta a Catalunya.