fonts cat

La Comissió d’experts creada per revisar el model d’organització territorial de Catalunya considera que el marc comarcal
definit el 1987 segueix sent un punt de partida globalment vàlid. Tanmateix, la Comissió planteja la conveniència de
crear sis noves comarques, atenent
els criteris següents:
A. Cercar, en la delimitació de les vegueries, el relligament territorial i l’encaix dels municipis situats a les àrees de
transició entre conjunts regionals.
B. Reconèixer unitats molt cohesionades des d’un punt de vista socioeconòmic i algunes amb un alt potencial
demogràfic.
C. Tenir en compte la major part de les reivindicacions comarcals que es van posar de manifest en la consulta municipal
de 1987 sobre el mapa comarcal.
D. Reforçar àmbits de relativa amplitud territorial però amb una migrada potència demogràfica i urbana, amb voluntat
d’equilibri territorial, per tal de donar un major impuls i reconeixement polític d’espais físicament i socioeconòmicament
ben diferenciats.
E. Recollir la major part de fets comarcals històrics que mancaven per reconèixer, així com resoldre les principals
contradiccions entre la percepció popular tradicional de l’adscripció comarcal i l’encaix administratiu actual.
Aquestes comarques són: Alta Segarra, Baix Llobregat Nord, Moianès, Segre Mitjà, Selva Marítima i Vall de Camprodon.
Cadascuna de les noves comarques s’articula al voltant d’un àmbit territorial mínim, que es basa en uns nuclis urbans
consolidats: Blanes, a la Selva Marítima; Calaf, a l’Alta Segarra; Camprodon, a la Vall de Camprodon; Martorell, al Baix
Llobregat Nord; Moià, al Moianès, i Ponts al Segre Mitjà.
Font: Comissió d’experts, Informe sobre la revisió del
model d’organització territorial de Catalunya. Barcelona, 2000
El Pallars Sobirà, per la seva banda, gaudeix dels avantatges de totes les comarques de muntanya que aprofiten els
recursos hídrics, els quals han permès l’especialització en el sector de l’energia elèctrica, la presència industrial més
important de la comarca (convivint amb el sector alimentari i la confecció), que representa una forma d’extracció de
primeres matèries i crea una ocupació local cada cop més reduïda. Per altra banda, dóna peu a la ramaderia de
muntanya amb els recursos de les pastures de muntanya i a la ramaderia de ribera amb l’explotació dels prats de dall.*
L’espai forestal (amb l’extracció de fusta) acaba essent la font d’ingressos principal per a moltes poblacions. Aquest
medi humanitzat constitueix un important recurs turístic (esports d’aventura, allotjaments en cases rurals, estacions
d’esquí) valorat pels habitants de les àrees urbanes i s’ha configurat com l’opció econòmica més clara per a les
possibilitats de futur de la muntanya. L’alt creixement de la renda familiar al Pallars Sobirà es vincula estretament a
l’aprofitament integral dels seus recursos.
BONAL, R., Del món rural al món urbà a Catalunya. IEC, 1998
*Prats de dall: prats de pastures.
A Catalunya, la qüestió de l’organització territorial de les Administracions Públiques ha generat nombroses
controvèrsies. L’inici d’aquesta discussió, que encara segueix en l’actualitat, es remunta a finals del segle XIX amb el
naixement del catalanisme polític i el seu rebuig a la divisió provincial establerta el 1833. Els episodis més coneguts
d’aquesta polèmica territorial arrenquen amb el debat sobre la comarca, en el primer terç del segle XX, que va
culminar el 1936 (en plena guerra civil) amb l’establiment de la divisió comarcal, suprimida a continuació per la
dictadura franquista. La discussió posterior es va centrar en la vigència i la idoneïtat de la comarca com a àmbit de
l’organització territorial de la Catalunya democràtica, durant els anys de la transició política. Posteriorment, el 1987, la
Generalitat va optar per restablir, amb algunes modificacions, la divisió comarcal de l’època republicana [...].
L’últim episodi d’aquesta polèmica territorial ha estat l’elaboració de l’Informe sobre la revisió del model d’organització
territorial de Catalunya (2000), portat a terme per una Comissió d’Experts nomenada pel Parlament de Catalunya. En
aquest informe es proposa la reorganització del conjunt de les divisions territorials catalanes, des de les províncies fins
a les comarques i els municipis, amb la finalitat de racionalitzar el conjunt de l’Administració Pública i fer més eficaç la
prestació de serveis públics a la població.
R. MAJORAL. Cataluña: un análisis territorial. Barcelona: Ariel, 2000
Segons Jesús Burgueño, el 1810 hi havia unes 2.000 jurisdiccions, que es van reduir a 1.742 municipis a mitjan segle
XIX i a 1.085 a principis del segle XX, xifra que pràcticament es va mantenir estable durant més de mig segle. A
conseqüència del fort èxode rural, a partir de 1960 es va impulsar un procés de reduccions que va comportar la
supressió forçada d’un bon nombre de petits municipis, generalment situats a les comarques d’alta muntanya (l’Alt
Urgell, els dos Pallars, l’Alta Ribagorça, la Val d’Aran). El 1979 el nombre de municipis s’havia reduït
a 934.
Des de 1979 fins a l’actualitat s’ha produït un lent increment del nombre de municipis fins a arribar a la xifra de 946
l’any 2001. En definitiva, el resultat final d’aquest procés és un mapa municipal molt complex, tant pel que fa a la
mateixa delimitació municipal, que en molts casos té un origen molt antic, com pel que fa a les abismals diferències que
mostren els municipis en extensió i població (més de la meitat no arriben als 1.000 habitants i només uns 130 municipis
superen els 10.000).
R. MAJORAL. Cataluña: un análisis territorial. Barcelona: Ariel, 2002
Canviar el mapa polític de Catalunya no és una feina fàcil. Fa 170 anys que el país s’organitza mitjançant les províncies
espanyoles, una organització forana i imposada pel ministre Javier de Burgos l’any 1833. L’organització comarcal de Pau
Vila, d’abans de la Guerra Civil, ha perdurat fins als nostres temps i ha servit per donar resposta als municipis més
petits. I aquest és un dels principals problemes de Catalunya: gairebé 1.000 municipis i un nucli desproporcionat de
població: Barcelona.

Tenint en compte la macrocefàlia catalana, els enormes desequilibris territorials de població i les identitats culturals i els
sentiments dels ciutadans, organitzar un nou mapa polític sempre ha significat una tasca ingent. Ja fa uns anys, però, la
classe política es plantejava refer l’organització interna de Catalunya d’una manera més racional, responent a la realitat
del territori i adoptant una fórmula genuïnament catalana: les vegueries. La descentralització, donar més serveis a la
ciutadania i la poca definició dels consells comarcals, així com altres aspectes secundaris, han estat els objectes
principals als quals respon el plantejament.
C. ARTIGUES, «Retorn a les vegueries», Presència, 2004
La preocupació per preservar els espais d’interès natural o paisatgístic de Catalunya es va materialitzar en la Llei
d’Espais Naturals, aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 1985 i amb l’elaboració i posterior promulgació per part
del govern català del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). [...] L’aplicació i gestió d’un pla d’espais d’interès natural és
particularment complexa a Catalunya, ja que es tracta d’un territori molt divers, tant des d’un punt de vista
biogeogràfic, com per l’alta densitat demogràfica i el grau d’ocupació del territori. [...]
En les àrees de muntanya poc poblades i en altres àrees marginals, en general, la implementació del PEIN suposa
sovint l’entrada en conflicte amb els interessos locals ja que es creu que l’aplicació del PEIN suposa un perjudici per a
la realització de les activitats tradicionals del món rural, tant productives (agricultura, pastura, silvicultura) com no
productives (caça i pesca). En altres casos, i en l’alta muntanya alpina en particular, hi ha la por que la inclusió dels
espais en el PEIN pugui minvar les possibilitats de desenvolupament turístic, que en molts casos són les perspectives
més importants de dinamització: turisme d’hivern i desenvolupament dels anomenats esports d’aventura, molts dels
quals es practiquen precisament en espais adscrits al PEIN.
R. Majoral. Cataluña. Un análisis territorial, Ed. Ariel, 2002
Els moviments migratoris més rellevants en els darrers anys són els que es deriven de la creixent immigració exterior.A
Catalunya, els fluxos que en dècades anteriors estaven protagonitzats per immigrants procedents d’altres regions
espanyoles han estat substituïts per les migracions de persones procedents tant de la resta d’Europa com d’altres
continents. Per això es pot afirmar que Catalunya es troba inserida en el context de la globalització i la intensificació de
fluxos que caracteritzen les migracions internacionals en les darreres dècades del segle XX. […] Tal com s’ha assenyalat
anteriorment, la immigració estrangera a Catalunya es nodreix d’un doble flux. D’una banda, l’arribada d’europeus—en
part persones procedents de països de la Unió Europea— que s’estableixen en territori català; de l’altra, una creixent
immigració procedent de països extraeuropeus que prové especialment d’Àfrica i Amèrica Llatina, encara que tendeix a
diversificar-se a conseqüència de la incorporació de noves àrees emissores. […] En conjunt, els estrangers que
resideixen en el territori català són, la majoria, persones en edat laboral i, per tant, tenen molt pes els grups d’edat
compresos entre 25 i 49 anys. De tota manera, els diferents col lectius es distingeixen perquè presenten perfils
sociodemogràfics diferenciats.Així, entre els africans predomina la immigració masculina, mentre que són les dones les
que protagonitzen les migracions d’origen llatinoamericà (peruanes, dominicanes, colombianes) i d’algunes de les
comunitats asiàtiques (filipines).
Traducció feta a partir del text de R.MAJORAL, F. LÓPEZ PALOMEQUE, J. FONT i D. SÁNCHEZ AGUILERA.
Cataluña: Un análisis territorial. Barcelona: Ariel, 2002