LITERATURA ASTRONOMIA GEOLOGIA - Revista eureka

OCTUBRE 2007
número
12
LITERATURA
La ilíada Terratrèmols
GEOLOGIA
revista gratuïta de cultura
ASTRONOMIA
Júpiter, el rei
dels planetes
Revista editada per Omnis cellula, entitat sense ànim de lucre de la Universitat de Barcelona

La Ilíada és un referent universal de la cultura
clàssica. Per a mi té a més un sentit
especial perquè en ella hi trobo l’origen del
meu nom. I parlant d’orígens, hem volgut
parlar de l’origen de tots nosaltres (i de tots
els éssers que es reprodueixen sexualment):
la fecundació. Com es produeix naturalment?
Com es realitza de forma assistida?
ASTRONOMIA
Júpiter
El rei dels planetes
BIOLOGIA
La fecundació
Comença una vida
LINGÜÍSTICA
Desxifrar les llengües antigues
Una emocionant aventura
GEOLOGIA
Terratrèmols
El món es sacseja
LITERATURA
La Ilíada
La guerra de Troia
QUÍMICA
El zero absolut
Més fred impossible
NATURA INSÒLITA
Cosins del bitxet de bola
Isòpodes increïbles
LLEGENDES URBANES
El ferro dels espinacs
Realment aporten ferro?
Aquests i molts altres temes us esperen en
aquest número. A banda, voldria destacar
les noves seccions breus que hem incorporat,
que us duran a conèixer grans personatges
i grans invents, treure a llum la veritat
sobre les llegendes urbanes que corren de
boca en boca i fins i tot descobrir algunes
curiositats increïbles de la natura.
4
8
34
35
15
36
18
37
22
38
28
40
32
44
33
46
INVENTS
El bolígraf
Qui el va inventar?
PERSONATGE
A.L. Lavoisier
El pare de la química moderna
ESCURACERVELLS
Passatemps
Posa a prova el teu enginy
Héctor Ruiz, director d’eureka
EXPERIMENTA
Dues aigües que no es barregen
És possible?
FUTURS PROFESSIONALS
Què fan els geòlegs?
Estudiar geologia
FÍSICA
El baròmetre i l’edifici
Una lliçó de ciència
PENSAMENT
Els camins de la felicitat
Un llibre de text digital!
ART
Univers Dalí
Entra en el món d’un geni
#12
?
Atenció: Aquesta revista cau seguint un moviment rectilini uniformement accelerat (en el buit).

ASTRONOMIA
Jose A. Rodríguez, Físic
Júpiter és amb diferència el planeta més gran del Sistema Solar. Té un radi que és
10 vegades superior al de la Terra. El seu volum és tal que al seu interior podrien
caber-hi més de 1000 Terres. És tan massiu (318 vegades la massa de la Terra) que
ni sumant les masses de tots els altres planetes del nostre sistema s’arriba a igualar-lo.
El segon planeta més gran, Saturn, tot just representa el 30% de la massa
de Júpiter. Júpiter és el gegant del Sistema Solar.
El planeta Júpiter és molt diferent
del nostre. La Terra i d’altres planetes
com Mart, Venus o Mercuri són
anomenats “planetes rocosos” perquè
estan fonamentalment formats
per roques (sòlides a l’exterior, fosses
a l’interior). Júpiter i els altres
planetes més allunyats (Saturn, Urà
i Neptú), en canvi, són “planetes
gasosos”. I és que Júpiter és bàsicament
una gegantina esfera de gas,
composta per un 86% d’hidrogen i
un 14% d'heli i d'altres molècules en
menor proporció: monòxid de carboni,
aigua, amoníac, metà, acetilè,
età... Aquestes són les responsables
de les franges de colors que s'observen
a la superfície del planeta.
A gran profunditat per sota dels núvols de Júpiter,
el pes de les capes superiors de l’atmosfera
produeix pressions molt més elevades
que qualsevol de les existents a la Terra,
pressions tan grans que els electrons
s’escapen dels àtoms d’hidrogen. Això
dóna lloc a la formació d'una substància
molt interessant: l’hidrogen metàl·lic
en estat líquid, un estat físic que mai no
s’ha assolit a la Terra. Es creu que l’hidrogen
metàl·lic pot ser un superconductor
a temperatures moderades, és a dir, un
material que permet el pas de l'electricitat a
través d'ell sense oferir-hi cap resistència. Si es
pogués fabricar a la Terra, produiria una revolució
en l’electrònica.
A l’interior de Júpiter, on les pressions són tres
milions de vegades superiors a la pressió atmosfèrica
de la superfície de la Terra, no hi ha gairebé
res més que un gran oceà fosc i xipollejant
d’hidrogen metàl·lic. Però al nucli mateix del
planeta hi pot haver una massa de roca i ferro,
un món semblant a la Terra amagat al centre del
planeta més gran.
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a
© Imatges: Courtesy NASA/JPL-Caltech.

ASTRONOMIA
Quan el Sistema Solar es va
condensar a partir del gas i la
pols interestel·lars, Júpiter va
adquirir la majoria de la matèria
que no fou expulsada cap a
l’espai interestel·lar i que no va
caure a l’interior per formar-hi
el Sol. Si Júpiter hagués tingut
una massa diverses dotzenes de
vegades superior, la matèria del
seu interior hauria patit reaccions
termonuclears, i Júpiter
hauria començat a brillar amb
llum pròpia. El planeta més
gran és un estel que va fracas-
sar. Tot i això, les seves temperatures
interiors són prou altes
per alliberar el doble d’energia
de la que rep del Sol. Si hagués
esdevingut un estel a llum visible,
avui habitaríem un sistema
binari, és a dir, de dos estels,
amb dos sols al nostre cel, i les
nits serien menys freqüents.
Això no és pas un fet extraordinari;
succeeix en incomptables
sistemes solars de la galàxia
Via Làctia. Sens dubte pensaríem
que aquesta circumstància
és natural i encisadora.
Júpiter gira molt ràpid sobre el seu eix.
En menys de 10 hores el planeta realitza
una rotació completa. És a dir, el
dia jovià és de tan sols 10 hores, mentre
el terrestre és de 24 hores. Si a això
hi afegim el fet que té un radi molt més
gran, podem deduir que la velocitat linial
a l'equador de la seva superfície és
enorme, concretament unes 27 vegades
superior a la de la Terra.
El sistema de vents i corrents
de l'atmosfera de Júpiter és un
dels més complexos i caòtics
del Sistema Solar. Un dels fenómens
més destacats que produeix
és la característica “gran
taca vermella”. La gran taca
vermella és un anticicló (com
el famós anticicló de les Azores,
una enorme tempesta permanent).
Aquesta taca canvia
i varia la seva forma i la seva
grandària i no sempre ha existit.
Actualmente té una mida que
doblaria la de la Terra i el vent
que hi gira arriba als 400 km/h.
Recentement s'ha confirmat que
a Júpiter ha aparegut una altra
tempesta permanent, la anomenada
“Oval Blanc BA” o “Taca
vermella júnior”, que s'ha creat
en unir-se diversos anticiclons
més petits i que també es troba
en l'hemisferi sud del planeta.
Tal és la complexitat de l'atmosfera
joviana que no és d'estranyar
que al llarg d'aquest segle es segueixin
veient canvis d'aquest
tipus: que desapareixi la gran
taca vermella, que apareixin de
noves o que la petita taca vermella
creixi i evolucioni.
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
© Imatges: Courtesy NASA/JPL-Caltech.
Una de les característiques menys conegudes de Júpiter
són els seus anells. Igual que Saturn, però d’una forma
molt menys espectacular, Júpiter compta amb 3 extensos
anells anomenats: disc difús, anell principal i halo.
Si Júpiter hagués estat una mica més
gran s'hagués convertit en una estrella.
No obstant, és prou gran com per
atrapar amb el seu camp gravitatori una
gran quantitat d'objectes que arriben
al Sistema Solar (probablement ens ha
protegit de l'impacte de molts asteroides).
Així, Júpiter compta amb una de
les cohorts més extenses de satèl·lits,
asteroides, anells i altres planetoides
que orbiten al seu voltant. S'han identificat
fins a 63 satèl·lits jovians; però
no és d'estranyar que es puguin trobar
més ja que els 23 últims es van descobrir
el 2003. És tan complex el sistema
de satèl·lits de Júpiter que més aviat que
conèixer cadascun d'ells pel seu nom es
reconeixen per grups.
Llunes galileanas: Cal·listo, Ió, Ganimedes
i Europa són les llunes que Galileu
va poder descobrir a través del seu
primer i rudimentari telescopi. Són les
més grans. De fet Ganímedes és la lluna
més gran de tot el Sistema Solar, essent
un 50% més gran que la nostra Lluna.
Llunes del grup d'Almathea: són més
petites i orbiten a molta menys altitud
que els satèl·lits galileans. Són Almathea,
Metis, Adrastea i Tebe. Són roques
petites de formes pseudoesfèriques.
Satèl·lits irregulars: la resta de satèllits
constitueixen un grup de llunes més
externes i irregulars, gairebé totes molt
petites. En la seva majoria són asteroides
La vida tal com la coneixem no és possible
a Júpiter. Però sí queda la possibilitat
que hi hagi vida en algunes de les seves
llunes. És possible que les llunes Ganimedes
i Europa posseeixin un oceà d’aigua
líquida al seu interior, que podria sostenir
algun tipus de forma de vida microbiana
i fins i tot més complexa.
capturats per l'enorme gravetat de Júpiter,
així fins a completar les 63.
Però Júpiter també s'envolta d'un grup
d'asteroides als quals arrossega en la
seva òrbita al voltant del Sol, els anomenats
asteroides troians, que es conten
per centenars.

BIOLOGIA
L’aventura de la vida humana comença amb la fecundació, la fusió d’un oòcit matern
amb un espermatozoide patern que dóna lloc a una única cèl·lula: el zigot. Tanmateix,
que es produeixi la fecundació no és garantia d’embaràs. El zigot començarà
a dividir-se per formar l’embrió, el qual haurà de superar encara molts entrebancs
si vol acabar convertint-se en un fetus i finalment, un nadó.
Els protagonistes:
les cèl·lules sexuals o gàmetes
La fecundació és la unió d’un oòcit i
un espermatozoide. Aquestes són les
cèl·lules sexuals femenina i masculina,
respectivament, també anomenades
gàmetes. En els humans, com en la resta de
mamífers, la fecundació es produeix dins
l’aparell genital femení, concretament en
un conducte anomenat trompa de Fal·lopi.
La trompa de Fal·lopi connecta l’ovari,
l’òrgan que produeix els oòcits, amb
l’úter, l’estructura on s’implanta l’embrió
durant la gestació. Durant l’ovulació, un
dels dos ovaris allibera normalment un
oòcit que comença a migrar per l’interior
de la trompa de Fal·lopi corresponent.
En condicions normals, les cèl·lules
precursores dels oòcits es generen durant
el desenvolupament embrionari, de tal
manera que quan una dona neix ja té dins
els seus ovaris entre 100.000 i 400.000
oòcits immadurs, dels quals en maduraran
de 200 a 300 a partir de la pubertat. Els
oòcits han de ser fecundats durant les 24
hores posteriors a l’ovulació; altrament
degeneren i són expulsats junt amb la
sang menstrual.
Els espermatozoides, molt més petits que
els oòcits (un oòcit típic mesura 0,1-0,2 mm
de diàmetre), són produïts contínuament
pels testicles. En una ejaculació
normal s’alliberen uns 300 milions
Autor:
David Bueno,
Doctor en Genètica
d’espermatozoides, que es desplacen a
una velocitat de 3 mm/h des de la vagina
a les trompes de Fal·lopi, passant per
l’úter, ajudats per una estructura cel·lular
en forma de cua que els dóna mobilitat
i els impulsa, com la cua d’un capgròs.
La major part d’espermatozoides moren
esgotats pel camí. Es calcula que només
l’1% arriba a la cavitat uterina, i menys
d’un centenar a la trompa de Fal·lopi. És
la manera que té la natura de seleccionar
els espermatozoides més forts. Els
espermatozoides poden viure fins a tres
dies dins les vies genitals femenines, a
l’espera de trobar un oòcit apte per ser
fecundat.
Quan un espermatozoide troba l’oòcit
intenta travessar la seva membrana. Quan
ho aconsegueix, introdueix el seu nucli,
però no la seva cua, a l’interior de l’oòcit
per tal d’incorporar-hi el material hereditari
que porta emmagatzemat en forma de
cromosomes. Llavors, l’oòcit produeix
una coberta molt resistent que evita la
penetració d’un segon espermatozoide.
El nucli de l’espermatozoide va a trobar
el de l’oòcit i s’hi fusiona. La fecundació
s’ha acabat, i el zigot així format és a
punt per començar el desenvolupament
embrionari.
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a

BIOLOGIA
Una unió de materials genètics
Les dues cèl·lules implicades
en la reproducció, l’oòcit i
l’espermatozoide, contenen exactament
la meitat de cromosomes
que qualsevol altra cèl·lula del cos,
23 cromosomes cadascuna, de tal
manera que en fusionar-se el zigot
recupera la quantitat de cromosomes
que tenien els seus progenitors, 46
cromosomes. Altrament, els fills en
tindrien una quantitat doble respecte
els seus pares (92 cromosomes),
i els néts quatre vegades més (184
cromosomes), amb la qual cosa les
successives generacions s’anirien
carregant de DNA. I perquè un embrió
es desenvolupi amb normalitat, li cal
la quantitat justa: 46 cromosomes,
dos de cada tipus. La presència d’un
nombre anormal de cromosomes
Els tres primers dies
de desenvolupament:
les primeres
cèl·lules de l’embrió
El zigot, que està format per una única
cèl·lula, va migrant a través de les
trompes de Fal·lopi cap a l’úter i comença
a dividir-se per tal de generar
les primeres cèl·lules embrionàries. Al
segon dia de desenvolupament (el dia 1
és el de la fecundació), l’embrió ja consisteix
en dues cèl·lules descendents
del zigot, les quals es mantenen unides.
Aquestes cèl·lules es van dividint progressivament
fins generar un embrió de
32 cèl·lules, les quals romanen unides
formant una pilota massissa. És l’estadi
de mòrula, anomenat així per la
seva semblança amb una móra; estem
a l’inici del quart dia de desenvolupament
embrionari.
Del 4t al 6è dia
de desenvolupament.
La nidació de l’embrió a l’úter
Durant el quart dia de desenvolupament
embrionari, es genera una cavitat
comporta, en la majoria dels
casos, la mort de l’embrió, que és
eliminat. Hi ha algunes excepcions,
en les quals neixen persones amb
afeccions més o menys greus, com
la síndrome de Down. Les persones
afectades d’aquesta síndrome tenen
47 cromosomes, atès que tenen el
cromosoma número 21 repetit tres
vegades en lloc de dues.
A més, aquesta «barreja» de
cromosomes assegura que els fills
no siguin mai exactament iguals a
cap dels progenitors, si no que a
nivell genètic siguin una barreja de
la mare i el pare. Si no fos així, si
a nivell genètic fossin exactament
iguals a un progenitor, serien el
seu clon.
Els primers dies de l’embrió
Un oòcit no pot generar un
embrió sense el material
genètic de l’espermatozoide,
ja que no té la quantitat
justa d’informació genètica.
D’altra banda, si a un oòcit
se li treu el seu propi nucli
i se li implanta un nucli
de qualsevol altre cèl·lula,
que conté el nombre de
cromosomes típic d’un adult,
teòricament pot generar un
embrió i un nova persona
adulta. Aquesta és la base de
la clonació.
Gràfic del cinquè-sisé dia de desenvolupament embrionari
a l’interior de la mòrula, la qual agafa
la forma d’una pilota buida. És el
blastocist primerenc. Al cinquè dia, un
grup de cèl·lules es condensa a l’interior
de la pilota buida i forma una
massa cel·lular interna. Així s’esdevé
el blastocist tardà. Les cèl·lules de la
massa cel·lular interna generen l’embrió
pròpiament dit, és a dir, tots els
seus teixits, òrgans i estructures i, per
tant, els de la futura persona adulta.
En canvi, les cèl·lules que formen la
«coberta de la pilota» produeixen les
membranes extraembrionàries, com
la placenta, que no formaran part de
l’embrió ni del fetus i que seran expulsades
després del naixement. Les
membranes extraembrionàries tenen la
funció de protegir l’embrió i de nodrirlo
fins que es forma el cordó umbilical,
que uneix el fetus amb la placenta.
A continuació, al sisè dia de desenvolupament,
l’embrió nida (s’implanta) a
la paret uterina, que s’ha preparat per a
l’esdeveniment recobrint-se d’una mucosa
anomenada endometri. Si la fecundació
no s’ha produït o bé l’embrió
no s’ha implantat, l’endometri es desprèn
i s’elimina acompanyat de sang i
de l’oòcit no fecundat o de l’embrió no
implantat: és la menstruació.
Durant aquests sis primers dies l’embrió
ha incrementat considerablement
el nombre de cèl·lules que el confor-
men però no ha crescut gens, perquè
no s’ha pogut alimentar. L’energia i els
materials necessaris per incrementar
el nombre de cèl·lules per divisió els
obté de les substàncies de reserva que
l’oòcit tenia emmagatzemades. Això
fa que l’embrió continuï mesurant poc
més de 0,1-0,2 mm de diàmetre, com
l’oòcit del qual prové.
Esquema sequencial
dels primers dies de
desenvolupament embrionari
humà, desde la fecundació
fins la implantació en el
endometri de la paret
uterina. En la part inferior
es presenten fotografies
d’aquests estadis,
corresponents a embrions
humans.
10 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 11

BIOLOGIA
La fecundació in vitro
Un problema cada cop més estès entre
la població en edat fèrtil és la impossibilitat
d’aconseguir un embaràs. Actualment
es creu que aquest descens de la
fertilitat podria ser degut a l’increment
de contaminants atmosfèrics i alimentaris,
com per exemple emissions de gasos
i pesticides respectivament, i al frenètic
ritme de vida occidental. En alguns
d’aquests casos, una de les tècniques
de reproducció assistida que permeten
aconseguir un embaràs és la fecundació
in vitro.
La fecundació in vitro consisteix a fecundar
l’oòcit amb un espermatozoide
fora de les trompes de Fal·lopi, al laboratori,
dins un tub d’assaig en un medi
de cultiu convenientment condicionat.
Per realitzar una fecundació in vitro
primer cal estimular els ovaris per tal
que produeixin una quantitat superior a
la normal d’oòcits madurs. Aquesta estimulació
consisteix a induir una ovulació
múltiple mitjançant tractaments
hormonals. Durant el cicle menstrual
natural hi ha diversos oòcits que inicien
el procés de maduració, però quan
un d’ells arriba a un determinat estadi,
inhibeix el creixement dels altres. Per
això, en un cicle menstrual normal generalment
s’allibera un sol oòcit. El
tractament hormonal evita que la resta
d’oòcits aturin la seva maduració, per
la qual cosa en maduren diversos, generalment
de 5 a 10 oòcits.
Els oòcits madurs es recuperen de 34 a
36 hores després d’aquest tractament.
La recuperació es fa via vaginal, directament
dels ovaris, abans que siguin alliberats
a les trompes de Fal·lopi. Simultàniament,
s’obtenen els espermatozoides
i es procedeix a realitzar la fecundació
in vitro.
Com es realitza la fecundació
in vitro?
Durant la fecundació in vitro els espermatozoides
fecunden els oòcits
dins un tub d’assaig a raó d’un espermatozoide
per oòcit, com en les fecundacions
«naturals». Si la qualitat
Gràfic del procés per a realitzar
una fecundació in vitro
dels espermatozoides no permet que
fecundin l’oòcit per si mateixos, es
poden microinjectar directament dins
l’oòcit, tècnica que permet aconseguir
el mateix resultat. Els oòcits fecundats
Què passa si un oòcit és
fecundat per més d’un
espermatozoide?
A vegades, les excessives «facilitats»
que es donen als oòcits i als espermatozoides
per afavorir la fecundació in vitro
fan que un oòcit sigui fecundat per dos
espermatozoides. Aquestes fecundacions
anòmales, que es produeixen en un
5% de les fecundacions in vitro, generen
embrions inviables, amb més material
Gràfic del procés per a realitzar
una fecundació in vitro
Quants embrions es
transfereixen a l’úter matern,
i quants hi niden?
Generalment es transfereixen de 2 a 4
embrions, depenent de l’edat de la pacient
i de la qualitat dels embrions. La
idea és que només un dels embrions acabi
nidant a l’endometri i que els altres
s’eliminin de manera natural. Es calcula
que una mica més del 30% de les transferències
embrionàries acaben amb embarassos
clínics, dels quals un 75% acaba
amb un o més nadons nascuts vius.
A vegades hi ha més d’un embrió que nidaa
l’endometri. Per això, aproximadament
un 30% dels embarassos generats
per fecundació in vitro són múltiples.
es deixen desenvolupar in vitro durant
uns dies, generalment 2 o 3, i després
es dipositen aproximadament a 1 cm
del fons de l’úter, on hauran de nidar
per si mateixos.
genètic del normal. Perquè un embrió
es desenvolupi li cal la quantitat exacta
de material genètic, concretament 46
cromosomes. Si, en canvi, un oòcit és
fecundat per dos espermatozoides tindrà
69 cromosomes (23 de l’oòcit i 23
de cadascun dels espermatozoides), la
qual cosa el farà completament inviable
i no progressarà. Aquests embrions, no
obstant, podrien ser una bona font de
cèl·lules mare embrionàries per clonatge
terapèutic i medicina regenerativa.
D’aquest 30%, la majoria són bessonades
no idèntiques, que procedeixen de
zigots diferents, i alguns són gestacions
triples. En aquests casos, si la presència
de trigèmins pot representar un problema
per a la salut de la mare o per al
desenvolupament dels embrions es pot
optar per la reducció embrionària. La
reducció embrionària consisteix a eliminar
un dels embrions sense afectar els
altres, i es realitza a les dues manques
de menstruació aproximadament, quan
els embrions tenen entre 30 i 45 dies de
desenvolupament. En aquest cas, l’eliminació
d’un dels embrions no es considera
ni legalment ni biològicament un
avortament atès que l’altre o els altres
embrions continuen el procés normal de
gestació.
Gràfic del procés per a realitzar
una fecundació in vitro
En quin estadi es transfereixen
els embrions?
Normalment els embrions es transfereixen
en l’estadi de mòrula o un xic abans,
quan són formats per entre 2 i 8 cèl·lules.
Un cop dins l’úter, els embrions continuen
desenvolupant-se igual que en una
fecundació natural fins l’estadi de blastocist
tardà, moment en què niden a l’endometri.
Han passat uns 3 o 4 dies des de la
transferència. En determinades ocasions,
però, el diagnòstic mèdic aconsella transferir
embrions més tardans, generalment
per problemes amb la formació de l’endometri
de la pacient que no permet que
la mòrula es desenvolupi fins a blastocist
tardà. En aquests casos, els embrions
de 8 cèl·lules es transfereixen a un nou
medi de cultiu més adequat per generar
un blastocist i es deixen desenvolupar in
vitro, al laboratori, fins l’estadi de blastocist
tardà, moment en el qual es formen
les cèl·lules mare embrionàries. Llavors
es transfereixen a l’úter de la pacient, on
s’espera que nidin a les poques hores.
Aquest procés, però, no es tan eficient,
i molts dels embrions de 8 cèl·lules no
arriben a l’estadi de blastocist.
Gràfic del procés per a realitzar
una fecundació in vitro
12 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 1

BIOLOGIA LINGüÍSTICA
Gràfic del procés per a realitzar
una fecundació in vitro
Què passa si un embrió es
trenca durant aquest procés?
Si un embrió es trenca per manipulació
humana, el més probable és que no nidi
ni es desenvolupi. Per tant, si es detecta
un trencament embrionari, l’embrió
afectat no es transfereix a la pacient. En
canvi, si l’embrió es trenca per si mateix
un cop dins la cavitat uterina, es genera
un embaràs de bessons idèntics. Aquests
bessons procedeixen d’un mateix zigot
i, per tant, porten exactament el mateix
genoma.
Què es fa amb els embrions
que no es transfereixen?
Com ja hem dit, després d’una estimulació
ovàrica s’obtenen entre 5 i 10 oòcits
madurs, la major part dels quals són fecundats
pels espermatozoides. Es deixa
que es desenvolupin tots els zigots formats,
però tan sols es transfereixen de 2
a 4 embrions, els que presenten un millor
desenvolupament i una morfologia
més adequada. La resta, tant si estan en
estadi de mòrula com de blastocist tardà,
es congelen en nitrogen líquid, que
els manté en estasi a -160ºC. L’estasi és
una aturada de les funcions vitals que
no comporta la mort de l’embrió.
Es poden transferir embrions
congelats i es pot fer la
fecundació in vitro amb
oòcits congelats?
Els embrions congelats es poden transferir
a un úter matern sense cap mena
1 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7
de problema, ni biològic ni legal. En
general, la seva viabilitat no és tan bona
com la dels embrions frescos, acabats
de generar, però és prou acceptable. En
aquest cas la taxa d’embarassos clínics
se situa al voltant del 19%. Per tant, si
els pares desitgen un segon embaràs, en
moltes ocasions no cal recórrer a una
nova fecundació in vitro, sinó que es
poden transferir els embrions sobrants
que romanen congelats. La llei espanyola
de reproducció assistida preveu
que els embrions congelats es puguin
transferir a un úter durant els 5 anys
posteriors a la fecundació in vitro, però
no després d’aquest període.
Per què hi ha anuncis que
demanen donants de semen
i donants d’oòcits?
En ocasions, el fet que una parella no
pugui tenir fills es deu a certs problemes
que fan impossible utilitzar els
seus propis gàmetes. Per exemple,
quan algun dels dos no en produeix, o
bé quan són portadors d’algun defecte
genètic, o bé quan hi ha incompatibilitats
immunològiques entre ells. En
aquests casos cal recórrer a donants de
gàmetes. Cal remarcar que la donació
és completament anònima i desinteressada.
Els donants solen rebre, però,
una compensació per les molèsties
ocasionades (desplaçament, temps emprat,
etc.).
Es pot escollir
el sexe dels fills?
En algunes ocasions, abans de transferir
els embrions a l’úter de la pacient
es fa un diagnòstic preimplantacional
per detectar anomalies genètiques responsables
de malalties hereditàries.
Aquest diagnòstic és aconsellable quan
hi ha antecedents familiars d’alguna
d’aquestes malalties per tal d’evitar
transferir els embrions afectats, i es
fa extraient i analitzant una cèl·lula de
l’embrió. De la mateixa manera que es
pot saber amb certesa si el fill es veurà
afectat d’una determinada malaltia
d’origen genètic, també es pot conèixer
el seu sexe. La legislació espanyola
vigent prohibeix explícitament escollir
el sexe dels fills, excepte quan hi hagi
una malaltia hereditària que hi estigui
relacionada. L’únic país on es pot escollir
legalment el sexe dels fills són els
Estats Units d’Amèrica, i en un futur
proper potser també al Regne Unit,
on ja s’ha començat a discutir aquesta
qüestió.
Es poden escollir altres
característiques dels fills?
Per guarir determinades malalties infantils,
com algunes leucèmies, és necessari
realitzar un trasplantament de
medul·la òssia al pacient afectat. En
moltes ocasions, aquest trasplantament
acaba sent rebutjat. Per això, una de les
prioritats d’aquests darrers anys en la
lluita contra aquestes malalties ha estat
poder disposar de donants compatibles.
En aquest sentit, la Llei espanyola
de Tècniques de Reproducció Assistida
Humana aprovada a finals de maig de
2006 preveu la selecció d’embrions per
generar fills els antígens d’histocompatibilitat
(HLA) dels quals, responsables
del rebuig de què hem parlat al 1r capítol,
siguin compatibles amb els d’un
altre fill ja nat que necessiti aquest tipus
de trasplantament per sobreviure.
Aquesta llei preveu explícitament que
només es pugui fer aquesta selecció
d’embrions quan el tipus de trasplantament
no impliqui cap perill ni disminució
en la salut del fill donant.
imaTgEs: COmmOns.wikipEdia.ORg
Escriptura
Lineal B
El desxiframent de les llengües antigues és una de les aventures més
emocionants i engrescadores de l’arqueologia. No és pas una tasca senzilla;
però un cop s’obtenen els primers indicis, és impossible abandonar: de
sobte, els missatges sobre pedra, papir o pergamí comencen a parlar-nos
i a explicar-nos fascinants històries dels pobles del passat. Les civilitzacions
extingides reneixen en la nostra imaginació a través dels seus propis escrits.
Escriptura cuneïforme persa
Els pobles de l’antiguitat parlaven
llengües diferents de les actuals. Igual
que nosaltres, utilitzaven l’escriptura
per deixar constància d’informacions
o esdeveniments importants en
la seva llengua. Però la manera de
representar un idioma per escrit pot
ser molt divers. Nosaltres comptem
amb l’alfabet, on cada símbol representa
un so (un fonema). És un sistema
força senzill; si més no, fàcil de
Héctor Ruiz.
El misteriós de Festos (Creta, 1500 aC)
encara resta per desxifrar
memoritzar i utilitzar
(i tanmateix cometem
faltes d’ortografia!).
Però els sistemes que utilitzaven
les llengües antigues per
a ésser representades gràficament,
mitjançant l’escriptura, eren molt
variats i no sempre intuïtius. Podien
consistir en sistemes fonètics, com el
nostre alfabet, on cada símbol representa
un so (un fonema); sistemes sillàbics,
en què cada símbol representa
una síl·laba; sistemes logogràfics, és
a dir, on cada símbol correspon a una
paraula o un concepte; sistemes semasiogràfics,
formats per dibuixos
que representen el concepte xifrat...
Fins i tot podia ser que els signes no
es corresponguessin amb la manera
de parlar. Algunes d’aquestes llengües
han evolucionat donant pas a
les llengües actuals, que conserven
algunes característiques de les ancestrals.
Això ens pot donar algunes pistes
sobre com interpretar-les. Però la
majoria d’elles es van extingir i van
arribar a nosaltres únicament en forma
de documents escrits, que ja ningú
sabia llegir. Davant d’un missatge
escrit en una llengua morta, com hem
d’abordar la seva interpretació? Com
podem aconseguir desxifrar-lo?
E u r e k a 1

COmmOns.wikipEdia.ORg
1
En primer lloc, cal que distingim entre desxifrar
l’escriptura i desxifrar la llengua. Quan
desxifrem l’escriptura tractem d’esbrinar com
es llegien els missatges escrits, és a dir, a quins
sons parlats corresponien els símbols escrits,
etc. Això ens permet llegir la llengua en veu
alta, però no significa que entenguem el que
s’hi diu. Desxifrar la llengua, doncs, correspon
a la tasca d’entendre el significat dels símbols
i la gramàtica que segueixen, per tal de comprendre
els missatges que s’hi amaguen. Hi ha
llengües, com l’ibèric, l’escriptura de les quals
s’ha pogut desxifrar, però poc se sap del significat
que oculten els seus textos.
Quan ens plantem davant un document escrit
en una llengua desconeguda (i el volem desxifrar)
allò primer serà aventurar-nos a esbrinar
quin deurà ser el sistema de representació gràfica
que seguirà: fonètic, com el nostre? Potser
logogràfic? Una combinació de tots dos? Si ens
equivoquem en la nostra predicció, no aconseguirem
arribar enlloc. Això és el que va passar
durant molt de temps amb els jeroglífics egipcis.
Els investigadors estaven conveçuts que
s’havia de tractar d’un sistema semasiogràfic,
on els dibuixets deurien representar precisament
allò que la imatge mostrava. Tanmateix,
Champollion, al segle XIX, va apostar per un
sistema mixt fonètic, sil·làbic i logogràfic. I ho
va encertar.
J. F. Champollion va desxifrar els jeroglífics egipcis.
Hi ha quelcom que puguem fer
per decantar-nos per un sistema
o un altre? Bé, podem comptar
quants símbols diferents es fan
servir. Si n’hi ha pocs, entre 20
i 40, probablement es tracti d’un
sistema fonètic (el nostre alfabet
té 25 símbols). A mesura que el
nombre de símbols creix, podem
decantar-nos per un sistema sillàbic,
que necessita de molts més
signes per representar les diverses
combinacions de sons. Si n’hi ha
moltíssims més, fins i tot milers,
probablement es tracti d’un sistema
logogràfic, com passa amb
el xinès.
Tanmateix, a l’hora de la veritat,
les coses poden ser molt més
complicades perquè no sempre
trobem sistemes purs, sinó barreges
d’ells. Per exemple, el sistema
usat per les llengües que es
parlaven abans de l’arribada
dels romans a la Península
Ibèrica (l’anomenat signari
paleohispànic) era una combinació
de signes fonètics i
signes sil·làbics. Com abans
hem indicat, els jeroglífics
egipcis també consistien en
un sistema mixt, que combinava
signes fonètics, sillàbics
i logogràfics.
Una bona estratègia per començar
un desxiframent
és partir dels noms propis.
Aquest ha estat gairebé sempre
el punt de partida de
tot desxiframent. Els noms
propis (de reis, de faraons,
Reproducció d’un document iber. Ullastret (Girona)
escollir el sistema
d’indrets) solen pronunciar-se de
formes molt semblants en les diferents
llengües. Si podem comptar
amb documents bilingües que
continguin noms propis podrem
començar a desxifrar els nostres
primers símbols. Aquesta és la
estratègia que va fer servir Champollion
per desxifrar els jeroglífics
a partir de la pedra de Rosetta,
portadora d’una missatge en
jeroglífic, demòtic i grec. També
es va utilitzar aquesta maniobra
per desxifrar l’alfabet sidètic de
Pamfília, gràcies a l’existència de
textos bilingües en sidètic i grec
que contenien noms de persones.
Fins i tot si no comptem amb textos
bilingües, podem buscar noms
coneguts en objectes que presumiblement
en portin: per exemple,
en monedes, inscripcions funeràries,
etc. A l’hora de desxifrar
La Pedra de Rosetta, d’origen egipci, amb
inscripcions en escriptura jeroglífica, demòtica i grega.
el signari paleohispànic, Manuel
Gómez Moreno va recórrer a les
monedes, on va suposar, correctament,
que apareixeria el lloc de
l’encunyació. Per desxifrar el cuneïforme
persa, Georg Grotefend
va intuir que les inscripcions en
aquesta escriptura, totes de l’època
dels reis aquemènides, deurien
començar pel nom d’algun rei
(Xerxes, Darius, etc.). La hipòtesi
va resultar correcta i a partir de
les primeres correspondències es
va desxifrar tot el sistema gràfic.
Habitualment, un cop obtenim els
primers signes desxifrats, la resta
del procés sol seguir una “reacció
en cadena”, atès que uns signes
ens porten a d’altres i aquests altres
a uns altres més. Aquest sol
ser un dels moments més emocionants
per a un desxifrador. Però
no sempre és tan fàcil. Determinats
sistemes gràfics han requerit
d’un desxiframent lent i feixuc.
Un cop hem desxifrat l’escriptura,
comença la segona part de la nostra
tasca: cal interpretar la llengua,
entendre allò que diu. Els textos
bilingües resulten de gran ajuda
en aquesta empresa. Aquesta, per
exemple, és la manera com es va
aprendre a interpretar el sumeri a
partir de l’accadi.
Per altra banda, si resulta que en
desxifrar l’escriptura descobrim
que la llengua està emparentada
amb alguna altra,
podem partir de les seves similituds.
Així, en desxifrar
l’accadi o l’ugarític es va
veure que constituïen llengües
semítiques, germanes
de l’hebreu, l’arameu i
l’àrab. En el cas de l’egipci
jeroglífic, el mateix Champollion
va emprar la seva
similitud amb el copte.
Si no comptem amb cap
d’aquestes opcions, ni
textos bilingües ni llengües
germanes, podem
acudir a d’altres estratègies
més originals. Per
exemple, el mètode combinatori.
Aquest mètode consisteix a buscar
fórmules repetides en textos
de finalitats similars. Així, en les
inscripcions funeràries, esperaríem
trobar sempre unes paraules
determinades (‘va viure’, ‘va
morir’, ‘anys’, etc.) mentre que
la informació específica de cada
cas anirà canviant (el nom, el
número d’anys, etc.). Aquesta ha
estat l’estratègia utilitzada per
interpretar bona part de la documentació
etrusca.
Escriptura maia.
Escriptura minoica.
LINGüÍSTICA
La darrera gran fita en el desxiframent
d’escriptures antigues
va ser l’aconseguida pel català
Ignasi-Xavier Adiego, investigador de
la Universitat de Barcelona: el desxiframent
de l’escriptura cària. Utilitzada
per una poble d’Anatòlia occidental
(Turquia) fa més de 2.500 anys, la
seva interpretació va ser possible gràcies
a unes escasses inscripcions bilingües
a qui ningú havia prestat atenció.
SECRETS AMAGATS
Un altre mètode força original és el de les bilingües indirectes,
el qual consisteix a buscar fórmules que ens siguin
conegudes en altres llengües de l’època. D’aquesta manera
hem aconseguit entendre què significa la inscripció etrusca
ei minipi capi (i variants) que apareix sobre alguns objectes:
‘no m’agafis’, un típic advertiment als lladres que
també es feia servir en llatí (ne me attigas).
Tot i això, encara queden escriptures, com la maia o la
minoica, que es resisteixen a desvelar els secrets que amaguen.
El desxiframent de les llengües antigues continua.
Qui sap quins secrets amagaran els missatges que tenim al
davant i que som incapaços de comprendre ara per ara. Qui
sap quines històries estan esperant, adormides en la pedra,
que algú les desveli per acomplir així el seu objectiu: superar
el pas dels segles per transmetre’ns la memòria dels
nostres avantpassats, per esdevenir els missatges intertemporals
que ens van deixar els pobles de l’antiguitat.
Si vols saber com es van desxifrar
el jeroglífic egipci, el cuneïforme
persa, la lineal B i l’escriptura cària
visita www.portaleureka.com!
1

GEOLOGIA
Estem molt ben acostumats que el terra sigui estable i sòlid. Però
t’has parat a pensar per un moment què passaria si el sòl que trepitgem,
sobre el que construïm les nostres cases, carrers i ciutats,
comencés a moure’s de dalt a baix, a tremolar, a sacsejar-se i a
trencar-se sobtadament? Molts terratrèmols fan que el sòl sembli la
coberta d’un vaixell en alta mar i alguns són capaços de sacsejar
la terra de forma 10.000 vegades més violenta que una bomba
atòmica. A cada minut es produeix un arreu del món.
El dia que Lisboa va ser destruïda
L’1 de novembre de l’any 1755 era dissabte.
En aquella època, moltes famílies
acostumaven a anar juntes a combregar
a l’església diàriament. Però a Lisboa,
l’atzar féu que aquell primer dissabte de
novembre fos completament diferent.
Aproximadament a les 9:40, quan encara
restaven feligresos de la missa de nou,
i molts d’altres esperaven per entrar a la
missa de deu, dues sacsejades d’1 minut
i mig cadascuna silenciaren l’activitat
matinal de la ciutat. Poc després dues
noves tremolors de més de 5 minuts etzibaren
un nou colp als lisboetes. Acabada
la remor del sisme, els crits i plors
es fongueren pels carrerons del Bairro
Alto, a Belém, a Chiado, al Carmo...
Lisboa havia estat destruïda i un gran
foc estava assolant el que en restava. La
majoria de construccions, incloses les
esglésies, s’havien esfondrat i l’ambient
fou irrespirable per l’efecte de l’espès
fum. Aquell matí desenes de milers de
persones moriren. Els supervivents optaren
per anar a un lloc més segur, lluny
dels edificis que s’havien demostrat totalment
vulnerables i a recer del foc i les
possibles rèpliques. Mitja hora més tard
una gran onada en forma de mur d’aigua
d’uns 5 metres d’alçada arribà al
port de la ciutat lusitana. El moment esdevingué
desastrós, ja que els lisboetes
s’havien refugiat al voral del port. Fou
allà on es produí la segona gran catàstrofe
en menys d’una hora. Encara avui
al voltant de la plaça del Rossio podeu
intuir l’ambient del terratrèmol si observeu
els edificis reconstruïts pel marqués
de Pombal poc després de la catàstrofe.
Juntament amb Lisboa, altres ciutats
i pobles de l’Algarve, Andalusia i el
Marroc patiren una de les pitjors crisis
de la seva història.
Fragment d’Alexis Vizcaíno.
Què són els terratrèmols?
Estrictament, un terratrèmol és
una tremolor de terra. Normalment
associem aquesta paraula
als que són produïts per l’alliberació
d’energia de l’interior de
la Terra: terratrèmols tectònics.
Però també es pot anomenar així a
les tremolors causades per qualsevol
fenomen que faci vibrar el
terreny: explosions, impactes amb
roques, meteorits o el que sigui.
Tots aquests fenòmens es caracteritzen
per la generació d’ones
(anomenades sísmiques) que no
són més que la propagació mecànica
de la pertorbació produïda sobre
un punt de l’escorça terrestre.
Igual que quan llencem una pedra
sobre un toll d’aigua es produeixen
ones circulars que es propaguen
cap als seus marges, igual que
De què depenen els efectes
dels terratrèmols?
Els efectes d’un terratrèmol depenen
de la seva intensitat, del lloc on es produeixin
i de la naturalesa de les roques
properes al seu centre. El sòl pot obrirse,
pujar o baixar. Es poden enfonsar
grans zones si una enorme cova subterrània
col·lapsa. A les muntanyes es
produeixen allaus i esllavissaments, i
fins i tot en pendents suaus el sòl argilós
pot liquar-se com lava fosa. Les
sorres poc compactes, sovint s’enfonsen
diversos metres. Quan la violència
de la sacsejada pressiona la terra, l’aigua
es veu forçada a sortir a la superfície,
violentament tot formant guèisers,
o bé gradualment per donar lloc a traïdores
arenes movedisses.
Si el terratrèmol es produeix al mar,
sorgeixen onades gegantines anomenades
tsunamis com la que va acabar
de destruir Lisboa el 1755. Aquestes
grans onades poden viatjar per l’aigua
a velocitats de 900 km/h. A l’oceà
quan parlem produïm ones en l’aire
que es manifesten com a sons,
les pertorbacions sobre l’escorça
terrestre (impactes, esllavissaments,
moviments sobtats) produeixen
ones que es propaguen en
totes direccions i provoquen el que
anomenem terratrèmols.
El punt exacte on s’inicia un terratrèmol,
és a dir, el punt on té
origen la pertorbació de l’escorça
(si ho comparem amb el toll d’aigua,
seria el punt on ha caigut la
pedra) s’anomena hipocentre. En
el cas dels terratrèmols tectònics
aquest sol trobar-se a uns quilòmetres
de profunditat. L’epicentre
correspon al punt de la superfície
de l’escorça situat just a sobre de
l’hipocentre.
aquestes ones no es detecten, però
quan s’aproximen a la costa, creixen
tot assolint alçades de fins a 30 metres.
En arribar a terra, arrosseguen tot allò
que troben al seu pas.
La violència d’un terratrèmol pot ser
encara més dramàtica quan es produeix
allà on hi ha ciutats. Els edificis es
desplomen, les carreteres s’esquerden,
els ponts cauen, les rescloses esclaten i
les vies dels trens es dobleguen. Milers
de persones poden morir esclafades
sota els escombres. El subministrament
d’electricitat, aigua i gas queda
interromput. Es produeixen incendis
que, com que no hi ha aigua, poden
durar dies, contribuint a la destrucció
i la mort. El 1976, quan un gran terratrèmol
va sacsejar la ciutat xinesa de
T’ang-shan, tota la ciutat va desaparèixer
virtualment i van morir més de
242.000 persones.
Ones sísmiques:
Hi ha fonamentalment de tres tipus:
Ones P (primàries): només viatgen
per l’interior de la Terra. Són les més
ràpides i les primeres que es detecten
amb els sismògrafs. Viatgen per medi
sòlid i líquid.
Ones S (secundàries): es detecten
en segon lloc –com el seu original
nom indica- i també viatgen només
per l’interior de la Terra. No es propaguen
per medi líquid.
Ones superficials: són les que pròpiament
sentim quan es produeix un
terratrèmol. Responsables de la destrucció
d’edificis i altres infraestructures
(si el terratrèmol és prou fort). Com
totes les ones mecàniques, a mesura
que s’allunyen de l’origen van perdent
força fins a desaparèixer.
1 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 1
COmmOns.wikipEdia.ORg
epicentre
ones
sísmiques
hipocentre

GEOLOGIA
El terratrèmol de Sumatra
El terratrèmol que es va produir el dia després
de Nadal l’any 2004 a l’illa indonèsia de Sumatra
va ser el segon terratrèmol més fort registrat
en la història, amb un magnitud de 9,3
en l’escala Richter. Amb el seu epicentre a la
costa d’aquesta illa, la gran sacsejada submarina
va produir una sèrie d’onades gegantines
que van arrasar les costes d’Indonèsia, Sri Lanka,
Índia, Tailàndia, Malàisia Myanmar, Bangladesh
i les Maldives causant més de 285.000 morts.
Les onades van arribar fins i tot a la costa africana
vuit hores més tard, a uns 5.000 km de l’epicentre,
on encara tenien prou força per produir
inundacions que van causar centenars de morts
a Somàlia, Kenia i Tanzània.
Fotografia abans del terratrèmol
Fotografia després del terratrèmol
Quina és la causa?
Abans que els científics sabessin
per què es produïen els terratrèmols
tectònics, van començar a
situar-los sobre un mapa per veure
allà on eren més freqüents. Així
van poder deduir-ne les causes.
Els plànols resultants indicaven
que l’activitat sísmica era més
freqüent al llarg de les serralades
muntanyoses oceàniques, les foses,
les falles i a prop de les muntanyes
joves i volcans. Aquestes
dades van ajudar a confirmar la
teoria que l’escorça terrestre està
dividida en 12 plaques “tectòniques”
que suren sobre una capa
interna parcialment fluïda, l’astenosfera.
En aquesta capa es pro-
Epicentres dels
terratrèmols
detectats entre
1963 i 1998
dueixen corrents de convecció
que mouen les plaques, de manera
que poden separar-se, xocar,
fregar-se o lliscar les unes sota
les altres.
El moviment de les plaques,
però, no es produeix de forma
constant. Hi ha períodes en què
no hi ha cap moviment. La fricció
entre les roques fa que la força
que les empeny quedi contrarestada.
Però arriba un moment
que la tensió acumulada supera la
fricció i aleshores es produeix un
moviment brusc: un trencament,
un esllavissament... En definitiva,
una alliberació de l’energia
acumulada de forma violenta.
© Imatge: Courtesy NASA/JPL-Caltech.
Estudiar els terratrèmols
Com que la major part dels terratrèmols són gairebé
imperceptibles, els sismòlegs utilitzen uns instruments
molt sensibles anomenats sismògrafs per a
detectar-los. Fonamentalment, consisteix en un apa-
Vols veure els registres dels sismògrafs de les
estacions sísmiques de Catalunya en directe?
Visita: http://sismic.am.ub.es/
Casualitat?
Increïble! Mentre em trobava escrivint aquest article s’ha
produït un terratrèmol al meu despatx! Durant uns tres
segons, he notat com la taula es movia. Per aquí no passa
pas el Metro, m’he dit. Després he pensat que deuria ser
cosa de la meva ment, suggestionada per aquest treball
sobre els sismes. Però la meva companya també ho ha
notat i al cap d’uns vint minuts hem consultat les darreres
notícies al web de TV3:
Un terratrèmol de 3.3 graus ha sacsejat alguns municipis
de la Catalunya Central.
Un terratrèmol de 3,3 graus a l’escala de Richter amb
epicentre al Bruc ha sacsejat aquest dimecres a la
tarda alguns municipis de Catalunya. Alguns usuaris
ens escriuen des de la comarca de l’Anoia i el nord de
l’Alt Penedès explicant que han notat el sisme entre
tres quarts de set i les set de la tarda. Des de l’Institut
Geològic de Catalunya han explicat que el sisme ha
estat de baixa intensitat i no excepcional. La cap de
la Unitat de Xarxa Sísmica de l’Institut Geològic de
Catalunya, Carme Olivera, ha reconegut que els moviments
sísmics se solen produir més habitualment en
zones més muntanyoses del Prepirineu i el Pirineu.
Olivera ha assegurat que ha estat un moviment molt
superficial, a uns deu quilòmetres. També ha explicat
que al cap d’un quart d’hora del moviment s’ha detectat
una rèplica de 2,3 graus.
Nosaltres ens trobàvem a Sant Joan Despí (Baix Llobregat);
segurament el fet de tenir el despatx en un àtic
ha facilitat que el notéssim.
rell com el que mostra el dibuix. Quan es produeix un terratrèmol,
el sismògraf vibra amunt i avall. El bolígraf, no obstant,
unit a un pes i a una molla, no es mou. Així queden enregistrades
les vibracions sobre el rotlle de paper que va girant.
La magnitud del terratrèmol
Els sismòlges mesuren la
magnitud d’un terratrèmol
de diferents maneres. La més
coneguda és l’escala ideada
per l’americà C.F. Richter
el 1935. Aquesta escala
va de l’1 al 9 i es basa en la
força de les ones de xoc (P,
S i L) detectades a 100 km
de l’origen del terratrèmol.
Molts terratrèmols registren
entre 3 i 3,4 de l’escala de
Richter, i passen desaper-
cebuts. Però unes quatre
vegades al dia es produeixen
tremolors de 4,9 a 5,4,
perfectament detectables
per tothom que sigui a prop.
Cada tres mesos es produeix
un terratrèmol de fins a 7,4,
que pot causar grans destrosses
si es produeix prop
d’una zona habitada. Els
més catastròfics, de més de
8 en l’escala de Richter, succeeixen
cada 5 o 10 anys.
20 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 Héctor Ruiz
E u r e k a 21

LITERATURA
Aquesta és una versió reduïda i lliure de la història que Homer va explicar al seu poema èpic La Ilíada, construït en 804 versos dividits en vint-i-cinc cants.
A vegades gloriosos, a vegades menyspreables, els prínceps i reis d’aquesta història s’enfronten
en una guerra cruenta. Lluiten, molts moren, altres ploren o es mofen, defensen el seu honor
i a vegades l’ignoren. Tot ho fan creient-se poderosos, però les seves vides no són més que les
peces d’un tauler on els déus -a vegades gloriosos, a vegades menyspreables- dipositen els seus
capricis. Benvinguts a una història on humans i déus es diferencien en algunes virtuts, però
s’igualen en cada defecte. Escrit per Carme Puche.
La ira
“Quin déu va fer-los renyir que
atiés entre ells tal baralla?”
(Cant I)
Milers de cossos s’agiten sota les tendes
dels aqueus, es rebolquen en un dolor
insuportable que a ritme de tortura els
porta fins a la mort. Aquil·les, que és el
guerrer més valuós de l’exèrcit d’Acaia,
que ha convertit en terror la seva
presència, se sent impotent. L’escut
impenetrable i l’espasa devastadora
que allarga amb el seu puny de poc
serveixen davant la pesta. Després de
nou anys de guerra entre aqueus –com
s’anomenaven els antics grecs- i troians,
mai tants guerrers havien mort sense
estar al camp de batalla.
Fa dies que la plaga ha caigut sobre
els caps dels aqueus i Aquil·les ja no
vol sentir més els crits de dolor que
planegen dia i nit sobre el campament.
Ha convocat una assemblea i vol
saber què està passant. Algun
descarat s’atreveix a explicarho:
Agamèmnon, rei de reis,
que els lidera en la batalla
contra els troians, va obviar
les advertències de Crisis, el
sacerdot del déu Apol·lo, quan
aquest li va dir que els déus el
castigarien si no li tornava la seva
filla Criseida, trofeu de guerra
del gran comandant. Però la
supèrbia d’Agamèmnon és
tan gran com el seu regne
i oblidant l’advertència ha
provocat el desastre. Aquil·les
no dubta en la seva petició i li
demana que retorni a Criseida a la
seva llar i així podran continuar la
guerra sense la plaga que Apol·lo els
ha imposat. L’assemblea es remou,
l’odi d’Agamèmnon omple la sala i
finalment esquitxa els seus assistents
amb arrogància: retornarà Criseida a
canvi de quedar-se amb Briseida, la
jove que ara Aquil·les ja estima i que
va ser el seu trofeu de guerra en un
dels saqueigs als pobles troians. Per
segona vegada, el rei de reis provoca
odi i Aquil·les s’hi torna: si Briseida
entra a les possessions d’Agamèmnon
es retirarà de la batalla; al cap i a la fi,
ell és el príncep dels mirmidons i ha
vingut per ajudar els aqueus, no té res
en contra dels troians. Qui ha convertit
en terror la seva presència, els deixarà
sols davant la batalla.
Quan Aquil·les arriba a la seva nau la
ira encara no ha desaparegut. Crida a la
seva mare, Tetis, deessa del mar, i entre
plors li demana venjança; vol que Zeus,
pare dels déus i els homes, doni tot el
suport que pugui als troians, aquells
que fins ara han estat els seus enemics,
per ferir el cor altiu d’Agamèmnon.
Tetis, la mare que al costat de l’aigua
salada el consola, fa una petició que per
desgràcia dels aqueus es complirà: Zeus
ha acceptat ajudar els troians en la seva
victòria fins que l’odi d’Aquil·les per
Agamèmnon s’hagi vist recompensat.
La guerra
“Vet aquí el que diran, i el meu
renom no ha de perdre’s” (Cant
VII)
Criseida, Briseida... però primer havia
estat Helena. Ja feia nou anys que el
germà d’Agamèmnon, Menelau, havia
vist com s’emportaven de Grècia la seva
estimada dona en un acte d’ultratge. La
deessa Afrodita havia decidit que era
el millor regal per a Paris, el príncep
de Troia que havia dit que ella, la que
regna sobre l’amor, era la més bella.
Aquell havia estat el desencadenant de
la guerra; l’excusa perfecta que el rei
Agamèmnon necessitava per atacar els
poderosos troians que li feien ombra.
Zeus, déu dels déus i els homes, és el gall
del galliner. Fa i desfà sense que hi hagi més
raó que la seva pròpia decisió. Està casat
amb Hera, amb qui acostuma a tenir fortes
discussions sobretot provocades per les
constants “escapades matrimonials” d’ell...
22 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 2

LITERATURA
Ulisses o Odisseu, rei d’Ítaca. Respectat
pel seu enginy i el seu bon judici, aconsegueix
pal·liar els impulsos d’Agamèmnon
i Aquil·les en diverses ocasions. Serà el
protagonista de l’Odissea, on es continua
la història de la guerra de Troia. Ell és el
responsable d’idear el conegut cavall de
fusta. Després, tardarà vint anys per tornar
a casa... una odissea, com se sol dir.
Nou anys allunyats de les seves famílies,
algunes de les quals ja no tornarien a
veure els seus homes, pel caprici d’una
deessa i la frivolitat d’un príncep de
gran bellesa, però de poc coratge. Paris
semblava bastard al costat de la noblesa
del seu germà Héctor, també fill de Príam,
rei dels Troians. Tots ells eren també a la
batalla, defensant el seu poble troià.
En els terribles dies que van seguir a la
decisió d’Aquil·les d’abandonar la guerra,
es van lliurar alguns dels combats més
sangonents que es recorden i es van veure
algunes de les actuacions més valeroses i
algunes de les més menyspreables que
un home pugui oferir en un camp de
batalla. Una va ser sens dubte la del duel
entre Paris i Menelau. Troians i aqueus
havien arribat a un pacte per acabar amb
la guerra: qui guanyés aquella lluita es
quedaria amb Helena i així s’acabaria
el conflicte. Els dos bàndols estaven
parats, l’un davant de l’altre, centenars
d’ulls que miraven cap a una banda i
centenars més que miraven cap a l’altra.
Al mig, els dos prínceps, Paris i Menelau,
defensant el seu honor i jugant a la mort
o el triomf. Quan semblava que Menelau
Helena, d’ella
es diu que és la
mortal més bella
del món. Dona de
Menelau, robada
per Paris després
que Afrodita la hi
oferís com a regal.
La guerra entre
aqueus i troians
comença arrel
d’aquest conflicte.
Aquil·les, fill de la deessa del mar Tetis i del rei Peleu, és pràcticament
invencible. És el gran protagonista de La Ilíada i només té dos grans
defectes que el poden destruir: la fragilitat del seu taló –s’explica que Tetis
el va banyar en aigua divina quan era un infant perquè fos indestructible,
però com que l’agafava sempre pel taló, aquest va quedar sense
protecció-, i la seva passió impetuosa.
estava a punt de matar Paris i el cor de
tots els troians s’estrenyia dins de les
seves armadures, Afrodita va emportarse
el seu protegit fins al palau de Troia,
on deixant un camp de batalla erm
d’esperances per al seu propi exèrcit, va
apropiar-se una vegada més d’Helena a
la seva cambra. El pacte s’havia trencat
i l’honor de Paris –i el dels troians amb
ell- s’havia desvirtuat.
I és que la guerra no era més que un joc
entre els déus, que movien peça en funció
de les seves pròpies disputes. Cada
déu escollia un color per defensar, es
barallaven entre ells mentre provocaven
morts o salvaven vides, s’ho miraven des
de la branca d’un arbre, com voltors que
esperen el final del conflicte... fins que
Zeus es va imposar: reunits en assemblea
–igual que feien els aqueus en les seves
decisions- els va prohibir tota intervenció
en la guerra. Ara el pare dels déus i els
homes podia fer i desfer per complir la
promesa de donar avantatge als troians
fins que l’odi que Aquil·les sentia per
Agamèmnon fos apaivagat. Però el que
Aquil·les no sabia és que els déus també
fan pagar penyora.
La perdua
“Ni que vint guerres com tu
se m’haguessin oposat, jo
els hauria aquí matat amb la
llança” (Cant XVI)
Els troians anaven guanyat terreny
en un enfrontament esgotador que ja
havia portat els prínceps més valerosos
dels aqueus als seus llits de ferides
profundes: Tideu, Ulisses i el mateix
Agamèmnon estaven fora de combat.
Només la nit donava cert repòs, només
el final del dia donava treva. Davant la
desesperació i amb l’eminent arribada
dels troians a les naus de Grècia,
Agamèmnon decideix demanar ajuda
a Aquil·les. Aquest, primer rebutja
l’oferiment, però davant del desastre i
amb Hèctor incendiant una de les naus
gregues, decideix enviar el seu amic,
el seu millor company, Patrocle, a la
batalla. Haurà de lluir tot l’armament
d’Aquil·les perquè així els troians
sentin el terror de la seva presència i els
aqueus tinguin temps per reaccionar.
Però Aquil·les li fa una advertència:
Apol·lo, fill de Zeus, déu de
la poesia i la música. Homer
l’anomena “el que té punteria”.
Juga al bàndol dels troians i és el
responsable de la plaga de pesta
amb què comença La Ilíada.
quan aconsegueixi que els troians
s’allunyin de les naus, s’ha d’oblidar de
l’enemic i tornar cap a la seva tenda.
Patrocle vestit d’Aquil·les fa recular els
troians de les naus; ha de lluitar contra
els rivals i superar els entrebancs que
Apol·lo va posant als seus peus. Sembla
que ho aconsegueix, però s’oblida de
l’advertència del seu amic. Allunyantse
cada vegada més de les naus que
havia de defensar, Patrocle està marcant
el camí cap a la seva mort. Tant és així,
que Hèctor agafa el seu carruatge i el
seu conductor, Cebriones, i s’encamina
cap a Patrocle amb fúria. Patrocle, que
amb una mà aguanta una llança i amb
l’altra una pedra, aconsegueix abatre
Cebriones que cau al terra. Comença
una lluita aferrissada pel cos mort. Un
guerrer pot morir al camp de batalla,
però quina deshonra cau sobre ell si el
seu cos és deixat en mans de l’enemic
per convertir-se en menjar de gossos! A
la lluita s’uneixen tots els aqueus que
poden i tots els troians que comencen
a perdre la por pel fals Aquil·les.
Quan aquest cau ferit, Hèctor s’adona
de l’engany i veu com Patrocle mor
predient la venjança d’Aquil·les. En un
gest arrogant, Hèctor agafa l’armadura
d’Aquil·les, deixant nu d’honor el valent
Patrocle, i se la posa en el seu propi cos.
Mentre la victòria il·lumina el rostre
d’Hèctor, Zeus contempla l’escena des
del tro diví: que el príncep dels troians
tasti ara el triomf, perquè és una de les
últimes coses que farà en vida.
La venjanca
“Ara me’n vaig a trobar
l’homicida del cap que
estimava” (Cant XVIII)
El cos mort de Patrocle era de nou
disputa entre els dos bàndols. Mentre
ells lliscaven les armes defensant
l’honor de l’heroi, Aquil·les rebia la
trista notícia. De la tristesa en va sortir
desesperació, de la desesperació odi i
de l’odi, finalment, una ira retinguda
perquè Aquil·les sabia que aquell era
el joc dels déus. La seva mare Tetis va
venir del fons del mar trencant-se en una
onada perfecte sobre la platja, i va veure
el destí d’Aquil·les una vegada més:
havia decidit lluitar contra els troians
de nou i això faria que la seva vida fos
més curta. Tetis va cuidar-se que el cos
de Patrocle fos protegit mentre li feia
construir una nova armadura al seu fill
per combatre. Mentre això passava, la
Paris, fill de Príam i Hècuba, espòs
d’Helena després d’haver-la raptat
a Menelau. És el “guapo de la
pel·lícula”. La bellesa és la seva
màxima virtut. Per la resta, és
covard i sembla recrear-se en la
lluita que ha desencadenat, fet que
el seu germà Hèctor –d’oposada
personalitat- li retreu avergonyit.
missatgera dels déus, Iris, recomana a
Aquil·les que deixi anar en tres crits la
seva ira, per fer recular de por els troians
i que així els aqueus puguin recuperar
el cos del seu amic. Així ho fa i així
recupera Patrocle.
Encara Aquil·les plorava sobre el cos del
seu company, quan Tetis va portar-li les
armes forjades per la divinitat d’Efeus.
Abans d’iniciar l’atac, Aquil·les va
voler reconciliar-se amb Agamèmnon,
príncep dels aqueus que l’havia ultratjat,
però que ara ja li tenia preparats els
presents, entre els quals estava el retorn
de Briseida. La de les galtes precioses tot
just s’eixugava les llàgrimes per la mort
de Patrocle, amic i confident quan encara
era una estranya entre els mirmidons, el
poble d’Aquil·les.
Ja estava preparat. La batalla començava
i Aquil·les no només havia de lluitar
contra els troians, sinó contra les ajudes
que els déus els proporcionaven: va lluitar
contra Eneas mentre aquest era ajudat per
Apol·lo i després salvat per Posidó; va
agafar dotze troians per sacrificar-los a la
pira de Patrocle, però la divinitat fluvial
es revelava contra ell. A la terra els homes
lluitaven, però els déus també: cada un
tenia el seu preferit, uns empenyien
l’espasa d’Aquil·les i altres apuntaven la
llança d’Hèctor. Finalment, Apol·lo pren
partit i reté Aquil·les a la planura, mentre

LITERATURA
Agamèmnon, rei de Micenes i
comandant de l’exèrcit grec contra
els troians; germà de Menelau.
Vol ser un bon rei, però la seva
incapacitat per al diàleg li fa perdre
la perspectiva per vèncer.
els troians entren a la ciutat per refugiarse.
Tots, menys un. Hèctor resta fora de la
muralla, ja no vol fugir més. El seu pare,
Príam, el crida a la retirada per la salvació
de Troia. Però Hèctor només sent com el
seu honor el té clavat a la sorra, esperant
l’arribada d’Aquil·les.
Quan els dos herois es troben cara a
cara, Hèctor sent por per primera vegada
a la seva vida. La brillant armadura
li enlluerna els ulls i l’àurea de poder
que desprèn el seu rival l’obliguen a
començar a córrer en cercles al voltant de
la muralla de troia. Fins a tres vegades,
Hèctor intenta fugir seguit ferotgement
per qui més l’odia i observat amb sorpresa
per amics i enemics. A l’Olimp, Zeus ja
ha fet balanç: ha arribat el moment per a
Hèctor. Apol·lo abandona l’heroi troià i
Atena l’incita a la lluita. Hèctor s’atura,
Aquil·les tira una primera llança i falla;
després Hèctor ho intenta però l’escut
Afrodita, deessa de l’amor i de
la sexualitat. El seu protegit és
Paris, a qui va concedir Helena.
Tot va començar perquè volia
ser elegida la més bella de
l’Olimp...
diví protegeix Aquil·les; aquest es torna
i el cop mortal arriba per a Hèctor. Príam
deixa anar un crit de desesperació mentre
Aquil·les ja ha desarmat el seu fill, l’ha
lligat amb una corda al carruatge i se
l’emporta arrossegant vergonyosament
el cadàver cap a les naus. Andròmaca,
la jove dona d’Hèctor, que s’ha negat a
veure el combat, sent els plors des de la
seva cambra i es contagia. Ara sap que
Hèctor ja no restarà més al costat del
foc que per a ell havia fet preparar.
La reconciliacio
“Així d’Hèctor, el domador de
cavalls, reté Troia les fúnebres
honres.” (Cant XXIV)
Aquil·les ja li va dir a Hèctor abans de
començar a lluitar: no hi hauria cap tracte,
davant la mort, no tindria ni l’honor d’un
Hèctor, fill de Príam i Hècuba,
príncep de Troia i comandant de
tot l’exèrcit dels troians i aliats.
Representa el model d’heroi humà
(a diferència d’Aquil·les que és
mig Déu): valent, responsable,
honorable i racional, no anteposa
mai els seus interessos als del seu
poble. Per si això fos poc, és un bon
espòs per Andròmaca i un bon pare
per al seu fill. La joia de la corona...
enterrament digne. Durant dies, el cos
d’Hèctor és menyspreat per Aquil·les que
encara necessita alliberar la seva ràbia.
Apol·lo protegeix el seu cos perquè no
es malmeti i incita al rei dels mirmidons
a tornar les restes del difunt a la seva
família. Finalment, el rei Príam s’omple
de coratge per anar fins al campament
dels aqueus per recuperar el seu fill.
Ajudat pels déus, aconsegueix arribar
davant la presència d’Aquil·les que
s’apiada del vell, de la seva sinceritat, de
l’amor paternal que li recorda i que ell fa
tant de temps que no té. Una treva: dotze
dies de marge per als Troians mentre fan
els preparatius per retre homenatge al seu
heroi, el jove Hèctor que els déus han
resguardat de la desfeta, però a qui també
han abocat a la mort. Aquil·les, per fi, pot
reposar de la seva pròpia ira.
fI
Després
de La Ilíada...
Mentre Homer finalitza el seu relat en
aquest punt de la història, nosaltres us
podem explicar que la guerra de Troia
va acabar amb aquesta ciutat cremada,
els seus homes i nens –inclosos els
nedons- morts i les dones segrestades
com a trofeu de guerra. La victòria per
als aqueus va ser possible gràcies a
l’enginy –una vegada més- d’Ulisses,
QUI ERA HOMER?
Homer és el suposat autor de l’obra més
antiga que es conserva de la literatura
grega i, en conseqüència, de la literatura
occidental, La Ilíada. Diem “suposat”,
perquè no hi ha proves fermes de que
existís, també podria ser un ideal, una
forma de posar nom a l’autoria de les
obres que representaran el pensament
grec posterior. Les dades que de moment
es tenen, apunten que va viure al segle
VIII aC i que va ser, per tant, en aquesta
època quan va compondre La Ilíada i
l’Odissea, que encara avui s’estudien per
determinar si realment van ser escrites
per la mateixa persona. Un nom ple de
misteris que, de moment, continua sent
l’autor dels poemes èpics més universals
de la història de la humanitat.
que va tenir la pensada de construir
un enorme cavall de fusta i deixar-lo
davant les portes troianes. Els troians
van creure que era una ofrena dels déus,
però el que no sabien és que a dintre
hi havia amagat l’exèrcit aqueu que
finalment sortiria del seu amagatall per
aniquilar-los.
Durant el combat i com havia predit
l’oracle, Aquil·les va morir per una
fletxa enverinada de Paris directa al seu
taló feble; la seva mare Tetis va recollir-
ne el cos per portar-lo a l’Illa Blanca i
convertir-lo en immortal. Agamèmnon
va tornar a casa; Menelau va tardar
divuit anys en arribar a la seva llar al
costat de la bella Helena; Eneas, un
dels comandants de Troia, va ser l’únic
que no va creure en la divinitat del
cavall de fusta i va liderar l’únic grup
de supervivents de la desfeta troiana. A
l’Odissea, Homer ens narra les aventures
que Ulisses, o Odisseu, va viure abans
no va poder tornar a casa amb la seva
estimada Penèlope.
HOMER EN CATALÀ
Si us animeu a llegir La ilíada,
trobareu una acurada traducció
al català de Manuel Balasch
(Proa, 1997), tot un expert en
aquest text d’Homer que ja
havia traduït trenta anys enrera
i que, tres dècades després, va
decidir revisar, aquesta vegada
amb un vocabulari més actual
i un bon recull de notes que us
poden ajudar a entendre amb
més profunditat aquesta obra
universal.
2

2
QUÍMICA
El zero absolut és la temperatura corresponent a 0 graus Kelvin o, el
que és el mateix, -273,15 graus en l’escala de Celsius, que és la que
fem servir habitualment nosaltres. Aquesta temperatura ha portat de
corcoll molts científics d’ençà que Guillaume Amontons va teoritzar sobre
la seva existència l’any 1702: segons ell, havia d’existir una temperatura
mínima per sota de la qual era impossible arribar. Molts investigadors
han volgut acostar-s’hi, i no precisament per saber si hi fa
molt de fred. Sembla ser que el zero absolut és una caixa de sorpreses.
Per entendre que existeixi aquesta temperatura
mínima a partir de la qual ja no
pot fer més fred hem de recordar què és
la temperatura en si: allò que anomenem
temperatura no és res més que la manifestació
del moviment de les partícules
que formen un cos, la manifestació de
la seva energia cinètica. Com més ràpid
es mouen, més calentes les percebem.
Recorda que les partícules d’un cos, els
àtoms, sempre estan en moviment; vibren,
giren, es desplacen. Fins i tot les
que formen un cos sòlid, encara que no
ho sembli, s’estan movent.
Així, quan escalfem alguna cosa, el que
estem provocant al cap i a la fi és que els
seus àtoms es moguin més ràpid.
Hem dit que com més gran és la velocitat
que portin, més elevada serà la temperatura...
Ah! Però què passaria si no es
v 2
v 1
moguessin gens? Just a la fusta. Acabem
de topar amb el zero absolut. Perquè, és
clar, estar-se més quiet que quiet, és impossible.
Una altra manera de manifestar l’existència
d’aquest zero absolut, d’una forma
una mica més pràctica, és comprovar
que a mesura que refredem un cos, el seu
volum disminueix (si la pressió es manté
constant). Si mesurem aquesta disminució
del volum a diferents temperatures,
i construïm un gràfic amb el volum a les
ordenades (l’eix de les Y) i la temperatura
a les abscisses (l’eix de les X), obtindrem
una recta -mireu el dibuixet per
seguir de prop l’explicació-. Extrapolant
aquesta recta fins allà on les ordenades
tenen valor zero topem amb la mínima
temperatura possible: -273,15ºC. Perquè...
Què vol dir tenir un volum zero?
Per no parlar d’un volum negatiu...
volum
Allà on fa més fred en tot l’univers és
a l’espai exterior, on la temperatura se
situa a 3 graus per sobre del zero absolut.
Per què no s’arriba fins al zero?
Sembla que la calor que va produir el
Big Bang, l’explosió que va crear l’univers,
es troba difosa per tot arreu i evita
que la temperatura en l’espai sigui
inferior als 3 graus Kelvin. La mesura
d’aquesta temperatura és una de les
evidències més importants que ens diu
que el Big Bang realment va ocórrer.
Els humans som capaços de fer molt
més que la natura quan es tracta de refredar
coses. Durant gairebé un segle
hem estat capaços de construir refrigeradors
que assoleixen temperatures per
sota dels 3 graus Kelvin de l’espai exterior.
Actualment, fins i tot, en alguns
laboratoris avançats com ara el Massachusetts
Institute of Technology s’han
pogut assolir temperatures de l’ordre de
vint nanoK, és a dir 0,00000002 graus
kelvin. Però per què no aconseguim arribar
al zero absolut? Per què no podem
aturar els àtoms?
En efecte, arribar al zero absolut és
del tot impossible des del punt de vista
pràctic. Per entendre perquè no podem
arribar al zero absolut hem de recórrer
al Tercer Principi de la termodinàmica.
Aquest principi diu que no podem arri-
bar al zero absolut mitjançant cap procediment
que consti d’un número finit
d’etapes. Què vol dir això? En altres paraules:
ens hi podem acostar tant com
vulguem, però mai hi arribarem del tot.
Imaginem-nos que volguéssim refredar
un gas fins al zero absolut. D’entrada
sabem que existeix una relació entre
la temperatura i la pressió del gas, de
manera que si el volum es manté constant,
la pressió disminueix a mesura
que el gas es refreda. Des d’un punt
de vista teòric, doncs, la pressió arribaria
a fer-se nul·la a la temperatura
de 0 graus Kelvin i les molècules deixarien
de bellugar-se. Però això sabem
que no pot arribar a passar mai perquè
tots els gasos condensarien (passarien
a l’estat líquid) abans que s’arribés a
aquesta temperatura.
tº C
E u r e k a T0 t1 t2 E u r e k a 2
© Imatge: Courtesy NASA/JPL-Caltech.

QUÍMICA
A temperatures properes a 0 graus Kelvin, la matèria
presenta propietats inusuals, com ara la superconductivitat,
la superfluïdesa i la condensació de Bose-Einstein.
Els materials superconductors no presenten resistència
al pas de corrent elèctric quan són refredats per
sota d’una temperatura determinada. Així per exemple,
a 4 graus Kelvin (-269ºC) el mercuri se solidifica i pot
conduir el corrent elèctric sense oferir cap mena de resistència.
Per la seva banda, l’heli conegut com a heli
4 (la seva massa atòmica és de 4) presenta un estat de
superfluïdesa a temperatures per sota de –270,98ºC, de
manera que forma una pel·lícula sobre la superfície dels
Els científics Cornell i Weiman.
recipients per on hi flueix sense resistència. És a dir,
es comporta com si tingués una viscositat nul·la. L’any
2001 els científics Cornell i Weiman van rebre ex-aequo
el premi Nobel de Física amb Ketterle pel seus estudis
sobre els condensats de Bose-Einstein, tipificats com
un nou estat d’agregació de la matèria que presenten
certs materials a temperatures molt baixes. De fet, tant
els superconductors com els superfluïds són exemples
d’aquests condensats.
A B
El 14 de juliol de 1995 la revista
Science publicava una fita extraordinària:
els científics Cornell i
Weiman havien refredat una petita
mostra d’àtoms fins a només 20
mil·lèmises de milionèsima de
grau (0,000.000.02) sobre el zero
absolut. És el que necessitaven
per poder observar un nou estat
d’agregació de la matèria predit
unes dècades abans per Albert
Einstein i el físic indi Satyendra
Nath Bose: el condensat de Bose-
Einstein. Refredant àtoms de rubidi
fins a tals temperatures van
provocar que condensessin en un
únic “superàtom” que es comportava
com una entitat individual.Per
aquesta fita van guanyar el Premi
Nobel de Química l’any 2001.
Si vols saber més visita
www.portaleureka.com!
Criòstat en un centre
de recerca finlandès
(Laboratori de Baixes
Temperatures).
A temperatures normals, els àtoms se solen trobar distribuïts
en nivells d’energia (nivells quàntics) diferents,
com esquematitza la figura A. A prop del zero absolut
de temperatura, el qual representa l’estat de menor energia
possible, alguns tipus d’àtoms (els del mercuri, per
exemple) es troben tots en els nivells d’energia mínims
(figura B). De fet allò més interessant és que tots es troben
en el mateix nivell d’energia (el mateix nivell quàntic).
En aquesta situació, comencen a fer quelcom similar
a fusionar-se, tots els àtoms perden la seva individualitat
i ocupen de sobte el mateix lloc. Podríem dir que els
àtoms “condensen” en el nivell d’energia mínim. Aquest
sorprenent fet, difícil d’entendre segons la nostra manera
de percebre l’espai i la matèria, és el que dóna propietats
especials als condensats de Bose-Einstein.
Els criòstats són sofisticats
aparells que permeten arribar
a temperatures pròximes al
zero absolut. Estan extremadament
ben aïllats de l’exterior i
n’existeixen diferents models
al mercat en funció del rang
de temperatures que es pretén
assolir. Si es vol treballar a
temperatures no inferiors a 0,7
graus Kelvin, es poden fer servir
criòstats que utilitzin heli
líquid. Per assolir temperatures
per sota de 0,7 graus Kelvin,
aleshores no n’hi ha prou
amb l’heli líquid i calen camps
magnètics. En qualsevol cas,
podeu imaginar-vos que mesurar
valors de temperatura propers
al zero absolut no és gens
fàcil i els termòmetres que
s’utilitzen no tenen res a veure
amb els convencionals. La
criogènia té aplicacions molt
interessants i útils, com ara
el seu ús terapèutic en casos
de Parkinson. Mitjançant una
sonda criogènica es congela
de forma selectiva el teixit del
cervell afectat per la malaltia a
fi de destruir-lo. Així mateix,
l’ús de la criogènia en operacions
de cataractes ha obert noves
possibilitats de cura.
Eva Pellicer
doctora en Química
0 E u r e k a
E u r e k a 1

NATURA INSÒLITA
Aquesta fascinant criatura
és una cosina llunyana de
les cotxinilles (els bitxets
de bola): el Bathynomus giganteus,
conegut popularment
com a isòpode gegant.
En veure’l pot donar-nos la
mateixa sensació que tindríem
si trobéssim una mosca o
una formiga gegants!
Els isòpodes són un grup de
crustacis molt divers, que inclou
tant espècies aquàtiques com
terrestres. De fet són dels pocs
crustacis que han tingut èxit en
el medi terrestre (entre ells, les
cotxinilles i les puces de mar). I
semblaven poca cosa!
El Bathynomus giganteus és una de
les 9 espècies de grans isòpodes que
es coneixen. Poden assolir dimensi-
2
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7
COSINS COSINS DEL DEL
BITXET BITXET DE DE BOLA BOLA
ons de 50 cm i pesar fins a 1,7 kg
(la majoria d’isòpodes, fan entre 1
i 5 cm). Viuen a grans profunditats
lluny de la costa, entre els 170 m i
els 2.140 m, on les pressions són
altes, les temperatures baixes i la
llum inexistent.
Són solitaris i s’alimenten escombrant
el fons marí, especialment de
carronya: balenes, peixos i calamars
morts, encara que també poden ser
Un altre cosí de la cotxinilla és el Cymothoa
exigua un paràsit extraordinàriament estrany.
Aquest bitxet s’escola per les brànquies d’alguns
peixos i s’enganxa a la seva llengua
utilitzant les pinces de les potes davanteres.
Allà xucla la sang de l’artèria principal que
nodreix aquest òrgan i hi creix fins que la
llengua s’atrofia per manca de sang. És aleshores
quan la reemplaça amb el seu propi cos,
depredadors actius d’animals
lents com els cogombres de mar,
les esponges, alguns nemàtodes,
etc. Com que als fons marins
els aliments són escassos
i oportuns, poden passar
llargs períodes de temps
sense menjar (fins a
8 setmanes o més!) i
quan en troben, s’omplen
tant que gairebé
no es poden ni moure.
El reemplaça-llengües
Us recorda alguna cosa
aquest bitxo enorme?
No trobeu que és clavat a aquells
animalons que trobem sota les
pedres i que tots emprenyàvem
de petits per veure com s’arronsaven
formant una boleta?
Sí! És com un bitxet de bola
però
“a lo bèstia”!
aferrant-se als músculs que han quedat d’ella.
El peix pot fer servir el paràsit com si fos la
pròpia llengua, excepte pel fet que ha de compartir
el menjar amb ell ja que en aquest estadi
complementa la seva dieta amb partícules
d’aliment. És l’únic cas conegut d’un paràsit
que reemplaça un òrgan del seu hoste.
Sembla ciència-ficció!
Existeixen moltes afirmacions que passen de boca en
boca, fins i tot a través dels mitjans de comunicació,
i que prenem com a certes sense parar-nos a pensar
sobre la seva validesa. Fins i tot els més escèptics són
víctimes d’algunes d’elles. Evidentment, no podem po-
“Nen/a! Menja’t els espinacs que
tenen molt de ferro!” Quantes vegades
haurem sentit les nostres mares
apel·lar les propietats nutritives dels
espinacs per convèncer-nos d’ingerir
aquest plat que no ens convenç gaire
(no a tots, és clar)? Certament, és necessari
que la nostra dieta mitjana inclogui
uns 14 mg de ferro al dia, així
ho indiquen els metges; en això no van
errades les mares. No obstant, d’aquí
a pensar que els espinacs són una font
de ferro considerable...
La veritat és que les nostres mares
actuen de bona fe (és evident); a elles
també els van explicar que havien de
menjar molts espinacs perquè tenien
molt de ferro. I és que això és precisament
el que pensava tothom des que a
finals del segle XIX un metge anomenat
J. Alexander va analitzar el contingut
de ferro en aquesta verdura: 0,003
grams per cada 100 grams d’espinacs.
El problema és que en passar els resul-
tats a net algú va equivocar-se
i es va oblidar d’un zero: 0,03
grams, és a dir, 10 vegades
més que el valor mesurat.
Aquest error va perdurar fins
que el 1937 uns altres metges,
aquests alemanys, van refer les anàlisis
i van posar les coses al seu lloc. Ja
estava tot perdut, de totes maneres. El
1929 havia nascut el popular personatge
de dibuixos animats Popeye, de qui
tothom sabia que menjava moltes llaunes
d’espinacs per posar-se ben fort (un
altre error aquest, de creure que perquè
mengem ferro ens farem forts com
aquest metall). La fama dels espinacs
(i la del ferro) havia quedat per sempre
més arrelada al nostre saber popular.
A banda que els espinacs no tenen tant
de ferro com se’ls suposa, cal també
destacar el fet que, del que en tenen,
gairebé no n’absorbim ni el 2%. Resulta
que el ferro dels espinacs està
LLEGENDES URBANES
sar-nos a comprovar tots i cadascun dels coneixements
que adquirim dia a dia. Però dubtar d’alguns d’ells i
tractar de demostrar si són veritat o no pels nostres
propis mitjans és una actitud molt positiva. Aquest és,
de fet, el motor de la ciència.
en la forma anomenada “no hemo” (la
forma hemo és la que tenim a la sang),
la qual, com hem dit, s’absorbeix en petitíssima
proporció. Per aconseguir els
14 mg de ferro diaris que recomanen
els metges hauríem de menjar uns 23,3
kg d’espinacs cada dia... A un li poden
agradar, però no tant... Per obtenir ferro
certament és millor acudir a les llenties,
els ous i les carns.
E u r e k a

EXPERIMENT
· 2 POTS DE VIDRE NO GAIRE GRANS
(de la mida d’una llauna de refresc,
aproximadament).
· 2 CARTOLINES D’UNS 10 X 10 CM.
· 2 COLORANTS DE MENJAR
DE DIFERENTS COLORS
(ex: vermell i blau)
· AIGUA DE L’AIXETA
Probablement sabràs que alguns líquids suren
sobre d’altres líquids. L’oli sura sobre l’aigua.
L’alcohol sura sobre l’oli. Això es deu al fet que
tenen diferents densitats. Sempre que posem
junts dos líquids que no es barregen, el menys
dens surarà sobre el més dens. Una gota d’oli
pesa menys que una gota d’aigua de la mateixa
mida; és a dir, l’oli és menys dens que l’aigua i
sura per sobre d’ella (que no es barregi amb ella
malgrat que l’agitem ja és una altra qüestió).
Quan escalfes aigua, les seves molècules comencen
a moure’s cada vegada més ràpid.
D’aquesta manera, van quedant cada cop més
separades les unes de les altres. Pel fet que hi
ha més espai entre elles, un volum d’aigua calenta
conté menys molècules que el mateix volum
d’aigua freda. Per tant l’aigua calenta és
menys densa que l’aigua freda. Quan les poses
juntes l’aigua calenta ascendeix i l’aigua freda
s’enfonsa. Això fa que es barregin ràpidament
pel camí i en el nostre experiment produeixin
el color lila. Si situem l’aigua calenta a la part
superior inicialment, no es barrejaran (al menys
durant una estona, doncs la diferència de densitat
no és suficient com per mantenir dos líquids
separats. Cal que hi intervinguin les forces electrostàtiques
entre les molècules, però això és un
altre tema...).
QUINA BAJANADA! L’AIGUA AMB L’AIGUA SEMPRE ES BARREJA! ...O NO?
EN AQUEST EXPERIMENT ET PROPOSEM COMPROVAR-HO.
· En un dels pots de vidre hi posem aigua
de l’aixeta ben calenta fins a vessar.
Has de veure que queda un embalum
d’aigua sobresortint una miqueta.
Fes el mateix però ara amb aigua freda
a l’altre pot.
· Posa una gota de colorant vermell en
l’aigua calenta i una gota de colorant
blau a l’aigua freda. Observa com es
barregen les gotes en el líquid en cada
cas.
· Col·loca les cartolines planes sobre
els pots, tapant l’obertura.
· Ara ve la part més difícil. Amb un moviment
ràpid i segur, hauràs de donar
la volta al pot de l’aigua calenta. No
cal que subjectis la cartolina. L’aigua
la subjectarà per tu, creu-me. Utilitza
una manyopla i fes-ho sobre la pica,
per si de cas no et surt a la primera...
· Ara situa el pot d’aigua calenta sobre
el pot d’aigua freda, de manera
que quedin perfectament encarades les
vores de les seves obertures. És molt
important que facis servir pots que encaixin
a la perfecció.
· Retira les cartolines poc a poc mentre
algú et sosté els dos pots en la posició
correcta.
· Observa què succeeix. Es barregen
l’aigua calenta (color vermell) i la freda
(color blau)?
· Ara fes el mateix però posant l’aigua
freda a dalt. Què succeeix així?
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a
INVENTS
El bolígraf és l’instrument d’escriptura més utilitzat
del món. La boleta que conté a la punta, que en
contacte amb el paper va dosificant la tinta a mesura
que se la fa rodar, és la clau del seu funcionament.
Aquest petit invent que va revolucionar el món fou creació d’un periodista
hongarès que, empipat pels problemes que l’ocasionava la seva ploma
quan s’encallava o escopia massa tinta enmig d’una entrevista, va pensar
en buscar-hi una solució. La idea li vingué quan observava uns nens jugant
amb pilotes al carrer. Una d’elles travessà rodant un bassal d’aigua i, en sortirne,
seguí dibuixant una línia d’aigua sobre la superfície seca de l’asfalt. Aquesta
observació li féu pensar que una petita esfera a la punta de la ploma podria
ajudar a dosificar la tinta. Amb aquesta idea, el 1938 Ladislau Biro patentà a Hongria
un prototipus, que no va arribar a comercialitzar-se mai.
Aquell mateix any, Ladislau acudia a Iugoslàvia per realitzar un
reportatge. Utilitzava el seu prototipus de bolígraf per escriure
les notes, i un argentí encuriosit se li va acostar. L’invent
va fascinar aquell home, que no entenia per què Ladislau
no havia rebut suport per difondre’l al seu país. Immediatament,
el va convidar a traslladar-se a l’Argentina, però
Ladislau va respondre-li tristament que no era gens fàcil
aconseguir un visat. Allò no semblava preocupar aquell
bon home, el qual optà per donar-li la seva targeta: Agustín
Pedro Justo, President d’Argentina.
wikipEdia.ORg

PERSONATGE
JO VAIG REVOLUCIONAR LA QUÍMICA!!!
Efectivament, Lavoisier va
revolucionar la química guanyant-se
el títol històric de
“pare de la química moderna”.
Ell va ser qui li va dir
oxigen a l’oxigen i hidrogen
a l’hidrogen, i també va assentar
les bases per entendre
en profunditat processos com
la combustió o la respiració.
Tot un pioner que va haver de
lluitar contra les velles idees
enmig d’una Europa que
es disputava amb gelosia
els descobriments
químics i on Lavoisier
no era menys, com va
deixar escrit donant fe del
seu recel: “Aquesta teoria
no és, com he sentit a dir, la
teoria dels químics francesos,
és la meva”.
OXIGEN? PER CREMAR I RESPIRAR?
Lavoisier va anomenar l’oxigen
pel seu nom actual i va
demostrar que era un element
imprescindible per a la combustió.
Això desmuntava la
vella invenció del flogist, una
substància que se suposava havien
de tenir els elements que
podien cremar i que perdien en
el procés (els químics sempre
han estat molt imaginatius...).
Mentre una bona part dels
científics del segle xviii continuaven
creient que els quatre
elements bàsics de la natura
eren l’aigua, la terra, el foc i
l’aire, Lavoisier va constatar
que l’aire estava format per
oxigen i azoe (nitrogen) i que
l’aigua era un element compost
per oxigen i hidrogen.
Tota una descoberta!
A LA GUILLOTINA!
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7
Un altre dels grans misteris
d’aquells temps era la respiració.
Lavoisier va poder relacionar
l’oxigen amb la respiració
gràcies a uns experiments
amb conills d’Índies, posantlos
en campanes hermètiques
i observant com cada cop hi
havia menys oxigen. D’aquí
neix allò tan conegut de “fer
de conillet d’Índies”...
“Res es perd ni es crea, tot
es transforma”. Amb aquesta
frase, Lavoisier resumia una
de les seves grans demostracions,
el fet que en una reacció
química, la massa dels components
inicials (reactius) és
igual a la dels components en
què es transformen (productes).
Et voilà: la teoria de la
conservació de la massa!
Tot i les seves aportacions científiques, el final de Lavoisier va
ser molt tràgic. La revolució francesa va condemnar tot allò
relacionat amb l’Antic Règim i Lavoisier hi havia estat lligat
des dels inicis. El seu càrrec com a recaptador d’impostos li
havia permès invertir una fortuna en el seu laboratori –s’hi van
trobar aparells de química i material per valor d’uns 800.000
euros actuals!-, però també li va fer rodar el cap com a enemic
francès. Sota l’acusació falsa d’haver robat diners en les
El pare de la química
moderna
recaptacions –pràctica habitual dels seus col·legues- Lavoi sier
va ser condemnat a mort. De poc va servir que hagués “revolucionat”
la química de tots els temps! La sentència estava determinada
i davant el silenci de molts dels seus col·laboradors,
el 1794 era guillotinat. Diuen que un amic seu matemàtic, Lagrange,
es va lamentar: “Només s’ha tardat un moment en
tallar-li el cap, però pot ser que França no en vegi un altre com
aquest en més d’un segle”.
ESCURACERVELLS
Desafia els teus amics a respondre les preguntes següents.
Qui n’encerta més?
1. Quin riu travessa la ciutat de parís?
2. Quin actor va protagonitzar la pel·lícula gaTTaCa?
3. a quin grup d’animals pertanyen les meduses i els pòlips?
4. Qui va dir “Veni, vidi, vici”?
5. Quin és el nombre atòmic de l’hidrogen?
6. Qui va pintar el “guernica”?
7. Quants caps tenia el ca Cèrber, el gos que guardava
les portes de l’infern a la mitologia grega?
8. Quina és la velocitat del so en l’aire (a temperatura de 20ºC)?
9. En quin país et trobaries si estiguessis visitant l’atòmium?
10. Quants astronautes van participar en la primera
missió que va aterrar a la Lluna amb èxit?
P o v a d , e n g i n y
acabes d’arribar als llimbs i davant teu trobes 2 portes iguals
custodiades per dos guardians iguals. Una d’elles duu a
l’infern i l’altra al Cel; però no saps quina és quina. Un dels
vigilants diu sempre la veritat i l’altre sempre menteix; però no
saps quin és quin ni tampoc si el que diu la veritat guarda la
porta del Cel o la de l’infern. només podràs fer una pregunta
a un dels dos guardians. Com t’ho faràs per saber quina por-
ta et durà al Cel? (o a l’infern, si ho prefereixes).
E n d e v i n a l l a
no sóc cap paraula, ni cap prosa, ni cap vers, però
sense mi no hi hauria res escrit, ni res imprès.
endevinalla: l’alfabet.
Prova d’enginy:
A qualsevol dels dos li preguntaràs: “Si jo li pregunto a l’altre
guardià a on duu la seva porta, què em dirà?”. Si et respon que
a l’infern, sabràs que es tracta de la porta que duu al cel. i a
l’inrevés. (Una veritat combinada amb una mentida, és sempre
una mentida).
trivial:
1) el Sena. 2) ethan Hawke. 3) Als cnidaris. 4) Juli cèsar 5) 1.
6) Pablo Ruiz Picasso. 7) 3. 8) 340 m/s. (aprox.).
9) Bèlgica. 10) 3 (neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael collins;
aquest últim no va sortir a l’exterior).
Respostes eScURAceRVeLLS
E u r e k a

FUTURS PROFESSIONALS
No podríem fer cases, no tindríem metro ni AVE, no sabríem moltes coses
del nostre passat... ni algunes del nostre possible futur. Els geòlegs són importants!
Coneixen en profunditat les roques que conformen la Terra, els recursos
naturals que contenen i la seva interacció amb l’atmosfera i els oceans. I
tot això els permet fer moltes coses. Descobreix-les!
T’agradaria conèixer els cristalls
gegants de guix de Mèxic,
predir les erupcions volcàniques
o estudiar el gel de l’Antàrtida?
Què et semblaria descobrir des
de la NASA què amaguen els
meteorits de galàxies llunyanes
o poder resoldre els problemes
de contaminació del Rio Tinto?
I portar la perforació d’un nou
pou de petroli davant les costes
del Congo? Aquests són alguns
dels projectes en els quals es
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7
pot veure involucrat un geòleg
gràcies als seus coneixements
sobre la Terra.
Gràcies a ells es poden fer
construccions tan complexes
com els llargs túnels dels transports
subterranis, qui sinó ens
diria com reaccionarà el terra
on volem perforar? En la construcció
tenen un paper molt
important, però també en la
conservació: poden ajudar a re-
cuperar la façana de la Catedral
de Barcelona, tot estudiant-ne
la seva composició.
Els geòlegs volen entendre el
passat per comprendre millor
el present i reflexionar sobre
possibles futurs... però com
ho fan? Analitzant l’evolució
del planeta Terra ens poden
fer reflexionar sobre la gestió
dels recursos naturals o avisarnos
sobre algunes prediccions
com, per exemple, el tan preocupant
canvi climàtic. Són uns
tot-terreny!
I mai millor dit! Tot i que poden
treballar des d’un laboratori
o donant classes sobre els
coneixements que han adquirit,
gran part de la feina d’un geòleg
es fa en viu i en directe a
l’aire lliure; investigacions i recerques
que el poden portar per
diversos indrets de tot el món.
SI VOLS... POTS!
Com ser geòleg a la UB
Alfred
Wegener
José
Luis
Arsuaga
La carrera de Geologia es pot fer en quatre anys estructurats en dos cicles.
Durant aquest temps descobrireu coses com la petrologia, la geofísica o la mineralogia.
Com dèiem, el treball de camp és molt important per al geòleg, així
que durant la carrera es faran un mínim de 42 dies de sortides guiades pels professors.
Un cop superats els dos cicles, ja sereu geòlegs, però podeu ampliar la
vostra formació amb màsters d’especialització sobre diversos temes. Si voleu
saber-ne més, a l’UB organitzen cada any unes jornades per conèixer aquesta
professió sota el títol Viu la geologia! Informa-te’n a www.ub.edu/geologia.
Un dels geòlegs il·lustres de la
història és Alfred Wegener; a
ell li devem la hipòtesi sobre el
moviment dels continents que
va formular al 1912. Actualment,
tenim alguns noms que
s’han fet famosos com el de
José Luis Arsuaga, premi Príncep
d’Astúries i conegut per la
seva feina al jaciment d’homínids
d’Atapuerca. Més a prop,
tenim a Jordi Jubany, que coordina
les obres de la nova línia
de Metro de Barcelona. Tots
ells són geòlegs!
E u r e k a
imaTgE wEgEnER: wikipEdia.ORg

0
FÍSICA
Aquesta història s’inspira en un article publicat el 1968 al Saturday
Review per Alexander Calandra, un estudiós de didàctica de la física.
Es tracta molt probablement d’una llegenda urbana, de la qual consten
versions precedents a l’article de 1968. Recentment, s’ha difós per
Internet una versió on el paper de l’estudianta el fa el físic i premi
Nobel Niels Böhr, retratat durant els seus anys de carrera universitària.
michele Catanzaro. Físic
Material:
1 baròmetre - 1 cronòmetre
Es deixa caure el baròmetre (o un objecte menys valuós)
des d’un edifici i es mesura el temps de caiguda t.
L’espai recorregut s (és a dir, l’alçada de l’edifici) és
lligat al temps de caiguda t per una relació que conté
l’acceleració de gravetat g
s = 1/2 x g x t 2
Aquest moviment es diu caiguda lliure.
Material:
1 baròmetre - 1 cronòmetre
Es llença el baròmetre des de l’edifici en direcció paral·lela al terra i es mesura el temps
de caiguda t.
El moviment del baròmetre es pot imaginar com la “suma” de dos moviments: un paral·lel
al terra i l’altre paral·lel a la paret de l’edifici (i ortogonal al primer). Si només hi hagués el
primer moviment, l’objecte es desplaçaria en direcció paral·lela al terra. Per altra banda, si
només hi hagués el segon, veuríem una caiguda lliure. La suma dels dos moviments dóna
una trajectòria parabòlica. A la pràctica, l’objecte cau segons les lleis de la caiguda lliure,
però a més a més es desplaça horitzontalment. Però a nosaltres ens interessa el desplaçament
vertical s v, que obeeix a l’equació de la caiguda lliure
s v = 1/2 x g x t 2
Material:
1 baròmetre - 1 cronòmetre - molta atenció
Es deixa caure el baròmetre, s’engega el cronòmetre quan se’l veu
tocar terra i es para el cronòmetre quan ens arriba el so relacionat
amb aquest contacte.
El so es propaga a una velocitat (340 m/s) molt més baixa de la llum
(300.000 km/s). Aquesta és la raó per la qual veiem el llampec gairebé
en el mateix instant en que es produeix, mentre el tro que hi va
associat el sentim més tard: la llum arriba als nostres ulls abans que el
so a les nostres oïdes. Per això, si l’edifici és molt alt hi ha un (molt)
petit interval de temps Dt entre el moment en que el baròmetre es
trenca i quan ens arriba el so. L’espai s recorregut pel so per pujar des
del terra cap al terrat de l’edifici està relacionat amb Dt mitjançant la
velocitat del so v so
s = v so x Dt
Material:
1 baròmetre
1 cronòmetre
1 metre
Es penja el baròmetre de la corda se’l baixa des del terrat de l’edifici,
fins que toca terra. Llavors es mesura la llargària de la corda entre
el baròmetre i el terrat. Es pot prescindir del metre i fer servir com a
unitat la llargària del baròmetre.
La llargària de la corda correspon a l’alçada de l’edifici.
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a
Hannes Grobe
Els baròmetres són
instruments que
serveixen per mesurar
la pressió atmosfèrica
i n’hi ha de
diferents tipus
1

2
FÍSICA
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7
Material:
1 baròmetre - 1 corda - 1 cronòmetre
Es penja el baròmetre de la corda. Se’l baixa des del terrat
de l’edifici, fins que gairebé toca terra. Llavors se’l posa en
oscil·lació i es mesura el temps necessari per a una oscil·lació
completa.
El període d’oscil·lació del pèndol T està relacionat amb la
llargària de la corda L (és a dir, l’alçada de l’edifici) mitjançant
una relació que inclou l’acceleració de gravetat (g):
T = 2 x p x (L/g) 1/2
Material:
1 baròmetre - 1 regle
Es disposa el baròmetre a terra, en posició vertical. Es
mesura la llargària del baròmetre, de la seva ombra i
de l’ombra de l’edifici. Es pot prescindir del metre i fer
servir com a unitat la llargària del baròmetre.
L’edifici i el baròmetre formen amb les seves ombres
dos triangles rectangles. En cadascú d’aquests triangles,
l’objecte i la seva ombra formen els catets i un raig de
llum forma la hipotenusa. L’angle entre el raig de llum i
l’objecte és igual en els dos casos (si les mesures es fan
totes a la mateixa hora del dia). Per aquesta raó, hi ha
una relació de proporció entre els dos triangles (teorema
de Tales):
a/b = A/B
a = llargària de l’ombra del baròmetre (mesurable)
b = alçada del baròmetre (mesurable)
A = llargària de l’ombra de l’edifici (mesurable)
B = alçada de l’edifici (calculable amb la regla de tres)
Material:
1 baròmetre - el valor de la densitat de l’aire
Es mesura la pressió a terra i al terrat de l’edifici.
Cada superfície de la terra està subjecta a una força per
part de l’atmosfera: el pes de la columna d’aire que es
troba damunt d’ella. La pressió és l’efecte d’aquest fet.
La pressió al terrat és més baixa de la que hi ha a terra, ja que
damunt del terrat hi ha una columna d’aire més curta i menys
pesada (com més altitud, menor és la pressió atmosfèrica).
La diferència de pressió Dp és proporcional a l’alçada s de
l’edifici, segons la relació
Dp = r x g x s
on g és l’acceleració de gravetat i r és la densitat de l’aire
(de l’ordre d’1 kg per metre cúbic: però pot variar segons la
temperatura, l’època de l’any, etc.)
Material:
1 baròmetre - molt de “morro”
S’intenta “comprar” el porter de l’edifici intercanviant la
informació sobre l’alçada de l’edifici amb el baròmetre.
Fer un pèndol amb el baròmetre i un cordill. Mesurar el seu període a terra
i en el terrat. Deduir l’alçada de l’edifici des de la petitíssima variació de g.
Deixar el baròmetre on s’acaba l’ombra de l’edifici. Després d’un temps
observar com s’ha mogut l’ombra. Deduir l’alçada de l’edifici amb l’ajuda
d’un almanac astronòmic.
Pujar el baròmetre al terrat de l’edifici fent servir un motor eficient. Amb el pes
del baròmetre i la mesura del treball fet pel motor es pot calcular la variació
d’energia potencial, que depèn de l’alçada.
Fer una explosió al terrat de l’edifici. Mesurar el temps necessari perquè el so
arribi a terra, fent servir el baròmetre per detectar el canvi de pressió causat
per l’onda expansiva.
Si l’edifici es troba al desert i l’aire està net, es pot enviar un col·laborador cap a l’horitzó
perquè deixi el baròmetre en el punt més allunyat on encara el podem veure
des del terrat de l’edifici. L’alçada es pot mesurar coneixent la distància de l’horitzó.
E u r e k a

PENSAMENT
ELS CAMINS
DE LA FELICITAT
Matí de diumenge en un poble del litoral. Dos adolescents
surten de pesca, com tots els caps de setmana, i capturen
un parell de truites. Fins aquí, pura rutina. No obstant això,
alguna cosa diferent es cou en aquesta ocasió en els caps
dels nois. L’Andreu, el seu professor d’Ètica, els acaba
de parlar de les principals corrents filosòfiques entorn
del principi de la vida. Amb els peixos xipollejant encara
a les seves mans, els joves es pregunten si tenen dret a
sacrificar-los o si, per contra, haurien de deixar-los anar i
permetre que les seves vides segueixin discorrent com si
mai s’haguessin acostat a l’ham.
La història de l’Ètica està farcida de teories que ens poden
ajudar a l’hora de prendre decisions en la nostra vida diària.
Allò important és conèixer-les i utilitzar-les, això sí, amb
bon criteri i amb esperit crític. Per això, Eureka posa a la
vostra disposició una novel·la didàctica digital en la qual
s’afronten la història de l’ètica i els principals problemes
eureka posa a la vostra disposició
un llibre de text digital
sobre Ètica i educació
per a la ciutadania totalment
innovador. es tracta d’una
novel·la didàctica sobre les
principals teories ètiques
dels grans filòsofs de la història
aplicades als problemes
socials del segle XXi.
el llibre està disponible a internet (http://
www.portaleureka.com/etica), i va acompanyat
per un quadern d’activitats, per
una guia per al professorat i per una aplicació
informàtica que ha rebut el segon
premi del centre nacional d’informació i
comunicació educativa.
morals del nostre temps, escrita per un professor d’Ètica de
l’IES Abdera (Adra, Almeria).
Les diferències respecte a d’altres manuals d’ètica són
nombroses. Per començar, el llibre Els camins de la felicitat,
escrit per Gonzalo Trespaderne, és una novel·la. Un professor
d’ètica demana als seus alumnes que facin un treball sobre les
principals teories ètiques de la Història o, el que és el mateix,
sobre les receptes més exquisides per a arribar a la felicitat.
A partir d’aquí, els seus alumnes, que són els autèntics
protagonistes del llibre, comencen a qüestionar-se des del punt
de vista ètic totes les disjuntives que se’ls van plantejant en la
vida diària. Amb aquest plantejament es tracten temes com les
drogues, el racisme, immigració, la violència, la democràcia,
el medi ambient, les diferències de gènere, el progrés científic,
etc. des d’una perspectiva que parteix de les grans idees dels
filòsofs de la història per incitar el debat entre els lectors, els
alumnes de secundària dels nostres centres escolars.
[ FRAGMENT DEL LLIBRE ]
-Serveix per a alguna cosa l’afirmació que una
acció com robar és dolenta i una acció com ajudar
els necessitats és bona? I l’afirmació que
Stalin va ser una mala persona i la mare Teresa
de Calcuta una bona dona?
A través de gestos els xavals van reconèixer que
sí, que servien per a alguna cosa.
-A veure, per què serveixen les valoracions de
caràcter moral?
-Per indicar-nos com hem i com no hem de comportar-nos
–va dir el Jordi.
-Això és! -va exclamar el professor, i va afegir
el següent-: Els animals actuen sempre moguts
pels seus instints. Una lleona famolenca,
per exemple, no ha de plantejar-se si és bo o
dolent matar la seva presa per menjar-se-la. El
seu instint la duu directament a matar-la, i es
comporta d’aquesta manera com li correspon
per naturalesa.
Però els éssers humans som diferents. Encara
que tinguem instints com, per exemple,
el de supervivència o el sexual, estem dotats
d’una facultat que no posseeixen els animals:
la raó. Aquesta facultat té una capacitat superior
a la dels instints per determinar el nostre
comportament.
En efecte, gràcies a la raó els éssers humans no
estem obligats a realitzar exclusivament les accions
ordenades pels nostres instints. Gràcies a
la raó podem proposar-nos accions alternatives.
Així, bé pot passar que una persona es vegi incitada,
instintivament, a intentar tenir una relació
sexual amb una altra persona, i que la seva
racionalitat eviti que efectuï tal acció i la insti a
portar-ne a terme d’altres, com dutxar-se amb
aigua freda o escriure un poema.
Amb tot, es tracta de destacar el fet que, gràcies
a la raó, els éssers humans disposem freqüentment
de diverses opcions a l’hora d’actuar. I en
disposar de diverses opcions, podem triar. Però,
sabem amb certesa què ens convé triar? La veritat
és que no, almenys quan se’ns presenta un
cas complicat. Doncs bé, precisament aquí és on
es descobreix la importància de les valoracions i
les normes morals: són com guies o orientacions
que se’ns ofereixen a mode d’ajuda per realitzar
un determinat tipus d’eleccions de gran transcendència
en les nostres vides!
Tan bon punt va sentir això, el Pau va sacsejar la
seva cabellera arrissada, es va arremangar una
vella samarreta gris en la qual figurava escrita
amb lletres de recepta mèdica la paraula moute
–era la que més li agradava posar-se d’entre
totes les que formaven part de la seva col·lecció
de roba amb lemes reivindicatius- i va aixecar
la mà.
Al Pau, els seus companys l’anomenaven Zero Set,
perquè els dos darrers anys s’havia encarregat
d’organitzar sengles acampades de cap de setmana
a l’entrada de l’institut sol·licitant que l’ajuntament
destinés un 0’7 per cent del seu pressupost
per ajudar els països subdesenvolupats.
En veure’l amb la mà aixecada, l’Andreu li va
demanar que parlés.
-Bé. Suposem que una ionqui està embarassada
i no sap si tenir el fill, perquè té una SIDA
molt xunga i a més li han assegurat que el
nadó també serà portador del virus. Suposem
que busca ajuda en les valoracions morals que
es donen en aquests casos i es troba amb què
les hi ha de dos tipus: unes que diuen que no
està bé avortar, i altres que diuen que no estaria
bé portar al món una criatura en aquestes
condicions. La pregunta que jo em faig és
aquesta: a quin dels dos tipus de valoracions
ha de fer més cas?
-És una pregunta molt bona -va advertir l’home-.
Almenys per dues raons. En primer lloc,
perquè ens presenta què és allò que he anomenat
abans un cas complicat: un cas en el qual
resulta realment difícil portar a terme una
elecció. Després, perquè ens mostra quelcom
que també ha quedat apuntat: el fet que en algunes
eleccions o decisions de caràcter moral
no estan en joc coses trivials, sinó coses de
moltíssima importància per a nosaltres.
Al fil d’aquesta última al·legació, després d’haver
reflexionat uns instants, el professor va voler
afegir:
-...Podria dir-se que als éssers humans, en algunes
decisions de caràcter moral, ens hi va la vida.
-Però encara no ha respost la meva pregunta:
Quina de les dues valoracions amb què es troba
la noia és la que més li convé tenir en compte a
l’hora de realitzar la seva elecció?
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a

ART
Noia a la finestra (1925)
La Madona de Port Lligat (1950)
Univers
[1904-1989]
La genialitat de Dalí va més enllà de les seves obres. Com tot
gran geni, cultivà diverses arts sobre les quals poder descarregar
les seves obsessions. Provocador, excèntric, impulsiu... És difícil
englobar per complet tant la seva faceta artística com la seva
personalitat. Aquí us oferim una pinzellada del que significà
l’obra i la figura del geni empordanès.
La vocació de Dalí per l’art fou
precoç i prometedora des d’un
principi. De jovenet va haver de
demostrar al seu pare autoritari
que realment volia ser pintor i va
acceptar d’anar a l’Escola de Belles
Arts de Madrid. Mentre profunditzava
els seus estudis artístics a la
capital, es presentà amb èxit a algun
concurs i va escriure cròniques
sobre els seus artistes preferits, com
Goya, el Greco o Velázquez.
El seu pas per la Residència d’Estudiants
(1922) va ser decisiu a la seva
carrera; dedicà molt de temps a experimentar
i explorar diferents tècniques
i moviments, com el futurisme,
el cubisme o l’impressionisme. Allà
entaulà amistat amb els que també
es convertirien en grans i reconeguts
Suburbis
de la
ciutat
paranoico
crítica
(1935)
artistes: Lorca i Buñuel. Mentrestant,
anava creixent la seva consciència
política i social: protagonitzà alguna
protesta estudiantil, donant a conèixer
el seu costat més provocador.
El 1926, desprès de visitar per primera
vegada París i trobar-s’hi amb
Picasso, tornà a l’Escola de Belles
Arts, de la qual van expulsar-lo definitivament
per declarar incompetent
el tribunal que l’havia d’examinar.
De nou a Figueres, la seva carrera es
va enlairar amb diferents exposicions
a Barcelona, a les Galeries Dalmau.
A més, s’implicà en la crítica contra
l’art convencional català, amb la
publicació del Manifest groc, juntament
amb Lluís Montanyà i Sebastià
Gasch. La seva “vida pública” no feia
més que començar.
patricia Ordóñez
Humanista
Retrat de Mae West
(1934-1935)
Leda atòmica (1949)
E u r e k a

ART
El 1929 viatjà a París, on gràcies a Miró
entrà al cercle surrealista que liderava
André Breton. Aquest moviment afectà a
totes les arts però també era un estil de
vida. Dalí no va dubtar en fer-lo seu, tot
i que d’una forma molt particular que a
Breton no li faria molta gràcia, degut a
la seva actitud extravagant i excessivament
provocadora. Des de llavors, l’obra
i idees de l’empordanès van prendre una
estètica completament surrealista.
Les bases del surrealisme es centraven
en la necessitat d’alliberar la imaginació,
accedir al subconscient, on es forgen
les obsessions humanes, i representar el
món dels somnis, ja que és en aquests
on s’expressen aquestes obsessions. Per
a Breton, l’art havia de plasmar el més
profund de la ment de forma automàtica,
deixant-se portar per la intuïció, sense
que la raó intervingui. D’aquesta manera
les imatges serien un reflex autèntic de la
realitat interior de l’ésser humà.
Però Dalí va trobar un estil propi, apartat
de l’automatisme i mantenint l’esperit
surrealista. Elaborà el “mètode paranoiccrític”,
un llenguatge que aniria amb ell la
resta de la seva vida i que el propi Breton
considerà fonamental per al moviment
que liderava.
h El gran masturbador (1929)
Amb aquest mètode aconseguí construir
un art vehicle de les seves obsessions,
que fusionava allò conscient i inconscient,
allò simbòlic i autèntic, de forma
espontània però sabent que se suspenia
la raó voluntàriament. Ell mateix el va
definir com a mètode basat en el “poder
sobtat d’associació constant, propi de
la paranoia, que ajuda a sistematitzar la
confusió i contribueix al descrèdit total
de la realitat”. La idea era reflectir les
imatges nascudes del deliri, de l’obsessió,
com les que apareixen als somnis.
En aquests, de vegades una imatge es
transforma en una altra repentinament,
es desdobla i adquireix formes irreals
però familiars.
La manera d’aconseguir que l’art transmetés
el desconcert característic de la
fantasia interior era a través d’una tècnica
pròxima a la realitat, amb figures molt
definides, gairebé fotogràfiques. S’havia
de fer creïble quelcom que semblava real
però no ho era. Només creant figures irreals
amb un estil precís s’aconseguia transmetre
la mateixa sensació que als somnis,
i per tant, fer de l’art el suport i vehicle de
l’inconscient.
Crucifixió
(1954)
h El descobriment d’amèrica
per cristòfor colom (1958-1959)
Dalí va proclamar la Sagrada Família de Gaudí com la “catedral del
mètode paranoic-crític”, per ser una síntesi d’allò racional i irracional
h
Per als amants de l’art dalinià és molt recomanable
no perdre’s els tres espais on Dalí
va passar i va dedicar part important de la
seva vida: el Teatre-Museu Dalí, la seva
casa a Portlligat i el castell de Púbol. En ells
batega l’esperit de l’artista i són una demostració
de com vivia per l’art. És interessant
parlar-ne per la importància que van tenir a
la seva vida i obra, però també per ser en sí
mateixos una aportació més del seu enginy.
A partir dels anys 40, Dalí començà el seu
periple pels Estats Units (va viure vuit anys
a Nova York), on la seva vida pública va
créixer. Allà, i acompanyat de la hipnòtica
Gala, començà un camí imparable cap
a la fama, amb múltiples exposicions, collaboracions
destacades en teatre i cinema
(Recorda de Hitchcock, Destí de Disney,
etc.), i amb algun que altre escàndol.
Però mai es va deslligar de la seva terra natal:
mantingué el seu lloc de residència i de
treball habituals a Portlligat (Cadaqués).
Aquí romanen tots els objectes que van
acompanyar a Dalí al llarg de la seva vida
i les creacions que va incorporar, fent de la
seva vivenda un espai completament surrealista.
Durant una etapa en la qual dedicà la
seva obra a allò místic i a la ciència nuclear,
amb imatges tan suggerents com el
Crist de San Joan de la Creu, comprà el
castell de Púbol, lloc de descans i refugi
per a Gala. Dalí volia que la seva dona se
sentís còmoda, per això va decorar al seu
gust tots els racons del castell. Aquest, va
passar de ser un lloc deteriorat amb un aire
romàntic, a transformar-se en una més de
les invencions dalinianes.
El 1974 s’inaugurà el Teatre-Museu Dalí
de Figueres, desprès de 13 anys de gestació;
un lloc de somni, una obra d’art total que
fou concebuda i dissenyada per l’artista.
Aquest museu pretenia ser una encarnació
de les seves obsessions i plaers, amb l’objectiu
d’oferir al visitant una experiència
vertadera del seu món interior. Una vegada
proclamà: “¿a on sinó a la meva ciutat ha de
perdurar allò més extravagant i sòlid de la
meva obra?”. Sens dubte, el Teatre-Museu
Dalí, un dels més visitats del món, li ha donat
la immortalitat.
En aquesta obra entren en joc molts
dels elements obsessius als quals Dalí
va recórrer constantment. Presentada
a París, va ser la primera obra exposada
on sistematitzà l’essència del mètode,
i va acabar convertint-se en una
de les creacions més emblemàtiques i
reconegudes del geni empordanès.
L’artista explica a Vida secreta com
li va sorgir la idea: com en una visió,
observà la imatge crepuscular de
Portlligat, on va trobar una olivera
amb branques tallades i sense fulles.
De sobte, van aparèixer dos rellotges
tendres, un d’ells penjat d’una branca.
Dalí ens ofereix, dins d’un paisatge
reconeixible, una sèrie d’elements
enigmàtics, de forma que l’espai es torna
oníric. Al centre, un cap amb el nas
gran, la llengua i les pestanyes llargues
i sense boca, descansa sobre l’arena.
Aquest cap és el que també protagonitza
El gran masturbador (1929) i altres
obres, com a autoretrat obsessiu.
Les formigues i la mosca, que recorren
els rellotges, formen part de les
aversions del geni; les formigues li
provocaven especial repugnància i les
associava a la mort o a la descomposició
de la matèria. La mosca l’adoptà
de la figura de Sant Narcís, patró de
Girona, que atacava als enemics de la
ciutat amb mosques.
ENLLAÇ D’INTERÈS
http://www.salvador-dali.org/
En aquesta obra els insectes es
relacionen estretament amb la futilitat
del temps i la seva relació amb els
records. Com als somnis, i amb el pas
del temps, els records es deformen i
debiliten, i tot i això sempre hi són, de
la mateixa manera que els rellotges
tendres continuen marcant l’hora. El
temps i l’espai no són permanents en
el món dels somnis, només existeixen a
la nostra vida organitzada. La percepció
del temps, doncs, és subjectiva,
es contrau, flueix, depenent de com la
mirem. Els rellotges expressen aquesta
visió delirant de l’irracional, que s’entendreix
i es fon.
Al mètode paranoic-crític, agafa importància
la fusió d’allò tendre i allò dur,
que són metàfores de la paranoia i la
crítica, de l’inconscient i el conscient.
En aquesta obra es plasma la contraposició
dels rellotges tous respecte la
duresa dels penya-segats de Portlligat.
Per a Dalí triomfa l’irracional front a la
realitat de l’espai natural, que queda
en un segon pla.
Més endavant, després de la Segona
Guerra Mundial, recuperaria aquesta
obra amb el títol Desintegració de la
persistència de la memòria, per aplicar
el seu creixent interès sobre la ciència
després de veure les conseqüències
destructives de l’energia atòmica.
BIBLIOGRAFÍA
· Dalí, Salvador. Diario de un genio. Barcelona: Tusquets Editores, 2004.
· Dalí, Salvador. Vida secreta de Salvador Dalí. Barcelona: Empúries, 1993.
· Gibson, Ian. La vida excessiva de Salvador Dalí. Barcelona: Empúries, 1998.
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7
E u r e k a

Associació científico-cultural
Dipòsit legal: B-38475-2005
ISSN 1885-2254
Impressió: Bigsa
ENTITATS COL·LABORADORES
DIRECTOR EDITORIAL
Héctor Ruiz
DIRECTOR D’ART I CREATIVITAT
Jordi Rabascall
CONSELL DE REDACCIÓ
Carme Puche
IL·LUSTRACIÓ
Oriol Massana
FOTOGRAFIA
Ausiàs Acarín, Vàngelis Villar
REDACCIÓ Raquel Crisóstomo,
Michele Catanzaro, Patricia Ordóñez,
Joan Duran, Eduard Tàpia, Carmen
Montilla, Jose Luis Ordóñez, Raquel
Maspoch, Carolina Rúa, Mireia Martí,
Pilar Hereu, Eva Pellicer, Carolina
Gasset, Xavier Escuté, Jordi Domènech,
Núria Soto, José Rodríguez
HAN COL·LABORAT
EN AQUEST NÚMERO
David Bueno
PUBLICADA PER
Omnis cellula
Facultat de Biologia
Universitat de Barcelona
Av. Diagonal 645
08028 Barcelona
www.omniscellula.net
OMNIS CELLULA és una entitat sense
ànim de lucre dedicada a la divulgació
del coneixement vinculada a la
Universitat de Barcelona
L’objectiu de la revista eureka és el de divulgar gratuïtament coneixements
sobre cultura general de manera independent i objectiva.
Eureka és una revista editada per una entitat sense ànim de lucre.
La publicitat inclosa a eureka permet la seva existència, però en
cap cas determina el seu contingut. Els articles d’eureka són sempre
independents, rigurosos i contrastats.
Si has acabat de llegir-me...
No em llencis al terra
Els continguts d’eureka no tenen copyright (si no s’indica el contrari)
i estan protegits amb una llicència Creative Commons: Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual
2.5. Més informació a
http://creativecommons.org
No et perdis el pròxim número!
Pensament
Què és la democràcia?
Biologia
La clonació
Història
Vergincetòrix, l’heroi de la Gàl·lia
www.portaleureka.com