L'enigma de la mare i el fill - IES San Vicente

27
Núm.14 primer trimestre del 09/10
ren les dotze de la nit. Havia passat la vesprada amb les meues
amigues, però ja se n’havien anat. Ma casa estava buida, perquè els meus
pares estarien en un càmping les següents tres setmanes.
Com que no tenia ganes de gitar-me, vaig anar al bar del cantó. Vaig
entrar i el vaig observar. Era buit. Buit i brut. L’aire era ple de pols, i del
sostre penjaven teranyines. Em donava el mateix, només volia beure. Vaig
asseure’m a la barra i vaig demanar al cambrer, un home gros i mal vestit,
un got de rom. Me’l vaig acabar i en demaní un altre, i un altre, i així fins
que vaig acabar l’ampolla. Vaig
pagar, i, quan em disposava a
eixir per la porta va entrar un
xic d’uns divuit anys, que em
volia convidar a una copa. Jo
vaig acceptar. Després, ens en
vam anar del bar i vam
començar a caminar. Vaig
mirar el rellotge. Eren ja les
dues de la matinada.
“...i, quan em disposava a eixir
per la porta va entrar un xic
d’uns divuit anys, que em volia
convidar a una copa. Jo vaig
acceptar.”
Estàvem asseguts en un banc quan em vaig adonar que no coneixia
el nom del xic amb que estava, i que tampoc li havia vist la cara, portava
caputxa. Li’l vaig preguntar i em digué que es cridava Carles. Aleshores es
llevà la caputxa. M’espantí. Era una calavera.
De sobte, el terra va començar a enderrocar-se. Comencí a córrer,
però el sòl s’esfumava més ràpid del que jo podia córrer.
Podia escoltar el riure de Carles darrere meu. Es reia de mi.
Vaig caure al buit. Pareixia un forat sense fons. Queia i queia. Pensava que
mai no arribaria al final. Vaig tancar els ulls i, de sobte, vaig caure a terra.
Em trobava al meu llit, destapada i suada. Només havia sigut un malson.