Untitled - Races Domèstiques Autòctones de Catalunya

OVELLES 159
d’animals negres, alguns d’estrellats i d’altres amb clapes («pigalles»). El ramader
no sol rebutjar aquests animals, al contrari del que passa a la veïna raça
Tarasconina, on la llana negra i la «pigallada» són un defecte eliminatori.
Rústega però tranquil·la
L’elevada rusticitat de l’Aranesa li permet estar adaptada a l’abrupta orografia de
la Val (el 64% de la comarca presenta pendents superiors al 35%, i més del 40%
està per sobre dels 2.000 m), als canvis climàtics i a les fluctuacions de recursos
farratgers. La presència i conservació del gros banyam s’explica, en part, perquè,
a diferència d’altres comarques, a la Val d’Aran no hi ha tant de perill que s’enganxin
en mates i arbustos molt llenyosos quan els animals pasturen.
De temperament és tranquil·la però viva, sense problemes de maneig; no té
tendència a fugir quan es troba a l’aire lliure, i posseeix un elevat instint gregari.
L’envalona
És típic que, quan es xollen, els animals quedin envalonats: amb una gran clapa
de llana que els cobreix la base del coll, les espatlles i el carenar, i una altra al terç
posterior que cobreix anques i cuixa. Aquesta xolla és pura fantasia, i antigament
es practicava a altres comarques com els Pallars i l’Alt Urgell, on s’ha perdut.
També fins fa ben poc a la Val d’Aran encara hi havia el costum del «moltó de
floc»: deixar un floc de llana al carenar dels marrans, que es lligava, i que lluïa
com una fantasia, especialment en baixar els animals de les muntanyes, quan el
floc era molt més crescut i vistent.
Les ovelles van escuades: les escuen perquè amb la cua curta diuen que fan més
goig del darrere i no s’embruten tant. Abans, les cues tallades, la mainada se les
menjava guisades.
La característica xolla envalonada en un marrà. © Pere-Miquel Parés i Casanova
2p&p 047-182.p65 159
06/02/2006, 17:21