Untitled - Races Domèstiques Autòctones de Catalunya

More documents

Recommendations

Info

GOSSOS 51 GOS D’ATURA CATALÀ «El cap recorda el d’un ós bru, és més aviat curt i el musell és cònic […]. El Gos d’Atura dels Pirineus és un servidor fidel i rústec, en constant alerta i carregat d’intel·ligència. S’empra per a la guarda dels ramats.» Jean Cabassu & Henri Cabassu, 1939, Les Chiens El Gos d’Atura o «can d’aturar» 1 és l’auxiliar imprescindible dels pastors actuals. La seva aparició és relativament moderna, de finals del XIX –tot i haver-se documentat gossos de talla similar a la d’aquest gos en el jaciment de Minferri, de fa 4.000 anys–. Gos d’orígens antics Sembla que el primitiu gos de pastor pelut centreeuropeu, del qual deriven la majoria de gossos destinats al pasturatge, vingué de l’Àsia amb les grans invasions orientals i va ser escampat per Europa pels romans. A cada regió, a causa de 1. Pel que fa al nom, Homer ja l’utilitza a La Ilíada, en el sentit de «gos guardià de porta»; ¿potser, doncs, hauríem d’anomenar aquesta raça amb el nom de gos «de tura», no pas «d’atura»? Gos d’Atura Català. © Toni Llobet 2p&p 047-182.p65 51 06/02/2006, 17:17
OVELLES 159 d’animals negres, alguns d’estrellats i d’altres amb clapes («pigalles»). El ramader no sol rebutjar aquests animals, al contrari del que passa a la veïna raça Tarasconina, on la llana negra i la «pigallada» són un defecte eliminatori. Rústega però tranquil·la L’elevada rusticitat de l’Aranesa li permet estar adaptada a l’abrupta orografia de la Val (el 64% de la comarca presenta pendents superiors al 35%, i més del 40% està per sobre dels 2.000 m), als canvis climàtics i a les fluctuacions de recursos farratgers. La presència i conservació del gros banyam s’explica, en part, perquè, a diferència d’altres comarques, a la Val d’Aran no hi ha tant de perill que s’enganxin en mates i arbustos molt llenyosos quan els animals pasturen. De temperament és tranquil·la però viva, sense problemes de maneig; no té tendència a fugir quan es troba a l’aire lliure, i posseeix un elevat instint gregari. L’envalona És típic que, quan es xollen, els animals quedin envalonats: amb una gran clapa de llana que els cobreix la base del coll, les espatlles i el carenar, i una altra al terç posterior que cobreix anques i cuixa. Aquesta xolla és pura fantasia, i antigament es practicava a altres comarques com els Pallars i l’Alt Urgell, on s’ha perdut. També fins fa ben poc a la Val d’Aran encara hi havia el costum del «moltó de floc»: deixar un floc de llana al carenar dels marrans, que es lligava, i que lluïa com una fantasia, especialment en baixar els animals de les muntanyes, quan el floc era molt més crescut i vistent. Les ovelles van escuades: les escuen perquè amb la cua curta diuen que fan més goig del darrere i no s’embruten tant. Abans, les cues tallades, la mainada se les menjava guisades. La característica xolla envalonada en un marrà. © Pere-Miquel Parés i Casanova 2p&p 047-182.p65 159 06/02/2006, 17:21
Page 4 and 5: SUMARI Presentació — 9 Agraïmen
Page 8: COLOMS 253 Refilador Ull de Peix. L

Untitled - Races Domèstiques Autòctones de Catalunya

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?