Quim Monz (Barcelona, 1952) - Aldea Global

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Contista, novel·lista i articulista. Ha treballat
com a dissenyador gràfic, traductor, cronista de guerra i col·laborador a la ràdio i a la
televisió. Exceptuant els casos de Pere Calders i Francesc Trabal, Monzó ha rebut una
limitada influència de la tradició narrativa catalana. Entre els autors amb més
ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Guillermo Cabrea Infante, Julio
Cortázar, Adolfo Bioy Casares... Tant la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire
de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), se situen al marge de la producció
posterior de Monzó i ens remeten a les coordenades estètiques del textualisme dels
anys setanta. Després d’una estada llarga a Nova York, Monzó va publicar Benzina
(1983) una novel·la sobre la buidor i el sensesentit d’un art fet de pensaments brillants
basats en mentides que un mateix acaba creient. Benzina parteix de la idea d’un
personatge que en devora un altre. Monzó traça els destins creuats i simètrics de dos
pintors clònics que no pinten: les circumval·lacions al voltant del no-res en una ciutat
vagament basada en Nova York, reduïda a trets mínims, al voltant de la dona galerista,
dels amics i amigues i amants (l’Helena, la Hildegarda, l’Hug, l’Hilari...) i dels bar
nocturns de Hopper i le spiscines de Hockney. La magnitud de la tragèdia (1989),
tercera novel·la de l’autor, juga la clixé del personatge amb els dies comptats. El
protagonista, després d’una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d’una
erecció permanent. Aquesta sobtada metamorfosi li permet lliurar-se al sexe sense
treva fins que descobreix la dimensió tràgica de la seva peculiar transformació
anatòmica: li queden tot just unes setmanes de vida. Des del primer recull de contes,
Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la
màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció
i el model de llengua literària. Altres reculls són Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et
Maury (1980), L’illa de Maians (1986) o El perquè de tot plegat (1993). Han estat
revisats en el volum Vuitanta-sis contes (1999). Monzó aposta per una concepció
rigorosa del conte, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc
gratuït. Després de cada conte el lector es troba a la sortida d’un breu laberint
semblant als que transita sense parar l’home contemporani. L’afinament en l’art
narratiu de Monzó durant aquests últims vint anys apunta a la capacitat de dotar
progressivament la ficció de força d’interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals.
La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament -i no en un lloc marginal- a la
seva obra. Proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps. Monzó posa
pentració analítica i la força argumentativa al servei d’una inexhaurible capacitat de
reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament
progressistes. Una selecció d’articles ha estat publicada a El dia del senyor (1989)
Zzzzzzzzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No
plantaré cap arbre (1994) i Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes
(1998). És col·laborador habitual del diari La Vanguardia i ha publicat també reculls
dels seus articles, com ara Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (2004) i El tema del
tema (2003). Les darreres obres de Quim Monzó són Mil cretins (2007), Tres nadals
(2003), El millor dels mons (2001) i Vuitanta-sis contes (2001)
COMENTARI DE L’OBRA
Entre els inicis literaris de Quim Monzó i els llibres dels darrers anys hi ha la distància
de vora vint-i-cinc anys, la distància entre un jove escriptor que va impactar per la seva
postura provocativa, inconformista i contracultural, pel seu llenguatge àgil i viu, per
destil·lar un humor corrosiu i l’obra madura, assumida, d’un dels narradors, novel·lista i
articulista d’una escriptura més constant i depurada que li ha reportat ser un dels
nostres escriptors més conegut i reconegut, tant pel volum d’edicions i reedicions, com
pel nombre de lectors i lectores. Hi ha el perill, però, que alguns dels qualificatius
primers que va rebre arran de la publicació dels primers llibres, la de narrador urbà,
humorístic i lleuger, en el sentit que és fàcil de llegir, però d’una certa banalitat,

ecaiguin encara sobre la seva obra. L’oportunitat ara de rellegir-lo en el volum
reelaborat Vuitanta-sis contes, demostra que ens trobem davant d’un narrador molt
sòlid i d’un estil, d’una manera de fer literatura, inconfusible dins el panorama actual de
les nostres lletres. Monzó es manté fidel al seu propi estil, fidel, sobretot, a la manera
d’acarar-se a la vida, d’analitzar-la en tota la seva complexitat, sota personatges
obsessius, tediosos, a voltes depravats, a voltes ridículs, que descriuen l’angoixa vital,
el pessimisme i el desencant del món contemporani. La visió que de la vida mostra
Quim Monzó és sempre aquesta, pessimista, negativa, és la mort inapelable, prou
al·ludida. Mentrestant, diguem que mentre dura la pel·lícula, els protagonistes de les
històries de Monzó es mostren sempre enderiats, atrapats en una obsessió sense
sortida, sense final. Així comença el primer conte d’Uf, va dir ell, amb la “Història d’un
amor”, aquest n’és el títol, sempre interrompuda, mai acabada, mai consumida i
portada als extrems grotescos d’un coit, una i una altra vegada desatès i per això
mateix irrisori, també il·lusori. A l’altre extrem, se situa “Els llibres”, el conte que tanca
Guadalajara i també el volum Vuitanta-sis contes, en què es parla directament de
l’escriptura, per altra banda un tema ben present al llarg de l’obra de Monzó. S’hi
presenta un lector apassionat davant el dubte de triar quin dels quatre llibres que té
començarà a llegir primer, una situació risible i alhora prou comuna entre els que som
avui aquí presents. Monzó la presenta, bon narrador, a tot o res i porta el seu
protagonista davant el plantejament següent: així com en la vida l’única manera
d’aturar-la és “amb la decisió de tallar-la”, amb els llibres decideix llegir-los tots a
l’hora, és a dir llegir els començaments, els inicis, els plantejaments, en el punt que les
possibilitats són riquíssimes; perquè, en definitiva, reflexiona el nostre home, tota
continuació sols pot dur-les a la imperfecció “¿potser no passa igual amb tot?” --es
demana retòricament--, amb els llibres, amb les pel·lícules, amb les obres de teatre,
amb la vida mateixa. Ja he dit que la visió de l’existència que ofereix l’obra de Monzó
és molt càustica. Els seus temes són la incomunicació, la frustració sexual, com no
recordar el drama de La magnitud de la tragèdia (1989), la pressió ambiental, la buidor
quotidiana. I malgrat tot, cada dia, cada matí, Monzó es manté fidel a la cita amb
l’escriptura, amb l’ofici d’escriure, perquè sigui ficció o siguin articles, ho fa amb la
mateixa mirada crítica davant la realitat quotidiana, sempre amb la mateixa línia de
causticitat, d’ironia corrosiva, d’anàlisi atenta, sense pacte possible, per descobrir-hi
els mites i els tabús de la nostra contemporaneïtat més estricte, sigui l’esport, intocable
més enllà de qualsevol ideologia, sigui la moda del “políticament correcte” que ens ha
envaït des de la dècada dels noranta, l’eufemisme que permet de suportar la mala
consciència. Sigui a través de la denúncia directa als prejudicis polítics i socials que
recauen encara sobre la nostra llengua. Monzó ja ho deia el 1984 en el primer volum
d’articles publicat sota el títol El dia del senyor: “aquest mitificat ofici d’escriure que, fet
i fet, no consisteix sinó a col·locar una paraula darrera de l’altra amb una certa gràcia, i
repetir l’acció fins que la mamella ja no dóna per a més.” Després, en el mateix article,
passa revista als tòpics contemporanis comuns: des de l’acció terapèutica sota l’imperi
de la psicoanàlisi al transcendentalisme que converteix l’escriptor, no encara
l’escriptora, en oracle dels temps. En tot cas, conclou, i nosaltres amb ell, si alguna
cosa té aquesta ximpleria d’escriure mentides és que “d’altres les llegeixin i juguin a
intuir el que tenen de veritat.”