Una sèrie de TV futurista. Max Headroom, l ... - Manuel Huerga

Una sèrie de TV futurista. Max Headroom, l ... - Manuel Huerga Una sèrie de TV futurista. Max Headroom, l ... - Manuel Huerga

manuelhuerga.com
from manuelhuerga.com More from this publisher
28.04.2013 Views

Una sèrie de TV futurista. Max Headroom, l’electrònica assumida por Quim Casas, ‘El Món’ 24 enero 1986 La nova sèrie de TV3, anticonvencional i futurista, es remet visualment a tot el cinema postapocalíptic i ens presenta el primer showman robotitzat. Dues coses cal remarcar, d’entrada, en l’emissió d’aquest espai televisiu de nom ‘Max Headroom’. La primera dóna la volta radicalment al plantejament de les sèries televisives convencionals, que gairebé sempre són presentades primer mitjançant un episodi pilot al qual segueix, depèn del ressò d’aquesta presentació, un nombre determinat de telefilms cada cop més anodins, ja que bona part de les innovacions se les han gastades en l’esmentat pilot. ‘Max Headroom’ està concebuda com una sèrie on el protagonista, el showman de rigor, és un robotitzat personatge capaç d’entrevistar, explicar acudits, parlar de cinema, música, etc.; i resulta que el teòric episodi pilot, ofert gentilment pels responsables de ‘Arsenal’ de TV3 el dilluns passat dia 13, és un vertiginós thriller de menys d’una hora de duració on se’ns van explicar com arriba a crear-se aquest personatge únic de l’espectre televisiu; és a dir, la pura ficció -un robot presentador d’entreteniments televisius- necessita una altra ficció -un telefilm d’intriga postapocalíptica- per a instaurar-se. El segon aspecte interessant em sembla la perfecta assimilació que, dins del teixit argumental, es fa del mateix concepte videogràfic, o de la filmació, reproducció i supeditació de les imatges electròniques. En un temps en què el vídeo ha perdut la seva força inicial, el seu caràcter d’experiment constant, aquesta enigmàtica presentació deMax Headroom’ proporciona una autèntica i pura constatació de la imatge electrònica. L’inici del film ja defineix la importància que per als protagonistes té l’assimilació electrònica de les imatges, i les que nosaltres veiem responen a una estètica eminentment videogràfica que no té res a veure amb la vulgarització del telefilm. ‘Max Headroom’, produïda per Terry Ellis i Chrisalys per al Channel Four de la televisió britànica, dirigida per Annabel Jankel i Rocky Morton, i amb música de Chris Cros i Midge Ure -líder del grup Ultrabox-, es remet visualment a tot el cinema postapocalíptic, de marcada estètica punk, potenciat per films com Mad Max, i a la imatgeria pròpia -neons, llums blaves marcant sempre l’enquadrament, ciutats angunioses, barriades destruïdes, pluja constant, opulència tecnocràtica oposada a la pobresa de la resta de ciutadans- instaurada pel Ridley Scott de ‘Blade Runner’ i els seus continuadors igualment postapocalíptics. En aquest sentit, la seva proposta no és gaire inventiva i reprodueix aspectes que el cinema ha sabut fer rendibles econòmicament. Els elements d’interès s’han de cercar, per exemple, en el sentit irònic que els realitzadors donen a la història -batejant els dos dolents de torn amb el nom de Brueghel i Mahler-, en algunes notables idees temàtiques -com la substitució de les habituals emissores de ràdio pirates per una televisió pirata que serà, finalment, la que traurà més partit del nou invent-, o en la guerra privada entre el reporter de Una sèrie de TV futurista. Max Headroom, l’electrònica assumida 1

<strong>Una</strong> <strong>sèrie</strong> <strong>de</strong> <strong>TV</strong> <strong>futurista</strong>.<br />

<strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>,<br />

l’electrònica assumida<br />

por Quim Casas, ‘El Món’ 24 enero 1986<br />

La nova <strong>sèrie</strong> <strong>de</strong> <strong>TV</strong>3, anticonvencional i <strong>futurista</strong>, es remet visualment a tot<br />

el cinema postapocalíptic i ens presenta el primer showman robotitzat.<br />

Dues coses cal remarcar, d’entrada, en l’emissió d’aquest espai televisiu <strong>de</strong> nom ‘<strong>Max</strong><br />

<strong>Headroom</strong>’. La primera dóna la volta radicalment al plantejament <strong>de</strong> les <strong>sèrie</strong>s<br />

televisives convencionals, que gairebé sempre són presenta<strong>de</strong>s primer mitjançant un<br />

episodi pilot al qual segueix, <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong>l ressò d’aquesta presentació, un nombre<br />

<strong>de</strong>terminat <strong>de</strong> telefilms cada cop més anodins, ja que bona part <strong>de</strong> les innovacions se<br />

les han gasta<strong>de</strong>s en l’esmentat pilot. ‘<strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>’ està concebuda com una <strong>sèrie</strong> on<br />

el protagonista, el showman <strong>de</strong> rigor, és un robotitzat personatge capaç d’entrevistar,<br />

explicar acudits, parlar <strong>de</strong> cinema, música, etc.; i resulta que el teòric episodi pilot,<br />

ofert gentilment pels responsables <strong>de</strong> ‘Arsenal’ <strong>de</strong> <strong>TV</strong>3 el dilluns passat dia 13, és un<br />

vertiginós thriller <strong>de</strong> menys d’una hora <strong>de</strong> duració on se’ns van explicar com arriba a<br />

crear-se aquest personatge únic <strong>de</strong> l’espectre televisiu; és a dir, la pura ficció -un<br />

robot presentador d’entreteniments televisius- necessita una altra ficció -un telefilm<br />

d’intriga postapocalíptica- per a instaurar-se.<br />

El segon aspecte interessant em sembla la perfecta assimilació que, dins <strong>de</strong>l teixit<br />

argumental, es fa <strong>de</strong>l mateix concepte vi<strong>de</strong>ogràfic, o <strong>de</strong> la filmació, reproducció i<br />

supeditació <strong>de</strong> les imatges electròniques. En un temps en què el ví<strong>de</strong>o ha perdut la<br />

seva força inicial, el seu caràcter d’experiment constant, aquesta enigmàtica<br />

presentació <strong>de</strong> ‘<strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>’ proporciona una autèntica i pura constatació <strong>de</strong> la<br />

imatge electrònica. L’inici <strong>de</strong>l film ja <strong>de</strong>fineix la importància que per als protagonistes<br />

té l’assimilació electrònica <strong>de</strong> les imatges, i les que nosaltres veiem responen a una<br />

estètica eminentment vi<strong>de</strong>ogràfica que no té res a veure amb la vulgarització <strong>de</strong>l<br />

telefilm.<br />

‘<strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>’, produïda per Terry Ellis i Chrisalys per al Channel Four <strong>de</strong> la<br />

televisió britànica, dirigida per Annabel Jankel i Rocky Morton, i amb música <strong>de</strong><br />

Chris Cros i Midge Ure -lí<strong>de</strong>r <strong>de</strong>l grup Ultrabox-, es remet visualment a tot el<br />

cinema postapocalíptic, <strong>de</strong> marcada estètica punk, potenciat per films com Mad <strong>Max</strong>, i<br />

a la imatgeria pròpia -neons, llums blaves marcant sempre l’enquadrament, ciutats<br />

angunioses, barria<strong>de</strong>s <strong>de</strong>struï<strong>de</strong>s, pluja constant, opulència tecnocràtica oposada a la<br />

pobresa <strong>de</strong> la resta <strong>de</strong> ciutadans- instaurada pel Ridley Scott <strong>de</strong> ‘Bla<strong>de</strong> Runner’ i els<br />

seus continuadors igualment postapocalíptics. En aquest sentit, la seva proposta no és<br />

gaire inventiva i reprodueix aspectes que el cinema ha sabut fer rendibles<br />

econòmicament. Els elements d’interès s’han <strong>de</strong> cercar, per exemple, en el sentit irònic<br />

que els realitzadors donen a la història -batejant els dos dolents <strong>de</strong> torn amb el nom<br />

<strong>de</strong> Brueghel i Mahler-, en algunes notables i<strong>de</strong>es temàtiques -com la substitució <strong>de</strong><br />

les habituals emissores <strong>de</strong> ràdio pirates per una televisió pirata que serà, finalment, la<br />

que traurà més partit <strong>de</strong>l nou invent-, o en la guerra privada entre el reporter <strong>de</strong><br />

<strong>Una</strong> <strong>sèrie</strong> <strong>de</strong> <strong>TV</strong> <strong>futurista</strong>. <strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>, l’electrònica assumida 1


televisió i una multinacional que, per no perdre audiència, inventa uns dispositius que<br />

rep el subconscient <strong>de</strong>l consumidor d’imatges televisives i, en alguns casos, els fa<br />

explotar literalment. D’aquesta guerra particular -crítica potser massa simplista <strong>de</strong>l<br />

po<strong>de</strong>r reduccionista <strong>de</strong> la televisió- naixerà el showman robotitzat; tots els<br />

coneixements <strong>de</strong>l reporter Edison Carter seran emmagatzemats electrònicament en el<br />

robot, que adoptarà el seu nom <strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong> -que literalment vol dir màxima<br />

alçada- <strong>de</strong> la barrera que l’estavellà i que suposà l’últim que rep la ment humana.<br />

La intriga televisiva es resol feliçment i <strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>, showman <strong>de</strong>l nou futur<br />

<strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt, ha nascut. Els responsables <strong>de</strong> la <strong>sèrie</strong>, adquirida ja per <strong>TV</strong>3, ens han<br />

obsequiat amb un preciosista i contun<strong>de</strong>nt producte electrònic per presentar-nos una<br />

nova opció, tan competitiva com les lluites en què s’emmarca la trama <strong>de</strong>l film, per a<br />

la televisió <strong>de</strong> l’any 2000. La i<strong>de</strong>a resulta, realment, tan impactant com suggerent.<br />

‘<strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>’ està servit.<br />

<strong>Una</strong> <strong>sèrie</strong> <strong>de</strong> <strong>TV</strong> <strong>futurista</strong>. <strong>Max</strong> <strong>Headroom</strong>, l’electrònica assumida 2

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!