germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

Foto Bedmar.
Porxo de les Cases Noves. s. XVIII
En una perspectiva fortament estreta
trobem el porxo de les cases noves, gran
construcció que vers el 1770 van fer els
monjos juntament amb la Sagristia Nova.
Són les darreres construccions abans de
l’exclaustració i servien de residència als
monjos jubilats. Aquest conjunt va quedar
molt castigat per l’abandonament del segle
XIX i va ser reconstruït per Toda el 1932
com a museu i avui és residència de la Comunitat.
La torre de les Armes i la residència
abacial
Just a continuació apareix en dos nivells,
com avui, la part posterior de la torre de les
Armes, que forma part de la fortificació del
rei Pere el Cerimoniós i que posteriorment
fou ampliada per la part del darrere. Als
peus hi trobem una construcció una mica
estranya, ja desapareguda del tot, que era
POBLET
el passadís que comunicava les Cases Noves
amb el claustre del Locutori i que, sens
dubte, servia per protegir els monjos de les
inclemències del temps en la seva vida domèstica.
El que resta de la primitiva coberta
de la infermeria del segle XII és un arc gruixut
i mig trencat, que avui encara és fàcil de
veure i que serveix de suport a l’edifici, que
sobre el claustre tenia dos pisos. No sabem
amb exactitud el motiu pel qual l’anomenen
casa dels copistes. Al mur de les sales
gòtiques encara hi són ben visibles els senyals
del nivell original i de la seva coberta.
Aquesta construcció, totalment caiguda, va
ser reconstruïda, d’una manera aproximada,
l’any 1954 com a Abadia o residència abacial
amb motiu de la benedicció del primer abat,
dom Edmon Garreta, segons un projecte de
l’arquitecte Francesc Monravà. Al darrere
és fàcil identificar-hi la torre de les Hòsties,
l’església abacial amb l’absis i el creuer amb
l’espadanya i el cimbori.
Els calats del cimbori i el locutori dels
monjos
Aquí cal fixar-se en un petit detall que el
dibuixant fa en els finestrals del gran cimbori,
els calats gòtics dels quals llavors estaven
tapiats; són uns petits arquets que lliguen les
columnes massa llargues i esveltes. En fer-se
el projecte de restauració el 1977 això serví
a l’arquitecte Salvador Ripoll i al delineant
Esteve Nogués per trobar la solució del problema
de mantenir l’estabilitat de les columnes
de més de 3,40 metres d’alçada sense
que caiguessin. En aquell moment en el seu
estat ruïnós el cimbori no conservava cap
columna dreta i encara menys aquesta pedra
que les lligava al mig del finestral.
Segueix el cos d’edifici que correspon al
locutori dels monjos i al seu damunt les anomenades
sales gòtiques, antic arxiu, amb una
petita construcció als peus que era la caseta
que aixoplugava el pou, encara avui existent
59