germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

la mentalitat política i religiosa dominant a
Catalunya. Tot això dit amb tot el respecte
i dolent-me que les coses no anessin millor.
I del bisbe Joan Carrera?
En Joan Carrera ha estat un home molt
estimat: per la seva idea del que havia de ser
l’Església i el seu paper. Per la seva imbricació
social, pel seu catalanisme, per la seva
mentalitat de concòrdia, d’entesa, per les
seves actituds positives, religiosament, socialment
i humanament parlant.
I del bisbe Josep Pont i Gol?
Del Pont i Gol doncs diria el mateix; tot i
que jo el vaig conèixer i tractar poc.
I del bisbe Ramon Torrella?
El recordo molt positivament de la seva
època de consiliari de la JOC, que és quan
el vaig conèixer. I també quan va viure a Madrid.
I també com arquebisbe de Tarragona.
Era un home molt marcat per la sensibilitat
obrera, obert religiosament i amb forta
consciència catalana. I molt demòcrata.
I del bisbe Antoni Deig?
L’Antoni Deig ha estat un gran bisbe i un
gran patriota.
I dels abats Aureli M. Escarré i Cassià Maria Just?
Són dos abats que personifiquen un
moment de gran influència espiritual i intellectual,
social i patriòtica de Montserrat.
Una influència que ve de molt lluny, de segles,
però que a partir de la segona meitat
del segle XIX va agafar més força encara, i
Montserrat –amb la seva barreja de muntanya,
monestir i Mare de Déu, de devoció popular
i de referència cultural– es converteix
en un símbol nacional.
L’abat Escarré va ser el restaurador de
Montserrat després de la guerra civil, tant
des d’un punt de vista material, com des del
POBLET
punt de vista de la vida religiosa. Després,
endemés, és l’home que se sent cridat a ser
declaradament defensor de Catalunya. I
l’abat Cassià va mantenir aquesta línia. Però
això es va produir en un moment en què
Montserrat i tot el país, i la mateixa Església
varen entrar en un període convuls. Conflictiu
en tots els terrenys. Això va afectar
especialment Montserrat perquè s’havia exposat
molt. Per a bé, val a dir-ho, i exercint
lideratge. Però per això mateix els efectes
de la crisi general el varen afectar més. Ha
calgut després que hi hagués algú que fos
capaç –diguem-ne– de restablir l’harmonia.
Poblet
Quina fou la seva relació i la seva percepció de
Poblet abans d’accedir a la presidència de Catalunya?
Aquesta pregunta després de la de
Montserrat convida a fer una reflexió sobre
els grans monestirs catalans. A Catalunya
hi ha monestirs de tota mena. I comparant
Poblet i Montserrat no solament ara, sinó a
través de la Història, es veu clar.
Poblet no és el gran monestir popular
de Catalunya. És una altra cosa. No hi ha
una Mare de Déu que la gent veneri. És un
monestir de fonda religiositat molt interioritzada.
És el monestir del Cister. I és una
altra cosa que no sé si als monjos de Poblet
els agrada. Té un fort component “institucional”.
És el gran monestir “nacional” de
Catalunya. És el monestir del “rei”, o dels
“reis” de la Corona d’Aragó. Però molt especialment
de Catalunya. Pere el Cerimoniós
en va fer una qüestió bàsica: que Poblet
sigui el panteó reial. Ja venia d’abans, però
ell ho va consolidar. El monestir on queda
memòria de la continuïtat institucional de la
Corona, i molt especialment de Catalunya
que n’era aleshores el territori amb més pes.
I que ara és el que en conserva més la memòria
històrica i la continuïtat del projecte.
55