germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

sibilitat. L’oficina de Roma tenia un doble
objectiu, –i en Maragall precisament és un
enamorat d’Itàlia– una finalitat italiana, i una
finalitat vaticana. I no donar importància a
això és d’una ceguesa o d’un sectarisme tan
gran que jo he de creure que en Maragall va
badar o bé que algú altre va dir que això no
serviria per a res, o era una manera de gastar
diners, etc. O potser per un punt d’anticlericalisme
per part d’algú. Després van fer no
sé quantes ambaixades arreu del món, algunes
no serviran per a res. Però, aquesta de
Roma era importantíssima.
Ens podria definir amb unes frases què han significat,
segons vostè, per a l’Església de Catalunya
algunes persones concretes: els cardenals Barraquer,
Marcelo González i Narcís Jubany?
Francesc d’Assís Vidal i Barraquer... Hi
ha en aquell moment una bona entesa, entre
el moviment –diguem-ne– d’afirmació
en sentit molt positiu de Catalunya, com
a país, com a cultura i de voluntat de fer
una societat el més estructurada possible. I
col·laborant-hi des de l’Església, des d’una
Església oberta, i molt catalana també, i pacificadora.
L’exemple és el cardenal Vidal i
Barraquer que intenta pacificar les relacions
entre l’Estat i l’Església durant la República.
De l’arquebisbe Marcelo González
hem d’entendre una cosa: la seva formació
era la que era, tenia l’orientació que tenia.
I li toca jugar en un moment i al servei
d’una intenció política que, òbviament,
des de Catalunya s’havia de jutjar negativament.
Segur que era un bon capellà, i
una bona persona, i que tenia moltes qualitats.
Però estava format en un món que
no encaixava amb el nostre. I a Barcelona
va venir la reacció del poble de Catalunya...
dir que no el volien, potser amb un
acte d’injustícia personal. Però els interessos
dels països són més importants que els
de les persones.
54
El cardenal Jubany representa una cosa
molt important: va exercir lideratge, que ara
no se n’exerceix tant. I va ser un home que
va lligar bé amb el sentiment català i amb el
tema romà, o del Vaticà, i el tema democràtic.
Era també –per a entendre’ns– de la línia
del cardenal Tarancón. Sembla a ser que hi
havia molt bona sintonia entre ells dos.
Quina visió en té del cardenal Tarancón?
Bona, pel que acabo de dir.
Sembla que respecte a Catalunya hi ha gent que
ens diu que no acabava d’entendre’ns massa.
Però Déu n’hi do! Era un home que parlava
normalment en català, que segurament
era la seva llengua d’origen, perquè era de
Castelló. El que passava era que havia tingut
problemes amb el papa Joan Pau II. Que
volia una línia més combativa. Per exemple,
Joan Pau II hauria volgut que hagués donat
suport a un partit demòcrata cristià.
Cosa a la que Tarancón s’hi havia oposat rotundament.
Perquè en aquell moment un partit demòcrata
cristià nou no encaixava amb el
temps. No responia al que el temps aleshores
reclamava.
I quin record té del cardenal Ricard Maria Carles?
Pel que fa a Ricard Maria Carles he de
dir que personalment, quan va arribar, vaig
pensar que hauríem de fer un gran esforç, i
es va fer, per mirar que entengués l’Església
d’aquí, la gent d’aquí, i a més fer-li fàcil
l’aterratge. I a mi em va semblar que hi va haver
un moment que això era possible; però
després no va sortir bé. Primer hi va haver
gent d’aquí entre les quals va tenir sempre,
ja d’entrada, una mala acollida, cosa que vaig
lamentar. I després, no sé si hi va haver alguna
falla nostra, a part que a ell, probablement,
i en el fons, li costava encaixar amb