germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

el problema i en la necessitat del bé comú,
està disposat a votar això? Aquí hi ha la diputada
(naturalment democratacristiana),
i us hi adreceu, i en parleu, i ella sabrà de
quants vots disposaven”. I va ser així com es
va poder aprovar la llei. A l’acabar, va venir
una senyora, que era diputada demòcrata
cristiana, dient: “Miri, jo això ho vaig viure,
perquè era la presidenta pel meu partit de
la Comissió de Qüestions de Família, i em
van encarregar que anés a esbrinar quins diputats
democratacristians estaven disposats
a votar el projecte de llei”. I ho va fer, i va
sortir la llei. I després, és clar, va venir el
problema del remordiment, i deia que això li
havia costat molt, i que aquella nit va plorar.
I suposo que el diumenge següent, en anar
a la parròquia, els parroquians la van interrogar:
“Escolti, senyora diputada, i això de
l’avortament, què?” Tot això ho he explicat,
i penso que s’entén prou bé el perquè ho
he dit. I és que un govern ha de governar i
s’han de resoldre els problemes.
L’Església Catòlica, en ser la confessió encara majoritària
al nostre país, gaudeix de certs «privilegis».
Haurien de replantejar-se temes com el finançament o
l’ensenyament per tal que l’Església pogués guanyar
més independència respecte als poders públics? Com
hauria d’encaixar l’Església avui en la nostra societat?
Bé, jo crec que a certs privilegis val la
pena que sí, que s’hi renunciï lliurement. De
tota manera, en el tema del finançament i
de l’ensenyament, sobretot en el tema de
l’ensenyament, jo crec que és bo per a l’Església,
però també per a la societat, que pugui
tenir escoles, i que siguin d’acord amb la
seva doctrina i el seu pensament. I naturalment,
aquestes escoles sí que és veritat que
s’han d’ajustar al que són les normes de la
Llei. I no és només l’Església la que té reconeguts
determinats drets, sinó que hi ha
molts sectors de la societat que en tenen, i
reconeguts per l’Estat. El que passa és que
POBLET
concretament a Catalunya, i a Espanya, això
queda una mica ofuscat. Perquè encara que
ha perdut molta força social, i ha renunciat
ella mateixa a moltes coses, la societat,
la va arraconant, la veu moltes vegades com
a prepotent. De tota manera de vegades
l’Església és erròniament subvalorada. Ara a
Madrid ha passat una cosa important: i és
que després de donar l’Església per morta,
i per incapaç de relacionar-se amb la gent
jove, hi ha hagut una inundació de tot el
món; una inundació de joves catòlics i autèntics,
de centenars de milers, no sé quants,
molts!, de joves, que endemés, han impressionat
la gent; àdhuc han impressionat la
gent anticlerical. A aquests que els donaven
per morts! Déu n’hi do! I, a més, el missatge
que han donat, deixant de banda els
aspectes –diguem-ne– de teologia dura, és
un exemple per a moltíssima gent. Gent que
els és impossible creure, posem per cas, en
la resurrecció de Jesucrist, i també en coses
menys difícils. Però, de fet, aquesta joventut
els ha fet valorar els valors bàsics del cristianisme.
Amb tot, això no té res a veure amb
la pregunta que m’heu fet. L’Església catòlica
segueix tenint molta potència, tot i que a
Europa l’està perdent potser menys del que
sembla. I a escala mundial, l’Església catòlica
i, en general, les esglésies cristianes, són les
religions més perseguides, i en canvi són les
més tolerants. I això –insisteixo–, perquè el
cristianisme, catòlic i no catòlic, sobretot el
cristianisme catòlic i el cristianisme protestant
europeu, són tolerants, més tolerants
que les altres religions. Ara bé, per contra,
són dels més perseguits; o bé, com diu en
Riccardi, de sant Egidi, el segle XX ha estat
un segle de màrtirs: pel martiri dels jueus; de
màrtirs pel que sigui; de màrtirs per la fam
en el món; però, a més, de màrtirs de molta
gent que han estat assassinades, i ara també
passa, pel fet de ser catòlics, o cristians; catòlics
i protestants, i també ortodoxos.
51