germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

peri, perquè era un home molt integralment
i integrament –les dues coses– cristià; i fins
i tot un cristià del qual s’ha parlat després de
la seva possible beatificació.
L’Església no ha de marcar les directrius polítiques.
El pensament cristià marca directrius polítiques,
i sobretot marca conductes. I, més
encara, determina valors. Però la manera
d’aplicar tot això correspon al polític. Ara li
ensenyaré uns discursos meus i li explicaré
una altra anècdota, que em va passar a mi.
Una vegada el cardenal López Trujillo, que
era el cardenal encarregat dels temes de la
família, em va convidar a un gran acte sobre
la família que es va fer a Roma. Hi havia
una reunió amb molta gent, i jo estava allà
com a president de la Generalitat, tot i que
anònimament. Però resulta que no era tan
anònim, perquè, poc abans, el Parlament de
Catalunya, a proposta del Govern de la Generalitat,
que jo presidia, i de la Consellera
de Justícia, que era la Núria de Gispert, que
era –i segueix essent– demòcrata cristiana,
vàrem impulsar una llei sobre les “parelles
de fet”. I, és clar, això de les “parelles de
fet” no entrava en les normes més tradicionals
de la moral catòlica. I aleshores, tot i
haver-hi tanta gent, es veu que algú em va
localitzar. Sobretot van ser alguns bisbes espanyols
que deien “sí, sí, molt bé, però hi ha
algú que...” Total que, en públic, em van dir:
“vostè ens ha d’explicar què s’ha aprovat i
per què”. Hi havia a la reunió sis o set cardenals,
i moltíssima gent. I a mi no em va tocar
altre remei que baixar a l’amfiteatre i explicar-los-ho,
dient: “Jo sóc catòlic i actuo tan
bé com sé, però ara el que passa és que jo
em trobo, com molt sovint es troba un governant,
amb problemes de la societat, que
he de resoldre. I ens hem trobat amb molta
gent que no es casen, que viu “en parella”.
I el cas és que el fet de no poder legalitzar
la seva situació mínimament els provocava
50
seriosos problemes humans. Per exemple,
quan un d’ells es moria, si vivien en un pis
que era de la propietat del difunt, aleshores
l’altre, com que no era la seva dona o el seu
home “oficialment”, a l’endemà mateix veia
com venien els nebots o familiars del difunt,
i treien a fora, al carrer, a aquella dona
o home. És clar, tot això un governant ho
ha de salvaguardar i protegir. Vaig continuar
dient: “Ara els diré una cosa. Aquí hi ha presents
molts cardenals i professors d’universitat,
i membres dels ordes religiosos, i tot el
que vostès vulguin. Jo els posaré un exemple
perquè ho sàpiguen i hi rumiïn. I és que
quan hi va haver la reunificació alemanya, es
van trobar que a l’Alemanya de l’Est hi havia
una llei d’avortament molt permissiva. En
canvi a l’Alemanya de l’Oest, la Federal, la
tenien més restrictiva. I es van trobar que,
ara, era un sol país, i tenia dues lleis d’avortament.
I si una ciutadana de Frankfurt a
l’Oest volia, malgrat estar molt avançada,
avortar, se n’anava a Leipzig, a l’Est i avortava.
Això volia dir, per tant, que es feia necessari
que només hi hagués una llei. I es va
fer un projecte que volia ser la síntesi de les
dues lleis; però més aviat a favor de l’Alemanya
de l’Oest, la més restrictiva. Què va
passar? Que això ho va impulsar un govern
socialista i liberal, que tenia majoria per governar
però no per a fer aquesta nova llei;
perquè, per això, necessitava una majoria
dels 2/3 dels vots (o potser les 3/5 parts, no
ho recordo bé, però pel cas és igual). El govern
tenia majoria però no tenia les 3/5 parts
(o els 2/3), i, en conseqüència, no podia fer
aprovar la llei. I, per tant, Alemanya es veia
abocada a tenir dues lleis d’avortament, cosa
que no podia ser. Com a resultat d’aqueixa
situació el cap parlamentari del grup demòcrata
cristià va convocar una reunió del seu
grup, dient-los: “Es necessiten 35-37 diputats
més per a poder aprovar aquesta llei: qui
de vosaltres, i en consciència, i pensant en