germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

d’alguns països de l’Europa de l’Est. Aquest
“relativisme” porta a un desdibuixament de
la fe i a un desdibuixament dels valors. I així
com Joan Pau II actuava en termes d’agitació
–perquè Joan Pau II fou un agitador– Benet
XVI actua com l’intel·lectual que és; i per
tant el que intenta és introduir pensament,
no únicament sentiment, i, finalment evitar
de convertir en quelcom de residual el que
és la fe cristiana.
Religió i política
Una faceta important de l’acció o de la presència
del cristià en la vida pública és el món de la política,
així ho va indicar ja el Concili Vaticà II. Com ha de
participar un catòlic en la política? Es poden compaginar
ambdues facetes?
Que es poden compaginar política i fe,
segur. Ara bé, que és difícil, també. Tot i que
és difícil també compaginar moltes altres
coses, com –per exemple– fe i acció econòmica.
També és difícil, a vegades, compaginar
la fe amb la vida en general. Ara bé,
en el cas de la política, segons com, pot ser
que ho sigui més, o que ho sembli; perquè
el polític és un personatge que està molt
exposat, com en un aparador, i és molt observat.
Crec que un polític pot fer política
d’acord amb el que és la vivència cristiana.
Perquè Déu és en totes les coses, i a totes
les professions; i és a tot arreu. El que passa
és que el polític està en una situació de
confrontació constant i això pot arribar a ser
moralment perillós. De tota manera, tots els
oficis tenen una dificultat o altra.
És còmode ser un polític cristià o un cristià polític?
Què és més còmode o més incòmode, ser un cristià dedicat
a la política o un polític de creença cristiana? Què
ha d’aportar un cristià com a cristià al món de la política:
valors, idees i actituds? I també, què pot aportar
un polític a l’Església? Què ha de fer un polític quan
l’acció del seu grup o partit entra obertament en oposi-
POBLET
ció amb les directrius de l’Església? Vostès, en algunes
qüestions, han optat per la llibertat de consciència; creu
que aquesta fórmula hauria de ser aplicada per totes les
forces polítiques en temes com l’avortament?
És que no veig la distinció d’això: la de
ser un polític cristià o un cristià polític. El
que hi ha, i és el que ha de quedar clar, és
que hi ha una autonomia, una separació entre
l’Església i l’Estat; entre el fet religiós i
el fet polític. No hi ha separació, en el sentit
que per a un cristià la fe, i la moral que es
deriva d’aquesta fe, ha d’impregnar tota la
seva vida; i també la seva actuació política.
Naturalment que sí. De tota manera, però,
això és compatible amb l’autonomia que el
polític té. Explico una anècdota: el papa
Pius XII rep a De Gasperi, el cap de govern
italià, i li diu: “Escolti, senyor President, hi
hauran unes eleccions d’aquí a quatre dies,
i jo tinc por que, si no s’uneixen la democràcia
cristiana, (de la qual n’era president i
líder en De Gasperi), i el MSI (un partit que
procedia de l’antic feixisme) els comunistes
guanyaran”. I De Gasperi, li respon: “jo crec
que no”. Pius XII afegeix “jo li demano”, i
insisteix, i li diu d’una manera probablement
bastant imperativa, que d’altra banda era la
manera una mica de ser de Pius XII: “vostès
s’han d’entendre amb el MSI”. I De Gasperi,
li diu que no; ja que això seria un desastre.
“Comprometria la Democràcia Cristiana
per sempre més”. I va passar que, efectivament,
no van guanyar els comunistes.
Però, és important veure de quina manera
va respondre De Gasperi: “Escolti, jo sóc
el president del Govern italià, i he d’actuar
com a tal. A mi, que sóc catòlic, com a polític
les ordres no me les dóna el Papa”. I en
això tenia raó. I, d’altra banda, també tenia
raó en el sentit de preveure que els democratacristians
guanyarien les eleccions. Això
ve a ser allò de què parla l’Evangeli: “donar
al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que
és de Déu”. He posat l’exemple del De Gas-
49