germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

dències diferents, sempre hi ha hagut franciscans
i dominics, jesuïtes i caputxins, jesuïtes
i Opus Dei, benedictins i cistercencs.
I és que l’Església és una cosa molt plural,
afortunadament; i això és una de les seves
grandeses. Ara bé, també hi ha hagut moments,
com els cismes i després la Reforma,
que han creat la divisió de l’Església, com el
protestantisme. Doncs bé, en el concili Vaticà
II, i abans en els anys cinquanta i seixanta,
aquestes tensions es varen manifestar. I,
acabat el Concili, hi ha unes conclusions en
les quals no tothom hi està d’acord, o no les
interpreta de la mateixa manera. Joan XXIII
havia dit que el Concili consistiria a “obrir
la finestra i que entri aire fresc de fora”; cal
que revisem les coses, replantejar-nos-les,
aquesta és la gran actuació de Joan XXIII.
Però s’acaba el Concili amb uns acords que,
de fet, són transaccionals. L’Esperit Sant ja
bufa, ja, però en certa manera moltes vegades
som finalment els homes els que fem les
definicions i, a vegades, no són coincidents.
I evidentment, després del concili Vaticà,
hi ha les tensions que podríem dir que
ja existien abans i que el Concili no acaba
de resoldre. Hi ha una Església amb diverses
orientacions, això és un fet. I aleshores,
en el concili Vaticà, aquestes diferències
es posen molt de manifest. El Concili, de
fet és un referent i, per tant, hi ha diversos
punts, tendències, etc. S’acaba el Concili i
aleshores s’espera que hi hagi algú que sigui
capaç de conciliar al màxim possible totes
aquestes tesis que s’hi han manifestat. I això
és la feina que li va tocar fer al papa Montini.
De fet va tenir dues tasques principals.
La primera, acabar el Concili, que no era
segur que s’acabés, perquè Joan XXIII mor
després de la seva primera sessió, i n’hi van
haver quatre més, quatre anys seguits. En
Montini, en contra de la pressió dels sectors
conservadors, acaba el Concili. Ara bé,
s’acaba el Concili i ara trobem que cal tornar
POBLET
a ordenar les coses. Aquesta reordenació era
el que havia de fer el papa Montini; i que
s’havia de fer una mica, en termes “polítics”,
cercant el “centre”, mirant que hi hagi
el màxim possible de gent que sigui capaç
de retrobar-se amb una posició poc o molt
“central”. Les posicions “extremes”, que
poden ser bones, i sobretot poden ser ben
intencionades, tant les unes com les altres,
no es troben mai. I l’Església necessita una
gran força central; i aquesta gran força central
semblava que havia de ser la tasca del
papa Montini. I això no acaba de sortir bé
fins avui. I potser és així com ha de ser. Potser
és així que l’Església s’ha de manifestar a
través de visions diferents. De tota manera,
tanmateix, la conseqüència negativa és que
la gran força central aglutinadora ha perdut
força. I com que jo, que n’era partidari,
m’adono que som incapaços de fer aquesta
gran força central i entenc que aquest era el
projecte i la visió del papa Montini, i com
que això no s’ha aconseguit dic: nosaltres
som “l’exèrcit derrotat del Papa Montini”.
Aquesta força ”central” cal entendre-la com una
força que aconseguís una espècie de consens entre les
dues bandes més separades?
Sí, però no hi és ben bé... tot i que, en
certa manera és clar que hi és. Tots creiem
en Jesucrist, tots creiem en l’Evangeli... per
tant, és clar que hi és, perquè tots creiem
també en el Papa. Bé, en el Papa alguns amb
molt d’entusiasme, els altres no tant. Hi creiem,
però, amb tota una sèrie de variants,
que de vegades fan que la consistència de
l’Església sigui menor del que convindria.
Com a cristià del carrer, creu que hi ha realment
una marxa enrere respecte a l’esperit del concili Vaticà
II? És aquesta la idea que perceben una bona part dels
catòlics? Per dir-ho d’alguna manera, potser alguns
catòlics se senten desencantats per l’evolució actual
i enfront de sectors de sensibilitat més conservadora
47