germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

que vostè ha qualificat de preconciliar, entès com a
proconciliar?
Vaig tenir contacte amb Virtèlia i això
em va marcar. A partir dels disset o divuit
anys vaig tenir una vida de vivència religiosa
bastant intensa. Va ser intensa durant vint o
trenta anys; i després l’he mantinguda, però
no amb la mateixa intensitat. Sí, la tinc, sóc
creient, estic content i molt content que els
meus valors bàsics siguin d’encuny cristià.
El que passa –pel que sigui– és que ara la
meva vida religiosa no té la intensitat tan
forta com l’havia tingut als meus divuit o
vint anys i fins els cinquanta ben bé. La tinc,
i la tinc de debò, però amb un to una mica
més baix. Ara bé, afortunadament, em mantinc
en la fe, conservo la fe; i sóc practicant;
i procuro tenir en compte les exigències de
la fe.
Ben aviat va viure l’entrecreuament entre catolicisme
i catalanisme. A Virtèlia va aprendre, escriu vostè,
el significat del lideratge. Es pot deslligar la seva formació
política de la religiosa, d’home de fe i d’home de
país? Té sentit avui una formació en paral·lel de cristià
i ciutadà compromès?
Per mi, des de la meva adolescència, sí.
Ja tenia una vivència religiosa però no havia
arribat a omplir-me plenament. Sí en
canvi després, coincidint entar el cristianisme
–sobretot a casa nostra– com vostè
amb la seva pregunta defineix prou bé: un
catolicisme d’inspiració europea. En aquell
moment és sobretot el francès, encara que
també l’italià, el belga, l’alemany... Per la
meva formació tenia contacte amb aquests
països; i també començo a conèixer el que
havien sigut certs aspectes de l’Església i
del viure cristià a Catalunya d’abans de la
guerra; enllaço amb Montserrat, enllaço
amb el moviment litúrgic, enllaço amb el
doctor Cardó; per exemple, enllaço amb el
record a través de la Confraria de Virtèlia,
del que havia sigut la FJC (la Federació de
POBLET
Joves Cristians de Catalunya). I tot això,
com que des de sempre, des de molt jovenet,
he estat un catalanista, ja quan tenia
onze o dotze anys, he sentit la preocupació
pel meu país, per Catalunya. D’altra banda
jo, des de molt jove, tinc la possibilitat, per
a l’època de què estem parlant bastant afortunada,
que és als voltants dels anys 50, de
tenir molt contacte amb Europa; cosa que
és bastant excepcional per aquella època.
En tots els terrenys: en el terreny intellectual,
en el terreny polític, però també en
el terreny religiós, la influència de fora en
mi és forta; és un moment de gran ebullició,
de gran influència, i de gran vitalitat del
catolicisme europeu, que és just abans del
Concili Vaticà II.
Si no hi hagués hagut la guerra civil a Espanya i
a Catalunya ¿el catolicisme a casa nostra hauria anat
pel camí de França i Bèlgica, encara que una mica més
endarrerit?
Potser sí. Però no ho sabem ben bé. Perquè
la guerra civil espanyola és una guerra
civil espanyola, que afecta a Catalunya, i
que, per tant, també és catalana. En la guerra
civil ens hi trobem involucrats. Ara bé,
tot hagués anat millor si aquí haguéssim sigut
més forts, almenys en alguns aspectes,
no només en aquest tema religiós, sinó també
en el polític, des del punt de vista de la
cohesió, d’evitar radicalitzacions, etc. No
només en el camp religiós, ni principalment
religiós. El problema a Catalunya no va venir
per l’Església. L’Església no va ser problema.
L’Església pot tenir els seus pecats, com tothom;
però els grans problemes, els fets que
es produeixen a casa nostra no foren fonamentalment
religiosos. Ara, el que volia dir
és que jo, en un moment determinat començo
a descobrir el món i descobreixo també
el catolicisme d’abans de la guerra: el doctor
Cardó, el pare Casanovas, Montserrat,
el Moviment Litúrgic, la FJC...
45