germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

L’ENTREVISTA
44
JORDI PUJOL I SOLEY
Durant 23 anys ha estat el president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)
durant els quals ha tingut relació amb el monestir diverses vegades. No creiem, doncs,
que calgui cap altra presentació. L’entrevista per a nosaltres Fra Octavi Vilà, monjo
de Poblet.
Home de fe profunda
Els seus primers indicis d’interès per la religió els
situa vostè quan en Josep Maria Francès l’introdueix
com a catequista a la Congregació dels Jesuïtes. Una
fe, diu vostè, «no ben preparada», que ja competia amb
el seu catalanisme. Quin paper ha tingut la fe en la
seva vida personal? Sobretot en aquells primers anys
de formació.
Jo sóc cristià des del primer moment.
Ara bé, una vivència intensa del cristianisme,
conscient, i amb un punt d’ambició,
és a dir, amb un punt d’exigència, i també
amb un punt de voler donar-li un fonament
i una certa profunditat intel·lectual, tot això
ve més tard, quan tenia divuit o vint anys.
En canvi ser catalanista ve d’abans; perquè
vivia en un ambient de catalanisme intens i
moderadament religiós. Per exemple –per
entendre’ns– el meu pare no anava a missa
mentre que la meva mare sí; jo, per tant,
neixo de la meva mare, que m’ensenya el
parenostre, m’ensenya el virolai, etc.; i la meva
família, la família de Premià de Dalt, la de
Premià de Mar, tots ells van a missa: però el
que hi havia no era d’una gran intensitat; en
canvi el catalanisme es vivia amb més intensitat;
després, en el meu cas, el fet religiós
agafa més dimensió.
Les religions poden donar resposta als interrogants
íntims i substancials de la gent, els que afecten la seva
raó de ser?
És evident que sí. Les religions, en general,
es proposen donar resposta a aquests in-
terrogants. I no solament la cristiana. Moltes
vegades donen resposta, donen sentit,
donen substància a la vida de la gent.
Sentim com a homes la necessitat de quelcom transcendent
que ens ajudi a veure-hi més enllà dels nostres
problemes concrets, més enllà de l’amenaça del no-res?
Podem afirmar encara que en l’home hi ha una dimensió
transcendent, religiosa?
Hi ha el desig de donar una dimensió
transcendent a la vida. I fixi’s, però, que hi
ha molta gent que era catòlica i ha deixat
de ser-ho; i que, de fet, durant un temps ho
ha viscut –diguem-ne– amb una certa indiferència;
i, després, tot d’una, alguns d’ells
no tornen al catolicisme, sinó que se’n van
a d’altres religions. És típic, per exemple,
anar-se’n al budisme. Però, a vegades, sense
anar-se’n a d’altres religions, se’n van –diguem-ne–
a pràctiques d’ordre mental, que,
de fet, sembla que vulguin relligar la dimensió
espiritual. Per tant hem de dir que en
l’home hi deu haver una mena d’exigència
o de reclam d’ordre transcendent. I jo crec
que sí, que hi és. I que les religions, totes
elles, intenten donar-hi resposta.
La Confraria de la Mare de Déu de Montserrat
de Virtèlia, de la mà de mossèn Pere Llumà, l’endinsà
en un catolicisme ben diferent de l’oficial d’aleshores,
més proper al catolicisme francès que no pas al nacionalcatolicisme
espanyol; més proper a un món religiós,
català i cívic, escriu vostè, que semblava possible
abans del 1936 però no pas en aquells anys. ¿Com
es vivia aquest catolicisme, al marge de l’oficial, i