germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

oneres en molts aspectes. A Sankt Gallen es
va implantar un pla d’elaboració de la cervesa
que després inspiraria molts altres cenobis.
Aquest monestir suís tenia tres plantes
d’elaboració on es produïen tres tipus de
cervesa de diferents qualitats i característiques.
La millor, reservada als convidats nobles,
era una cervesa de blat i ordi. Les altres
dues eren fetes només d’ordi. Una es destinava
als pobres i pelegrins que s’hostatjaven
al monestir i una altra era per al consum habitual
dels monjos. En les èpoques de màxima
esplendor de Sankt Gallen es calcula que
per abastir-ne totes les necessitats es produïen
entre 350 i 400 litres de cervesa diaris,
una quantitat gens menyspreable, tenint en
compte els recursos tècnics i els coneixements
científics de l’època.
La tradició d’elaborar cervesa de diverses
qualitats persistí durant l’Edat Mitjana
i el Renaixement, tot i que normalment els
monestirs només tenien una planta per a la
seva elaboració, a diferència de Sankt Gallen
que, com hem dit, en tenia tres. Les cerveses
de menys qualitat s’aconseguien mitjançant
segones i fins i tot terceres extraccions de la
malta utilitzada per fer la cervesa principal.
Són pocs els monestirs que actualment utilitzen
aquest sistema i que comercialitzen la
cervesa elaborada directament pels monjos.
Tanmateix encara n’hi ha. N’és un exemple
l’abadia de Notre-Dame de Scourmont
(Chimay, Bèlgica), on s’elabora una cervesa
anomenada Dorée que només es troba a l’Auberge
de Poteaupré, una taverna situada a mig
quilòmetre del monestir.
L’aportació de Hildegard von Bingen
Al segle XI es va produir la revolució
més gran que ha patit el procés d’elaboració
de la cervesa, que va tenir lloc en un monestir
femení. En molts indrets, a més dels tres
ingredients essencials per elaborar cervesa
(aigua, malta i llevat), utilitzaven barreges
POBLET
Sala de fabricació de cervesa de l’Abadia de Rochefort
d’herbes per assaonar-la, en especial una
mescla d’herbes boscanes anomenada gruit.
Va ser Hildegard von Bingen qui va revolucionar
el panorama de manera radical amb la
introducció del llúpol.
Hildegard von Bingen (Alemanya, 1098-
1179), abadessa benedictina fundadora
dels monestirs de Rupertsberg i Eibingen
va ser una important escriptora, científica,
mística i compositora. Hildegard assolí una
importància remarcable i gens habitual per
a una dona en aquella època. Amb importants
dots diplomàtiques va ser assessora de
papes i emperadors amb qui va establir una
correspondència habitual.
L’abadessa va experimentar el procés
d’elaboració de la cervesa afegint-hi herbes
aromàtiques. En concret la flor de llúpol
(Humulus lupulus) va aportar un munt de noves
característiques que van fer de la cervesa
un producte d’alta qualitat. La infusió
del most abans de la fermentació afegia un
punt d’amargor que equilibrava el gust dolç,
fins i tot empallegós que tenia la cervesa. A
més també va contribuir a millorar-la amb
una gran quantitat d’aromes i gustos florals.
Això no és tot, però. El més important i el
que el va fer del llúpol un ingredient indispensable
que perduraria fins els nostres dies
41