germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

conseller Maragall reconeixia, en el diari
El Periódico del dia 8 de març de 2010, que
l’alumnat nouvingut duplicava l’índex de
fracàs escolar en el conjunt de les etapes
educatives. A l’ESO el triplicava. Només
el 13,1% dels alumnes estrangers segueixen
estudis postobligatoris (batxiller o
estudis professionals). A la Universitat,
lògicament, les coses encara són pitjors:
el curs 2007-2008, per exemple, d’un total
de 142.00 alumnes inscrits, només 312
eren de procedència marroquina. Per tant,
resulta fàcil inferir que dins dels anomenats
“ni-nis” (franja d’entre 16 i 25 anys que no
estudien ni treballen) hi ha una quantitat
molt important d’alumnes estrangers.
Certament, els números no són bons,
però si els contextualitzem degudament continuo
pensant que, com a país, ens hem de
sentir raonablement satisfets del que s’ha fet,
i del que es fa, ja que cal tenir present que:
∙En molts municipis, en 15 anys, s’ha
passat del 3% al 17% de població estrangera.
∙Vint-i-dues comarques catalanes tenen
un cens escolar superior al 15% d’alumnat
estranger. La que el té més elevat és el Baix
Empordà, amb un 23%, i l’Anoia, la que el té
més baix, amb un 9%. La Conca de Barberà
s’acosta a la mitjana nacional amb un 12,3%.
∙Hi ha municipis importants del país
en què la població estrangera representa el
25% del padró.
∙L’exemple més paradigmàtic és Guissona
que només en tres anys va doblar el cens.
El curs passat l’alumnat estranger representava
el 39% del total d’alumnes d’aquest
municipi.
Sóc del parer, com molts d’altra banda,
que si aquesta situació s’hagués produït en
països de llarga tradició d’immigració com
Alemanya o Holanda, posem per cas, s’haurien
creat situacions de gran conflictivitat
social i les opcions polítiques d’extrema
dreta encara haurien crescut més del que ja
38
ho han fet. Per tant, Catalunya, una vegada
més, està donant un bon exemple en una temàtica
tan complexa com aquesta: ho estem
encaixant sense grans problemes.
Algunes conclusions
Però aquests alumnes ¿on ha anat a escola?
Quines escoles han suportat majoritàriament
aquest repte? Doncs, el 84,5% s’han
escolaritzat en centres públics i només el
15,5% en centres privats. Si l’anàlisi s’efectua
per procedències els resultats encara són
més reveladors: el 90% de l’alumnat magribí
ha estat, o està, escolaritzat en centres públics.
Les conclusions són molt fàcils d’extreure.
Caldria no oblidar-ho mai: quasi tota
la feina desenvolupada per aconseguir la integració
i la cohesió social l’han fet els centres
públics. Molts inspectors d’educació,
en la seva condició de presidents de les fins
ara anomenades “Comissions d’Escolarització”
poden donar fe de les dificultats que
s’han trobat per escolaritzar aquest alumnat
en centres “concertats amb fons públics”.
Això s’hauria de tenir present abans d’aixecar
segons quines banderes.
Cal consignar també que com més tardana
ha estat l’escolarització, més precoç
també ha estat la sortida del sistema escolar
i més baix el nivell escolar final obtingut per
aquests alumnes. Així, en general, si aquests
alumnes s’han escolaritzat abans dels sis
anys no existeixen gairebé diferències, mentre
que aquestes s’accentuen de manera negativa
si ho són entre els sis i els nou anys.
Constitueixen un cas a part els alumnes del
sud-est asiàtic que fins i tot quan són escolaritzats
tardanament poden arribar a assolir
bons resultats escolars (el 50% dels que van
arribar amb menys de deu anys han cursat
estudis superiors). Com més vinculat està
el projecte d’immigració familiar a l’escolarització
futura dels fills, més gran és l’èxit
escolar. I a l’inrevés: com menys voluntari és