germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

mes de planificació escolar i de tota mena
que aquesta realitat va comportar són fàcils
d’imaginar.
El canvi de govern
Quan la tendència d’increment era encara
més elevada es produí el canvi de govern.
El primer govern tripartit s’havia de decidir
i aviat. Quin model de resposta educativa
calia adoptar? Si hom mirava què estaven
fent els països amb més tradició d’acollida
d’alumnat estranger, els models es podien
agrupar en dos grans enfocaments: l’assimiliacionista
i el multicultural. El primer era la
resposta dels països francòfons i el segon el
dels anglòfons. En síntesi el model assimilacionista
venia a dir: tant és d’on vingui vostè, a
partir d’ara són ciutadans de la república i, per tant,
faran el mateix que tots els altres alumnes-ciutadans:
llengua i cultura francesa només. Oblidi’s de la seva
cultura i la seva llengua, vostè és un ciutadà de ple
dret; d’altra banda, el multiculturalista anava
a l’extrem contrari: vostè és armeni? Perfecte! Pot
viure en aquest barri on també hi ha molts compatriotes
seus, podrà continuar parlant la seva llengua i practicant
els seus costums, nosaltres els anglesos, fins i tot
els facilitarem la construcció d’una escola per a la seva
Dos nens en una Aula d’Acollida de l’Hospitalet de Llobregat
36
comunitat. El resultat d’aquests dos models
ha estat desolador. El propi primer ministre
anglès reconeixia, fa poques setmanes, que
el seu model d’integració multicultural havia fracassat
(sic). Pel que fa als resultats del model francès
encara recordem els greus incidents de
fa pocs anys a les banlieux parisenques: milers
de joves sense cap titulació i sense cap futur
es llançaren al carrer produint desordres i
destrosses enormes. El conflicte i les causes
que els van provocar romanen soterrats,
però intactes.
Davant d’aquesta situació el DE de la
Consellera Marta Cid optà pel que podria
anomenar-se “el camí del mig”. És a dir, un
model intercultural, bastant proper al que ja
s’estava practicant al Quebec (la part francòfona
del Canadà). La resposta educativa a
aquests alumnes havia d’estar presidida pel
respecte a la seva identitat cultural, històrica
i lingüística i, alhora, assegurar que, ben aviat
fossin competents en l’ús de la llengua de
la societat que els acollia, la catalana. Aquesta
competència era imprescindible per facilitar-ne
la integració i la cohesió social: la
llengua i la cohesió passaren a articular el
nostre model. Es crearen les anomenades
Aules d’Acollida (AA), instal·lades a l’interior
de cadascuna de les escoles i instituts
que tinguessin una matrícula superior al 7%
d’alumnes nouvinguts 4 . El país ha arribat a
disposar d’un miler llarg d’aquests recursos.
En el seu disseny es precisaren elements
importants: preferentment havien d’estar
portades per professorat definitiu dels centres,
persones amb competència docent
contrastada i prestigi dins dels centres; els
horaris dels alumnes els havien de permetre
combinar hores a l’AA i temps amb els seus
companys de curs (participaven a les hores
de música, educació física, plàstica, llengua
4 Aquest concepte fa referència als alumnes que
s’incorporen al sistema educatiu català en els darrers
24 mesos.