germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

Entre les persones amb absoluts religiosos
n’hi ha que els tenen orientats, discernits
i regulats per una institució religiosa,
en el nostre cas, l’Església catòlica. De tota
manera hi ha persones que tenen uns absoluts
religiosos amb unes expressions i manifestacions
externes que es presenten com a
pròpies de l’Església catòlica, quan, de fet,
aquestes manifestacions no estan ni orienta-
Cartes del Tarot
des, ni discernides, ni regulades per ella. Podríem
dir que van al seu aire. Això, avui, està
afavorit per la pluralitat religiosa existent
que es pot comparar a un supermercat en el
qual cada un tria, remena i omple el carro de
la compra al seu gust. És el que en diuen “religió
a la carta”. I està afavorit també pel fet
que, en la nostra societat, continua haventhi
una sensibilitat sagrada i religiosa que
s’escapa a l’orientació de les institucions, en
el nostre cas de l’Església catòlica. Aquest
fenomen es manifesta en la gran proliferació
de religiositat salvatge, underground, de retorn
del sagrat, parapsicologia, tarot, màgia i un
munt de grups que configuren el gran camp
de les anomenades “sectes” de tot tipus: religioses,
culturals, polítiques i econòmiques.
La religiositat orientada, discernida i
regulada per l’Església catòlica
En aquest cas la religiositat la podem
fer sinònim de pietat, que és com ho fan
els documents del magisteri de l’Església, el
POBLET
Catecisme de l’Església catòlica i el Directori sobre
la pietat popular i la litúrgia. Parlem, doncs, de
pietat.
Quan diem popular, què volem dir?
L’adjectiu ‘popular’ no s’ha d’oposar a ‘elitista’.
Tampoc no ha de significar alguna
cosa poc culta, ja que el que és popular pot
ser molt culte. Popular ho podem entendre
com allò que forma part de les maneres de
pensar, de sentir i d’obrar d’un sistema sociocultural
en el qual hi ha formes cultes i
d’altres que no ho són, és a dir, on hi ha
de tot. La religiositat popular sol ser canalitzada
i regida per institucions. En el cas
del nostre àmbit ho ha estat per l’Església
catòlica.
Pietat popular en l’Església
L’Església dóna a Déu un culte veritable.
I Déu salva en els seus camins ordinaris per
mitjà de l’Església. El que l’Església considera
més important per a la salvació, com és
l’Eucaristia, els sagraments i la lloança divina
(Litúrgia de les Hores), que ho fa i s’hi
compromet com a Església (encara que ho
faci una sola persona), ho ha regulat en un
conjunt que en diem ‘litúrgia’. Però aquest
conjunt, tot i ser el més important, no esgota
ni totes les possibilitats de relacionar-se
amb Déu ni totes les necessitats de la vida
d’una persona cristiana.
En aquest sentit pietat popular vol dir
oracions i pràctiques no litúrgiques, que van
més enllà de la litúrgia, que d’alguna manera
s’hi relacionen o la preparen o ajuden a
portar-la a la vida de cada cristià i cristiana.
Són pregàries, gestos, accions, expressions,
actes… realitzats individualment o comunitàriament,
per expressar la lloança i la súplica
a Déu, a Crist, a l’Esperit Sant, a la Mare
de Déu, als sants, així com sufragis pels difunts,
que s’aproximen en algun aspecte més
o menys clar a la litúrgia, però sense compartir
el seu estatut.
31