germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

el del mestre de novicis (LVIII), el dels sacerdots
del monestir (LXII) i encara el dels
porters (LXVI). Sant Benet és un perfecte
organitzador i l’experiència adquirida a través
de la tradició monàstica i de la gestió
diària del monestir, el fa ser molt precís i escrupolosament
detallista a l’hora de dibuixar
la manera de ser de cada un dels personatges
destacables en la vida del monestir.
Avui voldria comentar el capítol que sant
Benet dedica al majordom, un càrrec de
molta responsabilitat i que les nostres constitucions
consideren un oficial major junt
amb el prior. Potser pensareu que sóc força
agosarat de parlar d’aquest capítol i d’aquest
personatge quan justament és el càrrec que
se m’ha confiat personalment en el monestir.
Però el meu comentari intentarà fugir de personalismes
estrets i mirarà de fer una anàlisi
objectiva del text de Benet. Que jo m’ajusti
o no al model del sant Patriarca és una qüestió
que deixo als qui tenen la missió objectiva
de donar una opinió autoritzada sobre
l’execució dels càrrecs dins el monestir.
Comentari
El capítol dedicat al majordom (XXXI)
apareix després del llarg codi penal (XXIII-
XXX) i va seguit dels capítols que parlen de
les eines i objectes del monestir (XXXII) i
dels capítols que tracten de si els monjos han
de tenir res de propi o de si han de rebre
tots igual les coses necessàries (XXXIII i
XXXIV). El majordom apareix citat, a més,
en la Regla en el capítol XXXV, sobre els setmaners
de cuina –3 vegades–, en el capítol
XXXVI, sobre els germans malalts, i, encara,
en el capítol XXXIX, quan sant Benet parla
de la mesura del menjar. La presència del
majordom en aquests capítols és òbvia atesa
la seva responsabilitat en l’àmbit domèstic.
El fet que sant Benet dediqui al majordom
un capítol de la regla –el terme llatí
original que traduïm per majordom és cella-
POBLET
Mestre Conxolus, sant Benet (s.XIII)
rarius– indica ja la importància que concedeix
al seu rol dins la comunitat monàstica.
A ell li correspon una missió més temporal,
perquè ha de tenir cura de tot el patrimoni
del monestir. L’abat es reserva la missió
espiritual i l’atenció als monjos, tot i que
d’ell depèn el funcionament del monestir. El
majordom és el delegat de l’abat per a tots
els afers de l’administració del monestir. Per
això no és estrany que el mateix sant Benet
digui explícitament que ha de ser com un
pare per a tota la comunitat (XXXI,2).
Les condicions que sant Benet exigeix
al monjo que ha d’exercir aquest servei són
deu. Per tant bé podríem parlar d’un decàleg:
• Ha de ser un home assenyat –el terme
llatí és sapiens–, és a dir, ha de ser un home
savi, amb la saviesa de les coses de Déu i les
humanes. Un home que ho sàpiga disposar
tot de forma convenient. Un home previsor
i disciplinat, que tingui una visió àmplia de
les coses que porta entre mans i que sàpiga
captar les necessitats de les persones. Un
home atent a tot i que vetlla amatent per tot
el que se li encomana.
• Madur –maturis moribus, en l’original llatí.
Sant Benet el veu com un monjo realista,
27