germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

naments enunciats al llarg del capítol, una
trentena, agrupats en divuit seccions, 2 tenen
a veure d’una manera o altra amb el concepte
de santedat. És precisament això el que
justifica la seva presència aquí, ja que és amb
ells que els diversos redactors de Lv 19 van
maldar per fer comprensible i real als seus
oients la crida a la santedat.
La primera unitat (v.3) reprèn i reelabora
el cinquè i el quart manament del Decàleg,
els quals, al seu torn, són el primer manament
del grup dedicat a les obligacions envers
els homes (respectar els pares) i la darrera
de les obligacions envers Déu (guardar
el repòs del dissabte). Lv 19 ha capgirat l’ordre,
doncs, i hi ha qui ho interpreta com que
en relació a la santedat, ètica i culte tenen el
mateix valor. De fet, a Lv 19 els manaments
de natura religiosa (vv. 2-8) i els manaments
de caràcter ètic (vv. 11-18), connectats amb
una secció que fa de pont entre ambdues
realitats perquè inclou preceptes que són, a
la vegada, manaments religiosos i ètics (vv.
9-10), van de bracet.
A nosaltres, però, ens és més fàcil copsar
la santedat dels imperatius ètics (no robis,
no explotis el teu proïsme, fes justícia a tothom,
no siguis venjatiu ni guardis rancúnia,
estima els altres com a tu mateix...) que la
dels manaments rituals, perquè els segons,
2 S’han proposat diverses estructures per a Lv 19. Una
d’elles divideix el contingut en tres seccions (vv. 2b-10: manaments
religiosos; vv. 11-18: manaments ètics; vv. 19-37:
manaments miscel·lanis), emmarcades per una introducció
(vv. 1-2a) i una exhortació final (v. 37), que es corresponen
a les dues fórmules de sanció divina: la llarga («Jo sóc el Senyor,
el vostre Déu»), per als manaments religiosos, i la breu
(«Jo sóc el Senyor»), per als manaments ètics, i ambdues,
fins a tres vegades cadascuna i de manera alternada, en la
secció miscel·lània. La tercera secció a més, compta amb una
inclusió (v. 19 i v. 37) que la distingeix de la resta. Hi ha però,
qui considera que aquesta divisió no té en compte diverses
seccions de Lv 19 que no es clouen amb cap de les fórmules
esmentades i per això es proposa una estructura formada per
divuit unitats temàtiques seguides (v. 3; v. 4; vv. 5-8; vv. 9-10;
vv. 11-12; vv. 13-14; vv. 15-16; vv. 17-18; v. 19; vv. 20-22; vv.
23-25; vv. 26-28; v. 29; v. 30; v. 31; v. 32; vv. 33-34; vv. 35-36)
i emmarcades per un encapçalament (v. 2, que té la virtut de
posar totes les unitats del capítol sota la idea de santedat) i
un final (v. 37).
22
tal com apareixen en el text (centrat en el
sacrifici de comunió), queden fora de la
nostra experiència. Faríem bé de substituirlos
per la praxi litúrgica de l’Església per tal
de tenir plens els dos plats de la balança de
la santedat ja que aquesta és, de fet, la idea
que Lv 19 volia transmetre. 3
El Moisès de Miquel Àngel
Val a dir però, que en relació als dos tipus
de manament no em sembla que Lv proposi
actituds excessivament allunyades del que
hom podria qualificar de praxi social recta.
La santedat implícita en aquests manaments
és una santedat que, si se’m permet, de tan
normal no sembla santa, no apareix revestida
d’aquella heroïcitat sublim que trobem
en certs relats hagiogràfics. Els membres del
3 No es tracta d’escollir entre Marta (si se’m permet
relacionar de manera més aviat grossera ètica amb acció) o
Maria (si l’associació es fa entre litúrgia i contemplació), sinó
de tenir ambdues i en perfecte equilibri. Aquesta és la postura
revolucionària de Lv 19.