germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

no tan sols des de l’espai i el lloc, reduïts i
vulnerables, del culte, sinó des del terreny,
vast i fèrtil, de la vida.
Ja es veu doncs, que aquesta amplitud de
mires no devia ser pas la que devia predominar
quan es bastí el tabernacle al desert,
en plena eufòria per l’alliberament, sinó que
els diversos moments en què Déu s’adreça
a Moisès en el Levític, malgrat que la ficció
literària els situï dins d’una seqüència
cronològica determinada, en realitat són el
resultat de la relectura que es féu del text
bíblic en moments successius i distants de
la història del poble. Entre parlament i parlament
de Déu a Moisès han transcorregut
generacions, la situació del poble ha canviat
i el text s’ha reescrit per tal de respondre
a les noves necessitats i, més important encara,
per tal de continuar essent significatiu
per als qui l’escolten.
No hi ha dubte que és per aquest procés
de formació i per certes connexions entre
les seccions que el formen que s’escapen a la
nostra praxi i mentalitat, que Lv 19 ofereix
un interesantíssim aspecte de calaix de sastre.
Proveu de llegir-lo d’una tirada i veureu
com els més avesats a les lectures bíbliques
resistireu més o menys bé fins a la meitat,
però a partir del verset 19, fins i tot els més
forts, els veritables atletes de l’esperit, experimentareu
una certa perplexitat pel contingut
que s’hi exposa. La temptació llavors,
és dividir el capítol en petites unitats homogènies
quant al sentit però separades entre
elles. Però si ens quedem només amb les tisores
i no tenim present ni el fil ni l’agulla ni
el metre segurament ens serà molt difícil si
no impossible, copsar l’art complex de cosir
transcendència i immanència.
Lectura del text
Malgrat l’aparença caòtica de Lv 19, hi
ha dins seu una idea, una intuïció, que uneix
les diverses seccions que el formen. Molts
Levític (el papir més antic)
POBLET
dels casos específics i concrets tractats en
aquestes seccions han caducat avui en dia,
però la idea que els anima i que posa en
contacte realitats aparentment tan diferents
entre si, no ho ha fet pas. De quina idea es
tracta? Apareix, diàfana, a l’inici mateix del
capítol, formulada en forma d’imperatiu
adreçat via Moisès a tota la comunitat dels israelites:
«Sigueu sants, perquè jo, el Senyor,
el vostre Déu, sóc sant.»
La sola idea de santedat remet el nostre
inconscient catòlic a utopies impossibles, a
batalles perdudes amb promesa de victòria
final. Un discurs que, de tant sentit, s’ha
acabat banalitzant. Reduïda la santedat a les
poques figures que apareixen a les estampetes,
ha passat a ser considerada a la pràctica
com un fenomen minoritari i individual. En
canvi, la imitatio Dei que proposa l’inici de Lv
19 obliga, ara i aquí, tot el poble, no de forma
exclusiva els sacerdots i levites. De quina
manera?
El capítol sencer està dedicat a exposar
els mitjans, sota forma de manament,
a partir dels quals el poble pot atènyer la
santedat. En efecte, tots i cadascun dels ma-
21