«Memòries literàries», capítol XIV - Grup 62 Infantil Juvenil

«Memòries literàries», capítol XIV
Obres completes, vol. 2, Barcelona, Editorial Selecta,
1948, pàg. 988-994
L’alba del segle XX m’atrapà en un estat de depressió
moral terrible. Morts aquells dos meus guiadors i
companys inseparables que tant sabien estimular-me a
escriure, i sentint-me absolutament refractari a les
formes i tendències que anaven dibuixant-se en el nou
art batejat llavors de modernisme, m’entrà un descoratjament
i tot ensems un fàstic tan gran per seguir
conreuant les lletres que, de no veure’m alentat encara
per antics i novells admiradors entre els quals destacaven
singularment per llur constant i incansable
sol·licitud en Casellas i en Matheu, el més devot i generós
company que encara em queda, i sol·licitat a
més un dia i altre pels directors de diaris, revistes i almanacs
d’aquí i de fora, ni les petites cosetes d’aquell
temps que, d’ara poc, he inclòs en mon nou aplec Rurals
i Urbanes i les que demà figuraran potser en el volum
que servo avui en cartera, hauria escrit.
En mala hora trucava, doncs, a ma porta, mon fidel
i entusiasta amic Paulousky 1 perquè jo col·laborés un
xic en el nou gran diari rus la Rossia, on aquell desempenyà
tan important paper mentre es mantingué
apartat del Novoia Vrenia per divergències de criteri
sobrevingudes entre el director d’aquest i mon in-
1

tegèrrim amic en l’apreciació de la culpabilitat d’en
Dreyfus tan universalment discutida durant son sorollós
procés.
El que jo vaig fer per a la Rossia o més pròpiament
parlant, per acontentar tan bon amic, ja no ho recordo
prou. El fet, però, que jo li indiqués, com es dedueix
de sa lletra del 3 de febrer del 1900, un altre corresponsal
(probablement l’Ezequiel Boixet si no en Casellas)
i el que, mesos després (lletra del 25 de desembre)
insistís encara en sos precs de Sant Petersburg
estant, em fan sospitar que, de bell antuvi, sols li deguí
enviar un o dos quadrets literaris per a omplir un fulletó
i obeint el nou envit, tot al més un llarg article,
aquell que encara recordo vagament descrivint les doloroses
lluites polítiques.
Prou veia jo que, en invitar-me amb tanta insistència,
en Paulousky perseguia, més que res, tres objectius
nobilíssims, que proven el molt que em vol i que
mai més no oblidaré: estendre la meva fama literària
per Rússia, aixecar-me de l’aclaparament en què em
veia sumit, i fer-me, de passada, guanyar alguns rubles
mensualment. Però ni així; la meva manca d’ambició i
de cobdícia, agreujada en aquella ocasió per la intensitat
invencible de mon defalliment, no em permeteren
complaure mon generós amic com hauria volgut i
Com veu vostè que es mereixia!
Quan ara considero, estimada amiga, el que sempre
m’ha passat en casos consemblants, que no són
pocs (recordi, per no citar-ne d’altres, la proposició
Lázaro Galdiano, en fundar la «España Moderna») veig
ben clarament demostrat que, tot i ma innata passió
per les lletres i el molt relativament que he escrit i he
somniat escriure, jo, més que el que se’n diu un literat,
2

he estat únicament i per propi passatemps, un narrador
o novel·lista, a la manera que ho fou, segons diuen,
el diplomàtic francès Beyle, més conegut per Stendhal.
Hauria, altrament, pogut jo conjuminar, com sense esforç
he sabut fer, l’exercici de les lletres amb el tan fat
i rampló de procurador causídic? No hauria sentit per
ventura, aquella set de glòria i aquelles vanitats d’autor
que fan, als predestinats per a aquesta professió, insuportable
tota altra mena de treball i que jo mai no he
sentit? No m’haurien escogut consemblantment les fiblades
de la crítica o envanit, com a ells, les lloances
que a mi no m’han fet fred ni calor mai? I per què no
m’ha abrusat mai la set de llegir com a tots ells? La naturalesa,
l’home, la vida m’han interessat tot temps
molt més que el llibre. En la contemplació de les coses
reals és on he trobat sempre mos principals deliquis,
tota la inspiració de mes narracions i mes novel·les.
Per això he estat més contemplatiu que actiu,
tan sociable i tan aficionat a viatjar que d’haver-m’ho
permès la posició, m’hauria passat la vida corrent
món.
I ve-li aquí, finalment, per què, en el moment històric
de què m’estic ocupant, m’interessaven més, molt
més que les lletres pròpiament dites i l’augment del
meu nom, les psicologies socials que m’oferia la lluita
política en curs a casa nostra i les magnificències que
em prometia l’Exposició Universal de París, que vaig
córrer a visitar amb tota la meva família. Corprès i distret
per unes i altres i havent-me passat de mig juliol a
primers de setembre entre la capital de França i la
Suïssa, quantes ratlles podia escriure aquell estiu? Ni
una. Les novel·les, en projecte temps ha, seguien dormint
en mon cervell. La Soldadura, de la qual havia sol-
3

tat ja el primer capítol a manca d’altra cosa, per acontentar
l’empresari de la «Il·lustració Llevantina», que
volgué estrenar aquesta amb quelcom meu, seguint
igual sort que l’Anna Maria, el primer capítol de la qual
figura en el Llibre de la Renaixensa (antologia que es publicà
en 1888), moriria probablement com aquesta en
el caos de l’increat.Tot el més que jo faria, no sé si ja a
l’estiu següent o en el de 1902, seria escriure els dos
o tres primers capítols de Pilar Prim, l’assumpte de la
qual novel·la em ballava pel cervell des d’ençà que,
corferit per un cas real que em féu pensar en com era
d’injust i perillós l’usdefruit condicional, m’havia esbossat
ja el que en podem dir el seu oval en Un divendres
de la Solís (V. Calendari Català de 1905), on aparegué
després de jeure molts anys en un racó de
calaix, i Rurals i Urbanes, aplec en què l’he inclòs més
tard.
Però la Pilar Prim, que, com vostè sap, no es publicà
fins l’any 1906, m’ocupà quatre o cinc estius a Puigcerdà.
Si el meu magí anava ja llavors cansat pels anys,
la ploma encara més, i el que veia avui, demà ja no em
plaïa. Deu mil dubtes i cabòries s’havien apoderat de
mi. El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian
Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura, em
feia veure la pobresa del meu, i, de més a més em duien
llavors molt encaparrat diversos problemes d’estructura
que ja no sé si arribava a resoldre reflexionant
molt: el de les proporcions de l’obra; el de la
relació de valors de les figures; el de l’extensió dels
episodis, degut escalonament d’aquestos i llur contrast,
matèria a què jo havia anat donant cada jorn més importància
fins a constituir en mi una vera mania des
que havia pogut considerar serenament els defectes
4

d’aital gènere que poden assenyalar-se en les meves
novel·les anteriors, i molt més marcadament en La febre
d’or i Vilaniu.
Una tan gran vacil·lació i una fiscalització tan contínua,
meticulosa i, ben mirat, potser inútil, no em permetien
avançar sinó a pas de tortuga, m’avorrien i em
cansaven horriblement pel molt que anaven allargantme
la lenta i torturadora labor. Què d’estrany, doncs,
que més tard hagi sentit la mandra que sento d’emprendre
cap més de les novel·les que dormen anys ha
esbossades dins d’una cartera meva? L’egoisme amb
els anys creix, i jo no vull, pel que en donen ni per la
maleïda falta que certament no ha de fer a nostres lletres,
ni menys al món encara, el que jo m’endugui al
sepulcre, patir tant altra vegada.
I ara, comptant que vostè haurà sabut ja perdonarme
aqueixa sobrera expansió que se m’és escapada de
la ploma sense voler-ho, tornaré a nuar el fil, tan extemporàniament
trencat, de les trivials però verídiques
confidències que, des del començ d’aqueixa història,
vinc jo fent-li.
De com vaig passar i de què vaig fer l’any 1901 no
em recordo ja, com li he dit, ni tan sols si a l’estiu vaig
emprendre la Pilar Prim. De la resta digne d’esmentarse
dintre l’ordre en què aquí em moc, em ve sols a la
memòria el que ja vaig relatar-li en son lloc corresponent
i que ara em torna a suscitar la lletra de l’insigne
Pereda, que li transcric, 2 més encara que per això, pel
que aclareix el que va ocórrer amb la dramatització de
sa saborosa novel·leta Blasones y Talegas, i perquè vegi
vostè un tret més de l’enteresa de conviccions d’aquell
gran home en exposar l’opinió que li mereixen
certs polítics, quan tracta del de l’Electra de Galdós;
5

com desitjo també que vegi el grau de sobreexcitació
en què a mi em feien viure llavors les lluites tantes voltes
citades, quan, a una petició tan innocent com la
que igualment li copio, 3 responc amb la incongruència
que veurà, només pel fet d’ésser castellà el peticionari
i suposar jo, que, com a diputat provincial d’una regió
del centre, havia d’estar afiliat a alguns dels partits de
l’oligarquia a què al·ludeixo en ma resposta.
No hi ha dubte que també aquest fet pinta sobremanera
el meu temperament fogós i impressionable; i
ara, que judico fredament aquella meva sortida de to
i em represento la sorpresa que ella degué causar a
aquell pobre diable que s’entretenia aplegant autògrafs
tan insignificants com el meu, trobo la cosa tan
còmica, tan còmica... que no sé pas estar-me de consignar-la
aquí, perquè vostè rigui un bon xic i exclami:
«Però i que criatura que era el senyor Oller!». I aquesta
és la veritat: una criatura he estat sempre!
Força més em dóna de si el balanç del 1902, fins
prescindint dels enuigs i enrabiades ja narrats en la
nota 6 del capítol XII d’aquesta història que, per afectar-me
més o menys personalment i sobretot pels
trastorns que portaren a mon estimadíssim amic Matheu
i a les humils famílies dels tan injustament atropellats,
van ocasionar-me els accidentats Jocs d’aquell
any.
Ja en vigílies de les al·ludídes trifulgues, havia hagut
de plorar, amb tots els catalans de cor i enteniment, la
irreparable pèrdua del doctor Robert, que jo particularment
tant admirava i volia i que, com vostè sap, ens
fou traïdorament robat per la mort quan més Catalunya
necessitada es veia dels alts prestigis que aqueix
gran home, amb sa serietat, eloqüència i simpatia avas-
6

salladora acabava de guanyar-se en el Congrés espanyol
defensant la nostra causa; 4 com a penes passats
dos mesos, ploràvem, també tots, la desaparició eterna
de nostre primer i més genial poeta èpic que, en
guanyar-se amb sa Atlàntida una de les fames més brillants
d’Europa, revelà al món enter la fins llavors ignorada
existència de nostra literatura regional, i li conquerí
tota la consideració i respecte que de llavors
ençà ve gaudint en els més eminents centres de la cultura
moderna. Just, ben just fou, doncs, el dol que estremí
la pàtria tota i que de manera tan grandiosa
s’exterioritzà en la solemnitat de l’enterrament. 5
D’aquells dies és també l’enutjosa polèmica que,
com vostè recordarà segurament, 6 em féu iniciar en
Pompeius Gener amb l’article «La primera lectura de
l’Atlàntida a Barcelona», que li publicà Joventut en el
«Suplement artístic-literari» del número de 29 de
maig de 1902, dedicat a commemorar el XXVè. aniversari
de la coronació del citat poema per nostres
Jocs Florals; 7 polèmica que vaig cuitar a trencar de cop
per les raons que veurà exposades en el remitit que
hauria ja enviat a La Renaixensa contrareplicant i que
també aporto aquí amb altres documents complementaris,
si no hagués vist últimament ben clar l’objectiu
econòmic que perseguien els editors de «Joventut»
en fer durar i engrunyir aquella controvèrsia que
sols una indignació santa m’havia pogut impel·lir a iniciar
amb un tocatabals com aquell que mai ningú de
bon pesquis aquí no s’ha sabut prendre sinó en broma.
Digui-ho si no l’article que, quatre anys després d’escrites
aquestes planes i a rel mateix de la mort d’en
Peius, publicà a La Vanguardia de 17 de novembre de
1920 un dels seus més preclars redactors, Gaziel
7

(Agustí Calvet), sense el menor propòsit d’ofendre la
memòria del popular difunt, sinó ans el contrari, evidentment
impulsat per la simpatia alegroia que com a
tants i tants li havia inspirat sempre aquell gran somniatruites
ja poseur recalcitrant de personatge universal
que anava per aquests mons de Déu captant amb
igual vanitat pueril l’aplaudiment de l’ignorant o de
l’imbècil que la rialla caritativa del savi o de l’agut que
divertien ses inconscients paradoxes o ses més innocents
encara adulteracions contínues de la realitat sabuda
i fàcil de comprovar.
I és igualment d’aquell temps, l’inesperat desengany
que em donà món antic amic Roca i Roca, fentse,
en les dues lletres, que a seguit li reprodueixo, 8 solidari
de son grollerot editor Antoni López, qui havent
consentit que durant mesos i mesos i pel mer fet només
d’ésser adversaris polítics, s’ataqués des de son
setmanari La Esquella de laTorratxa l’honra privada d’amics
meus tan integèrrims com en Lluís Domènech i
Montaner, es negava a comprendre que jo, en ésser
com de costum invitat a col·laborar aquell any a
l’«Almanac» del mateix nom, m’hi negués en absolut,
allegant, a més dels deures que la delicadesa imposa, la
repugnància que una tan conscient injustícia em causava
i la necessitat imperiosa en què em veia, com a
correligionari polític, encara que ho fos platònicament,
dels al·ludits companys regionalistes, de no aparèixer
ni un sol moment contemporitzant amb detractors
d’ells tan sectaris i tan desaprensius.
Arribades les calors fortes, me’n vaig anar a Cerdanya
a reemprendre la Pilar Prim, i a poc d’haver tornat,
accedínt als entusiastes precs de mon bon cosí
Vicenç Moragas, apoiats tot seguit per ma esposa i
8

mos fills, els quals em dolia deixar, vaig aprofitar la feliç
ocasió de fer mon sospirat viatge a Itàlia ben
acompanyat.
No pogué, emperò, ésser aquest ni tan fruitós ni
tan complet com nosaltres ens prometíem. Emprès de
cop i volta per imprevista improvisació de mon cosí,
anàvem sense la preparació deguda. Ja n’havíem llegits,
de viatges a Itàlia (qui no n’ha llegits?),però feia ja massa
temps per a retenir fresc en nostra memòria ni el
més interessant o essencial d’ells. Només la gran diversitat
i nombre de portentoses i suggestives relíquies
de quan fou Roma regina del món, de temples i
monuments i de museus insuperables i únics que a
dojo es troben fins pels més obscurs indrets d’Itàlia,
qui podrà tan sols copsar-los d’una ullada en el curt
espai d’un mes, el màxim que ens era permès disposar,
i molt menys en tres setmanes a què aquest quedà reduït
pel dolorós accident de família que ens arrancà
de Venècia com veurà vostè en les notes?
Sense adonar-nos-en nosaltres, el que anàvem
doncs a fer era ben bé únicament un viatge d’exploració
o d’orientació que podria servir-nos demà que la
ventura ens permetés repetir la visita a determinat
lloc dels que ara sols veuríem de passada, fent-hi llarg
sojorn.Tant, doncs, perquè hauria resultat molt superficial
la descripció minuciosa de les impressions allí rebudes
i avui ja molt esvaïdes, com per no ésser-me
tampoc possible exposar-les degudament dins l’especial
marc d’aquestes confidències, em concretaré a extractar
en la nota, tan sòbriament com sàpiga, les poques
que enmig del sotragueig del viatge poguí
apuntar-me i a reproduir-li alguna de mes missives a la
família on més bé es sentin bategar les sensacions del
9

moment. 9 Tot altre que ara tractés de fer parlant d’una
nació tan interessant i que les millors plomes del
món han deixat ja tan fondament estudiada i admirablement
descrita, fóra, a més de superabundant i superior
a mes forces, una profanació imperdonable
que, ni de pensament, jo vull cometre.
Deixi’m, doncs, cloure ja el repàs de la curta etapa
que avui ens ocupa, parlant de vostè.
Cap als finals del 1902 devia ésser, si la memòria no
em falla, quan sentint parlar amb gran calor del volum
Drames Rurals aparegut aquells dies,vaig córrer a comprar-lo
tot delitós de fruir-ne les belleses que segons
els més competents em prometia. Vaig obrir-lo així
que els meus quefers m’ho permeteren, i ja el Prec que
li dóna entrada atraient tot volent-la interceptar, ja
aquell pòrtic robust i elegant alhora com el més clàssic
dels frontispicis grecs, a mi —que no tinc res «d’escaient
damisel·la ciutadana» i sí molt d’apassionat
amant del que és genialment bell per tràgic que sia—
m’excità a penetrar en el temple que endebades volia
l’autor fer-me creure que no era més que un aplec de
pedruscall allí apilat per un primitiu. I... en efecte, el
que trobí jo a dins, era no sols tot el prodigi de genial
bellesa delicadament cisellada que m’havia ja fet pressentir
l’entusiasme dels meus bons amics, sinó molt
més encara, molt més: el goig immens per mi, verista
convençut i adolorit espectador de la fúnebre desfilada
dels més potents avagants de mon criteri artístic...
el goig immens, dic, de veure’n comparèixer a la despoblada
palestra un de tan ardit, ben ensinistrat i armat,
Víctor Català! Son nom mateix, i en aquella hora
de decadència i descarrilament tan retrista, era ja per
a mi una esperança de nova albada, tot un símbol re-
10

fulgent de nova victòria que em feia vibrar les més
sensibles fibres del cor.
Però, qui era, d’on venia, on es trobava aital do de
Déu, que cap literat d’aquí no coneixia encara per a
saber-me’n dar raó? L’únic que s’afirmava és que era
foraster i el que, a més, es pressentia és que aquell
nom era un pseudònim. Algunes crueses del llibre impulsores
d’aquell Prec que revela una temor ben femenina
a la maledicència del públic ignorant i maliciós a
qui l’autor d’una obra tan sèria i fonamentalment honesta
com Drames Rurals podia menysprear ben bé, ho
feien sospitar.
Per fi un dia l’amic Matheu, que compartia mon entusiasme
i ma curiositat, amb l’esguard encès de joia,
vingué a dir-me:
—Ja el tenim! Més ben dit: ja la tenim! Perquè...
aguanta’t... no és cap home; és una noia, una senyoreta
de l’Escala, que es diu Caterina Albert: l’autora d’aquella
poesia tan mascla també enviada al Certamen d’Olot
que jo vaig presidir l’any 98 i de què vaig parlar-te
amb tant d’entusiasme a Sant Julià deVilatorta.Te’n recordes?
—Una noia, una senyoreta! —vaig fer jo, veient visions
com qualsevol altre esclau dels prejudicis adversos
a la capacitat de la dona que una llarga tradició ha
incrustat en l’esperit de l’home com marca de son orgull.
I ja no vaig poder contenir-me. Vaig prendre la ploma
i vaig posar-li la targeta a què vostè em contestà
amb sa excessivament generosa lletra del 2 de gener
de 1903 que, li reprodueixo en la nota 10 tant perquè,
emmirallant-s’hi, la ruboritzi tanta bondat com perquè
desitjo deixar aquí estampada aquella data que és per
11

a mi una de les més cares, en quant marca la naixença
de la inestimable amistat que de llavors ençà ens uneix
i que és un de mos orgulls més legítims.
Llàstima que no pugui estampar-hi també la de la
vetlla que vaig ésser presentat a vostè per nostre
comú amic Cambó en el Teatre de les Arts on llavors
funcionava l’Íntim d’en Gual. S’en recorda?
Però, i que diferent, que diferent vaig trobar a vostè,
també mal que li pesi, escaient damisel·la de posat
senyorial i rostre pàl·lid i més repolida encara que
moltes ciutadanes del que ensems que ses robustes
creacions, ens la feia imaginar l’embusteria de dos o
tres empordanesos que vantant-se de conèixer-la me
l’havien pintada com un homenot, cavalcant sovint en
un matxo tremendo i amb l’escopeta a coll, a la caça de
l’isard i del llop per les afraus més aspres i solitàries
del Pirineu!
I qui m’hauria dit, quan tant gruava jo conèixer-la
personalment, que la gloriosa escriptora d’avui era
aquella mateixa senyoreta que, ja l’any 95, havia trobat
jo esculpint a l’estudi de l’escultor Carcassó? No em
mancava sinó descobrir després com era d’exquisit
son tracte, la gran tendresa de son cor, la pronunciada
feminitat de tots sos costums i veure subsistir encara
aquella basarda infantívola que li causa la malícia del
públic ignar fins a l’extrem de penedir-se d’haver-li lliurat
els Drames Rurals i de caldre-li l’innocent consol de
creure que li serà possible encara guardar l’incògnit.
Perquè vostè es recordi tota la vida del candorós i
simpatiquíssim estat d’ànim per què passà llavors la
novençana, li copiaré fins la segona lletra del 15 de gener
en què en dóna més graciosament mostra encara
que en la primera. Això a part que, en ella —avui que
12

conec tan bé a vostè— hi veig un autoretrat tan perfecte,
que ben endebades intentarà ningú superar l’exactitud
de semblança que ell conté en tan poques
ratlles. I val la pena que vostè el tingui a mà per consultar-lo
sempre que millor li plagui.
13