NORMAN - Federació Catalana de Golf

LA PROTAGONISTA
GEMMA MENGUAL ANIMA LA SEVA AMIGA PAULA MARTÍ
No es confonguin. La foto que il·lustra
aquest text pot portar a l’error: Gemma
Mengual no s’ha passat al món del golf.
No hi juga, tot i que potser s’ho estigui
pensant. La imatge està presa al Club de
Golf Retamares durant la jornada prèvia
al Madrid Ladies Masters que es va
disputar a l’octubre. I què hi feia la
Mengual allà? Doncs acompanyar la
seva amiga Paula Martí i conèixer més
de prop un torneig, com havia promès
a la golfista fa molt de temps. “La
Paula em parla molt del golf”, explica.
La sirena catalana, encantada amb
la visita al campionat, no
va dubtar a l’hora de
posar amb uns pals
a la mà. Una altra
cosa és que s’atreveixi
a tirar unes boles o calçar-se
unes sabates de tacs. “El golf
i la natació sincronitzada són
dues modalitats molt diferents,
però sé que el golf està considerat
com un dels tres esports més difícils
per la coordinació que exigeix, i en
aquest aspecte, la nostra especialitat du
EL LLIBRE
ELS ORÍGENS DEL GOLF
A CATALUNYA
La Federació Catalana de Golf (FCG) celebra
enguany el 40è aniversari de la seva fundació.
I una bona manera de fer-ho és editant
un llibre en versions castellana i catalana
tan cuidat com aquest: El golf a Catalunya.
Un esport centenari recorda com va néixer
aquesta disciplina a les nostres terres. Van
ser set camps pioners els que van permetre
la creació de la FCG: Sant Cugat, Terramar,
Cerdaña, Llavaneras, El Prat, Costa Brava i
Pals. Fotos històriques de tots ells (de quan
els greens estaven fets amb sorra), i també
actuals. El llibre no oblida, però, la resta de
recorreguts catalans, que hi apareixen amb
totes les seves dades i fotos espectaculars.
LA FRASE
la doma”. La Gemma sap de què parla
perquè és una de les millors esportistes
espanyoles de la història, amb un palmarès
impressionant: als Jocs
Olímpics de Pequín
va guanyar dues medalles
de plata, que
s’afegeixen a les altres
32 que també
guarda a casa
seva.
Foto FERNANDO HERRANZ
EL GOLF A CATALUNYA. UN ESPORT CENTENARI
Coordinat per Raúl Andreu i la Federació Catalana de Golf.
Textos de Teresa Bagaria. Editorial Lunwerg.
242 pàgines. 59,5 .
“Al Sergio García no li agrada que
li diguin ‘El Niño’. Jo ho faig per
emprenyar-lo i li dono calbots”
José Manuel Lara, un dels millors golfistes espanyols,
és íntim del castellonenc. Va ser ell qui li va posar el sobrenom
de El Niño quan tots dos formaven part de la selecció amateur.
L’OPINIÓ
Y SIN MIS PALOS,
¿CÓMO JUEGO
EL CAMPEONATO?
Los profesionales usamos palos hechos
a medida. Todo está preparado
a nuestro gusto: la longitud y flexibilidad
de la varilla, el grip, el lie, el swing
weight (reparto de pesos en el palo)...
¿Tuneados? Más o menos. Si usamos
unos diferentes a los nuestros, perdemos
todas las referencias respecto a las
distancias y efectos que podemos hacer
con la bola. Viajamos con nuestros palos
a todas partes, los mimamos tanto
que incluso limpiamos hasta la última
mota de polvo de las estrías. Son pequeños
detalles que, sumados, cuentan.
Por eso es un drama cuando nos los
pierden en los aeropuertos. Los jugadores
de mi nivel, que participamos en el
Peugeot Loewe Tour y en el Challenge
Tour (circuito europeo de segunda división),
viajamos una media de 25 veces
al año; es decir, cogemos 50 aviones. Y
desgraciadamente, no es nada raro que
nos extravíen la bolsa. A la mayoría de
colegas les ha pasado, pero yo parezco
el pupas. Este año, entre mayo y julio,
me los han perdido hasta seis veces. Es
una sensación desagradable y enojosa.
Un drama. ¿Qué hago? ¿Llorar? No.
Reclamar, y esperar a que, con suerte,
te lleguen a tiempo para disputar el
torneo. Si no, debes buscarte la vida. Y
tener paciencia, tomártelo con filosofía,
intentar que no te afecte jugar con
herramientas que no son las tuyas, por
muy buenos que seamos, por mucho
que digan que lo importante es el indio
y no la flecha. Lo peor es el putter; cuesta
coger sensaciones en el green.
A veces te dejan los palos en el club
donde juegas; a veces buscas a un colega
que te los preste. En una ocasión,
en Suecia, me perdieron hasta la ropa,
pero tuve suerte: mi entrenador venía
conmigo y me prestó hasta los calzoncillos.
No jugué muy bien. Aquel material
no estaba hecho a mi medida...
Sebastián García
27 AÑOS. PROFESIONAL DESDE
EL 2006. CAMPEÓN DE ESPAÑA
ABSOLUTO (2004), DE EUROPA POR
EQUIPOS ABSOLUTO (2004) Y DE
DOS TORNEOS PEUGEOT
LOEWE (LA BARGANIZA,
2007; Y MONDARIZ,
2008). CLUBS: SON
GUAL, PONIENTE Y
PUNTIRÓ. JUGADOR
DE PING.