Tesis ROA - ctesc

Precarietat laboral
Introducció
Les condicions d’ocupació i treball no solament s’han de descriure sinó
que també s’han d’analitzar a la llum d’un concepte clau en la flexibilitat del
treball: la precarietat laboral. L’ocupació està amenaçada, no només per la pèr·
dua irreparable dels llocs de treball que han desaparegut, sinó també perquè la
inestabilitat laboral cada vegada s’estén més sobre els treballadors.
La precarietat és vista com un fenomen social que transcendeix els aspectes
laborals i que consisteix en un augment de la vulnerabilitat dels treballadors
per desenvolupar el seu projecte de vida.
Boltanski i Chiapello (2002) afirmen que les transformacions organitzatives
realitzades en les empreses per flexibilitzar han tingut com a conseqüència la
precarietat per a una franja de població treballadora, que es manifesta de dues
maneres: en la naturalesa de l’ocupació (contracte temporal, a temps parcial,
etc.) o sota la forma d’empreses subcontractistes (fàbriques i outsourcing). La
precarització és el procés esdevingut en les dècades dels anys vuitanta i noran·
ta, que va significar el qüestionament i el desmuntatge dels drets de seguretat
pels quals durant dos segles van lluitar acarnissadament els treballadors als
països del primer món. Aquests drets de seguretat han estat tipificats com a
formes estàndards d’ocupació (Cano, 2000). La precarització qüestiona fins i
tot el mateix dret a l’ocupació. Per això, alguns teòrics qüestionen la suficiència
d’ocupacions per a la població econòmicament activa, ja que hi ha el risc que,
en el futur, només una part de la població ocupada pugui produir els béns que
necessita una societat. Per concloure, «el procés de precarització del treball és
un procés central, regit per les noves exigències tecnologicoeconòmiques de
l’evolució del capitalisme modern. És perfectament lícit plantejar una “nova
qüestió social”, que té la mateixa amplitud i la mateixa centralitat que el pau·
perisme en la primera meitat del segle XIX, per a sorpresa dels contemporanis»
(Castel, 1997: 413). Aquesta nova qüestió social cristal·litza en tres aspectes
del treball: la desestabilització dels estables, la instal·lació de la precarietat
com a destí, sota una forma de cultura de l’aleatori, 5 i, finalment, un dèficit
de llocs ocupables en l’estructura social, que crea una franja de treballadors
inocupables («els nous inútils del món», en diu Castel [op. cit.]), treballadors
5. En paraules de Castel (1997), quan afirma que la precarietat es converteix en una manera d’ha·
bitar el món social que implica desenvolupar estratègies de supervivència basades en el present:
viure al dia.
49