Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
del temps m’ho van apujar fins a 110, i després fins a 120. Guanyava el 10% sobre les manicures
i pedicures que fes, i guanyava un percentatge, crec que era un 3%, pels productes que vengués,
qualsevol producte que es vengués a la perruqueria. I durant el temps que vaig ser allà vaig tenir
dret a unes vacances i me les van pagar, però mitges pagues al desembre i a meitat d’any mai no
me’n van donar. Inicialment, el tracte va ser molt bo i, en general, el tracte era bo perquè l’home
tenia una bona actitud amb mi; el que passa és que ell sempre era una persona molt nerviosa,
tenia un company, molts problemes amb aquest company, i llavors tenia depressions i es posava
com una màquina i volia que tot li ho fessin acceleradament, per a ell no hi havia cap temps de
ningú que fos bo, això ens ho manifestava no només a mi sinó també als altres. L’home va veure
que era més aviat tímida pel desconeixement del medi i la necessitat de la feina, i inicialment
m’agradava molt la feina que feia. Però l’home va començar a excedir-se, a posar-me més feina de
la que m’estava pagant; d’altra banda, feia feines de tipus personal, d’ajudar-lo a portar la seva
mare, d’anar-li a buscar roba no sé on, que no havia de fer-les, i al final em volia posar a la caixa.
Va arribar un moment en què va començar a dir-li a la secretària que no em posés torns entre tals
hores perquè ell em necessitava només perquè l’ajudés a la perruqueria. Aquesta va ser la gota
que va fer vessar el got, com es diu, perquè m’estava obligant a perdre el 10% de les pedicures i
manicures que jo podia fer, a part del 3% de les vendes. Llavors em vaig començar a desesperar,
em vaig començar a omplir de ràbia amb ell, em vaig anar guardant coses fins que va arribar un
dia en què no vaig poder més: vam discutir davant dels clients i em va fer fora. Jo li vaig dir que
sí, que me n’anava. El va molestar molt que jo li hagués demanat augment de sou, el va molestar
també que una vegada ens vam reunir totes i en vam parlar, i hi va haver unes dues vegades que es
va retardar amb el pagament prop de dues setmanes o així; però a mi em rebentava que a les perruqueres,
que eren les que més li produïen, aquestes sí que portaven molt temps, portaven molta
clientela, i a les de menys rang dins de la perruqueria que es fotin, com si unes sí que mengessin i
les altres no, i no paguéssim el lloguer. Això li ho vaig dir un dia: -“Mira, si tu no em pagues a mi
aquí, no tinc un banc on anar a demanar un préstec, no tinc una persona coneguda que em deixi
diners i la gent que conec està passant per les mateixes condicions que jo, treballant en coses per
l’estil, i llavors qui em pagarà el lloguer?”. Llavors va dir: -“No, que sí, que jo t’entenc”. Però es va
molestar molt perquè li vam fer com un sindicat i el rebentava que les empleades comencessin a
reunir-se per parlar de coses perquè era per fer-li reclamacions. Al final, jo vaig demanar 120.000
pessetes, ho va acceptar, però als 15 dies exactament... va continuar tractant-me pitjor, fins que
un dia ja vam explotar tots dos i vam tenir aquesta discussió, llavors jo ja ho vaig deixar.
Vaig anar cap a casa i vam començar amb la idea de les targetes, però com que encara no
prenia forma, i l’ordinador no anava bé...; era, doncs, per dissenyar targetes aquí, a casa, per
dissenyar-les amb el Photoshop, però com que l’ordinador encara no anava bé, em van oferir
l’oportunitat. Aquest contacte de la immobiliària va ser a través d’una noia psicòloga colombiana,
i l’amo de la immobiliària també anava a la seva consulta. Un dia li va comentar que necessitava
458