Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
Jo em llevava a les vuit del matí i fins a les vuit de la nit, dotze hores, i pràcticament la velleta
em volia fer anar a dormir a aquella hora. De vegades em quedava fins tard veient la televisió i
llavors començava a dir que el reflex de la llum a les habitacions la molestava; llavors apagava
el televisor i me n’anava cap a l’habitació, llegia una estona i després m’adormia. I, això sí, a les
vuit del matí havia d’estar desperta, és a dir, tampoc no era que em fessin súper matinar perquè
a les vuit aquí és d’hora, però per a nosaltres és tard. Aquesta feina va significar un canvi molt
gran, realment jo no pensava que, com a arquitecta, per què estava fent això o allò altre? Pensava
que havia donat un gran pas cap a una cosa desconeguda, que era haver viatjat cap aquí i que
aquestes eren les circumstàncies que hi havia, que havia de fer-ho, que era una cosa honrada i
que calia anar endavant i fer-ho i que no seria sempre així (4).
Quan m’avorria una mica, amb l’Alejandro teníem clar que això seria el menor temps possible.
Efectivament, al cap de dos mesos em va entrar la desesperació i li vaig dir a l’Alejandro que no,
que això de veure’l cada vuit dies i aquest tancament allà, que busquéssim la manera que jo
vingués cap aquí, que pogués netejar durant el dia cases o el que fos, perquè jo sabia que aquí
no hi havien més opcions inicialment que la neteja (5). Guanyava 70.000 pessetes, poquet. Vaig
guanyar poquet per a aquell moment, perquè podien pagar fins a 100.000. El que passa és que
ells, com que eren persones jubilades, no tenien gaires diners.
Altres coses positives d’això són que, malgrat que jo era la persona que els ajudava allà a casa
seva, sempre em van tractar molt dignament. Allà, per exemple, hi anaven les visites i jo m’asseia
amb les visites i amb ells a la taula. I jo podia menjar el que volgués, a l’hora que volgués, una
alimentació súper bona, súper equilibrada; la velleta abans em volia cuidar massa i veia que ella
es preocupava molt per mi, que jo estigués contenta, el que passa és que, és clar, tenia les seves
coses de vegades i em desesperava; a més, que era una persona molt gran.
Quan vaig decidir venir cap aquí, l’Alejandro va començar a buscar habitació aquí a Barcelona
perquè això era molt complicat; a més, que jo no tenia feina en aquell moment, i vaig anar a buscar
feina per treballar en cases... Llavors teníem l’imperatiu que jo aconseguís feina perquè l’Alejandro
treballava molt poques hores, algun dels dos havia de fer més hores de feina per poder pagar
l’habitació. Llavors, un dia que jo anava a una entrevista per treballar en una casa diàriament
com a interina, és a dir, tots els dies, i sortir tots els dies a la nit, ens va trucar una amiga de
l’Alejandro, casualment, per dir-me que allà on ella treballava com a psicòloga necessiten una
persona que netegés el despatx. Em va citar per a una entrevista l’endemà (6). Vaig anar a l’entrevista
i em van agafar, em van dir que hi anés uns dies després. I allà guanyava 80.000 pessetes
i només treballava de dilluns a divendres quatre hores diàries. Imagina’t la diferència!, quatre
hores diàries. El que passa és que tenia un horari repartit, que era un horari bastant incòmode
perquè havia de súper matinar, havia de sortir d’aquí, més o menys abans de les cinc del matí per
456