Tesis ROA - ctesc

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals
«Vam venir principalment amb la idea d’estudiar, perquè el meu marit venia a fer un postgrau,
i si hi havia l’oportunitat de treballar..., però aquesta era la idea principal... A més, que jo veia
que treballar en el que jo havia estudiat a Colòmbia era molt complicat. Des que vaig sortir de
Colòmbia que ja tenia l’opció de tenir feina (1). L’Alejandro ja havia parlat aquí d’una possibilitat
de feina per a mi; de totes maneres, jo sabia que inicialment no podia començar a estudiar perquè
ell estava estudiant i perquè va venir sense beca, ni res i es pagava ell mateix els estudis. Llavors,
algun dels dos havia de treballar formalment i com que feia moltes hores a la universitat durant
el dia, ja que treballava mitja jornada les hores que li quedaven lliures, llavors jo vaig decidir
acceptar aquesta feina, que era a Igualada (2). Aquesta feina a Igualada, que és a prop d’aquí, a
Catalunya, cuidant dos avis, que són els avis del marit d’una amiga colombiana; ells necessitaven
una persona que els cuidés, eren molt grans. Els avis són catalans i el marit de la meva amiga és
català. L’Alejandro, quan era a casa de la seva sogra, allà va ser que es va parlar, es va comentar,
que jo venia disposada a treballar en alguna cosa que fos honrada perquè ho necessitàvem; jo
necessitava trobar feina directament. D’altra banda, l’Alejandro vivia en una habitació; llavors, en
arribar jo, posar-nos a buscar pis, habitació per als dos, inicialment sense estar treballant encara,
era un desajustament econòmic. Per tant, era millor que jo em quedés interna en aquesta casa, si
eren persones familiars. Jo vaig acceptar, vaig dir que sí, que ho feia. Em vaig internar a Igualada,
sortia els dissabtes, sortia al migdia i hi tornava dilluns al matí, a les nou del matí ja havia de ser
a la feina. I allà, el que jo havia de fer era netejar la casa, banyar l’avi els dilluns quan arribava
d’aquí, de Barcelona, el banyava complet i cada dia el netejava. Era un avi que tenia molt poc
moviment, un senyor bastant grassonet, però tenia problemes amb les cames, i caminava molt
poc. La senyora caminava molt bé, però la ment... una senyora bastant nerviosa i una miqueta
histèrica de vegades, i li agafaven unes “chiripiorcas” una miqueta rares. Aquesta part no em
va agradar gaire de la feina i va començar a fer-me-la avorrir, encara que també tenia detalls molt
bons, per exemple, una cosa que m’agradava molt era que ella s’asseia a conversar amb mi, i em
sentia sola allà, malgrat que el meu marit era aquí; llavors, ho aprofitava i conversava molt amb
ella, li feia bé a ella i em feia bé a mi. Era una persona que, encara que m’exigia que casa seva
estigués ben neta i tot, tampoc no eren coses fora del normal, jo crec que va ser una persona en
general justa. El que no m’agradava de la feina és que ella mateixa feia coses, se li oblidaven i
me’n volia donar les culpes a mi. En una ocasió, ella, sense adonar-se’n, va mullar una bossa de
cuir molt bonica, l’havia treta al matí de l’armari per sortir a la tarda i portar-la. A la tarda, quan la
va treure, la va veure tacada i em va dir que qui havia estat. I ja deia que potser havia estat el seu
nét i que ho havia fet a propòsit. I l’única persona que hi havia era jo. Vaig començar amb la idea
d’anar-me’n cap a Barcelona, trobava molt a faltar l’Alejandro. Per a mi, va ser una experiència
totalment... em sentia molt estranya perquè a Colòmbia tenia aquesta llibertat, aquesta llibertat
tan total que tens allà. A més, si a mi em donava la gana treballava, si no em donava la gana no
feia res. Per tant, arribar a un lloc i haver de fer cada dia una rutina i obligatòriament haver de
complir-la... (3)
455