Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
gent allà, i pensàvem buscar un local per posar un bar, sempre ho havíem pensat, però era molt
difícil aconseguir-lo en arrendament, i era molt més difícil aconseguir les llicències. Llavors va
passar això del traspàs i el vam aconseguir (6). La Miriam va sentir per l’emissora Radio Gladys
Palmera que hi havia un bar en traspàs. I va venir i en va mirar la ubicació. El mateix dia que
vam anar a parlar, vam negociar i aquí estem. Vam tenir una setmana de descans, que no vam
treballar al quiosc, i jo recordo que el primer dissabte que no vam anar al quiosc, tot el dia a casa,
jo semblava una gallina donant voltes d’aquí cap allà. Què faig? Em faltava alguna cosa; perquè
al quiosc... jo arribava a les deu de la nit de la meva feina i me n’anava cap al quiosc, se’m treia
tot el cansament. Era com una teràpia. Arribava a les dotze de treballar, la una, els dissabtes, i
em ficava al quiosc.
La nova feina, la vaig aconseguir per mitjà d’una amiga. Nosaltres fèiem els tamales i els
portàvem a domicili, i llavors ella em va trucar un dia i em va dir: -“Carmen, mira, que hi ha una
feina”. (8). Jo ja li havia dit que no tenia feina, que l’havia deixada, i llavors ella em va trucar i em
va dir que hi havia una feina. I la senyora em va cridar i jo vaig anar a l’entrevista amb ella, i el
que menys volia jo era cuidar una persona gran. Jo sempre deia “a mi que em toquin els nens més
taujans, el que sigui, però no una persona gran”. I em va tocar una persona gran. Ja, ja. El senyor
era de Teruel, no ho recordo exactament, però portava molts anys aquí i havia estat malalt, havia
sofert una embòlia; ja no podia fer les seves coses perquè s’ho feia tot a sobre. Jo vaig arribar i li
vaig netejar la casa, que estava feta un fàstic perquè feia quatre anys, des que va morir la seva
esposa, que ningú no la netejava tret d’ell; Però, què podia netejar ell? Llavors la vaig netejar i
ell content. El primer dia que el vaig saludar va ser un dissabte, estava de mal humor. El dilluns,
quan vaig arribar, estava al seu llit quan vaig arribar, i jo tenia claus, després ell es va aixecar i
li vaig dir: -“Bon dia, senyor Luis”. –“Què collons! Que a mi no em digui senyor Luis”. –“I, llavors,
com li dic?”. –“A mi em diu Luis a seques, no em posi títols”. I a una persona de 90 anys dir-li
Luis com si tal cosa em semblava tan fort. Llavors, al final li vaig dir: -“Jo li puc demanar un
favor?”. –“Què vol?”. –“Li puc dir iaio? (com anomenen els avis aquí), no puc dir-li Luis”. Em va
dir: -“Anomena’m com vulguis”. Ell estava sempre sol i de vegades sóc molt jocosa: -“Iaio, està
content?, va, expliqui’m una història o parlem, camini, anem al carrer, o vingui que el banyo”.
–“Que jo no em banyaré”. –“Que ens hem de banyar iaio”. –“Que no, que ahir ja em vaig banyar”.
–“Cada dia, iaio”. –“Això vostè, que és jove”, em deia.
Li vaig anar agafant confiança i molt d’afecte, igual que ell a mi, i em posava les seves cames
aquí per posar-li els mitjons, i un dia em diu (estava amb una bateta curta): -“Quines cames que
tens!”. Li vaig dir: -“Iaio!”. –“Si jo sóc un home!”. Un dia anàvem pel carrer i em fa així, i jo:
-“Què passa, iaio?”. –“Miri quin cul més gros que té aquesta vella!”. Li deia: -“Iaio, com pot dir
que no hi veu?”. I bé, la setmana passada, vaig arribar el dimecres, i el vaig trobar estirat al llit,
no s’aixecava, estava rígid. Jo sabia que era viu perquè respirava i jo el cridava: -“Iaio, iaio, des-
452