Tesis ROA - ctesc

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals
el millor per a mi i per a tots. Vaig arribar a la feina, allà tinc una habitació, estava molt nerviosa,
jo no sabia què fer, l’únic que vaig fer va ser que em vaig agenollar, li vaig demanar al meu Déu i
vaig pregar amb molta fe que m’il·luminés, que si era per a bé em posés les paraules a la boca per
poder dir-li a aquesta senyora que me n’anava. Ella va entrar després a prendre el seu cafè, la vaig
deixar que prengués el seu cafè, quan s’aixecava jo li vaig dir: -“Senyora Montse, necessito parlar
amb vostè un momentet”. Em va dir: -“Sí, Carmen”. –“Em permet que m’assegui?”. Em va dir:
-“Bé”. Llavors li vaig dir que estava molt a gust a casa seva, que em sabia greu haver de fer el que
anava a fer, que adorava els seus nens, però que jo ja no donava més, que estava molt cansada,
que estava molt aclaparada, estava molt estressada. Jo ja li ho havia dit a ella, una vegada que
vam tenir una discussió molt forta, jo li vaig dir fins i tot que em moriria segur, perquè li vaig dir
que ella era molt humiliant, li vaig dir que ella era molt inconscient, que li agradava mantenirme
allà trepitjada, li ho vaig dir plorant... perquè un dia em va tractar molt malament, jo estava
refredada, quan jo em refredo em fa mal el cos i tot. Llavors, el primer que em va dir: -“Carmen,
i el tema dels seus papers?”. Jo li vaig dir: -“No sé què passarà amb els meus papers, l’únic que
jo vull, l’únic que jo sé és que vull descansar”. Llavors em va dir que no em podia tenir obligada,
que si era el que jo havia decidit, i em va preguntar unes tres vegades si tenia una altra feina. Jo
li vaig dir que no. Li vaig dir que jo tenia diners guardats, que en tenia prou per subsistir més o
menys dos mesos, per a les despeses dels meus fills, les meves, i que ja veuria què faria. Llavors
em va dir que no me’n podia anar de seguida, que havia de donar-li temps per trobar algú, que
els nens començaven a estudiar. Li vaig dir que jo ho sabia i que m’esperaria fins que ella trobés
algú. Això va ser més o menys el 12 de setembre; li sembla bé fins a final de mes, jo m’espero fins
a final de mes. Em va dir que necessitaria més temps, jo li vaig dir que d’acord, que una o dues
setmanes més després. Jo li vaig dir que no hi havia cap problema. El dimarts a la tarda va arribar
i em va dir: -“Carmen, si no li sap greu, que ja he trobat una noia i vindrà a partir de dilluns; per
tant, vostè treballa fins a aquest divendres”. I jo: -“Ah, bé, em sembla molt bé”. I res. Vaig treballar
fins al dissabte i el dissabte em vaig acomiadar. Va ser molt fort acomiadar-me. Vaig plorar com
quan vaig arribar de Colòmbia, vaig plorar. Ella em deia: -“Doncs no se’n vagi, Carmen”. Li vaig
dir: -“És que no puc quedar-me, jo necessito descansar”. I no es podia fer menys temps de feina,
calia fer dotze hores i mitja cada dia.
Nosaltres teníem el quiosc i jo em vaig dedicar al quiosc 15 dies, llavors ja anava al quiosc.
Les meves amigues continuaven amb les seves feines, jo em vaig dedicar a treballar aquells dies
en el quiosc. A les tardes hi anava i despatxava. Hi vaig treballar fins al 18 de setembre, i el 26
de setembre ja tenia aquesta nova feina, per cuidar aquesta persona gran; per tant, no vaig tenir
gaire temps per descansar. Amb el quiosc em va anar bé, vam treballar fort, perquè hi anàvem
fins a la una, les dues de la matinada, no descansàvem ni un dia perquè els caps de setmana era
quan més feina hi havia. De maig a setembre va ser dur, després vam deixar el quiosc i ens vam
quedar pensant totes tres “Què farem?”. El costum de cada nit era ser al quiosc, tenir sempre
451