Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
del seu germà. Amb el seu germà es portava molt malament perquè jo adorava el petit i ell sabia
que jo a ell... poc, però era perquè no es deixava. Però al final em vaig guanyar el seu afecte i tot.
Sempre m’estava despatxant. 91 Un dia ho vaig explicar als seus pares i els vaig dir “passa això
amb el Jordi i ja no ho aguanto més”; llavors hi van posar ordre. Davant meu li van dir que jo era
qui manava a casa quan ells no hi eren, que havia d’obeir-me, que m’havia de respectar. Va ser
una feina dura, però alhora gratificant. Vaig aconseguir moltes coses que necessitava aconseguir,
allà. Tenia el meu menjar; l’estalvi que feia era molt gran. Només pagava la meva habitació i el
menjar el cap de setmana, perquè jo menjava allà, hi esmorzava, hi sopava.
Amb la mare vaig tenir problemes, perquè té un temperament molt fort, no li agradava mai
que li diguessin... Ella em deia: -“Mira, cal fer això, i això, i això”. I jo: -“D’acord”. Un dia li vaig dir
que no podia: -“No, no puc fer això perquè estic refredada, tinc molta grip i em fa mal tot el cos”.
Es va enfadar molt. Em va dir que li estava portant la casa malament, que jo ja no feia res, que tot
estava brut. És una casa que es manté... per on passes un dit no hi ha pols, perquè és molt neta.
Es va molestar molt perquè jo li vaig dir que no podia fer allò. Vaig optar per dir-li, sempre que em
deia: -“Mira, que cal fer això”. Jo: -“Sí, val, d’acord”. A la nit: -“No, no hi vaig arribar, no ho vaig
poder fer perquè em va passar això i allò”. Ja no es molestava, però en el moment que m’ho deia,
jo li deia sempre que sí perquè si no es molestava. Els estimava molt, m’apreciaven molt, però jo
sempre era allà, i ells aquí. És a dir, em tenien molta confiança, volien que fos com de la família,
però sempre hi havia les distàncies, les barreres. El nen gran sempre em parlava de tu, i el senyor
li deia que no, que m’havia de parlar de vostè. M’hagués agradat que m’haguessin tutejat per
aprendre’n jo també, però no ho feien i tampoc no els ho vaig demanar.
Em vaig anar aclaparant, estava cansada, les meves amigues sempre em deien: -“Carmen, tu
pots trobar a fora coses millors, pots guanyar més, et poden tractar millor”. Perquè a estones em
sentia malament, malgrat que m’apreciaven, hi havia moments en els quals et feien sentir com
res; i sempre m’estaven dient: -“Deixa aquesta feina, deixa aquesta feina”. I jo: -“No, perquè els
meus papers, no, perquè els meus papers”. Un dia em van dir: -“Carmen, ara et sortirà allò dels
papers i llavors NO plegaràs perquè, quina vergonya!, perquè et van fer els papers, i et quedaràs
allà”. Perquè jo els havia explicat que ella m’havia dit que apel·larien el meu cas, però necessitaven
la garantia que jo em quedaria molt temps allà; jo vaig dir que sí, que no tenia intencions
d’anar-me’n.
Elles em van dir que havia de fer-ho en el moment perquè, si no, mai no plegaria d’allà, i els
vaig dir: -“D’acord, ho faré”. Elles no em creien. El dilluns, que anava a la feina, em vaig despertar
a les quatre de la matinada, i ara què faig? Plegaré o no plegaré? Ja, ja. Jo l’únic que vaig fer va
ser demanar-li a Déu que m’il·luminés, em guiés, m’orientés, que fes el que havia de fer, que fos
91. Acomiadant.
450