Tesis ROA - ctesc

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals
Bé, el primer dia vaig descansar, el dia dos ja vaig anar a fer una neteja. La noia on jo anava
se n’anava de vacances i necessitava algú que la reemplacés, llavors m’ho va dir i jo hi vaig anar.
Vaig anar dues o tres vegades les dues primeres setmanes a netejar una casa, i després ja vaig
trobar la feina que vaig tenir. Rosa, la meva amiga que era aquí, em va dir: -“Hi ha una agència
d’ocupacions que tu vas allà i et surten feines”. És una senyora catalana. És una borsa d’ocupació
com a Colòmbia, però no és borsa d’ocupació. Tu vas allà, hi ha un saló gran, hi va molta gent, i ella
arriba cap a les onze del matí. Un dia anava amb una amiga i li vaig dir: -“Aquí només hi ha feina
per a la gent que té papers, per tant anem-nos-en”. Quan jo sortia, la senyora em va dir: -“Vostè
no vol anar pas a aquesta feina?”. Jo li vaig dir: -“No tinc papers”. –“I quants anys tens?”. –“En
tinc 43”. –“Doncs, té, te’n vas allà a aquesta feina” (4). Me’n va donar l’adreça i hi vaig anar. La
senyora em va fer l’entrevista, jo li vaig dir en quina situació hi anava i em va dir: -“Estàs penedida
de venir aquí a fer això?”. Jo li vaig dir: -“No, jo sabia a què venia, si vostè em dóna l’oportunitat
de treballar jo treballo, però mai no ho he fet, jo sé fer coses de casa, però mai no he treballat en
això, però igualment ho puc fer” (5). Ella va tenir molta paciència, em va ensenyar i estan molt
contents amb mi des de fa tres anys; que no va ser fàcil, perquè hi anava dotze hores i mitja cada
dia, hi havia setmanes que no sortia, passaven de llarg. És a dir, em quedava a dormir allà, em
pagaven les hores extres.
Vaig començar amb 115.000 pessetes, que hi era inclòs el transport. I al cap de sis mesos...,
bé, ella em va dir les condicions, has de fer això, cal fer això, això i allò altre. Jo li vaig dir: -“És molt
temps”. Em va dir: -“És el que hi ha”. Jo no tenia cap altra opció, havia de treballar o treballar. I al
cap de sis mesos, perquè arribava juny, juliol i res, que no em donava la paga extra; ells estaven
molt contents amb mi, llavors jo li vaig demanar la meva paga. Llavors em va dir: -“Bé, és que li
pagarem ara al juny”. –“És que som al juliol”. Em va dir: -“Bé, és que la necessites ja?”. Li vaig
dir: -“La necessito per pagar-li la universitat a la meva filla”. Perquè ella no me la pensava pagar,
però igualment no me la va negar. I a l’agost me la va donar. Em va donar 350 €. Jo li vaig dir: -“Només?”.
Em va dir: -“Quant esperava?”. Jo li vaig dir: -“Complet, 692 €. Jo tinc entès que la paga és
el sou complet”. Em va dir: -“Carmen, tu vas començar aquí pel gener i només portes sis mesos
amb nosaltres, set mesos, si tu portessis un any, et donaríem la paga completa; pel desembre, si
ets aquí, tindràs la paga completa”. I, així, d’aquesta manera, jo vaig aconseguir totes les meves
coses legals. És a dir, m’ho pagaven tot. L’any següent li vaig demanar augment, i me’l van donar;
no vaig tenir problemes. Ells m’apreciaven molt. Tenien un nen de cinc mesos, que l’adorava com
si fos el meu fill. L’única condició que els vaig posar per entrar allà va ser que em fessin una oferta
d’ocupació, ells me la van fer, la van gestionar, però per mala sort no es va donar. L’altre nen tenia
cinc anys... dolent, dolent. Un nen una mica malcriat. Es referia a mi: -“Tu ets negra”. Sempre em
deia: -“Sempre vas amb aquest braçalet, Carmen, mai no te’l canvies”. “Per què no et canvies les
sabates?”-em deia. La seva mare tenia quantitats de tot i ell em mirava perquè jo sempre portava
el mateix braçalet. Va ser difícil que agafés afecte a aquest nen perquè era molt tremend, gelós
449