Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
que mantenia l’economia de casa meva, i aquesta feina es va acabar. Em van donar uns diners,
els vaig lliurar al meu ex, el vaig deixar que els invertís i els diners van desaparèixer. Teníem la
nostra casa, feia sis mesos, abans que N. ens liquidés, havíem comprat una altra casa, estàvem
pagant una quota molt alta i després els diners es van acabar. Em vaig quedar amb un parell
d’hipoteques, perquè l’altra casa la vam hipotecar. Ho vaig perdre tot, vaig perdre els meus béns
seents, la meva llar. I per qüestió de feina ell se’n va anar a Florència, i jo em vaig quedar a Neiva.
Em va dir que me n’havia d’anar cap a allà i era l’oportunitat que tenia per separar-me, i em
vaig quedar. I després vaig aconseguir feina a P. Huila, un poble a prop de Neiva, allà vaig anar a
treballar amb un cunyat que tenia un dipòsit de cervesa i jo li portava el dipòsit. Li vaig organitzar
la seva empresa, la hi vaig engegar i després ja no hi havia gaire bones relacions, i vaig decidir
plegar, i tenia l’oportunitat de venir cap aquí. Vaig venir pensant que havia de tirar als meus fills
endavant perquè, si m’hagués quedat allà, els meus fills no estarien estudiant, jo no tindria feina,
perquè en aquest temps allà no hi havia feina per a mi (2). El meu nen és a Neiva, estudia a la
universitat lingüística i literatura, i la meva nena és a Bogotà, estudia enginyeria electromecànica
automotriu. Va ser molt difícil deixar-los. Els vaig deixar junts, però el nen havia de continuar
estudiant i a Neiva no va poder... llavors se’n va haver d’anar cap a Bogotà. I ja ho veu..., la meva
família es va fer... es va desfer, però ja ho superarem.
Jo vaig anar un dia a Neiva a visitar-la i em va dir: “Per què no véns, Carmencita? Mira que
aquí hi ha feina i no sé què”. I jo: “Ah, que bé!”. Vaig parlar amb la Miriam, la meva altra amiga,
ella em va motivar molt perquè vingués, i cada vegada que anava a Neiva ella em deia: -“Que la
Rosa té feina per a tu”. (3). Jo no m’animava, jo deia: -“Sí, sí, sí que me’n vaig”. Un dia hi vaig
anar i vaig fer el passaport, bé, primer el passat judicial, després el passaport. Ella em deia que
cuités per aconseguir el passatge, però no m’hi atrevia perquè em feia por deixar els meus fills, em
feia por fer el pas. Jo ja havia parlat amb ells, els deia: -“Mira, hi ha això”. Sí, hi estaven d’acord,
sí, ells volien que jo vingués, que s’havien de quedar sols, i ells em van donar suport, ells em van
donar molt valor per venir. El cert és que jo mai no vaig treure el passatge, però llavors la meva
amiga va decidir venir i em va trucar un dia i em va dir: -“He fet la reserva per al 30 de desembre
i ens en anem cap a Barcelona”. I jo: -“Què?”. –“I tu també te’n vas?”. Em va dir que sí. La meva
por era venir sola, perquè ella venia amb tota la seva família, la seva mare, les seves dues nenes
petites. Doncs també me’n vaig. Llavors vaig treure els diners i, sí, li vaig pagar el passatge, i
aquí estem.
Jo no m’imaginava res, jo només sabia que la Rosa m’havia aconseguit una habitació, que
jo tenia la meva habitació, que havia de pagar 200.000 $ per la meva habitació i que ho trobava
caríssim, però què hi farem! I res. Vam arribar el 31 de desembre del 2001 aquí, a Barcelona, a
les set de la nit. Ens vam banyar i vam plorar i vam celebrar l’Any Nou. Ja, Ja. Això va ser molt dur,
massa dur, uf, dur, dur.
448