Tesis ROA - ctesc

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals
M’estan pagant 1.100 euros, però no surt tant a compte perquè et treuen l’IRPF, que és el
descompte que et fan per salari, però el que estic buscant és estabilitat per poder comprar-me
un pis, i les feines que he tingut no em donaven per comprar-me un pis. L’única estrangera sóc
jo, però cada divendres dinem junts per norma. Això no existia, però sempre amb la cosa de: -“Ei,
què fareu avui? I per què no mengem cada divendres junts?”. –“Ah, d’acord”. Nosaltres, la meitat
vivim fora i l’altra meitat viuen a prop, volíem un dia en què ens veiéssim tots, perquè passaven
per l’oficina a preguntar “què vas fer el cap de setmana? Llavors, vegem-nos un divendres, que
és un dia abans del cap de setmana i ens ho expliquem, i parlem”. La part més important és que
tu estiguis amb l’idioma. El parlo bé, però no l’escric. Jo tot ho faig en castellà, però per parlar de
cara al públic, per fer broma, per al que anomenen ells “conya”, tot això en català.
El vaig aprendre perquè com que feia hores en un lloc, hores en tants llocs, no m’entenien
el nostre castellà. Jo anava a demanar una lliura de carn i era un “quilo”, llavors per anar més
ràpid (perquè arribava tard a tot arreu) aprenia els noms, “un quilo de vedella, de la dreta”; vaig
començar amb paraules puntuals per poder demanar i anar més de pressa. Llavors, si parlaves
en català, ells sabien que no eres d’allà, però que t’esforçaves: -“Ah! Sí, un moment, si us plau”.
M’atenien més de pressa i em deien: -“Ah!, nena, que maca”. Llavors vaig aprendre a manejar
això, a explotar això (12). Parlant amb els vellets, els costava molt el castellà, però molt, tot m’ho
deien en català i jo els parlava en castellà, i em van dir: -“No parlis més en castellà, que tu ja el
saps parlar, però no el vols parlar”. Perquè sempre tens aquest temor que parlaràs com en anglès,
que la meva pronunciació és molt dolenta i no m’entendran. –“És igual, només hi som nosaltres
tres”. I ens vam posar a parlar i parlar, sense pensar-ho ja el parlava d’una tirada, em preguntaven
alguna cosa i em fluïa ràpidament. És un gran avantatge, el català, vulguis o no vulguis. Tu
parles en castellà, i potser et responen bé, però quan tu parles en català, la persona hi posa més
atenció, o no, però sembla que li agrada, més ben dit: -“Estàs aprenent a parlar en català?”. És
una manera també d’explotar el que saps.
Fins ara no he tingut cap dificultat, per aquesta banda estic molt contenta perquè nosaltres
tenim moltes diferències, no per denominar les coses, sinó per saber què fa cada cosa. Almenys
em diuen: -“És que a la R20 li falta tal cosa”. Llavors ells donen per fet que tu ja saps que cal
enviar-la a canviar. Quan tu ja portes temps amb ells saps què t’estan dient. Nosaltres ens solem
explicar molt. Ara tinc el meu despatx, el meu ordinador, sóc independent (13).
A nivell laboral, nosaltres volem muntar un negoci, independitzar-nos, que l’Ernesto munti un
despatx de projectes i jo li portaria tota la comptabilitat, tirar endavant el negoci. L’Ernesto, que
aconsegueixi els projectes i faci els seus ajustaments topogràfics, els seus projectes, els seus
dissenys (14).»
445