Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
tres setmanes, i els vellets em van dir: -“No, Sandra, millor que miris les coses, que les planegis,
nosaltres ens buscarem algú, tu no et preocupis, ens sap molt greu, però tu has de fer la teva
vida allà”. En part tinc un remordiment per deixar-los tirats, però quan em van dir això se’m van
alliberar moltes coses, un càrrec de consciència.
Vaig començar a buscar feina aquí. Primer me’n va sortir una de conductora per repartir pa,
i ja decidida li volia dir que sí, però abans de venir d’Igualada, una vegada, fent la neteja al bar,
va arribar una senyora i em va dir “hola”, i llavors no hi havia ningú per servir-li el cafè: -“Ah,
llavors m’ho pots fer tu?”. Jo: -“Bé”. I jo li feia el cafè. Es posava allà a parlar i parlar, i el seu
marit és el cap de manteniment on jo estic treballant ara. De tant veure’ns cada dia ens vam fer
amigues. –“Jo me’n vull anar a Barcelona”. Ella vivia aquí: -“Vés-te’n cap a Barcelona”. Em va
donar molts ànims: -“Vés-te’n, vés-te’n”. –“El que em preocupa és la feina”. –“Vés-te’n, que tu
trobaràs feina, Sandra, que es veu que ets una persona d’empenta, vés-te’n que per la feina no
hauràs de patir”. Quan vaig arribar, un dia em va trucar: -“Com estàs, Sandra?”. –“Doncs buscant
feina, però no en trobo”.
Resulta que el marit de l’amiga m’havia dit: “Digui-li al seu marit que vingui quan ja tingui
allò del pis preparat”. I llavors jo li vaig dir i van cridar l’Ernesto... Vaig deixar el currículum al bar
de la cantonada, res, que em cridarien. Després vaig anar amb un altre amic colombià, que necessitaven
gent, un noi peruà, per conduir el cotxe, però que tingués llicència de conduir perquè em
podrien parar, i em va dir: -“No, però et necessito per d’aquí a dues setmanes, perquè la zona en la
qual treballaràs l’estic acabant de muntar”. Em vaig esperar les dues setmanes, després em va dir
que una setmana més, i un dia em truca i em diu que no, que li havien pres la llicència. I l’Ernesto
també tenia una entrevista amb el marit de la meva amiga a la fabrica i em truca per telèfon i em
diu: -“Sandra, tinc feina per a tu aquí a la fabrica on treballaré, si vols treballar d’administrativa,
de secretària, vine demà”. –“Per fi!”. Hi vaig anar l’endemà, vaig presentar el currículum i allà
mateix em va dir: -“Quan vols començar?”. “Doncs, si vols, avui”. I ja vaig començar a treballar
amb ell. Em sembla molt fàcil perquè ja ho havia fet, quan treballava a Faride (Colòmbia) fèiem
arxius, i milers de coses, llavors vaig aprendre molts trucs, moltes coses (11). Quan vaig arribar
ho vaig veure tot molt normal. –“Però, podràs amb la feina, Sandra? Has de contestar telèfons, fer
comandes, cal parlar amb els clients, tot és en català, l’únic que parla en castellà és el cap”. Li
vaig dir que no hi havia problema. –“N’estàs segura, Sandra? Si tens algun problema, m’ho dius”.
El primer dia em van donar instruccions, el segon dia ja em van deixar sola i des d’aquell moment
vaig començar a treballar; això em va sortir al maig i encara hi sóc, vaig bé, vaig començar com
a secretària i ara estic com a administrativa informàtica, porto els programes que es fan malbé,
mirem què tenen, si hi ha un virus, si cal reformar-los.
444