Tesis ROA - ctesc

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals
documents per a les nenes per agrupació familiar i a començament del 2002 estàvem tots legalitzats.
Però jo igualment vaig continuar treballant en el que aquí s’anomena “en negre”, perquè
em sortia més a compte (10). Després d’una temporada, vaig començar a pagar per poder renovar
aquesta targeta, perquè si no has aportat a la Seguretat Social no et renoven la targeta. Per tant,
em va tocar començar a pagar com a interina, com la noia que va a fer neteja de casa en casa, i
on anava em firmaven, aquí fa tantes hores, i anava a una altra casa, aquí en fa tantes, i després
la suma de totes aquelles hores m’havia de donar 48 hores, que són les hores que fa una interina,
no en pot fer ni més, ni menys. I amb això pagava la meva Seguretat Social; i s’hi annexen els DNI
de les persones que firmen, conforme que encara són vives, que són espanyoles, i bé, una sèrie de
condicions que et posen ells.
On he anat a fer la neteja no m’he sentit mai malament, això que et sents relegat, que et sents
rebutjat, mai. Almenys amb els vellets, ens assèiem a dinar junts, a esmorzar, jo els feia el seu
dinar, “va Sandra, que ens mengem el bocata”, i ens assèiem tots tres.
Nosaltres estàvem bé a Igualada, és un poble on un estalvia entre cometes, les coses són una
mica més econòmiques, tot ho tens més a prop, però hi ha massa silenci, nosaltres som gent de
ciutat, de Cali, ens agrada l’enrenou, els cotxes, veure la gent, sortir; i al poble mai no hi havia
això: dos parcs, un passeig, la plaça major on hi ha l’ajuntament i ja està. Sempre, amb les
nenes, passejaves i eren els mateixos punts, et veies sempre amb la mateixa gent, veies sempre
els mateixos arbres, sempre els mateixos vellets amb els mateixos gossos als mateixos bancs. A
l’Ernesto li va agafar una depressió, deia: -“Aquí no hi ha res per fer”. I va començar a desesperar-se.
L’Ernesto no trobava feina, n’aconseguia un temps, treballava dos mesos, en parava un,
treballava tres mesos, en parava dos, perquè la feina va començar a decaure, van començar a
tancar fàbriques i a construir pisos. Vam pensar que allà no tindríem gaire futur i, llavors, ens en
vam anar cap a Barcelona.
Ells es van posar a plorar, però ja veien a venir les coses, perquè nosaltres parlàvem molt. Jo
els deia que l’Ernesto estava així, que jo estava una mica avorrida perquè no trobava feina del
meu ofici, l’Ernesto no podia trobar feina del seu, i que ell volia anar a la universitat a homologar
el seu títol i que allà no es podia estar anant i venint. Ells sabien que jo me n’havia d’anar cap
aquí a buscar futur.
Vam anar cap a Barcelona una altra vegada. Jo pensava continuar anant fins a Igualada,
però són 59 Km, pensava en el desgast de les nenes, del cotxe, rodaments, combustible, no em
sortiria a compte. I, a sobre, muntant aquest pis, perquè és un pis molt vell, amb humitats, calia
pintar, calia fer que les coses que tenia a Igualada em cabessin aquí, calia muntar, desmuntar,
no tenia temps. Llavors, enmig de l’estrès, vaig agafar una bronquitis que em va deixar asseguda
443