Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
et parlin malament, no és que siguin racistes, perquè un sigui estranger i ell sigui català, almenys
això penso jo. Que hi ha de tot, perquè jo m’he trobat amb gent d’aquí que fins i tot m’hi he discutit,
però en general em semblen, personalment, molt bona gent.
Hi havia vegades que treballava tretze hores. Algunes vegades vaig treballar en restaurants,
però perquè em cridaven, em coneixien, però fix només feia un bar. I feia quatre, cinc cases
diàries.
Vaig continuar fent neteja normalment, en el bar, amb els amics de l’amo del bar i l’àvia d’en
Sergi, el fill d’en Jaume; ells són una parella d’ancians que estan sols i no tenien ningú que els
cuidés, els volien portar a un asil. Llavors, en Jaume, el pare d’en Sergi, em va proposar d’anarme’n
a treballar amb ells, que ho provés a veure si a ells els agradava, i s’adaptaven una mica
a la meva forma de ser, perquè eren persones molt delicades, persones que no parlaven gairebé
castellà i era difícil entendre’ls, i que eren complicats perquè, per a ells (els joves), els ancians
són complicats tots, no els veuen l’altra cara als ancians. Li vaig dir: -“Bé”. Me n’hi vaig anar, vaig
estar-hi una setmana, la senyora estava malalta i es va recuperar.
Jo el que vaig fer va ser renunciar a una feina per quedar-me amb ells, perquè jo tenia la seguretat
que sí que m’hi quedaria, que ells s’acostumarien a mi. Per tant, era una forma d’agrair-los
a ells tot el que havien fet per nosaltres, i m’hi vaig quedar. Amb ells vaig estar prop de dos anys.
Cada dia, i això que hi havia diumenges que em cridaven d’un restaurant; però després ja l’Ernesto
es va estabilitzar més en una feina, els documents i tot això.
Nosaltres vam obtenir la documentació molt ràpidament, el 2000, el pare d’en Sergi, en Jaume,
té molt poder, té molts diners; té una gestoria, coneixia moltes empreses, i ens va dir: -“Bé, li diré a
la gent a veure qui els vol ajudar amb els documents”. Perquè quan vam arribar a Igualada hi havia
molt poc emigrant, tothom assumia més l’immigrant perquè era encara escàs, llavors la gent
t’acceptava més, volia ajudar-te més, el fet que tinguessis dues nenes era com una porta oberta
allà. I va parlar amb un restaurant molt famós d’allà i ens van dir que sí, ens hi vam presentar,
ens van cridar per a una entrevista per saber qui érem.
Ens van fer l’oferta i tot. Nosaltres vam pagar tot el que era normal, les taxes, els segells de la
Haia, enviar segells a Colòmbia, portar-los, les firmes aquí davant de notaris, tot això ho vam fer
nosaltres, però ells van fer l’oferta aquí tot gratis. Les nenes les vaig posar per arrelament, vaig
fer una carta dient que tenia dues nenes, que volia quedar-me al país, que acceptava les seves
condicions, que es vivia una vida més tranquil·la i llavors hi vaig annexar també les fotocòpies
dels papers del cotxe, la compra de la línia telefònica i d’electrodomèstics que havia comprat.
Després ens van donar els documents, a les nenes no. Gairebé al cap d’un any, vaig demanar els
442