Tesis ROA - ctesc

que m’anaven sortint les coses, jo anava fent.
5. Precarietat laboral i trajectòries laborals
Segueixo amb la neteja. Parlant amb la gent: -“Necessiteu algú per netejar? Jo netejo”. Feia
paperets i els donava: -“Miri, aquest és el meu telèfon, si em necessita per a qualsevol cosa pot
trucar a aquesta persona que em coneix”. Llavors hi posava en Sergi, no posava la Fátima, que era
la de la maquina de cosir i la neteja, perquè jo sabia que aquesta diria qualsevol cosa menys que
em recomanava. Si no em dóna resultat alguna cosa, simplement la deixo; estic en el meu dret.
Llavors vaig parlar amb en Sergi, el fill d’en Jaume, i em va dir: -“Ho direm als amics”. I es va posar
a dir-ho als amics i jo anava buscant també pel meu costat, me n’anava a caminar pel poble i a
preguntar, i així em sortia molta feina. Després d’un temps, havia de dir que no, treballava 12 o 13
hores diàries a sis euros l’hora. Perquè la gent em deia: -“Però, vostè, treballant allà, si a fora es
fes un horari, li sortiria més a compte”. Sí, però em feia por plegar de treballar d’allà i quedar-me
un temps aturada, sense rebre res. Em van demanar una vegada, em van dir: -“Vingui, necessito
neteja de tals hores a tals hores. Vostè ho pot fer?”. “Sí”. –“Ahh, bé, l’espero aquí”. Vaig començar
en un bar i després la propietària del bar em va recomanar a la seva filla, després la seva filla a
una amiga, i l’amiga a una altra amiga, i així... “Tinc una noia que em fa la neteja a casa, li deixo
les claus i bé”. Llavors es va tornant tota una cadena, al cap d’una setmana: -“És que tinc una
amiga que li fa falta per a aquesta setmana. Pots anar-hi, Sandra?”. “Sí”. –“Pots venir al bar a
fer-me unes hores? I el cap de setmana et necessito perquè m’ajudis aquí a fer els menús”. “Ah,
doncs vinc”. Llavors era tota una cadena, un et necessitava, l’altre també (9).
Sortia a les nou d’un lloc i havia d’estar a les nou en un altre; llavors, jo arribava als llocs 15
minuts abans, a la gent no li agradava. Per poder arribar als llocs, començava per dir a les nou,
arribava a les nou menys 15 minuts, per poder anar corrent aquells 15 minuts. Et deien: -“No,
però és que tan aviat Sandra, que a aquesta hora encara no, que jo li vaig dir que a les nou, que
no sé què”. Llavors jo els fotia el rotllo, que tinc dues nenes, i, mira, he de portar-les al col·le;
per poder arribar aquí a les nou he de deixar-les 15 minuts abans i tal. –“D’acord, d’acord”. Però
no, al final ja es van acostumar. Mai no he treballat amb colombians, és més, tinc poc contacte
amb colombians, no és perquè els eviti, sinó perquè les relacions que he fet no han estat amb
colombians. De colombians, n’he anat coneixent aquests dies aquí, tot el que he treballat ha estat
amb els catalans. A mi em sembla una gent formidable. La gent diu que són tancats, i sí, però
quan els catalans s’obren et donen una amistat tan sincera que són amistats per a tota la vida. La
gent que he conegut fins ara em truquen, els truco; almenys, els vellets són gent que em truquen
pel meu aniversari, pel meu sant, quan les meves nenes fan anys, quan són festes per desembre...
m’estimen molt. No és difícil, és que ells són molt taxatius, en el sentit que nosaltres som més
càlids per parlar —això diuen ells—, més afectuosos; ells et diuen una frase i ja està: -“Sandra,
això”. D’acord, però després, amb el temps, quan els coneixes, vas veient que és la seva manera
de ser, són les seves formes de vida. Ells són així, secs, però quan els coneixes, veus que no és que
441