Tesis ROA - ctesc

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals
plantejar-nos, o muntar-nos un despatx i les seves coses, però no en teníem prou per a això, amb
dues nenes petites. La inseguretat social que hi havia era molt gran, no veia futur a les meves
filles allà, amb tants segrestos de nens com hi havia en aquell temps, i volia experimentar coses
noves. Vam prendre la decisió i vam venir tots quatre, indocumentats.
En aquell temps, un cosí del meu marit, que és aquí, a Madrid, que treballa al Ministeri d’aquí,
d’Espanya, ens va enviar la carta 90 i vam venir. Vam estar 15 dies a Madrid, a casa d’ells, i després
cap aquí, perquè nosaltres tenim uns amics que viuen a Igualada (és un poble que està a 60
Km d’aquí, de Barcelona), de totes maneres encara és província de Barcelona. I ells ens van dir:
-“Veniu cap aquí”, perquè quan l’Ernesto estava fent un postgrau a Colòmbia va conèixer una noia
d’allà de la universitat, que havia treballat amb un espanyol que d’aquí el van enviar a Colòmbia,
de [l’empresa] Punto Blanco; en aquell temps es van fer amics. Quan nosaltres els vam conèixer,
els vam comentar que volíem venir, i ens van dir: “Ahh, però si jo tinc un amic a Espanya que els
pot ajudar i els pot donar un cop de mà, que es diu Jaume”. I ens va dir: -“Veniu a Barcelona”. I bé,
ens va ensenyar, ens va dir això, allò altre, això d’aquí, que aquí és millor, no aneu cap a Madrid;
ens va mostrar una sèrie d’avantatges, que era millor Barcelona que Madrid (1). Vam decidir
quedar-nos 15 dies a Madrid per conèixer una mica allò, després hi vam contactar de nou i el seu
fill ens va esperar a l’estació, aquí, a Barcelona, ens va recollir i vam anar cap a Igualada, des
d’aquell moment vam viure a Igualada.
Vaig començar a buscar feina amb el suport del fill d’en Jaume. Va ser vital perquè és un noi
molt obert, i coneixia la gent. Davant de casa seva hi havia una senyora que tenia unes màquines,
jo no sabia cosir, no sabia res, però com a bon colombià dius: -“Jo n’aprenc, ensenyi-me’n, que jo
n’aprenc”. I em va dir: -“No, només tinc feina per netejar, ara no tinc feina per a màquina de cosir”.
I bé, em va donar dues hores de feina (2). A la setmana vaig començar amb dues hores de feina,
però estava a uns 4 km d’on jo vivia. Llavors em vaig comprar un Renault 5, perquè portava diners.
Primer hi vaig anar en bicicleta prop d’un mes i després em vaig comprar un R-5 tot desgavellat,
però m’anava molt bé de motor, i llavors vaig començar a anar i venir. I ella va veure que tenia el
cotxe, i em va dir: -“Se’n vol emportar feines per fer a casa, vol cosir colls?”. Me’ls vaig emportar
cap a casa i vaig contactar amb ells mateixos per continuar cosint. Després em vaig comprar una
màquina. Amb ella hi vaig estar prop d’un any, era marroquina, però no em va anar bé. Vam quedar
bé i tot, però vaig plegar perquè em pagava molt poc. Per aquelles deu hores em pagaven 40.000
pessetes, en aquell temps no eren diners, ni ara ni abans, però l’Ernesto no havia trobat feina. Vaig
decidir acceptar aquesta feina perquè era tenir una cosa segura a la mà (3); de moment, amb dos
fills, jo no em volia gastar els diners que m’havia emportat per a alguna urgència; si no trobàvem
feina, l’únic suport eren els diners que portàvem. Ella em pagava pel que feia: -“Que treballes
una hora, et pago una hora, que treballes dues hores, et pago dues hores”. I allò de la màquina
90. Carta d’invitació (aclariment).
439