Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
(5). Ara 30 euros. I si a mi no m’arribaven els diners, sabent que jo era contractista, jo gastava el
doble, havia de pagar lloguer i tot, i estava buscant, parlava amb gent. Les dificultats? Es pot dir
que cap, l’únic era que jo veia un germà seu que dormia mentre jo estava treballant.
Jo primer estava temptejant com era el terreny (6), perquè quan és la primera feina... i buscant,
perquè jo portava aquí gairebé dos mesos i els diners que tenia ja se m’estaven esgotant. No tenia
diners i n’havia de portar de Colòmbia, jo tenia propietat allà. Malgrat que portava diners, vaig
canviar 200 dòlars, i 100 dòlars en dos, tres dies, se n’anaven; al canvi de la moneda, en aquella
època era molta devaluació. Ell em pagava, però no era la perspectiva que jo tenia, perquè jo sóc
un professional en el que faig, en el que feia: estava treballant perquè un altre s’estigués dormint.
Me’n vaig anar a buscar una altra feina, jo volia seguir, però li vaig dir al senyor que m’ho apugés
perquè no aniria a treballar, i em va dir que no, que els seus diners eren fixos. Llavors, com que jo
mirava els preus, però no sabia gestionar bé els pressupostos aquí, ni tenia connexions ni res... Jo
em vaig moure massa aquí, cap resultat; ara, l’experiència no la tinc. Era difícil perquè es gasten
molts diners per arribar on es vol arribar. Un noi em va oferir feina allà mateix, quan jo treballava
aquí, però a metres, i em va dir que n’havia de fer molta, que era molt dur. I li vaig dir: -“No, no
es preocupi. Quant em paga?”. Em va dir: -“Bé, a tal preu”. Però que havia de fer molta feina.
Li vaig dir: -“Vostè no es preocupi d’això de la feina, jo m’encarrego de la resta perquè jo el que
necessito són els diners”. És més, per la producció que vaig fer com a professional i la primera
setmana, em va enganyar, em va pagar les mateixes 5.000 pessetes. Que no, que ell me n’estava
ensenyant, sabent el que jo sabia, que ja m’ho apujaria. Vaig continuar per no quedar-me sense
feina, perquè era una setmana, tot just era la primera setmana, i vaig seguir amb ràbia perquè
això no es justificava. Aquí, quan veuen que una persona sap les condicions canvien, si no és que
se’ls ensenyi que una persona... Estava contractat per dia, però jo seguia allà de tota manera,
perquè m’estava movent per altres bandes. Allà vaig continuar gairebé tres mesos. Dues setmanes
després va començar a pagar-me, perquè jo ja me n’anava una altra vegada. Li vaig dir: -“No, jo
me’n vaig perquè nosaltres vam acordar tant”. Llavors, com que va veure que treia la producció
que havia de treure i treballava massa hores, perquè aquí s’explota sense pagar hora extres... A mi
m’era igual perquè jo necessitava recuperar els diners que havia perdut aquí, perquè eren massa
diners, eren més de 2.000 dòlars, llavors vaig voler recuperar el que havia perdut i vaig seguir
allà. I allà vaig continuar espavilant-me; d’una banda, treballava amb ell, i de vegades feia les
meves feines addicionals. Al cap de tres setmanes, ja va rebaixar els preus. Jo anava contractant
perquè com que no tenia diners amb què marxar realment, treballava des de les set o les vuit del
matí fins a les nou o les deu de la nit. I allà va començar amb un altre truc, que era no pagar-me,
perquè no li havien pagat a l’empresa, i llavors vaig començar a parar les obres, vaig parar unes
setmanes i ell em va trucar i jo li vaig dir: -“Jo necessito que em pagui”. Perquè això és un mètode
que utilitzo, si no em paguen setmanalment el que jo cobro, no em serveix. A la gent, aquí, la roben
per això. És clar, com que veuen que la gent ho necessita, llavors els posen a treballar i comencen a
430