Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
La clínica té més poder per aconseguir pacients que tu tot sol, però tu també en pots aconseguir...
Hi anaven amics més que res. L’horari en general era de deu a dues i de quatre a vuit, però quan
hi ha pacients... Si no hi ha pacients, tu no hi vas. Aquí, en general, l’odontòleg és molt integral,
ara és que ha anat canviant. Jo faig de tot, de tot, menys ortodòncia, perquè per fer-ho sí que
es necessita el postgrau, però de la resta faig de tot. Uf! No me’n recordo quant guanyava, però
m’imagino... que el mateix. Uns 1.500, 1.000 euros, una cosa així; ah, és que a mi em van tocar
pessetes. Però és un rang, me’n faig més.
Aquestes feines totes són iguals, perquè com que tu ets el teu propi cap, hi ets tu i l’auxiliar;
llavors, totes són iguals... De sobte n’hi ha unes que són mes a prop de casa teva, que poden ser
millors, o la clientela, però és que la clientela és el mateix, a condició que hi vagin i que s’ompli,
no importa.
Me’n volia anar a viure Barcelona i em van oferir feina aquí. El vaig conèixer aquí un dia que
vaig venir a Barcelona, per una altra amiga. Jo ja sabia que ell existia, però no l’havia conegut, i
ens vam conèixer, em va dir [...] jo vaig venir. Aquest sí que era un sou perquè hi anava d’auxiliar,
no hi anava d’odontòloga. Vaig començar amb 600 i me’n va acabar pagant 800. Hi vaig estar
dos anys, des del juny o el juliol del 2002 fins al juny del 2004. Sempre ens vam portar bé. Feia de
tot: auxiliar, recepcionista, feia encàrrecs, netejava, feia de tot. Em semblava molt poquet, el que
em pagaven. Era difícil perquè jo també era odontòloga; llavors, de vegades la gent se n’oblida,
i et començava a tractar com a auxiliar, i el que em pagava... Quan ell no hi era, jo li atenia els
pacients, això no ho fa qualsevol auxiliar. Aquestes van ser les topades. La feina era molt còmoda:
sabies que tenies el teu sou, la tenia al costat de casa meva, el consultori era diví, la gent era
molt enrotllada. Després ja vaig homologar el títol i vaig venir a treballar aquí (4). Exàmens, molts
exàmens, per homologar. Són sis exàmens, per exercir fan 11 exàmens aquí, a Barcelona, en espanyol.
Vaig tardar tres anys, però això és el que triguis a passar els exàmens, això no té un temps.
Ell em va ajudar. Jo ho vaig passar bé i vaig aprendre; veient-lo a ell vaig aprendre, almenys en
vaig treure això, en els dos anys. De tot el que vaig veure vaig aprendre molts truquets i cosetes,
però no, no pots treballar així. Com? Doncs rebaixant-te, una mica sí, és obvi, per ajudar-te una
mica, jo penso, però... no, no, això t’embogeix. Això de: “Com així? Si jo puc fer això que ell està
fent i em tenen d’auxiliar aquí”. Això era fortíssim, malgrat que ell era diví, i som molt amics, però
no. No es pot. No ho tornaria fer.
Des de l’agost treballo aquí, per una altra amiga que li venia coses a l’Adriana; llavors l’Adriana
li va dir que se n’anava, que necessitava una odontòloga i em va recomanar (5). Jo hi vaig
anar i allà mateix ella em va dir: -“Et quedes sola aquí”. Ara treballo per percentatge. Em surt molt
més a compte, quan hi ha suficients pacients, però quan no n’hi ha... mentida, em surt molt més
a compte com sigui perquè a l’altre lloc havia de complir un horari tots els dies; aquí vinc només
426