Tesis ROA - ctesc

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres
comarques de Barcelona
«Jo vaig parlar dels papers i va començar... Al principi li feia cosa, però després ja ho va
acceptar, va començar a moure’s pels papers.» (E8)
Les persones immigrants il·legals no solament estan a les mans dels ocu·
padors, també han quedat en mans de les gestories i els bufets d’advocats,
perquè tramitar permisos de treball s’ha convertit en un filó d’or. Moltes perso·
nes immigrants han pagat la tramitació de documentació dues i tres vegades
a advocats espanyols i a immigrants, que prometen obtenir·los amb èxit. De
tal manera que els papers s’han convertit en un somni inabastable per a la
població immigrant. Els costos de tramitació poden fluctuar entre dos i tres
salaris mínims legals.
«Allà hi havia un noi que ens ajudava els caps de setmana i era molt agradable. Sí, d’aquestes
persones que malgrat tanta feina, ens distreia, ens feia riure, ens feia bromes i es va fer molt amic
de tots; una vegada va venir amb la història que el seu pare tenia un amic que ens ajudaria a fer
els papers a València, però ens costava 1.200 euros. Al principi ens va fer por, dèiem que no. –“No,
ja podeu treballar amb això i si et posen a la Seguretat Social a la feina és perquè el paper és bo”.
S’hi va ficar el primer, va aconseguir la feina, va tramitar la targeta de la Seguretat Social; així
que tots ens vam animar i la majoria els vam comprar. Així va ser com vaig sortir del restaurant
i vaig aconseguir feina a la residència geriàtrica. A València, aquest noi me’ls va portar, els vaig
firmar, jo hi vaig posar la meitat i al restaurant em van ajudar amb l’altra meitat. Vaig plegar del
restaurant i vaig començar a treballar a la residència geriàtrica, i ja portava un any cotitzant a la
Seguretat Social... Com que les targetes caduquen al cap d’un any, vaig començar a fer els tràmits
per a la renovació i així va ser com em vaig adonar que eren falsos. En una comissaria, quan estava
fent els tràmits de renovació, em van dir: -“Espera’t un moment. Aquests papers són falsos i d’aquí
no et pots moure, ja vénen a buscar-te, et detindran”. Em van portar a la comissaria. L’ensurt va
ser horrible!: -“Que quedaràs detinguda, que ve un cotxe a buscar-te, que no és com a Colòmbia,
que arriba el cotxe de la policia, que sortiràs emmanillada”. No, un cotxe normal, particular, i em
van portar fins a la comissaria, i allà vaig parlar amb el comissari i vaig posar la denúncia. Em
van posar un advocat, però no era l’únic cas que hi havia. Hi havia més persones, no era jo sola.
Llavors, no em van donar ordre d’expulsió, em van dir: -“Vostè té un compte obert amb aquest DNI”.
Tenia una moto del meu germà a nom meu, i llavors em van dir: - “Si a la feina et poden ajudar,
que et facin l’oferta i segueixes”. I jo, és clar, vaig seguir, però tenia molts temors després d’això,
i mentre dura es passa fatal.» (E2)
«No, en aquests moments jo estic com a exiliat polític, per ser assessor departamental de
pau em van dir que tenia viabilitat per tirar endavant els papers. Llavors els vaig demanar perquè
m’ho va aconsellar un advocat. Va ser un mal consell, no havia d’haver anat per aquí, però vaig
208