arles de tec «les gorges de la fou» el congost més ... - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 16
de març de 2008
Dominical
Entrevista
Marc Gasol
L’estrella de l’Akasvayu
dóna detalls de la seva
vida quotidiana a Girona
i parla de les seves
ambicions i perspectives
de futur. PÀGINES 2, 3 i 4
Entrevista Pep Coll «El català és únic a Europa» PÀ GI NA 5. Reportatge Quan no hi havia aeroport Un llibre recorda els pri mers
temps de l’aviació a Girona PÀGINES 6 I 7. Reportatge Diumenge de Rams a Jerusalem La visió de Lluís Roura PÀGINES 8 i 9.
ARLES DE TEC «LES GORGES DE LA FOU»
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
COLL D’ARES
LA FOU
ARLES DE TEC
(ARLES SUR TECH)
CORSAVI
(CORSAVY)
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
DE PRIMERS D’ABRIL AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
CERET
EL PERTÚS
(LE PERTHUS)

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (MARC GASOL
BOTANT LA PILOTA AL PAVELLÓ DE FONTAJAU)
16 de març de 2008
SUMARI
5 Reportatge
Pep Coll
L’escriptor va guanyar el premi
Sant Jordi per una novel·la
sobre Bernadette Soubirous,
la «primera santa mediàtica».
6 i 7 Reportatge
Quan no hi
havia aeroport
Un llibre sobre els quaranta anys
de l’aeroport de Vilobí recorda
els primers temps de l’aviació
a les comarques gironines.
8 i 9 Reportatge
Diumenge de Rams
El pintor gironí Lluís Roura relata
com va viure l’any passat
la processó del Diumenge
de Rams a Jerusalem.
11 Artistes de l’Empordà
Assumpció Mateu
13 Gastronomia
La tomata
16 i 17 Tendències
El Dia del Pare
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
G irona
té la sort de gaudir, gràcies al seu
principal equip de bàsquet, del millor
jugador de la Lliga ACB d’aquesta temporada.
Marc Gasol, amb només 23 anys, està
pulveritzant tots els rècords i estadístiques.
Suma 7 MVP aquesta temporada (amb 4 més
superarà els mítics 10 de Sabonis, el màxim
històric) i és el jugador espanyol que més vegades
ha rebut el títol d’home de la setmana.
Gasol, però, toca de peus a terra. Diu que a
Girona viu com un rei, que li encanta el tracte
amb la gent i que una estrella del bàsquet
té les mateixes inquietuts que qualsevol altre
ciutadà. Gasol, fins i tot, admet que ha seguit
amb interès les recents eleccions espanyoles.
«No m’agrada parlar de política però vaig veure
els debats», assegura.
Predir el futur és molt complicat, però deixant
de banda on pugui ser en les pròximes
temporades, què haurà significat Girona
en la seva carrera? Una cosa molt important.
No entenc per què sempre s’ha descartat
tan ràpid que hi pugui continuar la temporada
vinent. El club té ambicions molt altes.
No entenc per què tothom, sempre que em
pregunten pel meu futur, descarta Girona. Els
jugadors seguim tenint il·lusió i el projecte és
allà. Tant de bo es renovi la confiança i s’ajudi
una mica més al nostre patrocinador perquè
superem el mal moment d’ara i el club pugui
seguir creixent.
No li ho dèiem pensant en què faria l’any
que ve, sinó mirant més a llarg termini.
D’aquí a deu anys, quan miri enrere, què
pensarà dels seus anys a l’Akasvayu? Doncs
en la cosa que, juntament amb la selecció espanyola,
em va canviar la manera de viure i
entendre el bàsquet i el món de l’esport. Quan
militava al Barça, estava al lloc on sempre havia
estat des que era petit. Ho coneixia tot,
però no vaig poder-hi jugar molt. Vaig arribar
a Girona com a campió del món, sense tenir
un gran paper a l’equip, és cert, però podent
ajudar l’equip en determinats moments, i era
el moment de treballar molt dur i seriós o
m’hagués quedat en un jugador... no sé, normal...
sense res especial.
Abans del Mundial que Espanya va conquistar
al Japó, s’imaginava que Girona seria
un trampolí per a la seva carrera? Jo
sempre vaig tenir molta il·lusió posada en Girona.
Aquí hi havia gent que coneixia com en
Víctor (Sada), en Fernando (San Emeterio),
amb qui també vaig parlar molt aquell estiu, i
també el fet que Svetislav Pesic fos l’entrenador
va ser un factor molt decisiu.
Va sorprendre’l la seva marxa? Sí, com a tothom.
Ell sempre deia que és una persona a
qui li agrada fer projectes. És cert que, a la seva
manera, sempre va acabar lluitant pel club.
Potser no de les millors maneres, potser la gent
no ho va entendre. Nosaltres estavem amb ell,
però petites coses, petites enganxades, van
provocar que no s’arribés on ell volia arribar.
Però això va ser l’estiu passat i el que val és el
present.
Sense Pesic se li va fer més difícil dir que
volia seguir aquesta temporada a l’Akasvayu?
Va ser un estiu complicat, en el millor
sentit de la paraula, perquè escollir on vas
quan tens diverses ofertes no és cap mal tràngol.
El problema és si no tens res. Vaig veure
que al Barça en Joan Carles (Navarro) se n’anava
i a la NBA vaig ser escollit al «draft» amb
el número 48 i no tenia molt clara l’opció d’anar
allà, als Lakers en aquell moment, on era
molt complicat fer-se un lloc. Aquí a Girona
Pesic també era fora i tot semblava que quedava
una mica enlaire, però vaig anar a parlar
amb l’Antonio (Maceiras, director general del
club), i amb en Pedro (Martínez, entrenador)
i em va agradar molt el projecte que em van
presentar.
Està preparat perquè aquest proper estiu
el serial de moda sigui saber on jugarà
l’any que ve? Suposo que tot serà llarg perquè
ara mateix no hi ha res clar. A mi m’agradaria
que dues setmanes després d’acabar la
temporada pogués dir «em quedo a Girona» o
«me’n vaig aquí», però depèn de moltes coses.
Ha sorprès que encara doni opcions a con-
tinuar a l’Akasvayu. Sí, perquè no?. Jo estic
molt a gust a Girona. Vaig néixer a Barcelona,
això està clar, on m’he criat, on tinc els amics
de tota la vida, però estar aquí se m’ha fet molt
agradable. Vaig a comprar a la carnisseria de
sota casa i conec en Toni, de Carns Toni... tot
és molt familiar, estic molt a gust. Estic a casa.
Ha viscut a Sant Boi, als Estats Units, i ara
a Girona. Tres conceptes molt diferents? I
tant!. Jo ara sempre dic que a Girona la gent
va molt més tranquil·la. Quan vaig a Barcelona
un dia noto a tothom atabalat, tot ple de
cotxes... Per entrar a la Diagonal t’hi passes
mitja hora... En canvi aquí tot és més tranquil.
Deixo el cotxe i caminant cinc minuts em planto
a la plaça Independència. Creuar Girona de
banda a banda, en cotxe, són 15 minuts. Això
fet a Barcelona representa una hora i mitja.
Quines diferències hi ha entre Girona i
Memphis, on va viure uns anys? No tenen
punt de comparació. Home, cada lloc té el seu
encant, però no té res a veure. Allò és molt
més gran, més massificat.
Què coneix, què visita, que freqüenta de
Girona quan no s’entrena o juga amb l’Akasvayu?
No he descobert gaires coses que la
gent no sàpiga. Visc a prop de l’estació i això
fa que tot em quedi força a prop. M’agrada
anar a caminar pel Barri Vell i descobrir petits
Viure a Girona
«Jo estic molt a gust a
Girona. Vaig néixer a
Barcelona, això està clar,
on m’he criat, on tinc els
amics de tota la vida, però
estar aquí se m’ha fet molt
agradable»
Passar desapercebut
«Lance Armstrong, un
jugador de futbol o un
tennista, quan entren a un
lloc, es poden amagar i
passar desapercebuts. Jo
no puc perquè sóc alt i de
seguida et veuen»
Atendre la mainada
«Si encara ara jo em
recordo de la il·lusió que
em va fer l’autògraf de
l’Epi, imagina’t aquests
nens que m’ho demanen a
mi. Dedicant-los uns minuts
els faig feliços»
restaurants amb encant i tranquil·litat. Quan
vaig arribar els fisioterapeutes de l’equip em
van ajudar a trobar llocs amb encant. Si a l’estiu
em quedés m’agradaria anar a més llocs de
les comarques, ara bàsicament només estic a
la ciutat.
Una estrella del ciclisme com Lance Armstrong
va viure uns anys a Girona satisfet
perquè podia passar desapercebut. Una estrella
de l’ACB també la té, aquesta tranquil·litat?
Sí, però és clar, Armstrong, un jugador
de futbol o un tennista, quan entren a
un lloc, es poden amagar i passar desapercebuts.
Jo no puc perquè sóc alt. Quan entro en
un lloc de seguida et veuen, però de totes maneres
la gent és tranquil·la, educada, i fa que
et sentis a gust.
Quants autògrafs ha firmat en aquests dos
anys a Girona, i quantes fotos s’ha fet amb
admiradors? Algunes, unes quantes (riu). Més

MARC Gasol Jugador de l’Akasvayu Girona
És amb diferència el millor jugador de l’Akasvayu Girona i un dels que marquen la diferència a
la Lliga ACB. Marc Gasol, que està fent una temporada espectacular, explica en aquesta entrevista
detalls de la seva vida quotidiana a Girona, de la seva relació amb aficionats i companys d’equip,
i de les seves ambicions i perspectives de futur. D’entrada, qüestiona que sigui una estrella.
“Faig el que
fa tothom”
TEXT: JORDI ROURA/MARC VERDAGUER FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ/ANIOL RESCLOSA/DdeG
de 10, de 50 i de 100! (torna a riure).
Vostè té molta paciència amb la gent? No et
porta gaire feina fer-los feliços. Quan jo era petit
mai de la vida hagués demanat un autògraf.
Només ho vaig fer una vegada, amb l’Epi, i perquè
el meu pare m’hi va empènyer en un acte
que es feia a Barcelona. Aquella sensació de
por i pànic que jo tenia d’acostar-me a l’Epi a
l’Hipercor per demanar-li un autògraf l’entenc
ara en molts nens, tot i que també n’hi ha que
tenen més cara que esquena. Però si encara ara
jo em recordo de la il·lusió que em va fer l’autògraf
de l’Epi, imagina’t ara aquests nens que
m’ho demanen a mi. Dedicant-los uns minuts,
els faig feliços. És el mínim que puc fer per ferlos
contents un matí o una tarda.
Entrenaments, viatges, partits... Si pugués
aturar el temps i gaudir d’un dia lliure per
fer exactament el que volgués, què faria?
Ostres... no ho sé, m’agrada voltar... Jo sempre
he estiuejat per Calafell i Cunit i ara que estic
a Girona he descobert amb la meva xicota la
zona de Sant Antoni de Calonge, que és molt
maca. M’agrada desconnectar. No pots estar
tancat només al bàsquet durant 24 hores i em
busco d’altres sortides.
Música, Play Station i DVD? Ja té el nou disc
d’Estopa? A vegades, però no sempre, em dedico
a aquestes coses. I sí que tinc el disc, és
clar. Vaig anar-lo a comprar el mateix dia que
va sortir a la venda. M’agradaria llegir més del
que llegeixo, la veritat és que no sóc un gran
lector. En això estic gelós d’en Víctor (Sada),
que és un autèntic devorador de pàgines. Compartim
habitació en els viatges, o sigui que sé
de què parlo. Jo soc massa nerviós, no tinc paciència
per estar-me assegut amb un llibre. N’he
començat molts però no acabo d’acabar-los.
A qui li ha agradat conèixer en la seva etapa
a Girona? A moltíssima gent, a tothom que
m’ha tractat bé. Tinc un Mercedes i l’home del
taller, en Narcís, que és de Sant Gregori, sempre
ha estat superatent. En Toni de la carnisseria,
la gent del forn de pa... Amb la gent que
em cau bé, m’hi sento molt a gust. Els he conegut
pel bàsquet, però són gent que ja et queda
per a tota la vida.
Una estrella de l’ACB també va a comprar?
Com tothom... (riu). És que això d’estrella... no
sé. Faig el que fa tothom.
Què li falta a l’Akasvayu per acabar de fer
el pas que el converteixi en un autèntic
gran del bàsquet ACB? No ho sé... no treballo
de general manager ni de secretari tècnic.
La meva opinió? Els diners ho fan tot. Si en tens,
pots fitxar el que vols. Després, et sortirà millor
o pitjor, però has estat allà. El Barça té ara
mateix el pressupost més alt i esportivament la
temporada li anirà millor o pitjor. Però està clar
que és una de les planti- (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008

Reportatge
4 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Crack a
dins i a fora
de la pista
Marc Gasol és el
millor jugador de la
Lliga ACB i jornada
rere jornada la seva
aportació es fa més
gran. A la imatge de
l’esquerra, el pivot a
punt d’esmaixar
superant dos jugadors
de l’Estudiantes
a Fontajau. A la
pista, Marc és tot un
exemple d’entrega,
com es veu a la
imatge inferior de la
dreta, fent un crit de
ràbia. Gasol és
també un crack fora
de la pista. A les
altres fotos de la
dreta se’l pot veure
firmant autògrafs en
un centre comercial,
portant regals als
nens del Trueta el
passat Nadal o
embarcant les maletes
abans d’un viatge
per a un partit.
lles més destacades de tot el
bàsquet europeu. A Girona hi ha els diners que
hi ha i l’Antonio no pot fer meravelles. Però estem
allà.
(Ve de la pàgina 3) Middleton
Massa canvis a l’equip (Vroman, Drobnjak
i Stevenson han donat pas a Daniels, Whitfield
i Nagys)? El jugador mai ha d’entrar a valorar
els canvis, ha de fer la seva feina, entrenant
al màxim i fent cas al preparador. La plantilla
està molt unida. Tant en Maurice (Whitfield)
com l’Erik (Daniels) han entrat molt bé a
l’equip i fora del camp hi ha bona relació.
Fins ara, quin ha estat el millor moment
que ha viscut a l’Akasvayu? Guanyar la FIBA
Cup la temporada passada va ser una cosa molt
especial. Va ser el primer títol que aconseguia
en un equip en el qual jo em sentia realment
important. Recordo que en els últims moments
de la final, amb el marcador apretat, Pesic va
preparar dues jugades perquè me la jugués jo.
Això, si surt malament, t’enfonsa, però va sortir
bé i em vaig sentir molt partícip del títol. De
fet, si els bàsquets no haguessin entrat també
hagués crescut com a jugador, perquè en tot
aprens, i a més, hauria valorat la confiança que
em donava l’entrenador. Després la festa i el
dinar popular que es va fer a les Ribes del Ter
també va estar molt bé, amb tota l’afició.
Un objectiu per a aquests darrers mesos de
la temporada? A mi m’agradaria passar la primera
ronda dels play-off, que a partir d’aquesta
temporada només són tres partits. A tres partits
podem guanyar qualsevol. Ja sigui Madrid,
Tau, Penya o Barça. A Fontajau ningú vindrà a
guanyar fàcil. Anar al play-off i a la Final a Vuit
de Torí és l’objectiu. Queda, però, molta lliga,
«En Darryl és una
persona entranyable. Potser
no et diu moltes coses, si
vas a fer un cafè amb ell
potser no obrirà gaire la
boca, però allò que et digui
li has de fer cas»
Anar millorant
«Els estius són importants
i és quan miro enrere i veig
la meva feina. Ara estic molt
millor físicament que quan
vaig deixar el Barça, he
madurat com a jugador i
com a persona»
tenim desplaçaments complicats i tots els partits
seran a mort perquè tothom s’hi juga coses.
No et pots relaxar, encara que ara tinguem dos
partits de marge sobre el Gran Canària.
Vostè és l’MVP de la Lliga i comparteix vestidor
amb un jugador, Darryl Middleton,
que va guanyar aquest títol amb la samar -
reta del Valvi. És un exemple? M’ha marcat
molt. Ell i la temporada passada en Gregor
(Fucka). Són dos jugadors que jo havia vist de
petit. En Darryl és una persona entranyable.
Potser no et diu moltes coses, si vas a fer un
café amb ell potser no obrirà gaire la boca, però
allò que et digui li has de fer cas perquè ho diu
amb el cor obert i amb les millors paraules.
Aquest sí que és un dels grans. Si jo tingués un
fill, un nen que volgués jugar a bàsquet, voldria
que fos com ell per la seva ètica de treball,
les ganes i l’ambició que té als seus 41 anys.
D’aquell Marc Gasol que va arribar fa dos
anys a Girona al d’ara, què ha canviat? He
vist les dues cares de l’esport. Quan era petit,
a casa meva, ja veia el meu germà gran que era
un dels cracks i començava a despuntar. Pensava
que a mi també m’agradaria ser igual d’important
en un equip. Quan arribes i ho aconsegueixes
està bé, però sempre hi ha alguna
cosa que et motiva per continuar millorant. Els
estius són molt importants i és quan miro enrere
i veig la meva feina. Ara estic molt millor
físicament que quan vaig deixar el Barça, he
madurat com a jugador i com a persona.
Fa autocrítica? És clar!, has de saber què fas
bé i què fas malament. Sempre hi haurà qui et
donarà copets a l’esquena, però les persones
realment importants són les que et diuen la veritat
i tu hi confies. Et diuen «has fet bé això»,
però també «et falta fer allò i això altre».
Aquest any n’ha rebut molts, de copets a
l’esquena. Sí, però també n’he rebut a la cara.
El meu pare sempre em diu que «molt bé», però
també què faig malament. La meva família, la
gent que m’envolta, no em diu el que vull sentir,
sinó el que realment és. I no només parlant
de bàsquet.

PEP Coll Escriptor, Premi Sant Jordi de novel·la per «Les senyoretes de Lourdes»
L’escriptor de Ponent fuig de les etiquetes de lletraferit de territori per abastar en la seva darrera
novel·la el vessant més humà de Bernadette Soubirous, la noia que tenia visions de la Verge i
que va ajudar a crear el món d’esperança de Lourdes.
M ilions
de persones arriben cada any a
Lourdes per trobar-hi una curació o un
gest diví. Aquest santuari marià va ser
creat gràcies a les visions d’una pastora humil,
Bernadette Soubirous. L’escriptor Pep Coll,
(Pessonada, 1949) cerca la visió més humana
de la noia. Des de la seva experiència, parlem
del Pirineu gironí, dimarts passat, a Girona.
El Pirineu gironí té novel·les per escriure?
Penso en les mansions de rics de la Cerdanya,
per exemple. Qualsevol medi és novel·lable.
Girona ha tingut una escola literària,
a finals del segle XIX i principis del XX. No està
en la situació del Pirineu, més allunyat de les
grans ciutats! Com les valls de l’Alt Urgell, o Andorra.
La literatura és un fenomen urbà. De la
Re naixença ençà, a Barcelona, Girona i els entorns.
Li agrada fer excursions. Ha estat al Ripollès
o a l’Empordà? Conec Maçanet de Cabrenys,
on els Pirineus acaben al mar, i el Cani
gó, encara que no sigui Girona. De les comar
ques gironines triaria Cadaqués. Potser perquè
m’agrada variar. El que m’agrada més és
pujar a les muntanyes, i és un contrast. En tot
cas, em sorprèn que Víctor Català s’inspirés en
la muntanya del Montgrí, una muntanya tan reduïda.
Es parla de davallada de població al Pirineu,
el Ripollès es despobla: la muntanya
atreu o perd riquesa? Hi ha un canvi econòmic.
Se’n va en orris la ramaderia, i guanyen
els serveis. Tot allò relacionat amb el turisme i
la restauració.
No hi ha el perill de crear una economia de
temporada? La poca varietat econòmica sempre
és perillosa. Quan entra en crisi, és tota la
vall que entra en crisi. Va passar a la Vall Fosca,
que vivia a principis del segle XX de l’energia
elèctrica. Quan es mecanitza, tenen la
vall plena de torres elèctriques i només treballa
una persona. Ara tenen pistes d’esquí, però
pot passar el mateix. Cal mantenir la ramaderia
tradicional.
Quina és la seva llegenda pirinenca predilecta?
M’agrada molt la del poble construït en
una època paradisíaca, on no coneixien la neu.
Un dia comença a nevar. La gent no sap el que
és. Els agrada, però fa molt fred. La gent va a
veure el més vell, i els diu: «Marxeu d’aquí; feu
el poble més avall». «Però a on?», diuen ells. El
vell diu: «Deixeu anar una vaca muntanya avall.
Us agafeu a la cua, i a on s’atura, construïu el
poble». Ho fan, i fan el poble en un lloc arrecerat.
On no hi arriben allaus. M’agrada pel sentit
de la vaca com a animal totèmic, que guia
la població. I perquè parla de canvis climàtics.
Abans hem patit canvis climàtics? Sí. A l’Edat
Mitjana avancen les geleres. Sembla que
això sigui el record ancestral, pel tema del paradís
perdut. L’emigració. Els pirinencs hem
anat tirant riu avall.
Els miracles sempre són en gent amb poca
cultura? (s’ho pensa) No necessàriament. De
vegades respon a necessitats humanes. De vegades
vas a buscar el miracle.
Què aporta Les senyoretes de Lourdes?
Perquè el tema ha estat força tocat, no?
Lourdes és ben actual. Bernadette és la primera
santa mediàtica. És la primera santa a qui li
fan fotos. Se sent assetjada físicament.
La gent la vol tocar? No només tocar-la. Arrencar-li
cabells: es veu assetjada per les multituds.
Lourdes és un fenomen de religió femenina. La
religió vista des de la dona. Molt diferent de
l’Església romana, masclista i basada en el poder
i el control. La història de Bernadette i Lourdes
sembla que fa olor de cera, d’aigua beneita,
de les peregrinacions parroquials, però és
“El català és
únic a Europa”
una història molt actual.
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
Parla d’una nena a qui li imposen el francès;
i li imposen el miracle? La recondueixen
cap al miracle. Ella té visions realment. El
tema lingüístic m’ha atret. Perquè quan algú et
pregunta en quina llengua t’ha parlat la divinitat,
malament. Si la divinitat apareix a Madrid,
ningú no ho pregunta, això. A Bernadette li parla
en gascó. Per a ella la llengua suposa les misèries
anteriors a l’aparició: li agrada el francès
per això. Però quan marxa al centre de França,
recorda la infància i sent nostàlgia.
Diuen que traça un paral·lelisme amb el català;
tan malament estem? No. El català és
únic a Europa. No hi ha cap llengua sense estat
que estigui tan viva. Ara, a meitat del segle
XIX, l’occità eren tan viu com el català. Però no
hi ha una burgesia. I el català, si som el que
som, és perquè la burgesia d’una gran ciutat,
Barcelona, va
agafar com a
llengua pròpia
el català. Això
no ha passat enlloc.
Té por que la
Església se li
emprenyi? No
em fa cap por.
Escric lliurement
el que vull. Em
semblen poc
humanes les hagiografies.
He
volgut cercar la
part humana, i
per tant, miserable.
Miserable i
excelsa.
Lourdes comença
el 1858;
ara podem trobar
miracles
així? Hi ha centenars
de dones
que veuen la
mare de Déu, un
altra cosa és que
això després tiri
endavant. Almenys
a Europa,
és molt difícil.
Ha guanyat el
Premi Sant Jordi,
i fa classes
en un institut a
Lleida. A un escriptor
català
li costa sobreviure?
Hi ha
gent que en
viu...
O no es ven
prou? Sí, lògicament.
(s’ho pensa)
La novel·la
és un gènere
uni versal, occidental, almenys. Si tens moltes
traduccions, podràs viure. Prefereixo tenir les
garrofes assegurades en una altra cosa. Podria
viure d’escriure, fent articles als diaris, però prefereixo
escriure el que vull i fer classes al vespre.
El nostre ofici és agraït, tinc gent gran: faig
batxillerat nocturn, són nois de més de 18 anys.
Em va bé.
Més traduccions del català és la sortida? En
aquest sentit, ha anat bé Frankfurt. Les editorials
europees han sabut que hi ha bones novel·les
en català. Ara hi ha editorials que busquen
lectors en català. Abans era impensable.
Per què costa tant fer una traducció al castellà?
El mercat castellà, respecte al català, li
passa com l’anglès amb la resta del món. Fa la
impressió que no necessiten més autors. No es
plantegen traduir. L’anglès és de les llengües
que més costa la traducció.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
“
Lourdes és
ben actual.
Bernadette és
la primera
santa
mediàtica. És
la primera
santa a qui li
fan fotos. Se
sent assetjada
físicament.
“

6 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
L ’interès
Quan no hi havia
aeroport
Un llibre editat recentment per commemorar els quaranta anys de la inauguració de l’aeroport
Girona-Costa Brava recorda els orígens i els pioners de l’aviació a les comarques gironines.
dels gironins per l’aeronàutica es
remunta als orígens de l’aerostació. No hi
va haver celebració al segle XIX i principis
del XX que no comptés amb la participació
del globus». Amb aquestes paraules comença
el primer capítol, «Ales sobre Girona», del llibre
Història de l’Aeroport Girona-Costa Brava, recentment
editat per Aeropuertos Españoles y
Navegación Aérea (Aena) per commemorar els
quarants anys de la inauguració de les instal·lacions
de Vilobí d’Onyar, que es van complir
l’any passat. El volum, obra del col·labora -
dor de Diari de Girona Javier Ortega Figueiral
i de Luis Utrilla Navarro, amb la col·laboració
d’Antonio Falcó Ramírez i Eduardo Cerezo, no
explica únicament els fets i les circumstàncies
que van conduir, la dècada de 1960, a posar en
marxa l’ambiciós projecte per dotar les comarques
gironines d’un aeroport modern, i la posterior
evolució de l’equipament, sinó que recorda
els orígens de l’aviació a la demarcació,
tant pel que fa als primers vols que s’hi van fer
com als primers aeròdroms que s’hi van crear.
Un clar exemple d’aquell interès dels gironins
per l’aeronàutica des del seus orígens es
va produir a finals de juliol de 1886, en ocasió
de la inauguració del primer enllumenat elèctric
a la ciutat de Girona, que va tenir com a
convidada la mateixa reina Maria Cristina. El
punt culminant dels tres dies festius que van
decretar les autoritats locals –24, 25 i 26 de juliol–
va ser l’enlairament de diferents globus
aerostàtics al Pont de Pedra. També era habitual
trobar enlairaments de globus aerostàtics
en els programes de les Fires i Festes de Sant
Narcís de Girona de finals del segle XIX.
Ja començat el segle XX, el 4 maig de 1912
es va fer a Figueres, amb motiu de les Fires i
Festes de la Santa Creu, el primer festival aeri
de les comarques gironines. A l’anomenat
«Camp dels enginyers» (de fet en terme municipal
de Vilafant) es van reunir més de 30.000
persones per seguir les evolucions del pilot
francès Henri Tixier a bord del seu aeroplà Blériot.
L’expectació que va aixecar aquell esdeveniment,
que va atreure persones procedents
de tota la demarcació, era comprensible: era el
tercer festival aeri que es feia a Catalunya, després
dels de 1910 a Barcelona i 1911 a Lleida.
Des del «Camp dels enginyers«, Tixier va arribar
fins a Roses, on també va fer algunes maniobres
d’exhibició sobre la badia.
EL PRIMER VOL SOBRE GIRONA
Un any més tard, Girona va seguir el camí de
Figueres i va contractar el mateix Henri Tixier
per fer una exhibició aèria durant les Fires de
Sant Narcís. Alguns dels detalls que el llibre sobre
l’aeroport de Girona dóna sobre aquella
jor nada són absolutament sucosos: «Els honoraris
de l’aviador eren de 3.000 pessetes pels
dos dies de vol –3 i 4 de novembre de 1913–,
i part de la recaptació havia de ser destinada a
l’associació benèfica La Caritat, dedicada a l’ajuda
dels ferits en la guerra del Marroc». Per finançar
l’activitat, es va obrir una col·lecta popular
amb aportacions de 5, 10, 15 o 25 pessetes,
amb la qual es va cobrir àmpliament el
pressupost necessari. Les entrades per assistirhi
es van vendre en un estanc de la Rambla.
Els preparatius incloïen també l’adequació
1
2
TEXT: ALFONS PETIT
3 4
d’un aeròdrom amb «llotges, tribunes i seients
en general», a més d’un «hangar de fusta de 12
x 12 metres de planta i tres metres d’alçada»:
«Es va escollir un terreny del municipi de Sant
Gregori, proper a la carretera de les Planes, i
immediatament es va aplanar. L’arranjament de
la carretera d’accés a l’eventual aeròdrom, el
Camp d’en Sopes, va ser realitzat per Obres Públiques,
i les autoritats militars van col·laborar
amb la cessió de la banda de música del Regiment
d’Àsia, que va viatjar des de Barcelona
per a l’ocasió».
I va arribar el gran dia: «El 3 de novembre
de 1913, passades les dues del migdia, l’aeròdrom
era un mar de gent. Poc abans de les tres,
va arribar l’aviador acompanyat de les autori-
tats. El pilot es va dirigir a l’hangar, on el seu
mecànic i alguns operaris donaven els últims
retocs a l’avió, un Blériot XI amb motor Gnôme.
Amb l’ajuda de diverses persones, l’aeroplà
va sortir al camp de vol entre centenars de
comentaris de la gent que, per primera vegada,
veia un aparell així. Situat en un dels seus
extrems, el pilot es va col.locar el casc de cuir,
les ulleres i els guants i va pujar a l’aparell. Segons
després va donar ordre al mecànic d’arrencar
el motor, cosa que aquest va fer amb
un gir brusc de l’hèlix. Milers de persones estaven
pendents de tot el que esdevenia, enmig
d’un silenci esgarrifós. Envoltat pel soroll del
motor, l’avió va iniciar la seva carrera pel camp
i després de recórrer uns cinquanta metres, es

7
8
9
va elevar pels aires. El públic va esclatar en un
aplaudiment unànime. Eren les 15.08 de la tarda
quan el primer avió va solcar cels gironins».
PUBLICITAT DES DE L’AIRE
Tixier va fer diverses maniobres en l’aire abans
de tornar a aterrar: «Després d’un breu descans,
a les quatre en punt es va enlairar de nou i, en
aquesta ocasió, va sobrevolar la capital i va tornar
a l’aeròdrom mentre escampava per l’aire
centenars d’octavetes de la Casa Raimundo Crehuet,
en una ostentació publicitària que va entusiasmar
a tots els presents i sobretot als Crehuet.
L’endemà, el festival es va completar amb
tres nous vols, en els quals Teixier va sobrevolar
diverses vegades la ciutat de Girona». Segons
va explicar posteriorment el mateix pilot,
en aquelles dues exhibicions havia arribat a volar
a 1.500 metres d’alçada i a 120 quiòmetres
per hora de velocitat.
En els anys posteriors, a la mateixa Girona
i en altres localitats de la demarcació anirien
proliferant els festivals aeris, fins que la presència
dels aeroplans sobrevolant els cels de
les comarques gironines va deixar de ser una
novetat com ho havia estat. Començaven, a
més, els temps en els quals l’aeronàutica passava
a tenir un paper rellevant en el transport.
Però a Girona no hi havia cap aeròdrom en
condicions, llevat del que s’havia usat el 1913
per a aquella exhibició. Al llibre s’explica una
anècdota protagonitzada per un milionari nordamericà
que posava de relleu aquesta mancança:
«El 1921, amb Coll com a alcalde, va succeir
una curiosa història protagonitzada pel
gentilhome i aventurer nordamericà Sr. Sharpe.
Aquest ciutadà americà havia sortit d’Anglaterra
amb el seu avió De Havilland i després
de travessar França va arribar a Epanya de camí
cap a terres d’Àfrica. Havia sentit a parlar de la
ciutat de Girona i la volia visitar, així que va
confirmar l’existència d’un camp proper per
poder-s’hi aturar. Sharpe, que sabia volar però
no era pilot, anava acompanyat d’un profes-
5
6
sional, que va fer el que va poder per prendre
terra en el malparat camp de vol de Sant Gregori.
Aquest cavaller es va estar a Girona un
parell de dies i, a fi d’evitar un enlairament perillós,
va demanar al seu pilot que volés fins a
Barcelona mentre ell arribava a aquesta ciutat
en tren. D’una manera elegant però contundent,
Sharpe va inidicar a les autoritats locals
que una ciutat com Girona no podia permetre’s
el luxe de no tenir un camp de vol en condicions
quan l’aviació era el futur, i va prometre
tornar a Girona al retorn del seu llarg viatge
per Àfrica i Àsia, si la pista de vol estava en
condicions. Les declaracions del milionari americà
van tenir un gran impacte entre la població,
que se sentia ferida en l’orugll, i així es va
iniciar una campanya, sobretot recolzada per
la premsa local, reclamant un aeròdrom en condicions,
per no ser objecte del provincianisme
vetllat que havien sentit amb les paraules del
senyor Sharpe».
Malgrat això, aquest camp de Sant Gregori
va continuar durant uns anys fent les funcions
d’aeròdrom de Girona, i de fet va ser el punt
d’aterratge del primer vol de negocis que es va
fer a la ciutat –ara tan habituals gràcies als vols
que ofereixen Ryanair i Spanair a Madrid, per
exemple–: «En el mes de juny de 1920, l’aviador
Henri Gastin va anunciar la seva intenció
d’emprar el cap d vol de Sant Gregori, al costat
de Fontajau, per aterrar “amb passatge en
viatge de negocis”. El matí del dia posterior al
seu anunci, l’expectació al camp va ser creixent
al sentir al cel de la ciutat el pas del seu
avió Farman. A bord, a més del propi pilot, viatjaven
dos representants de la Unió Gremial de
Comerç de Barcelona, els quals s’anaven a reunir
amb els seus homòlegs gironins. El fet
d’haver sortit de Barcelona només cinquanta
minuts abans i l’innovador concepte d’anar “de
negocis” en avió, els va permetre guanyar-se
una admiració pròpia de superhomes. Una vegada
van despatxar els seus temes a la ciutat,
els dos comerciants van tornar a emprendre el
vol des de Girona amb destí Barcelona amb el
seu “pilot personal”».
No tot van ser flors i violes, però, entre
aquells pioners de l’aviació a les comarques gironines.
El mateix any 1920, «a Sant Hilari Sacalm,
en ple Montseny, un altre avió va realitzar
una visita inesperada, aquesta vegada forçada
per un accident, en el qual va morir un
dels tres ocupants de l’aparell, de manera que
el primer contacte d’aquesta localitat amb l’aviació
va tenir un tarannà tràgic». Es podria tractar,
de fet, del primer accident d’aviació a les
comarques gironines.
«BAPTISMES» FRUSTRATS
Però els ciutadans de Girona van continuar demostrant
una creixent passió per l’aeronàutica,
fins el punt que el 1929, durant les festes de
Sant Narcís, els pilots de l’empresa Aeròdrom
Canudas havien de ser els encarregats de realitzar
alguns «baptismes de l’aire» de gironins
que s’hi havien mostrat interessats: «Molts aficionats
ja no es conformaven amb veure evolucionar
els avions des del terra, sinó que tambe
volien veure la ciutat des de dalt i, sobretot,
gaudir de la sensació de volar. No obstant això,
el mal estat del camp de vol de Sant Gregori i
la poca entesa entre els seus titulars i l’oganització
de la festa, va impossibilitar que aquesta
es portés a terme, malgrat haver-hi desenes de
baptismes pendents i... a més pagats».
El problema de la manca d’un aeròdrom en
condicions va ser recorrent a Girona en els anys
posteriors –tot i que se’n va construir un de nou
a Domeny–, però això no va impedir que continuessin
sorgint iniciatives singulars: «En l’acta
de l’Ajuntament de Girona de la sessió del
10 d’abril del 1931, consta que la comissió permanent
ordinària d’aquesta institució havia
acordat atorgar una subvenció de 300 pessetes
als senyors Albert Carandehí, Joan Reixac i Juli
Ribes. Amb aquests diners, aquests tres ciutadans
podien comprar un motor per a un avió
que ells mateixos estaven construint».
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, la portada del
llibre sobre els 40
anys de l’aeroport de
Girona.
1
El pilot francès Henri
Teixier davant de
l’ae roplà Blériot, mo -
ments abans d’enlairar-se
del Camp dels
En gi nyers de Vila -
fant, el 4 de maig de
1912.
2
Teixier ultimant els
preparatius per al vol
a Figueres.
3
Diversos ciutadans
empordanesos
davant de l’aeroplà
que va protagonitzar
el primer vol a les
comarques gironines.
4
El pilot Demazel va
ser rebut a Sant
Feliu de Guíxols per
milers de persones
després de fer el primer
raid aeri de
Catalunya. S’havia
enlairat a Barcelona i
va trigar 70 minuts a
completar el recorregut
entre les dues
localitats.
5
Cartell anunciador
de les festes d’aviació
que es van fer a
Girona el 1913.
6
El pilot Henri Tixier
és saludat per les
autoritats al camp de
vol de Girona, després
d’una de les
seves exhibicions.
7
Tixier a bord del seu
aeroplà.
8
Pla de muntatge del
Blériot XI que pilotava
Tixier.
9
Josep Canudas i
Josep Urgell, dos
pioners de l’aviació a
Catalunya a la dècada
de 1920.

8 Dominical
Diumenge 16
de març de 2007
Diumenge de Rams
a Jerusalem
El pintor Lluís Roura rememora l’experiència que va viure l’any passat a Terra Santa: va assistir
a la processó del Diumenge de Rams i va estar al peu del mur construït pel Govern israelià.
1
A ra
fa un any em trobava a Jerusalem el
Diumenge de Rams. Sempre és un plaer
retornar a Terra Santa i aquest cop ho
feia per sisena vegada, encara que fou per dues
feines: per un costat, havia d’anar-hi en aquesta
època de primavera ja que havia de prendre
apunts i fotografies per al quadre del riu Jordà
que havia de pintar per al baptisteri de l’església
de Sant Martí d’Empúries en motiu de la celebració
dels cinc-cents anys del temple. L’altre
encàrrec era una crònica en directe per a
Catalunya Ràdio, en concret per al meu espai
setmanal al programa El Suplement de Xavier
Solà, sobre la processó del Diumenge de Rams
a Jerusalem. Les dues coses van suposar tot un
privilegi per a mi, com és també un privilegi
explicar-vos ara la meva vivència d’aquest Diumenge
de Rams en aquella santa terra.
Mireu: contemplar Jerusalem des de la Muntanya
de les Oliveres en el camí de Betfagé és
per a tot creient la màxima visió natural que es
pot viure i sentir. Recordo aquell dia amb un
cel de grans nuvolades exquisidament grises
amb certes clarianes per les quals es filtraven
els raigs del sol il·luminant diferents punts de
la ciutat, creant efectes subliminals únics.
Però anem als orígens d’aquesta celebració
segons el que ens diuen els Evangelis. «Betfagé
(casa de les figues) evoca exaltació de palmes
i vestits victorejant a Jesús en la seva entrada
triomfal a Jerusalem (Mt21, 1-9, Mc11, 1-
10) (...). Jesús ve de Jericó i als voltants de Betfagé
i Betània, en les Muntanyes de les Oliveres
(Mt21, 1) (...) encarrega a dos deixebles que
li portin un burro probablement d’algun amic
de Betfagé amb qui ja haurien emparaulat
abans (Mt21, 3)».
TEXT I FOTOGRAFIA: LLUÍS ROURA
2
Després ens en parlen els pelegrins més antics
dels quals hi ha constància documental
exacta, com la pelegrina-religiosa Egaria, que
va fer un viatge a Terra Santa i va escriure un
dietari l’any 384. Ella ens explica que els cristians,
presidits pel bisbe de Jerusalem, es reuneixen
el Diumenge de Rams cap a les tres de
la tarda a l’ascensió i després de llegir l’evangeli
de «Beneït el qui ve en nom del senyor» el
seguici es posa en marxa amb rams i palmes a
la mà Muntanya de les Oliveres avall, acompanyant
el bisbe fins al Sant Sepulcre, tal com
ho feien els contemporanis de Jesús.
Al segle IX la benedicció de rams es feia a
Betània, seguia amb estacions a l’Ascensió, a
Getsamaní i a la Piscina Probàtica, i els protegia
el governador musulmà fins al Sant Sepulcre.
Més tard la processó va ser prohibida per
Hakim l’any 1009 i la varen reprendre els croats
el segle XI. Després de la seva derrota el
1187 no hi ha notícies d’aquell temps i segons
fonts del segle XV, armenis i franciscans van
recuperar la tradició de les
palmes. El custodi o un delegat
muntaven en un burro
des de Betfagé i pel camí
els cristians portaven brots
d’olivera i encatifaven el terra
amb els seus vestits; alguns
aribaven a besar la
persona que venia muntant
l’ase i fins i tot l’animal. La
comitiva es desfeia al Torrent
Cedró per no irritar els
musulmans, fent-se cada
cop amb més dificultats fins
que va quedar totalment
prohibida l’any 1648. Però els cristians, amb caràcter
privat, seguien recorrent el camí de Betfagé
a Jerusalem i no va ser fins el 1933 que els
franciscans renovaren l’antiga processó des de
Betfagé a l’església de Santa Anna, prop de l’esplanada
del Temple de Jerusalem.
BETFAGÉ I LA PROCESSÓ, AVUI
Abans de la Guerra dels Sis Dies (de 1967, que
va enfrontar Israel amb Egipte, Jordània, l’Iraq
i Síria) acudien a aquesta processó més de vint
mil persones, la majoria àrabs cristians vinguts
de Jordània, Síria i el Líban. En l’actualitat es
calcula que són entre tres mil i quatre mil les
persones que hi participen, també vingudes
d’arreu. L’afluència està sempre condicionada
a la major o menor conflictivitat a la zona en
cada moment.
Betfagé està a uns tres quilòmetres de Jerusalem,
darrere la Muntanya de les Oliveres. La
proliferació d’edificacions en qualsevol lloc i
sense massa ordre ha perjudicat el paisatge de

3
4
5
7
la zona, però el santuari franciscà fa molt de
goig i dins de l’església es conserva la pedra en
forma de cub a la qual, segons la tradi ció, Jesús
va pujar per poder-se enfilar a l’ase.
Al matí del Diumenge de Rams vàrem tenir
el privilegi d’assistir a l’ofici solemne que celebren
els franciscans vinguts la majoria de Jerusalem
i d’altres llocs, uns vuitanta aproximadament.
Els únics visitants érem jo, el meu fill
Jordi, i Lluís Verdaguer, mestre pastisser de Girona.
Érem convidats a Betfagé pels pares Artemio
Vítores i Emilio Bàrcena. Aquest darrer,
després d’oferir-nos un bon refrigeri, ens va
acompanyar ensenyant-nos tot l’entorn. I ens
va portar fins el peu del paorós mur construït
pels jueus; és un mur que espanta per la seva
grisor i per com de forma despietada separa famílies,
conreus, veïns, pobles... És el cas de Betfagé
i Batènia, dos pobles que estan a tocar,
però que ara amb el mur s’han de fer vint-i-cinc
quilòmetres de volta i passar per un control militar
per anar de l’un a l’altre. És una cosa que
ens colpeix amargament el cor.
Des d’aquí vam veure una vista impressionant
cap a la banda de Jordània, amb la mar
6
8 9
Morta a baix, amb aigües color metal·litzat. La
nuesa del paisatge ens fa mirar fins als cims de
la serralada de Moab, amb el món Nebo, el cim
més alt, dins d’una atmosfera densa i suggerent
que ho embolcalla tot, fins a fondre’s amb el
desert de Judà.
A LES DUES DE LA TARDA
Aquell matí tot eren preparatius per a la processó,
en la qual s’esperava l’assistència de molta
gent d’arreu del món. A les dues de la tarda
és quan la processó es posa en marxa, seguint
per la Muntanya de les Oliveres avall. Passa al
peu de l’església del Dominus Flevit, l’hort de
Getsemaní, travessa el Torrent Cedró i enfila
cap amunt per entrar a la porta de Sant Esteve
de Jerusalem, que és on estem nosaltres. És impressionant
la seva llargada, perquè no se’n veu
el final, i mentre uns ja entren a la ciutat, d’altres
encara són a Betfagé.
És una processó diferent de totes: s’hi manifesta
una gran alegria. Alguns dels assistents
salten gesticulant, aixecant i fent vibrar els brots
d’olivera, palmes i altres verdors amb cants continuats
en totes les llengües sense parar. Tam-
bé s’hi poden veure tota mena d’hàbits i vestits,
banderes i estendards molt acolorits. D’aquesta
manera, colors, cants i gesticulació de
braços enlaire fan de tot plegat una mostra d’alegria
desbordada com mai no havia vist en cap
altra processó.
Al cap d’una llarga estona van arribant de
forma pausada i solemne, tot cantant, religioses,
sacerdots, franciscans i el patriarca de Jerusalem,
Michel Sabá, tots acompanyats pels
cavallers de l’Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem,
amb els seus hàbits blancs i creus vermelles,
que tanquen la processó.
Tota aquesta gran exaltació de fe i esperança
es deu diferenciar poc de la que fa dos mil
anys es va viure en aquesta mateixa zona, quan
Jesús entrava a Jerusalem per la Porta Daurada,
que tenim al nostre costat i que ara veiem
tapiada. Mireu: en aquests dies transcendentals
per als cristians de la Setmana Santa, desmuntem
totes les portes tapiades de la nostra consciència,
les que impedeixen manifestar obertament
la fe de cadascun, perquè sembla que
ara no és ni social ni políticament correcte en
aquests temps de modernitat i progrés
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Fotos:
1
Una vista de Jeru sa -
lem, amb el cel ple
de nuvolades grises,
des de la Muntanya
de les Oliveres, en el
camí de Betfagé.
2
La visió pictòrica de
Lluís Roura del santuari
de Betfagé, lloc
on Jesús va pujar al
pollí el dia de la seva
entrada triomfal a
Jerusalem. A dalt del
turó, el santuari grec
ortodox. A baix, a
l’esquerra, el temple
catòlic dels franciscans.
Al fons del paisatge,
la ratlla de la
Mar Morta.
3
Un aspecte de la
pro cessó de Diu -
menge de Rams a
Terra Santa, l’any
passat.
4
El patriarca de
Jerusalem, Michel
Sabá (al centre de la
imatge), envoltat
d’altres religiosos,
durant la processó.
5
Alguns dels assistents
a la processó,
cantant i portant palmes
i brots d’olivera.
6
La processó del Diu -
menge de Rams en -
tra a Jerusalem per
la porta de Sant
Esteve.
7
Jordi Roura, el franciscà
Emilio Bàrcena
i Lluís Verdaguer, al
costat del mur construït
pel Govern
israelià.
8
Els cavallers de l’Or -
dre del Sant Se pul -
cre de Jerusalem, en
el moment d’arribar
a la porta de Sant
Esteve.
9
El Cardenal Arque -
bis be de Barcelona,
Lluís Martínez Sis -
tach, imposa a Lluís
Roura la Creu Pa -
triar cal de Jerusa -
lem, que l’acredita
com a membre de
l’Ordre del Sant
Sepulcre. L’acte es
va fer a la Cate dral
de Barcelona.

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Història
La llibreria va tenir
els seus orígens
a la plaça
de l’Oli de Girona,
i la impremta
al carrer de Sant
Josep. Més tard
es van haver de
traslladar tots
dos locals, perquè
havien quedat
petits, la llibreria
a la Rambla
de la Llibertat
i la impremta
editorial al car -
rer de Lorenzana.
Un altre trasllat
porta la llibreria
de la
Rambla a la plaça
de Mossèn
Cinto Verdaguer.
Origen
1904
Fundadors
Josep Dalmau i
Carles, Catalina
Dalmau i Casademont
i Joaquim
Pla i Cargol.
Regent actual
Isabel Pla i Soler.
Treballadors
Quadre.
Activitat
Venda de llibres.
Llibreria Pla Dalmau
La llibreria, que té més d’un segle d’existència, és tota una Girona
institució a Girona; en els últims anys, després del seu últim
trasllat, s’ha especialitzat en llibres tècnics i en novel·les.
E l
mes de març de 1904, Josep Dalmau i
Carles, que era mestre i escriptor, amb la
seva filla, Catalina Dalmau i Casademont,
i Joaquim Pla i Cargol, van fundar la societat
Dalmau i Companyia, obrint una llibreria número
1 de la plaça de l’Oli de Girona i una impremta
al carrer de Sant Josep, en un local molt
petit. Allà s’imprimien alguns dels llibres que
després es venien a la botiga, però a causa de
les seves reduïdes dimensions, l’any 1918 es
van traslladar a un altre de més gran situat al
carrer Sèquia, al costat de la fàbrica Gròber. La
impremta, que era realment una editorial, la regentaven
Josep Dalmau i Carles i Joaquim Pla
i Cargol, mentre que la llibreria la portava Catalina
Dalmau i Casademont.
Aquest local del carrer Sèquia també es va
quedar petit, i l’any 1924 l’editorial i la impremta
es van traslladar al carrer de Lorenzana, cantonada
amb Joan Maragall. La llibreria també
havia anat creixent i, alguns anys abans, el
1919, ja s’havia traslladat a un local de dues
plantes a la Rambla de la Llibertat. En aquell
local s’hi venien llibres, llibretes escolars, llibres
de text, material d’escriptori i d’oficina...
Joaquim Pla Cargol i Catalina Dalmau i Casademont
van tenir tres fills: Josep Maria, Maria
i Joaquim Pla i Dalmau. Durant la Guerra
Civil, malgrat els mals moments que es van passar
a Girona, no van tancar les portes. A la llibreria
s’hi va quedar Catalina Dalmau i Casademont,
mentre que el seu fill, Joaquim, va haver
d’anar al front.
Quan va tornar de la guerra, Joaquim Pla es
va incorporar a la feina de la llibreria, conjuntament
amb la seva dona, Llucieta Raurich i Palmada.
Del matrimoni en va néixer una nena:
Margarita Pla i Raurich.
MÉS CANVIS
A l’establiment de llibres s’hi continuava venent
tota mena de material relacionat amb l’escriptura.
La casa la portaven Catalina Dalmau,
Joaquim Dalmau i la seva dona Llucieta Raurich.
L’any 1943, Joaquim Pla es va convertir en
apoderat de l’empresa i la casa va passar a anomenar-se
Llibreria Pla Dalmau.
L’any 1950, Joaquim Pla i Dalmau es va in-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
corporar a les tasques de l’editorial Dalmau Carles
Pla, però sense deixar la llibreria. El 4 d’abril
de 1956 va morir la seva dona, Llucieta Raurich
i Palmada, però Joaquim Pla es va tornar
a casar amb Mercè Soler i Rufí. D’aquest matrimoni
en van néixer dos fills: Isabel i Jaume
Pla i Soler. Cap a la dècada de 1970, Margarita
Pla i Raurich s’incorpora a les tasques de la Llibreria,
encara situada a la Rambla. Hi va tre-
ballar fins que es va casar. Va ser l’any 1979
quan va agafar el relleu Isabel Pla i Soler.
Durant molts anys, l’establiment llibreter va
tenir entre cinc i vuit dependentes. L’any 2000
van decidir traslladar-se de la Rambla a plaça
de Mossèn Cinto Verdaguer, cantonada amb el
carrer Bern. Ara la llibreria s’ha especialitzat en
la venda de llibres tècnics de medicina, veterinària,
geografia, viatges i novel·les en general.

N ascuda
Assumpció Mateu
La seva obra és una de les aportacions més vàlides i inspirades de la plàstica catalana recent.
a Cassà de la Selva, Assumpció
Mateu ha fet de l’Empordà, terra de tots
els seus avantpassats, la seva veritable terra,
la mar i la llum. Als set anys la família va
marxar a Barcelona i en acabar Belles Arts va
llogar un pis ampli prop del parc de la Ciutadella,
que encara conserva. La pintura no és la
seva única inquietud: la poesia, la lectura i la
sensació que com més aprengui, més podrà donar.
Personalitat oberta i comunicativa, respira
l’alegria de viure: no es d’estranyar que sigui el
centre d’una munió d’amics.
Anava contínuament a l’Empordà; primer, va
ser Canapost i després va descobrir que l’ajuntament
d’un poble petit havia restaurat la casa
immensa de l’antic senyor feudal i l’havia dividit
en diversos habitatges: els veïns gaudien
d’un espai comú, mig jardí mig parc, d’una piscina
i d’una vista sobre la immensitat del cel i
dels camps treballats. Pocs veïns ben avinguts
en aquell castell feudal a tocar d’un poblet que
res tenia de turístic.
Explica que en acabar Belles Arts, el 1974, es
va tancar en una casa de pagès per reflexionar,
entre tantes coses que havia après, i trobar el
seu veritable camí. Va decidir-se per l’informalisme,
sota la influència de Tàpies, del qual la
va diferenciar sempre la passió pel color. Després
va donar classe a la Facultat de Belles Arts,
fins que les exposicions li exigiren tot el seu
temps. Una exposició en una galeria de Via Solferino,
a Milà, li va fer conèixer Passolini i d’altres
intel·lectuals que posen en qüestió la pintura.
Com si l’haguessin convençut, comença a
no veure-li sentit a l’art i durant quatre anys deixa
de pintar.
Vençuda aquesta primera crisi, es tanca de
nou al taller amb més força que mai i des d’aleshores
no ha parat de pintar intensament. Treballa
i treballa amb allò que Riegel en deia voluntat
artística absoluta. Treballa preferentment
per sèries que responen al seus estats d’ànim.
Són paisatges interiors car vol transmetre allò
que sent, que l’emociona, que la corprèn.
A Rastres evoca ciutats imaginàries i a la manera
d’Italo Calvino, descriu els rastres que han
TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS
deixat a la seva imaginació les ciutats mediterrànies.
Quan són temps de repressió, de manca
de llibertat i té amics a la presó, pinta una
de les més aconseguides sèries: en diu Presons
íntimes. Darrerament treballa la sèrie Bosc cremat:
a la visió autèntica d’un bosc efectivament
cremat s’afegeix el desconsol i la tristesa de l’amic
que acaba de perdre.
Una pintura refinada, sensible, singular i personalíssima,
que es compta entre les aportacions
més vàlides i inspirades de la plàstica catalana
recent.
Artistes de
l’Empordà
11 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008

12 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Clos Fontà
2004
Medalla d’Or al Concurs de Vins
i Caves de Catalunya Girovi
2008. Vi de producció limitada, elaborat
a Bellmunt del Priorat. De color
cirera molt intens. Aroma potent
i expressiva que recorda les
fruites negres molt madures amb
notes balsàmiques i cremoses. En
boca és potent, però alhora suau.
Tanins molt madurs, rodó, molt
equilibrat i saborós. Alta graduació
alcohòlica, pròpia de la zona. Darreregust
molt agradable, fresc i persistent.
Un dels millors vins del
Priorat. Recomanat per a carns, estofats
i amb un bon formatge. Elaborat
amb Garnatxa peluda, Garnatxa
país, Cabernet Sauvignon i
Carinyena de la propietat.
El celler elaborador: Mas d’en Gil
Viticultors, fundat fa només deu
anys, elabora uns vins d’una qualitat
extraordinària. A l’Alimentària
2008 ha presentat el Gran Buig
2004, de vinyes de més de 70 anys.
Per a més informació: www.masdengil.com
Patates «soufflés»
No deixa de ser paradoxal que, en ple Any Internacional
de la Patata, hagi tancat un establiment
madrileny que va fonamentar gran part de la seva
fama en una especialitat gloriosa: les patates «soufflées».
Parlo de La Pèrgola, situat al principi de la carretera
de la Corunya, avui A-6. No només ha tancat:
ha estat demolit. Segurament, les patates «soufflées»
són la més aristocràtica de totes les receptes dedicades
al tubercle vingut del Perú cap al segle XVI en
mans de Pedro de Cieza, company de Francisco Pizarro.
Tenen alguna cosa de màgia, tant pel seu procés
d’elaboració com pel seu aspecte. Van néixer per
casualitat, el dia 26 d’agost de 1837, quan es va procedir
a la inauguració oficial de la línia fèrria que
unia París amb Saint Germain des Prés. Es preveia
l’arribada, en el comboi inaugural, del rei Lluís Felip
d’Orleans i la seva dona Amalia. A l’arribada del
tren s’havia de celebrar un banquet, i entre els plats
del menú hi figurava un filet de vedella guarnit amb
patates fregides, tallades en rodanxes. A l’hora indicada,
el xef es va posar a fregir patates... quan el van
informar que el tren reial arribaria amb retard. El cuiner
va retirar les patates de la paella i aquesta del
foc. Va tornar a posar-la quan els convidats estaven
ja asseguts, gaudint dels aperitius. Quan va escórrer
les patates, va veure que aquestes s’havien reblanit;
segurament va tenir la temptació d’imitar Vatel i suïcidar-se,
però va treure ànims d’on fos i va continuar
fregint, a foc viu... i es va obrar el miracle: les patates
es van inflar. L’èxit va ser clamorós.
I ho continua essent, encara que siguin pocs ja els
restaurants que perden el temps –si es pot considerar
una pèrdua de temps treballar per a la satisfacció
dels comensals– preparant patates «soufflées». A
Zalacain apareixen sempre a la taula quan arriba el
plat principal del menú; les patates «soufflées» són
una de les senyes d’identitat d’aquesta casa, que en
el seu moment va ser el primer restaurant espanyol
que va tenir les tres estrelles de la Michelin. També
les sol servir, si bé com a aperitiu, Salvador Gallego,
en el seu Glorieta de Salvador, a Moralzarzal. I tam-
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
bé les prepara Paco Rubio, qui després de molts anys
de cap de cuina del Palace madrileny cuina ara al
restaurant que porta el seu nom a La Bañeza.
En teoria, la seva preparació no ofereix massa dificultats;
en la pràctica... ja és una altra cosa, que requereix,
entre d’altres coses, justament això: pràctica.
Ah, i les patates adequades; Paco Rubio diu que
ell usa patates, preferiblement de secà, de la varietat
que anomena «agra». I li surten molt bones.
Som-hi. Un cop amb les patates adequades, que
han de tenir la polpa groga i no ser ni petites ni grans,
netegin-les amb un drap, pelin-les i tallin-les en rodanxes
d’uns tres mil·límetres de gruix. És convenient
que totes les rodanxes tinguin, més o menys,
un mateix diàmetre. Netegin-les amb aigua freda, escorrin-les
i assequin-les bé. Posin-les així a la paella,
o a la fregidora, amb oli no bullent, no massa calent;
procurin que les rodanxes de patata estiguin
còmodes, amples, sense enganxar-se les unes a les
altres, per al que convé moure-les de tant en tant. Al
cap de poc temps veuran que les patates comencen
a daurar-se, però sense posar-se cruixents, i pugen
a la superfície de l’oli; és el moment de recollir-les
amb una escumadora, poques cada vegada, i escórrer-les.
Pugin la temperatura de l’oli fins que fumegi,
i tornin a tirar les patates; l’aigua que contenen,
a l’evaporar-se, farà que s’inflin, sense que el vapor
pugui escapar-se, mentre que la superfície de la patata
queda daurada i cruixent. Retirin-les de la paella,
escorrin-les bé, fins i tot sobre paper absorbent,
afegeixin sal fina i serveixin-les immediatament.
Patates «soufflées». Són, segurament, l’antítesi d’aquestes
patates «xips» industrials que ens han envaït,
desplaçant una altra institució entranyable: la fàbrica
de patates fregides del barri, aquestes patates que
s’anomenaven a l’anglesa i que, ben fetes, eren una
altra delícia. I és que les patates, gairebé de qualsevol
forma que es preparin, acaben resultant sempre
delicioses i agradant a tothom. No debades són, després
del pa i l’arròs, el tercer aliment més consumit
al planeta.

T othom
coneix la popular amanida de tomàquet
–amb all, a l’estil gironí, amb llimona
dolça o lima a l’estil mexicà i caribeny
(l’origen del producte, allí anomenat jitomate),
amb alfàbrega (a la manera italiana)
o amb pebre (al mode alemany)–. Però aquesta
fruita extraordinària, en la cuina mediterrània
–Itàlia, Magrib, Provença, Catalunya...–,
també s’ha de considerar com una mena de
condiment o espècia de cuina.
El tomàquet procedeix de Mèxic (Lycopersicon
esculentum) i actualment es troba a tot
el món, d’Holanda a Austràlia, de Portugal a
Turquia, de Provença als Països Baixos (cultivat
en hivernacle). Hi ha tomàquets verds (sense
madurar), grocs, vermells i gairebé negres,
com els raf i espècies afins, molts bons per a
amanida. Els tomàquests aclimatats a la Mediterrània
han donat espècies totalment diferenciades
de les originals, amb característiques
organolèptiques pròpies i, sovint, molt estimades.
Als Països Catalans, algunes de les varietats
més remarcables són: mutxamel, de ramellet,
de penjar, tomacó, de Montserrat, tomata
pera de Girona (no s’ha de confondre
amb l’espanyol «de pera», en català, bombeta),
d’en Benach (Reus), tomata bitxo de Banyoles
i moltes d’altres.
En destaca especialment la tomata de penjar
de Girona, menudeta i rodona i de color
groc o daurat, que és la millor, a l’hivern, per
fer al «pa xucat amb tomata». Aquest tomàquet
també es troba a Itàlia i suggereixo que potser
seria un dels primers a arribar, ja que hagués
donat el nom italià pomodoro (poma d’or,
pel seu color). Un dels primers –encara que
sembli tan modern– és el tomàquet cherry, que
en textos catalans del segle XVIII ja apareix
com a «cirerol», que vol dir, si fa no fa, el mateix
que el nom anglès.
VARIETATS SUPERBES
La qualitat aromàtica d’aquesta fruita –que pot
ser realment excel·lent– ve donada per dos
factors:
1.– Les característiques de la primera matèria
utilitzada. Als Països Catalans, concretament,
en tenim representacions superbes. Destaquem
les tomates de penjar o d’hivern, d’un
gust concentrat i particular, molt bones per a
sucar el pa i condimentar plats diversos. Destaquen,
també els tomàquets de ramellet, de
ferro i de muntanya de les Balears, que ara ja
es porten a Catalunya. N’hi ha de grocs i de
vermells; aquests també es troben a Castelló
de la Plana i a les comarques del sud. Uns tomàquets
petits i vermells, que per la seva grandària,
podrien correspondre a l’antic tomàquet
de cirereta (així apareix en textos antics; no
s’ha de confondre amb el bitxo). Aquest tomàquet
dóna un gust exquisit als plats que
acompanya.
Un altre tomàquet rar és el sec, que es troba
al País Valencià (comarques d’Alacant) i a
Mallorca, i fins i tot a l’Alguer (pomata seca).
Té, naturalment, un gust concentrat i particular.
2.– En segon lloc, el tomàquet madur, ben
tractat, es pot convertir en un veritable condiment.
A l’Estat espanyol –país de tomàquets–,
paradoxalment, no es troben aquests ex cel. -
lents concentrats, que en canvi, ens ofereixen
els fabricants italians. Aquest es presenta en
llaunes, pots de vidre, tubs, amb diversos graus
de concentració.
Aquests concentrats també es fabricaven casolanament
a Catalunya. Jo recordo, de petit
Els tomàquets no solament es poden fer
en amanida, sinó que, en la cuina medi
terrània, són insubstituïbles en tota
mena de salses i, a més, es poden farcir. Particularment
remarcable i substanciosa és
aquesta recepta d’origen turc, però que es fa
en altres llocs. A la primera, a casa ja em va
sortir perfecta: també és cert que me la va ensenyar
a fer, segons recepta de la seva mare,
el meu amic Ibrahim –un excel·lent cuiner, que
feia el millor pilaf que he menjat–, a Istambul.
La tomata
És una fruita extraordinària estesa per tot el món, però que
també es pot considerar com una mena de condiment de cuina.
(comarca del Pla de l’Estany), l’elaboració del
grum. Era un excel·lent concentrat que es feia
posant en un drap el suc i restes d’elaborar la
conserva de tomata (en ampolles de xampany);
es produïa una pèrdua de suc i concentració
natural, seguint el mateix sistema
que s’utilitzava per a alguns matons o recuits.
Per als aficionats a la dietètica, diem que el
tomàquet té un alt contingut en sucre i vita-
Ingredients
● 6 tomàquets no
excessivament
La recepta
Elaboració
Obriu els tomàquets a tocar el coronell i buideu-los,
amb compte. Saleu-ho. Estrelleu-hi
a cada un un ou, tireu-hi un pols de sal, tapeu-ho
amb el coronell del tomàquet.
mines A i C i és antioxidant. Però el que importa
de debò és que sigui madur i bo!
No s’ha de confondre el tomàquet amb el
«tomate de árbol» (o verd) de Perú o Mèxic,
Nova Zelanda, etc., ja esmentat (aquí es diu
tamarillo), que és una espècie botànicament
totalment diferent (Cyphomanda betacea). Es
fa servir per a salses o conserves envinagrades.
Tomàquets farcits amb ous al forn
madurs i regulars.
● 6 ous.
● Oli.
● Sal.
– Poseu-los en una plata de forn, amb un fons
d’oli. Entreu-ho al forn, prèviament escalfat, i
teniu-ho uns 20 minuts a 180 graus, aproximadament.
Serviu-ho tot seguit.
Notes
Hi és molt bo afegir-hi un pols de pebre negre,
o bé de pebre vermell –dolç o picant–,
en aquest cas damunt dels rovells.
– Aquest plat és excel.lent servit amb un arròs
blanc o un pilaf a la turca.
DdeG
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Xavier
Romero
Maniàtics del paper
A quest
Sant Feliu de Guíxols ha convocat per divendres que ve la I Fira de Primavera del Paper.
Divendres Sant, dia 21 de març,
els col·leccionistes tenen una important
cita a Sant Feliu de Guíxols, on es farà
la I Fira de Primavera del Paper, organitzada
pel Grup Girona CS i l’Ajuntament de la ciutat,
i amb la col·laboració de l’Associació de
Col·leccionistes de Joguines Antigues, Joguetmaniàtics,
a més d’altres col·lectius locals com
l’Associació Filatèlica i de Col·leccionisme. Durant
tot el dia festiu, de les a 10 les 19 hores,
a la Rambla Vidal s’hi instal·larà una fira de
gran atractiu per als aficionats, basada sobretot
en el paper imprès, branca clarament majoritària
en el col·leccionisme popular. Els promotors
del grup organitzador, els coneguts comerciants
i col·leccionistes gironins Joan Cortés
i Ignasi Sarrias, han volgut imprimir al certamen
un tarannà més popular, menys elitista,
i a l’abast de molta més gent, a diferència
del que estava succeint en altres convocatòries
anteriors, quan l’organització estava definida
per altres persones. Els assistents hi podran
trobar postals, cromos, cartells, còmics,
material relacionat amb el cine, joguines, revistes,
llibres, naips, accions, loteria, documents,
fotografies, filatèlia, numismàtica, i altres
varietats conegudes de paper vell.
La darrera trobada, amb el lema «Paperantic»
i que va ser la I Fira d’Estiu, es va fer l’agost
del 2006; mentre que el setembre de l’any
passat se celebrava la XXVIII edició dels
col·leccionistes de joquines antigues, cita internacional
organitzada per Joguetmaniàtics.
Sant Feliu de Guíxols té una llarga i exitosa
trajectòria de fires, exposicions, museus, i
activitat col·leccionista en general. A la població
radiquen agrupacions com l’esmentada
Associació Filatèlica i de Col·leccionisme,
l’Associació d’Amics de la Música dels anys 60;
museus com el de la Joguina, el de Plaques de
Cava, el de Malacologia, i algun més en projec
te; les fires d’estiu que es preparen al carrer,
al mateix passeig marítim; i a títol particular
hi ha grans col·leccionistes. Quant al mateix
Ajuntament, ha estat d’antic ben obert a
tantes iniciatives desenvolupades en el camp
de l’esbarjo cultural, de l’art i de la història.
LES POSTALS DE GIRONA
D’altra banda, voldríem comentar amb motiu
d’aquest certamen la reputació de Joan Cortés
i Ignasi Sarrias, tots dos residents al Barri Vell
de Girona, amb uns establiments ben coneguts
pels aficionats. En el cas de Cortés, ara fa
vint anys, i coincidint amb l’Exposició Filatèlica
Nacional, Exfilna’87, que tan brillantment
va organitzar la Societat Filatèlica Gironina, va
editar el Catàleg de la Postal antiga de Girona
(1896-1960), una interessant guia per als
amants de les targetes d’abans, i alhora una de
les primeres iniciatives en aquest sentit que
han vist la llum en el context estatal.
Amb una breu introducció sobre la història
de la targeta postal i al llarg d’un centenar de
pàgines il·lustrades, Cortés mostra una important
recopilació de les emissions de cartolines
relacionades amb Girona ciutat, d’entre
les que destaquen alguns dels fotògrafs i editorials
més rellevants: Antoni Franquet i Fortuna,
Amadeu Mauri, Valentí Fargnoli i Janneta,
Artur Girbal, Edició Dalmau i D.C.P., Edició
Roca, les cases barcelonines a.t.v., Tomàs
l. Roisin, Associació Protectora de l’Ense-nyança
Catalana, Juli Vintró, i Lluís Coma, entre d’altres.
Aquesta obra, incompleta llavors pel que
fa a la localització de tots els exemplars de
cada sèrie, podria ser objecte d’una reedició
actualitzada, atès el nombre de noves peces
classificades per Joan Cortés, i d’altres la informació
de les quals ha estat facilitada per diversos
col·leccionistes.
Un treball semblant estan fent pel seu compte
altres cartòfils de les comarques gironines
pel que fa als seus respectius àmbits d’influència,
tot i que la quantitat d’edicions sigui
inferior a les que tenen relació amb la capital.
Un mínim suport per part dels Ajuntaments o
d’altres institucions, públiques o privades, afavoriria
aquesta dedicació i recuperació de la
memòria històrica en forma d’aquestes antigues
targetes, de manera que aquests treballs
podrien finalment veure la llum, per a benefici
del patrimoni col.lectiu.
Pel que fa als treballs editorials d’Ignasi Sarrias,
cal destacar la història de la joguina per
fascicles, publicada ara fa dos anys per Edicions
RB, que ell matix va escriure basant-se
en els amplíssims coneixements que d’aquesta
materia ha anat aconseguint després de tants
anys, amb aportacions il·lustratives procedents
de la seva pròpia col·lecció personal. Sarrias
és, a més, il·lustrador cartellista i ànima de l’agrupació
que aplega els amants dels joguets
antics.

Contra la fibril·lació
Les autoritats adopten mesures per afavorir la desfibril·lació precoç en les aturades cardíaques
L es
aturades cardíaques fora d’un centre sanitari
són un greu problema per a la salut
pública. Cada any se’n produeixen a Espanya
unes 25.000, dada que equival a una mitjana
d’una aturada cardíaca cada 20 minuts. Es
calcula que aquests accidents cardiovasculars
ocasionen quatre vegades més morts que els accidents
de trànsit. A més, a Espanya, cada any
68.500 pacients pateixen un infart agut de miocardi,
dels quals aproximadament un 30% moren
abans de poder ser atesos en un hospital.
Per això, des del Ministeri de Sanitat s’intenta
elaborar una norma que reguli la instal· lació de
desfibril·ladors semiautomàtics en llocs públics.
La fibril·lació ventricular és la responsable inicial
de fins a un 85% de les aturades cardíaques
extrahospitalàries. Es tracta d’una arítmia maligna
que produeix una contracció ineficaç i descontrolada
del cor i que en molt poc temps origina
pèrdua de consciència i mort posterior per
aturada cardíaca si no s’aconsegueix resoldre el
problema amb urgència. La desfibril·lació primerenca
en la recuperació d’un ritme car díac és
del 90% quan es pot fer en el primer minut; però
aquesta efectivitat disminueix ràpidament. Per
cada minut de retard en desfibril·lar es redueixen
les possibilitats de supervivència entre un
7% i un 10%, de manera que després de 10 minuts
les possibilitats de sobreviure són mínimes
Les societats científiques estan d’acord en les
quatre baules que estableixen l’estratègia de la
cadena de supervivència: alerta immediata davant
d’una possible aturada; inici precoç de la
ressuscitació cardiopulmonar bàsica; desfibril·lació
primerenca; suport vital avançat en escassos
minuts. En aquesta seqüència, la desfi -
bril·lació precoç és la clau per a la supervivèn -
cia. Els desfibril·ladors semiautomàtics són de
fàcil maneig i tenen un enorme avantatge de seguretat:
els elèctrodes de l’aparell detecten quan
el cor fibril·la i només en aquest cas autoritzen
la descàrrega elèctrica, que es fa només prement
un botó. És fàcil entrenar qualsevol persona perquè
el pugui utilitzar, encara que no tingui una
formació sanitària específica.
Del que es tracta és que hi hagi desfibril·ladors
d’accés públic, per escurçar els temps de
resposta i aconseguir la desfibril·lació abans que
hagin transcorregut cinc minuts des del col·lapse.
El mateix ministre de Sanitat ha assegurat que
«impulsar la instal·lació d’aquests aparells en
llocs públics com estacions de tren, aeroports,
centres comercials o recintes esportius pot ajudar
a salvar moltes vides».
SENSE NORMES
Actualment no hi ha cap limitació legal d’àmbit
estatal perquè es pugui desfibril·lar amb un aparell
semiautomàtic utilitzat per personal no facultatiu;
però tampoc hi ha una legislació positiva
que ho autoritzi. Hi ha normes d’àmbit autonò
mic i, de fet, ja hi ha tretze comunitats que
han elaborat una regulació sobre aquesta matèria.
En general, aquestes normes regulen l’ús de
desfibril·ladors, on s’han d’instal·lar, qui els pot
fer servir i com cal fer-ne el manteniment.
Moltes morts per infart podrien evitar-se si qui
està al costat de la víctima sabés com auxiliarlo.
Recordem que les malalties cardiovasculars
continuen essent la primera causa de mort als
països industrialitzats. A Espanya es pot calcular
que ocasionen més de 140.000 morts cada
any. I un alt percentatge d’aquesta mortalitat es
deu a un episodi de mort sobtada, que és l’emergència
mèdica més greu.
Més del 90% de les morts sobtades tenen un
origen cardíac. Es pot definir com la mort natural
i inesperada deguda a una causa cardíaca que
es produeix en un curt període de temps (menys
d’una hora des del començament dels símptomes).
S’ha calculat que la incidència d’aquesta
mort sobtada als països desenvolupats és d’1 per
cada 1.000 habitants/any. Això supo sa que als
Estats Units hi ha més de 300.000 morts cardíaques
sobtades, unes 250.000 a Europa occidental
i a Espanya almenys 20.000 ca da any. Encara
que estem per sota dels països del nord d’Europa
i dels Estats Units en la incidència de cardiopatia
isquèmica, aquesta malaltia continua
essent la més letal i és responsable que els espanyols
pateixin 60.000 infarts de miocardi tots
els anys.
Els avenços en el tractament de l’infart agut
de miocardi (dissolució del trombe i reobertura
de l’artèria amb un stent) han arribat a aconseguir
una reducció de la mortalitat hospitalària a
xifres a l’entorn d’un 10%. Però aquesta reducció
de la mortalitat, que és important, té poca
significació quan s’analitza la mortalitat global
deguda al cor. Perquè dels 68.500 infarts que es
produeixen cada any a Espanya, 25.000 moren
abans d’arribar a l’hospital, per una mort sobtada.
En bona part dels casos, la causa és una mort
elèctrica per arítmies ventriculars, especialment
per fibril·lació ventricular.
Avui la desfibril·lació precoç és possible perquè
els avenços tecnològics permeten disposar
de desfibril·ladors externs, portàtils, petits, de
poc pes i fàcil maneig. N’hi ha prou amb un lleuger
coneixement per utilitzar-los, ja que el mateix
aparell inicia el diagnòstic i indica quan cal
realitzar la desfibril·lació. Per això, els experts
recomanen que totes les ambulàncies i mitjans
de transport sanitari estiguin equipats amb desfibril·ladors
que puguin ser usats pels primers
socorristes. I aquells que poden actuar en cas
d’emergències, com bombers, policies i tota
mena de personal que presta serveis prop dels
ciutadans. Igualment és recomanable que s’iniciï
una política d’implantació de desfibril·ladors
on es concentren grans grups de població, com
aeroports, centres comercials, estacions, avions,
vaixells, residències etc.
Per descomptat, caldrà una legislació que reguli
la utilització d’aquests aparells, perquè les
dades són eloqüents: als països i ciutats on ja
s’han portat a terme aquestes mesures han mostrat
supervivències de fins al 25%-40%. Dit d’una
altra forma, a Espanya s’evitarien cada any
6.000 víctimes de mort sobtada.
RESSUSCITACIÓ CARDIOPULMONAR
També un percentatge notable de morts s’evitarien
si sabéssim realitzar les maniobres bàsiques
de ressuscitació cardiopulmonar. El Pla Nacional
creat amb aquest objectiu intenta engegar
una cadena d’auxili eficaç. El primer que cal fer
és protegir la víctima, avisar al sistema d’urgències
i, mentrestant, iniciar si es tracta d’una aturada
cardíaca les maniobres bàsiques. Per ordre,
doncs, demanar ajuda mèdica i trucar a l’ambulància.
I mentre arriba la desfibril. lació, tombar
la víctima, tapar-la i esperar. I sobretot estar atent
per si hi ha aturada cardíaca.
Si ja hi ha aturada cardíaca, hem de retirar tot
el que pugui impedir la respiració. Tombar la
víctima. Una mà al front i una altra sota la barbeta
i estirar cap amunt. És la maniobra que s’anomena
front-mentó. Així, a l’estirar el coll s’obre
millor la via respiratòria i s’impedeix que la
llengua caigui cap enrere. Si no respira, iniciar
el boca a boca posant-hi aire dues vegades i veure
si hi ha respiració i si hi ha batec. El batec cal
mirar-lo a la caròtida, a dos dits de la nou. Si no
hi ha batec, llavors cal fer massatge cardíac. És
teòricament senzill. Es recorre l’arc de les costelles.
Es palpa on s’uneixen les costelles amb
l’estern. D’aquí, dos o tres centímetres cap a dalt.
Aquí, amb el palmell d’una mà, i ajudat amb l’altra,
amb els braços rígids i sense complexos, cal
comprimir fort cap a baix. Amb força. Per això
cal fer-ho aquí, perquè si no és el punt exacte,
la força pot lesionar la victima. Així es fa el massatge:
dues respiracions boca a boca i cinc compressions
cardíaques. I després dues respiracions
més i cinc compressions més. I així fins
que es pugui. Es tracta que en un minut aconseguim
70-80 pressions i 14 o 15 respiracions.
És, per descomptat, esgotador, i caldria entrenar-se.
Però és l’únic i el més pràctic que es pot
fer. Però insistim: després d’avisar els serveis
d’urgència, i mentre no arriba l’ajuda espe -
cialitzada.
1200 m2. EN EXPOSICIÓ «DE ENSUEÑOS»
LÍDER EUROPEU DEL DESCANS
MARTÍ FERRER
Salut
15 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Ramón
Sánchez
Ocaña

16 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
1
La crema diària
Unica Hombre
d’Adolfo Domín -
guez inclou un
pràc tic necesser
(28,50€)
2 i 4
Estoig d’Agua
Fresca: Eau de
Toilette, gel de
bany i desodorant
(48,30€); i portavestits
de regal
amb Veti ver
(50,40€).
3
El kit facial PG410
de Remington
permet lluir sempre
una perfecta
barba de tres dies
(55€)
5
Caixa ADN’OX de
Möller pour
Homme, amb
gel per abans de
l’afaitat, desodorant
i tractament
antiedat (28€).
6
Tous Man
Dandy és un
cofre que uneix
una fragància
fresca i sensual i
un porta-cd negre
(54,50€).
7 L’Eau de Toilette
Lolita Lem pi -
cka au Mascu -
lin arriba amb un
gel de dutxa i una
loció per a després
de l’afaitat
(60€).
8
Quattro Tita -
nium Precisión
afaita, perfila i
retalla (11, 95€).
9
Notes aquàtiques
i elèctriques:
Aqua Pour
Homme Ma -
rine, de Bvlgari
Parfums (70€).
10
Per als amants del
bon vi: Rai mat
Viña 27 Char don -
nay, amb tap de
rosca! (7€).
1
4
6
2
5
10
7
3
8
1

1
15
12
9
Un Dia del Pare
sense corbates
Clàssics, viatgers, presumits, sibarites, pràctics, sentimentals... hi ha
tants tipus de pares com possibilitats de regals per sorprendre’ls.
19
L’ART DEL
DESCANS
M-Làtex
Matalàs de molles + Làtex 100%
Double offset. Teixit Stretch
13
16
20
Tendències
17 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
11
Porta bolígrafs en
pell de napa de la
col·lecció Blue
d’Antonio Miró
per a Miquelrius
(31€).
12
Bossa de cap de
setmana, de La
Redoute
(69,90€).
13
Roller (265€), portamines
(235€) i
estoig (90€) de la
col·lecció Nero -
Uno de Monte -
grappa.
14
Botons de puny
«Juanjo», de
Baasgalgo, en
plata de llei (25€).
15 i 16
Scalextric proposa
dos cotxes
molt especials per
als nostàlgics: el
Porsche 911 GT3
Cup i el Seat 1430
(39,95€ c/u).
17
Cinturó de pell
amb gran civella,
de Chevignon
(60€).
18
Braçalet de cautxú
i plata amb la
inscripció «Papa
for e ver», de Tous
(62€).
19
Calçotets amb di -
vertits estampats,
de Björn Borg
(A partir de 23€).
20
Esportiva de loneta
i ant, amb un
sistema que re -
dueix l’impacte
del peu sobre el
terra. De Stone -
fly (85€).
CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL
Matalàs de molles + visco.
Double offset.
Teixit Stretch. Climatitzat.
Tardor 2007
Matalàs de molles.
Double offset. 25% més de molles.
Teixit Piqué.
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
17
M-Visco
ANNA ESTARTÚS
14
18

Música
18 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ Allenrok
Estopa
2 ▼ Back to
black Amy Wine -
house
3 ▲ A buena ho -
ra Sergio Dalma
4 ▼ Papito Mi -
guel Bosé
5 ▼ Thriller (Edi -
ció especial)
Michael Jackson
REGNE UNIT
1 ▲ Rockferry
Duffy
2 ▼ Back to
black Amy Wine -
house
3 ▲ All the right
reasons Nickel -
back
4 ▲ Dig Lazarus
Dig Nick Cave &
The Bad Sees
5 ▼ Seventh tree
Goldfrapp
ESTATS
UNITS
1 ▲ Discipline
Janet Jackson
2 ▲ New Ame ry -
kah Erykah Badu
3 ▼ Sleep
through the static
Jack Johnson
4 ▲ Savage Life
2 Webbie
5 ▼ As I am
Alicia Keys
Buscant el so de
banda
Pastora deixa en un segon pla els sons electrònics i potencia
la presència de la bateria en el seu tercer disc, «Circuitos de
lujo», amb el qual volen reforçar la seva aposta pel directe.
S ortejant
TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: JAVIER LIZÓN/EFE
i al mateix temps gaudint de les
complicacions de portar el segell d’«independent»,
el trio Pastora ja té entre les
seves mans el seu tercer disc, Circuitos de lujo,
en el qual deixa en segon pla l’ordinador i els
matisos electrònics per imprimir un «so de banda»,
que volen explotar en concert. Un so que,
segons asseguren, «abandona l’ordinador i potencia
la presència de la bateria, per acostarse
més al que s’acostuma a escoltar a l’Estat
espanyol», però que «continua sonant totalment
diferent».
Després que La vida moderna (2005) els
portés per un camí «massa intimista», Dolo Beltrán
i els germans Pauet i Caïm Riba asseguren
que aquestes 13 noves cançons «estan carregades
d’energia», amb la intenció d’«acostar
l’estudi al directe», un espai on diuen sentir-se
cada vegada més a gust. «En aquests últims
anys ens havíem quedat amb ganes de
més concerts, és el moment lúdic que fa que
tota la resta valgui la pena i molta gent ens ha
comentat que s’han enganxat des que ens van
veure en directe», explica Dolo sobre aques-
ta gira que acaben
de començar i en la
qual han multiplicat
el nombre de dates
respecte de les anteriors.
El disc ja és al mercat,
i des de fa unes
setmanes es podia
trobar a Itunes –lloc
web de descàrregues
digitals legals–,
on va aconseguir el
número 2. I és que,
fidel al seu esperit
d’avantguarda, l’any
passat Pastora va decidir
avançar en format
digital dos dels
seus senzills –Cuan -
ta vida i Gran des
des pedi das– i després
va fer el mateix
amb tot l’àlbum. «Se
suposa que hem venut
molt però, encara
que alguns diuen
que això és el futur
de la indús tria, sembla
que les vendes
en format digital no
compten res», es lamenta
el trio.
Diu Pastora que
en aquella enganxosa
Lola que li va donar
la popularitat el
2004 hi havia «l’essència,
l’arrel» d’un
projecte musical innovador al qual «ja li han
sortit fulles», de les quals pengen dos Discos
d’Or per cadascun dels seus anteriors treballs.
Aquells inicis eren «una recerca d’identitat»,
que en el seu segon disc es va convertir musicalment
en «un viatge interior», explica Dolo
fent una repassada de la seva carrera.
La cantant, que també és responsable de totes
les lletres, assegura que aquesta vegada ha
aconseguit «una col·lecció de petites Polaroids
de la vida», una recerca de moments que ha
inspirat «la sonoritat de les paraules».
Dolo, Caïm i Pauet senten que tota aquesta
evolució no els ha separat de la seva essèn -
cia «independent», l’etiqueta amb la qual més
s’identifiquen perquè diuen que estan «al marge
del rock, de la rumba, del hip hop o de
qualsevol altre encasellament».
De totes aquestes fonts, i de cap a la vegada,
neixen temes com Grandes despedidas,
Paseo encendido, 1.000 kilómetros o Cósmica,
que combinen diferents ritmes per parlar
«de nostàlgies, de fugides i retrobaments i de
petits instants de la vida».
Novetats
Los Ronaldos: «La bola...»
Los Ronaldos posen un nou punt i a part en la seva
carrera musical. El grup, que fa tres anys va tornar
als escenaris, ha anunciat una altra retirada precedida
de La bola extra, un CD-DVD amb tots els seus
grans èxits en directe i els quatre nous temes sorgits
de l’última etapa. «Dir que ens n’anem sona una
mica apocalíptic, simplement deixem de tocar per
ocupar-nos de les nostres coses, però segurament
tornarem a reunir-nos algun dia», explicaven els
quatre integrants d’aquesta banda clau en el poprock
espanyol de finals dels 80. Com ja va passar
en el seu primer comiat, el 1998, Los Ronaldos justifiquen
l’aturada com una manera de «no caure en
la rutina», segons el cantant, Coque Malla.
Vacabou: «12 songs inside»
El duet mallorquí Vacabou, que ha editat el seu segon
disc, 12 songs inside, busca la perfecció, pe -
rò no compondre seguint els patrons del pop electrònic,
segons el seu líder, Joan Feliu. Vacabou és
un duet format el 2002 pel compositor, guitarrista i
productor mallorquí Joan Feliu i la cantant francesa
Pascale Saravelli, que va debutar amb Vacabou
(2003), disc que va sorprendre per les seves atmos -
feres fredes, com Portishead o Stina Nordenstam, i
que va ser editat a França, Gran Bretanya o EUA.
Amancio Prada
Amancio Prada ha presentat els seus dos últims treballs:
a Vida de artista homenatja el cantautor francès
Léo Ferré, i a Concierto de amor vivo recull un
concert a l’església dels Jerónimos de Madrid. La
trajectòria del cantautor lleonès se centra en la inter
pretació de versos en castellà i gallec, i en les recreacions
musicals de poemes de Rosalía de Castro,
Sant Joan de la Creu i Federico García Lorca,
entre d’altres. Pel que fa a Léo Ferré, segons Prada
és «l’estrella més rebel del firmament francès».
Bandes sonores
Cometas en el cielo
Alberto Iglesias
Edge Music
Amb aquesta
par titura, Alberto
Iglesias ha optat
per segona vegada
a l’Oscar.
Tot i que finalment
no ha
guanyat l’estatueta,
el compositor
donostiarra
consolida amb
aquesta nominació
la seva projecció internacional. La cinta, un relat
sobre la irracional crueltat infantil, el desarrelament
i l’exili ambientat a l’Afganistan de finals dels
anys 70 fins a l’arribada al poder dels talibans, ha
inspirat a Iglesias una partitura de tall dramàtic amb
nombroses referències ètniques. El compositor,
que va estudiar la música afganesa, ha escrit un
sco re molt variat, ple de passatges dinàmics i harmònicament
atrevits. A mesura que avança, la partitura
es va tornant més pessimista, trista i fosca,
com el mateix relat. El soundtrack es completa amb
temes del músic afganès Ahmad Zahir i dels cantants
Ehsan Aman i Sami Yusuf. Lluís Poch
La mosca de Girona s’ha tornat boja i ara ja vola contenta en llibertat
DEIXA’T SEDUIR PER LA MAGIA DE LA VERITABLE MOSCA DE GIRONA
Gràcies a tots els gironins per FER-LA VOLAR
Punts de venda a llibreries i quioscos de girona. També podeu comprar l’Auca de Sant Narcís a la Llibreria Carlemany,
a la Llibreria 22, a Can Geli, a la Papereria d’Aro de Fontajau i a la botiga Records del Barri Vell (Pont de la Princesa). Per tan sols 3 euros amb mosca inclosa.

Wolf Creek
Directors: Greg McLean.
Intèrprets: John Jarratt, Cassandra
Magrath.
Distribuïdora: Notro.
Durada: 99 minuts.
Una mostra més del cinema
de terror rural i realista que
triomfa arran de l’onada de
remakes de clàssics dels
70. No és ni millor ni pitjor,
però és cert que quan Mc -
Lean s’hi posa, especialment durant la mitja hora
final, la carnisseria és realment colpidora. P. P.
Jindabyne
DVD
Director: Ray Lawrence.
Intèrprets: Gabriel Byrne,
Laura Linney.
Distribuïdora: Vértigo.
Durada: 123 minuts.
A partir d’un relat de Raymond
Carver, l’autor de la
magnífica Lantana reincideix
en les devastadores
conseqüències que té la troballa
d’un cadàver sobre diversos
personatges d’una
mateixa comunitat. Lawrence treu punta a un esplèndid
repartiment, tot i que es mostra un pèl
irregular en el ritme narratiu. P. P.
Amor y otros desastres
Director: Alek Keshishian.
Intèrprets: Brittany Murphy,
Matthew Rhys.
Distribuïdora: New World.
Durada: 90 minuts.
Produïda per David Fincher i
Luc Besson –una estranya
combinació, per cert–,
aquesta comèdia romàntica
vol anar de moderna i trencadora,
però acaba sucumbint
a tots els tòpics de la guerra de sexes que
l’espectador pugui concebre. P. P.
Bandes sonores
Alien vs. Predator 2
Brian Tyler
Varèse Sarabande
Després del fiasco
de la primera
pel·lícula –tot i el
bon funciona -
ment a la taquilla–,
els responsables
d’aquesta
seqüela han decidit
respectar
més alguns dels
paràmtres de les
obres originals
de Ridley Scott, James Cameron i John McTiernan.
La seva banda sonora segueix el mateix camí i lluny
de ser un plagi és un homenatge als treballs anteriors.
L’inquiet Brian Tyler defuig la línia apocalíptica
que va marcar l’austríac Harald Kloser al score
d’Alien vs. Predator. Construeix un treball que recupera
els motius principals de les partitures de
Jery Goldsmith, James Horner, John Frizell i Alan
Silvestri, i els intercala amb els passatges originals
que ha escrit expresament per a aquest film. El resultat
és una banda sonora dinàmica, variada i impactant,
que funciona molt millor quan s’escolta associada
a les imatges. Lluís Poch
Un clàssic del
còmic
Zack Snyder, director de «300» ha estat l’encarregat de traslladar
al cinema «Watchmen», un dels millors còmics de la història,
que mostra una Amèrica dominada per un règim totalitari.
C reat
per Alan Moore i Dave Gibbons,
Watchmen està considerat, amb tota
justícia, un dels millors exemplars de la
història del còmic. Amb la seva mirada a un
univers alternatiu poblat de superherois en
decadència, les vinyetes de Moore i Gibbons
van reformular el gènere i el van situar en una
òrbita molt més compromesa en un moment
que Frank Miller, pel seu compte, convertia
Batman i Superman en éssers decrèpits a la
recerca de la moral perduda a The Dark
Kinght. L’adaptació cinematogràfica de
Watchmen era complexa per uns quants motius:
per començar, traduir al cel·luloide els
anys 80 que retratava (una mena de dimensió
alternativa, una mica a la manera d’Orwell a
1984) necessitava d’uns recursos que fins ara
no han estat una realitat; i, fa uns anys, la salut
comercial dels còmics cinematogràfics no
TEXT: PEP PRIETO
era tan bona com
per permetre’s el
luxe d’entrar en
exercicis crepusculars.
Això va
provocar que el
projecte canviés
de mans, passant
de les de Terry Gilliam
–el cineasta
va arribar a tenir
una primera versió
del guió– fins
a les de Darren
Aronofsky i Paul
Greengrass, que
se’n van desentendre
per desacords
econòmics
amb els productors.
Finalment
s’ha optat per
Zack Snyder, que
a 300 ha demostrat
sobradament
com adaptar unes
vinyetes força incòmodes
traient el
màxim profit dels
seus mitjans.
Watchmen se
situa en una Amèrica
bruta i deprimida,
sotmesa a
un règim totalitari
que ha declarat
els superherois,
antics defensors
de la pàtria, en fugitius
de la justícia.
Tots ells han
penjat l’uniforme i
viuen refugiats en
la seva identitat
secreta per evitar-se mals majors. Tot canvia
quan un exdefensor de la justícia apareix assassinat.
Un superheroi, Rorschach, confinat
en un manicomi per designi governamental,
decideix escapar-se per iniciar una investigació
que el portarà a reunir altres antics companys,
com El Comediant, Silk Spectre, o el
Mussol Nocturn. I el que descobriran és una
conspiració que arriba molt més lluny del que
s’esperaven.
Snyder ha promès fidelitat a les vinyetes
–les primeres imatges ho certifiquen– i ha tingut
l’encert de confiar en un repartiment d’intèrprets
poc estel·lars però molt efectius encapçalat
per Patrick Wilson, Jeffrey Dean Morgan,
Carla Gugino, Malin Akerman, Billy Crudup,
Matt Frewer, Niall Matter, Matthew Goode
i Jackie Earle Haley, nominat a l’Oscar pel
seu esfereïdor paper a Juegos secretos.
Cinema
18 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Matías
Vallés
Periodista
Josep M.
Llauger
Nicoterapeuta
jml@grn.cat
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
C omençant
Amb Spielberg
pel pitjor, Spielberg ha estat tan perjudicial
per a Occident com Walt Disney, en el seu
paper de copropietaris d’una embafadora cosmo -
visió que contagia fins i tot productes tan impecables
en aparença com La lista de Schindler. D’aquí la sorpre
sa que causa l’enteresa de l’autor de Tiburón, quan
aprofitava el cinquè aniversari de la crisi de Darfur per
desvincular-se de les cerimònies d’inauguració i clausu
ra dels Jocs de Pequín. Excepcionalment, una estrella
de Hollywood donava suport a una causa humanitària
més enllà del decoratiu, a risc de lesionar els seus
interessos econòmics: la recaptació de la propera entrega
d’Indiana Jones als mercats xinesos es veurà minvada
per la insolència del seu autor.
Encara que sempre hi haurà la sospita que Spielberg
ha preferit l’enemistat de Pequín a seguir suportant els
sermons de la carregosa Mia Farrow, el director no ha
claudicat. Es desmarca d’altres homes de negocis, com
el Rupert Murdoch que suavitza els continguts dels seus
satèl·lits perquè siguin del grat de la Xina. Malgrat que
Internet segueix presumint de ser el santuari de la llibertat
d’expressió, també els creadors de Google han
condicionat la paradeta per acomodar-se a les exigències
del gegant asiàtic. En trencar amb l’omertà, el cineasta
insubmís ha desconcertat a les autoritats xineses.
Ara hauran de pressionar el Sudan, sense erosionar
el flux de petroli que reben d’aquest país. La Xina
s’ha comprat l’Àfrica, un curiós cas de colonialisme al
continent desnonat per la resta del planeta.
Spielberg no ha volgut convertir-se en l’equivalent a
Leni Riefenstahl, la cineasta de geni que va glorificar al
nazisme en la seva documentació cinematogràfica dels
Jocs berlinesos de 1936. La influència de l’autor d’E.T.
pot desencadenar un efecte dominó, que obligui a replantejar
la presència als Jocs de països sencers. També
crearà problemes de consciència a Brangelina Pitt/Jolie
i altres celebritats angèliques, que mai plantegen la
MATÍAS VALLÉS
seva tasca benèfica en termes de confrontació. En el
moment més inesperat, des de Hollywood ressorgeix
la vigència del compromís. Ningú podrà acusar el direc
tor d’orientar la seva fòbia capritxosament. Malgrat
els seus orígens, l’honradesa irreprotxable de Munich
ja li va generar l’animadversió dels lobbies proisraelians.
Enmig de l’ebullició solidària de Hollywood, Spielberg
s’havia distingit per un comportament raonablement
hermètic, més enllà de l’obligada adscripció demò
crata. El seu toc d’atenció reactiva ara el vector polí
tic dels Jocs, sufocat des del moment que alguns comitès
nacionals van intentar retallar les decla racions dels
seus atletes més enllà de l’esportiu. En modelar la competició
olímpica sense boicotejar-la obertament, el cineasta
s’inscriu involuntàriament en el corrent diplomàtic
que persegueix la liberalització de la Xina sense
ruptures. El protagonisme de Darfur –les armes usades
en la matança han estat comprades a Pequín– i del Tibet,
sense oblidar l’aniversari de Tiananmen el juny, s’ha
disparat arran del gest d’una estrella del cinema.
Sentenciar que la Unió Soviètica no va sobreviure als
Jocs de Moscou voreja la hipèrbole, però Pequín ha de
mantenir l’equilibri entre la promoció de l’etiqueta olímpica
i el seu caràcter d’altaveu per a la denúncia. La Xina
no només defensa que la democratització entorpiria el
seu desenvolupament econòmic, sinó que sufra ga la democràcia
occidental a través dels seus fons. Atès que
l’actualitat sempre torna a l’Iraq, la seva costosa ocupació
també està finançada pel colós asiàtic.
L’arravatament de «consciència» –així ho ha denominat
el cineasta– obliga a coincidir amb els seus pressupostos
ètics d’artista, sense necessitat de combregar amb
la seva estètica i malgrat que el professor Valverde considerés
inseparables els dos vessants. D’acord amb les
llegendes americanes, un home sol pot canviar el món.
A condició que acumuli en la seva persona tant poder
com un Estat sencer. Spielberg s’ho pot permetre.
El parvulari del cosmos
es de la més remota antiguitat, l’ésser humà s’ha in-
Dterrogat sobre tot allò relacionat amb la seva pròpia
existència, sobre la vida en general i, alçant la seva mirada
al cel, sobre els enigmes de l’univers i de la seva
relació i ubicació en aquest fantàstic i inabastable conglomerat
de vida i energia. D’aquest inquirir en sorgiren
els mites religiosos, l’astrologia, i més tard l’astronomia
com una forma més objectiva d’estudiar el cosmos.
Així, a mesura que s’ampliaven els coneixements
sobre l’univers s’ampliava també la consciència humana,
ja que aquesta no és sinó el resultat dels seus continguts.
Actualment, inserits totalment en la nova era
científica, la nostra visió de l’univers ha sacsejat els vells
mites i ens obliga a una nova visió de tot plegat.
A escala planetària, el procés ha estat similar. Ara el
planeta sencer és la nostra llar, i l’àmbit tribal-nacional
ha passat de ser la totalitat del nostre món a reubicarse
dins l’estructura global de Gaia. Aquest procés ha
comportat dos canvis significatius: primer la relativització
de molts dels fonaments de la nostra cultura, religió,
valors, moral, etc., ja que en entrar en contacte amb
altres paradigmes ens han obligat a confrontar la idoneïtat
dels nostres principis. I l’altre canvi ha estat conseqüència
del primer, ja que el progressiu coneixement
d’altres cultures ha portat a integrar-ne alguns trets i a
acceptar altres visions de la vida i de la realitat.
Sigui dit tot l’anterior com a previ a quelcom que els
vull proposar: molts lectors sabran que les religions
orientals, com ara el budisme i l’hinduisme, afirmen que
la vida humana no s’exhaureix pas en una sola existència,
sinó que en un procés quasi infinit en el temps
tornem a néixer una vegada i una altra en un procés
evolutiu que culmina en una mena de perfecció anomenada
nirvana, vista aquesta com l’assoliment de valors
universals elevats com ara l’amor, la compassió, el
coneixement i la bellesa, tot això en uns nivells de sublimitat
gairebé impossible d’imaginar des de l’actual
nivell d’evolució humana.
Fins aquí possiblement no dic res de nou als lectors,
ja que avui dia conceptes com la reencarnació, el nirvana,
el karma, etc. ja són de domini públic a Occident.
Però en els últims anys s’ha produït un fet curiós i sor-
JOSEP M. LLAUGER
prenent que porta a l’actualitat aquests conceptes i aparentment
els valida però no des de l’àmbit de la religió,
sinó des de la investigació i pràctica mèdiques. Obviant
referències anteriors que ara s’han anat coneixent, podríem
dir que tot va començar quan el Dr. Brian Weiss,
cap de psiquiatria de l’hospital Mount Sinai de Miami,
feia el possible per ajudar a una pacient que anomena
Catherine. Durant divuit mesos va utilitzar mètodes terapèutics
tradicionals per tal d’ajudar-la a superar els
seus símptomes. Davant dels minsos resultats obtinguts
va provar d’ajudar-la amb tècniques hipnòtiques i, sorprenentment,
segons explica el mateix Dr. Weiss, Catherine
recuperà records de «vides passades» que resultaren
ser els factors causants dels seus mals. En poques
sessions i gràcies a reviure aquestes suposades vides
anteriors, la pacient es recuperà i va poder tornar a viure
una vida normal.
Això era al final de la dècada dels setanta i des d’aleshores
ha plogut molt. Els llibres del Dr. Weiss s’han
publicat arreu del món i darrere d’ell han sorgit una munió
de metges i científics que han seguit aquesta línia
d’investigació. El més interessant al meu parer és el Dr.
José Luís Cabouli, metge cirurgià argentí qui amb una
sòlida investigació de més de divuit anys i amb una gran
capacitat intel·lectual explica en els seus llibres com
aquesta nova teràpia de vides passades no solament
s’ha revelat com una medicina altament eficaç en algunes
malalties cròniques, sinó que endemés, i això és el
més sorprenent, ve a confirmar els principis metafísics
de les religions orientals, com l’evolució de la consciència
humana a través de vides successives.
Vista la situació del nostre planeta, l’estat primitiu del
conjunt de la civilització humana mundial, amb una
constant de violència i guerres, odis entre grups socials,
religiosos i polítics, egoisme, insolidaritat, agressivitat
vers l’entorn, vers la naturalesa, vers els animals, etc. I
tenint en compte que s’estima que existeixen més de
cent mil milions de galàxies a l’univers observable, no
els sembla a vostès que si fossin certes les creences que
expliquen l’evolució de la consciència humana mitjançant
vides successives, la terra seria sense cap mena de
dubte el parvulari del cosmos?
Gironins del segle
XIX
Pere Màrtir
Estrada
Cama
XAVIER CARMANIU
esprés de voltar i voltar, van
Daconseguir trobar aparcament
per al cotxe. Del portaequipatges
en van començar a
sortir la nevera portàtil, la bossa
amb les tovalloles, el para-sol,
una pilota, un matalàs inflable,
una pala, un cubell, un rasclet...
Tot va quedar repartit proporcionalment,
segons l’edat i les capacitats
de cada membre de la
família, que en fila índia, s’acostaven
a la sorra com una corrua
de formiguetes. Després d’escollir
el lloc, van instal·lar el camp
base. El pare plantava el parasol,
la mare posava les tovalloles i els
nens s’impacientaven perquè
volien anar-se a banyar de seguida.
De cop, el petit es va girar
d’esquena a l’aigua i va mirar
fixament una casa molt gran, que
li va semblar màgica.
– Papa –va demanar–, de qui
és aquella casa amb tantes torres?
Pere Màrtir Estrada Cama va
néixer a Sant Feliu de Guíxols, el
1841, en el si d’una família benestant,
dedicada a l’agricultura
i a la fabricació de productes surers.
Això va fer que tota la seva
vida estigués vinculada al món
dels negocis i del poder. Ho demostra
el fet que va ser alcalde
de la seva localitat natal entre
1863 i 1864, és a dir, quan tenia
poc més de 22 anys. Així mateix,
era el soci principal d’una companyia
d’aigües anomenada Mi -
na del Norte.
Estrada Cama va ser l’encarregat
d’expandir els negocis familiars,
que va heretar després de
produir-se la mort del seu pare,
el 1880. Un dels passos més significatius
va ser comprar diversos
alzinars a zones d’Andalusia
i Extremadura per assegurar-se
les provisions de matèria primera
per a la fàbrica de taps que tenia
a Sant Feliu. A més, també
importava suro de Còrsega i Sardenya
mitjançant un acord comercial
amb una firma italiana.
Ara bé, aquesta ampliació no
va fer que Estrada Cama oblidés
els seus orígens; ja que també va
augmentar el nombre d’hectàrees
de terreny que la seva família
posseia a l’àrea de la Platja de
Sant Pol, des del s. XVIII. Precisament
va ser allà, a primera línia
de mar, on el 1886 va fer
construir l’anomenat Xalet de les
Punxes, batejat així per les nou
torres que coronen el perímetre
d’una edificació que actualment
encara es conserva. La també
anomenada Casa Estrada, juntament
amb altres d’estil modernista
que hi ha a la mateixa platja,
permeten rememorar l’època
de les grans fortunes del suro.
Pere Màrtir Estrada Cama va
morir el 1911, als 71 anys. Havia
tingut nou fills, però qui es va fer
càrrec dels negocis va ser el segon,
Joan Estrada Barri, que en
aquells moments tenia 38 anys,
gairebé els mateixos amb els
quals el difunt Pere s’havia hagut
d’ocupar de l’empresa familiar.

La gran nit dels
«freakies»
Diversos països –entre ells Espanya– aposten aquest any per portar a Eurovisió representants
que destaquen més per les seves excentricitats que per la qualitat de la seva proposta musical.
E ntre
les habituals balades clàssiques i
els ritmes discotequers, el sector freak
d’Eurovisió continua guanyant adeptes,
i a la final d’aquest any, que se celebrarà a
Belgrad, hi concorren –entre d’altres– un gall
dindi irlandès, una granja bosniana amb gall
inclòs, un veterà raper croat, un grup de pirates
letons i l’inclassificable Rodolfo Chikilicuatre,
el flamant representant espanyol
amb el seu Baila el Chiki Chiki.
Dels 43 països representats a Eurovisió, alguns
encara no han conclòs el procés de selecció,
però es confirma que la corrent iniciada
per l’austríac Alf Poier el 2003 té cada
vegada més estrebada. Poier va desplegar a
Tallinn, sota el títol de Weil der Mensch zählt
(Perquè l’ésser humà compta), caps d’animals,
melodies tronades i coristes cridaneres
que, sorprenentment, van obtenir un digne
sisè lloc i van crear un precedent que ara exploren
nombrosos països (i que va aconseguir
triomfar l’any 2006 amb els monstruosos
Lordi: el seu Hard Rock Hallelujah va donar
la victòria a Finlàndia).
Precisament Àustria s’ha retirat de la competició
adduint que el festival està polititzat,
encara que aquest suposat deteriorament en
el reconeixement de la qualitat musical cada
vegada dóna més carta blanca als països per
presentar candidats que busquin el suport
popular per motius extramusicals. Només cal
pensar en Rodolfo Chikilicuatre.
UN ELVIS PASSAT DE VOLTES
Amb una estètica que pot recordar un Elvis
Presley passat de voltes –tupè exagerat i patilles,
ulleres mida XXL i miniguitarra de joguina–,
Chikilicuatre vol animar els europeus
a ballar el Chiki Chiki perquè «mola mogollón»
i perquè ja el ballen, segons diu la lletra,
«en la China y también en Alcorcón». Chikilicuatre
és, en realitat, David Fernández, un
actor habitual del programa que Andreu Buenafuente
presenta a La Sexta; i va ser el més
votat pels espectadors que dissabte passat
van seguir la gala Salvemos Eurovisión: va
aconseguir el 56% dels vots, mentre que la
se gona classificada, Coral, en va aconseguir
el 14%. «El públic s’ha decidit pel bon rotllo
i el bon humor», va afirmar el controvertit
cantant. Moltes veus han criticat la seva elecció,
i els «eurofans» espanyols han demanat
el suport per a la candidatura d’Andorra: Casanova,
interpretada per la cantant sorgida
d’Operación Triunfo Gisela.
TEXT: DdeG
Un altre dels participants estrambòtics de
l’edició d’aquest any arriba des d’Irlanda i és
el publicitat gall dindi Dustin the Turkey, una
marioneta que glugluteja la cançó Irlande,
Douze Pointe (ni més ni menys que Irlanda,
dotze punts). És l’estratègia radical d’un país
que acapara el rècord de victòries a Eurovisió
(set), però que radicalitza la seva aposta
després de quedar últim a Hèlsinki l’any passat.
També amb bec i amb cap, però amb cos
i amb vida, un gall passeja al xou que ha organitzat
el representant de Bòsnia i Hercegovina,
Laka, elegit de manera interna pel
seu país i va sorprendre al presentar la seva
cançó Pujusaj (Intenta).
Amb el hip hop licitant en les llistes internacionals,
Croàcia ha decidit imitar a la seva
manera aquest fenomen i un dels seus protagonistes,
el supervendes 50 Cent, però amb
un ancià que, amb el nom de 75 Cents i al
costat de Kraljevi Ulice, representa al seu país
amb una barreja d’acords balcànics i rap titulada
Romanca.
No del Carib, sinó de Letònia, vénen Pirates
of the Sea, que despleguen un decorat
i un vestidor digne del Capità Garfi i els seus
sequaços amb la seva cançó Wolves of the Sea
(Llops de mar), que uneix com pot unes coreografies
i ritmes discotequers a l’estil del
grup dels noranta Aqua amb crits de guerra.
En menor grau també destaca el circ estonià
de dos pseudopallassos anomenats
Kreisiraadio amb el seu tema Leto Svet, la
Femme Fatal xipriota Evdokia Kadi o el bielorús
Ruslan Alehno interpretant una cançó
titulada Hasta la vista.
Però com que que Eurovisió viu hores baixes
i busca un nou públic fruit d’una nova
mentalitat i nous canals de difusió, tot pot
succeir a Belgrad, tant a les semifinals que se
celebren els dies 20 i 22 de maig com a la final,
el dissabte 24.
El festival, que manté amb prou feines la
seva antiga condició de fenomen de masses,
aspira ara a convertir-se en un fenomen de
culte, de referència per a les tribus cibernètiques
o per a amants dels kitsch.
Així, aquest any els vots han afrontat nous
camins, com la sorprenentment exitosa proposta
d’elecció de la meitat dels finalistes feta
a Espanya, a través de MySpace.
Davant de tanta interactivitat i tant freakisme,
la incertesa plana sobre les apostes
musicalment serioses de països com Anglaterra,
amb la cançó de funk Even If, d’Andy
Abraham; la balada operística de Romania,
amb Nico i Vlad Mirita, Pe O Margine De
Lume; i cançons de tall clàssic com la de Noruega,
de pop actual com l’arribat de Dinamarca
o temes acústics com el d’Israel.
Televisió
21 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008

22 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Els més vistos
(del 5 a l’11
de març)
Catalunya
Polònia
Dijous 6 de març,
TV3. 1.021.000
espectadors
(31,4%).
CSI: Hecho para
matar (2a part)
Dilluns 10 de març,
Tele 5. 963.000
espectadors
(32,1%).
Camera Café
Dilluns 10 de març,
Tele 5. 836.000
espectadors (26%).
TN Vespre
Dijous 6 de març,
TV3. 792.000
espectadors
(28,2%).
TN Vespre
Dilluns 10 de març,
TV3. 722.000
espectadors
(24,4%).
Espanya
CSI: Hecho para
matar (2a part)
Dilluns 10 de març,
Tele 5. 4.979.000
espectadors
(25,5%).
Sin tetas no hay
paraíso
Dimecres 5 de
març, Tele 5.
4.277.000 espectadors
(24,9%).
Escenas de matrimonio
Dimecres 5 de
març, Tele 5.
4.257.000 espectadors
(23%).
Telediario 2
Diumenge 9 de
març, TVE-1.
4.231.000 espectadors
(22%).
Camera Café
Dilluns 10 de març,
Tele 5. 4.136.000
espectadors
(21,3%).
Dilluns 17 de març
11.05
18.25
22.00
23.30
00.00
Cuatro
Aventuras en el Imperio
La sèrie es desenvolupa l’any 79 dC, durant
el regnat de Titus. La principal protagonista
és Flavio Gemina, filla del capità
del vaixell del port de Roma, Ostia. Flavio
estarà acompanyada pels seus tres amics
amb els que s’embarcarà en perilloses
aventures: Nubia, una nena africana que
ha estat esclava de Flavio; Jonathan, un
nen jueu de família israeliana refugiada; i
Lupus, un nen mut de 8 anys.
TV3
A good man in Africa
A Morgan Leafy, primer secretari del consolat
britànic a Ninjana, se li acumulen els
problemes. Vol seduir Priscilla, la filla de
Fanshawe, el nou cònsol. Leafy s’adona
que pateix una malaltia venèria i recorre al
doctor Murray. I ell, malgrat la malaltia, es
dedica a flirtejar amb altres dones. Una
d’elles, després de la filla, és ara l’esposa
del cònsol Fanshawe.
Telecinco
CSI Las Vegas
Etiqueta en los pies és un capítol completament
diferent del ritme habitual. Els
morts a la morgue desperten per explicarse
els uns als altres què els ha passat,
mentre el CSI treballa per esbrinar-ho.
33
Segle XX
Segurament no hi ha hagut, en tota la història
mundial de la ràdio, un programa més
cèlebre, més mitificat, més citat com a
exemple de la força que pot assolir aquest
mitjà. Es tracta de l’adaptació del llibre d’H.
G. Wells La guerra dels mons, que un jove
Orson Welles va dirigir des dels estudis
de la CBS, a Nova York, el 30 d’octubre de
1938, i que va fer creure a milions d’americans
en una invasió real de la Terra per
part de marcians hostils. Un documental
nord-americà del 2005 explica la història
real i el context d’aquella famosíssima
emissió.
Antena 3
Puntodoc
Com mengen 4 persones amb 35 euros
setmanals? I una parella de jubilats? Com
es lluita contra l’anorèxia o el sobrepès?
Aquestes són algunes de les preguntes
que respondran els reporters.
Dimarts 18 de març
12.00
17.25
18.30
22.15
01.20
K3
Patates i dracs
L’X-27 és un robot d’última generació amb
fotos de tots els residents del castell a la
base de dades. Sabent que és indestructible,
el Rei Hugo l’ha enviat a pulveritzar
el Drac. Però els circuits del robot
també es poden creuar, i confondre el
Drac amb la Melody, o el Rei Hugo amb
en Juju...
Cuatro
Entre fantasmas
Un estrany esperit no deixa de perseguir
Andrea, movent els objectes intentant cridar
l’atenció de l’amiga de Melinda, però
només aconsegueix espantar-la. Melinda
es posa a ajudar la noia per descobrir de
qui es tracta i què vol. Andrea sospita que
pot ser algú que va conèixer fa anys quan
treballava com a fiscal a Nova York.
TV3
FX: Efectes mortals
Rollie Tyler, creador dels millors efectes
especials del cine, rep la visita d’un dels
responsables governamentals de la seguretat
de testimonis judicials protegits,
que li demana que simuli la mort de Nicholas
DeFranco, clau en un judici contra
la màfia, per allunyar-lo del perill d’un
atemptat.
K3
Los Serrano
La vianalització del carrer de la tasca de
Diego i Santi serà benvinguda entre els
germans, ja que la finalització de les obres
suposarà un augment de la clientela. La
mateixa notícia, però, caurà com una gerra
d’aigua freda per a Fiti, ja que la prohibició
del pas de cotxes suposarà una pèrdua
irrevocable de clients per al seu negoci.
La Sexta
Extras
La cadena emet aquest dimarts i el vinent
un programa especial de la sèrie amb motiu
del final de la comèdia, que desvetlla
el destí professional del seu protagonista.
El cantant George Michael i els actors Clive
Owen (Closer), David Tennant (Doctor
Who), Gordon Ramsay (Kitchen Nightmares)
o el duet còmic format per Gareth
Hale i Norman Pace (The Management)
són només alguns dels cameos en aquesta
última entrega de la sèrie de culte.
Dimecres 19 de març
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!
15.45
18.00
21.55
22.05
22.15
00.10
TV3
Lo Cartanyà
La Maria i el Cartanyà se’n van a Càceres
perquè la mare d’en Miquel ha mort. A la
sala de vetlla, en Miquel confessa al seu
fill un secret: el Cartanyà té una germana.
K3
Els quatre fantàstics
En Tèrminus, un alienígena molt peculiar,
ha vingut a la Terra per espoliar-la. Li interessen
els recursos i la tecnologia dels terrícoles
i l’únic que el separa del seu objectiu
són els 4 Fantàstics.
La Sexta
Reaper
Sam Oliver mai ha complert ni objectius ni
fites. Els seus pares, però, mai el van renyar
ni li van recriminar res, al contrari que
al seu germà. El dia que Sam fa 21 anys
en descobreix la causa: els seus progenitors
van vendre l’ànima de Sam abans
que nasqués, i ara el noi ha de treballar
per al Diable atrapant les ànimes que
s’han escapat de l’infern. En la seva primera
missió haurà d’atrapar un piròman
amb una miniaspiradora.
33
Cronos
L’any 218 aC, un dels comandants militars
més importants de la història intenta l’impossible.
Anníbal, fill de Cartago, planeja
travessar els Alps amb un exèrcit de soldats
i elefants, amb la missió d’envair Itàlia
i destruir Roma. El documental dramatitzat
revela que va ser la derrota d’Anníbal
la que en realitat va contribuir a crear
l’Imperi Romà.
Telecinco
Sin tetas no hay paraíso
Després de fingir la seva mort a Colòmbia
i tornar a Espanya, Duque deixa un missatge
a Catalina. Tot i haver començat una
nova vida, Catalina no ha estat capaç d’oblidar
el narcotraficant.
Cuatro
Cuarto Milenio
En la Setmana Santa, la cadena encara un
dels temes més polèmics del Cristianisme:
els Evangelis Apòcrifs. El documental
El otro Jesús proposa un acostament a
l’altra existència de Crist que recullen
aquests mítics lligalls degradats per la mateixa
església des del Concili de Trento.

Dijous 20 de març
09.00
17.40
18.35
22.00
22.15
01.15
Telecinco
El misterio de Wickwire House
Ben és un noi afeccionat a fer bromes sobre
fantasmes als seus companys d’escola,
tot i que ell no hi creu. Tot canvia per
a Ben i la seva amiga Katherine quan
veuen el fantasma d’una dona a la casa
de camp del seu avi.
La Sexta
Prison Break
Verónica creu en la innocència de Lincoln
després de la seva conversa amb Leticia,
el testimoni de la qual podria donar un
tomb a la defensa del seu cas. Mentrestant,
els agents del Servei Secret registren
casa seva buscant la cinta que va provar
la culpabilitat de Lincoln.
TV3
La meva noia
Vada, una nena d’11 anys, no oblidarà mai
aquell estiu, perquè va ser el del primer
petó i el de l’entrada en l’adolescència a
través d’una pèrdua dolorosa.
La Sexta
Bones
L’equip ajuda Amy, la filla del subdirector,
quan contrau una rara forma de càncer
de pulmó després de rebre un injert d’òs.
Després de recopilar diferents informacions,
Booth i Brennan descobreixen que
Amy no és l’única amb aquest estrany mal.
Cuatro
Roma
La sèrie més cara de la història torna a
Cuatro amb l’estrena de la segona temporada.
L’endemà de la mort de Juli Cèsar,
Roma és un bullidor. Marc Antoni decideix
anar al nord per reunir un exèrcit i
venjar-se. Tot això amb la vídua de Juli Cèsar,
Calpurnia, Atia, i el seu fill Octavi. Però
aquest, quan sap que ha heretat el cognom
i la fortuna de Juli Cèsar, idea un pla
per quedar-se a Roma i lliurar-se de Brutus
i els seguidors.
33
Cànon Mites
Moisès és una de les principals figures de
l’Antic Testament. És el centre de la religió
occidental i la seva llegenda és una de les
més conegudes de la Bíblia. Durant molts
anys, les excavacions a Egipte no havien
donat proves fefaents sobre la història de
Moisès. Però això està canviant. Al documental
es revelen els sensacionals descobriments
que s’han fet a Egipte.
Divendres 21 de març
11.05
12.20
15.40
22.55
23.45
Cuatro
Aventuras en el Imperio
Jonathan s’enfada amb el seu pare perquè
sabia que la seva mare viu a Roma i
li ho ha amagat. L’emperador Titus té un
mal pressentiment quan recorda un terrible
somni que va tenir.
TV3
El Futbol Club de les Feres
Una colla de nens i nenes juguen al futbol
i s’entrenen durament per enfrontar-se a
un equip rival. Willi n’és l’entrenador i vol
que, a més a més de jugar bé, els infants
aprenguin a treballar en equip i tinguin en
compte una sèrie de valors humans per
jugar net, tant al camp com a la vida.
TV3
Ben-Hur
Un divendres no seria sant sense l’emissió
d’aquest clàssic del cinema. La MGM
va arriscar molt en aquesta grandiosa superproducció
i l’Acadèmia de Hollywood
la va premiar amb 11 Òscars. Se situa en
els temps de Crist i explica la història de
Judà Ben-Hur, fill d’una família noble de
Jerusalem, i Mesala, tribú romà que comanda
els exèrcits d’ocupació. Ben-Hur i
Mesala havien estat amics de petits i ara
són enemics irreconciliables.
33
La veritat de Troia
La Ilíadad’Homer ha captivat el públic des
de l’antiguitat i ara noves evidències i
avenços científics aporten algunes respostes
inesperades. Aquest poema èpic
és una faula d’amor i de guerra escrita fa
uns 3.000 anys. El mite de la bellesa
d’He l·lena, l’impetuós Aquil·les i el poderós
Agamèmnon –i, per descomptat, el cavall
de Troia– han captivat generació rere
generació, però què hi ha de veritat en
aquesta llegenda?
LaSexta
Shark
Shaun, el membre d’un grup de rock, és
trobat mort en una habitació d’hotel després
d’una festa. Shark i el seu equip descarten
que el mòbil de l’assassinat fossin
els deutes de joc que tenia el noi. El fiscal
descobreix els tèrbols negocis d’un membre
de la banda i limita el cercle de sospitosos
al mateix grup.
Dissabte 22 de març
10.15
14.55
15.40
21.30
21.45
22.10
33
L’origen de la Setmana Santa
La Setmana Santa és un dels moments
més importants de l’any cristià. Aquest
documental intenta esbrinar-ne la història
real. Des de l’Hort de Getsemaní fins al
Mont de les Oliveres, des de la Via Dolorosa
fins a l’església del Sant Sepulcre, segueix
els indrets on van transcórrer els últims
dies de Crist. On va ser jutjat per Ponç
Pilat? On es va reunir amb els seus deixebles
per celebrar el Sant Sopar? On va
ser crucificat i on és la seva tomba?
LaSexta
Padre de familia
Meg li demana a la seva mare fer pràctiques
amb el cotxe abans del seu examen
de conduir, però Lois no pot i finalment Peter
s’encarrega d’acompanyar-la. Però Peter
li ensenya a la seva filla que si la seva
mirada i la d’un altre conductor es creuen
en un semàfor en vermell, s’ha d’iniciar
una cursa entre els dos.
TV3
Robinson Crusoe
Una minisèrie de dos capítols que s’emeten
d’una tirada i que segueixen les aventures
del nàufrag de la novel·la de Defoe.
Crusoe arriba a una illa que sembla deserta
i acabarà establint una relació que
podria qualificar-se d’amistat amb un jove
salvatge, al qual anomena «Divendres».
Cuatro
Nada x aquí
La patrulla màgica torna per omplir de
trucs i fantasia la petita pantalla. I ho fa carregada
d’increïbles jocs de mans que faran
les delícies i deixaran amb la boca
oberta els amants de la bona màgia.
Antena 3
Los Simpson
Els problemes econòmics porten Ned a
llogar una habitació de casa seva a dues
dones madures. Bart i Milhouse, navegant
per Internet, descobreixen que les dones
han instal·lat un negoci de webcam eròtica
sense el coneixement de Ned.
33
L’illa de l’Holandès
1969. Lluís Dalmau arriba a una illa deportat
per la seva activitat política. Dalmau,
seduït per l’illa i la seva gent, ajorna els
seus plans de fuga i inicia un idil·li amb
Feli, que ha de replantejar-se la seva relació
amb Patrice «el belga».
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 16
de març de 2008
Recomanem
Peter Pan:
la gran
aventura
Divendres 21.
TV3, 22.10h.
La família Darling
viu a Londres.
Wendy, la
filla gran dels
Darling, explica
històries als
seus dos germanets
a l’hora
d’anar a dormir.
Els nens esdevenenprotagonistes
d’una
gran aventura
quan Peter Pan
arriba volant a la
seva habitació i
els porta al país
de Mai Més. Allà
els nens no es
fan mai grans i
tot allò que imaginen
és possible.
Però també
es troben amb
el temible capità
Garfi...
Any
2003.
País
Estats Units i
Gran Bretanya.
Director
P.J.Hogan.
Intèrprets
Jeremy Stumper,
Jason
Isaacs, Rachel
Hurd-Wood.

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.