045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

que l’acomiadi. Aquell vaixell, amics meus, fou la primera
nau contrabandista que es recorda! El contraban era Jonàs.
Però la mar es rebel.la: no vol aguantar la càrrega impia. Arriba
un espantós temporal; la nau està a punt de trencar-se.
Però ara que el nostramo crida tothom per alleugerir el vaixell,
ara que caixes, fardells i alfàbies salten grinyolant per la
borda, ara que el vent xiscla i els homes udolen i cada taula
retrona amb els peus que les calciguen sobre el cap de Jonàs,
enmig d’aquest avalot tumultuós Jonàs dorm el seu son esgarrifós.
No veu cap cel negre ni cap mar rugidora, no sent les
quadernes que trontollen, i ben poc que sent ni fa esment del
llunyà remoreig d’una balena immensa que, ja amb la boca
oberta, solca la mar rere ell. Sí, companys mariners, Jonàs havia
baixat als flancs del vaixell —una llitera dins la cabina que
ja us he explicat, i dormia profundament. Però arriba fins a
ell el nostramo espantat i li xiscla a l’orella morta:
—Què fas aquí, tu, dormint? Au, amunt!
»Tret amb sobresalt de la seva letargia per aquell crit horrorós,
Jonàs bota sobre els seus peus i puja tentinejant a coberta,
s’aferra a un obenc per veure la mar. Però en aquell
instant li salta a sobre, com una pantera, una onada que
sobrepuja part damunt l’orla de proa. Ona rere ona salten
impetuosament dins la nau i, no trobant desguàs immediat,
corren bramulant de proa a popa, fins al punt que els mariners
estan a punt d’ofegar-se encara a flor d’aigua. I constantment,
mentre la lluna blanca mostra la seva cara espantada
entre els barrancs escarpats de la negror del cel,
l’horroritzat Jonàs veu com el botaló es dreça i asssenyala
cap amunt, però immediatament torna a apuntar avall, cap
a les fondàries turmentades.
»Terrors damunt terrors corren cridant per la seva ànima.
El fugitiu de Déu ara està totalment en evidència en totes
les seves abjeccions. Els mariners l’assenyalen i cada vegada
creix més la sospita que en tenen fins que, a l’últim, per
descobrir tota la veritat, posen tot l’afer en mans del Cel i
treuen a sorts qui és la causa d’aquella gran tempestat. La sort
99