045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

lanca, les seves ales tan vastes, i en aquelles aigües exiliades
per sempre jo havia perdut els records acollidors
de tradicions i de ciutats. Vaig contemplar molt de
temps aquella meravella de plomatge. No puc explicar,
només insinuar, les coses que passaren a través de mi
com una exhalació. Però a la fi em vaig despertar i, girant-me,
vaig preguntar a un mariner quina mena d’ocell
era aquell. Un goney, em digué. Goney! No havia
sentit mai aquell nom. És concebible que aquella criatura
gloriosa sigui tan absolutament desconeguda per
als homes de terra? Mai no n’havia sentit parlar! Però
algun temps després vaig assabentar-me que goney era
un nom mariner de l’albatros. Així és que no hi havia
cap possibilitat que la «Rima» magnificada de Coleridge
tingués res a veure amb les impressions místiques que
jo vaig experimentar en veure aquella au a la nostra coberta,
car ni havia llegit la «Rima» ni sabia que l’au fos
un albatros. Tot i això, en dir aquestes coses no faig altra
cosa que polir indirectament, per fer-lo més brillant,
el noble mèrit del poema i del poeta.
Afirmo, doncs, que en la prodigiosa blancor corporal
de l’au s’hi amaga principalment el secret de la màgia;
una veritat encara més manifesta pel fet que, per un solecisme
de termes, hi ha ocells anomenats albatros grisos,
i d’aquests sí que n’havia vist sovint, però mai amb
les mateixes emocions de quan vaig contemplar l’au
antàrtica.
Però com s’havia capturat aquella criatura mística? Si
no ho xiuxiuegeu, us ho diré. Amb un ham i una llinya
traïdors, quan l’au surava damunt l’aigua. Finalment,
el capità la va convertir en carter. Li va lligar al coll un
bocí de cuiro escrit, amb l’hora i el lloc del vaixell, i després
la va deixar fugir. Però jo no dubto que el lligall de
cuiro, adreçat als homes, fou deslligat al Cel, quan l’au
blanca va volar a unir-se amb els querubins que invoquen
i adoren plegant les ales! (Nota de Melville.)
703