045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

cors palpiten massa, i els nostres pobres cervells bateguen
massa per a això. I, malgrat tot, a vegades he cregut que el
meu cervell estava molt tranquil... una tranquil.litat gelada,
aquest vell crani meu es cruia com un got el contingut del
qual s’ha gelat i el trenca. Però el cabell encara ara creix, en
aquest moment està creixent i el deu alimentar l’escalfor.
Però no, és com aquesta mena d’herba vulgar que creix a
qualsevol banda, entre les esquerdes terroses del gel de Groenlàndia
o en la lava del Vesuvi. Com el fa voleiar aquest vent
salvatge; el fa fuetejar contra meu com les pelleringues esqueixades
de les veles trencades fuetegen el vaixell sondrollat
del qual pengen. És un vent vil que sens dubte ha bufat,
abans que aquí, pels corredors i per les celles de les presons,
per les sales d’hospitals, tot ventilant-les, i ara ve a bufar aquí
tan innocent com els bens. Fora d’aquí! És un vent tacat. Si
jo fos vent, no bufaria més damunt aquest món maligne i
miserable. M’arrossegaria a algun lloc, a una cova, i m’esmunyiria
allà dins. I no obstant això, el vent és una cosa noble
i heroica! Qui l’ha conquistat mai? En qualsevol batalla,
ell sempre pega la darrera bufada, la més amarga. Correu
contra ell i no fareu altra cosa que passar-hi a través. Ah!, és
un vent covard que fereix homes completament despullats,
però no es presenta mai per rebre ni un sol cop. Fins i tot
Ahab és més valent... més noble que això. Tant de bo ara el
vent tingués un cos. Però totes les coses que exasperen i ultratgen
més els homes mortals són precisament coses sense
cos, però només són incorpòries com a objectes, no com a
agents. És una diferència molt especial, molt astuta, ah!,
molt maliciosa. I malgrat tot, ho torno a dir, i ara ho juro, hi
ha quelcom de gloriós i de bell en el vent. En aquests alisis
càlids, si més no, que bufen sense aturall en el cel clar, amb
una placidesa poderosa, ferma i vigorosa; i no es desvien del
seu objectiu, per molt que els corrents més vils de la mar girin
i es desviïn, per molt que els Mississipís més poderosos
de la terra canviïn de direcció o errin el rumb, insegurs d’on
han d’anar a raure. Oh, pels Pols eternals! Aquests mateixos
680