045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

aquest afer de Moby Dick, la vostra cara ha de ser com el palmell
d’aquesta mà: un buit sense llavis i sense trets. Ahab és
Ahab per sempre, home. Tots els seus actes estan decretats i
són immutables. Tot això fou assajat per vós i per mi un bilió
d’anys abans que aquest oceà es gronxés. Beneit! Jo sóc el
lloctinent del fat i actuo sota les seves ordres. I vós, subordinat
meu, vós m’heu d’obeir a mi! Acosteu-vos, mariners.
Heus aquí un home vell trencat fins al monyó, que s’aguanta
en una llança trencada i que només es dreça damunt un
peu. Aquest és Ahab... el seu cos. Però l’ànima d’Ahab és
un centpeus que es mou damunt un centenar de cames. Em
sento tibat, mig destrenat, com els caps que remolquen una
fragata desarborada per una galerna; i ho puc semblar. Però
abans que no em trenqui, em sentireu cruixir, i fins que no
sentiu aquest cruixit sapigueu que el calabrot d’Ahab encara
remolca el seu propòsit. Creieu, mariners, en allò que se’n
diu presagis? Aleshores rieu ben fort i crideu encore! Car
abans que s’ofeguin, les coses que s’ofeguen han de pujar dues
vegades a la superfície, i després han de tornar a pujar per
enfonsar-se per sempre més. I així serà amb Moby Dick..., ha
surat dos dies, i demà serà el tercer. Sí, mariners, pujarà una
altra vegada, però serà per llançar el seu darrer broll! No sou
uns homes valents, mariners?
—Com el foc sense por! —cridà Stubb.
—I igual de material —va mormolar Ahab. I quan els
homes se n’anaven a proa, va seguir mormolant—: Aquestes
coses dites presagis! Ahir parlava del mateix amb Starbuck
aquí, sobre el meu bot trencat. Oh! Amb quin afany intento
arrabassar de mi els cors dels altres que s’han enganxat tan
fort en el meu! El Parsi... el Parsi! Se n’ha anat? Se n’ha
anat!... Ell, que se n’havia d’anar abans que jo, però encara
havia de ser vist de bell nou abans que jo pogués morir...
Com és això? Heus aquí un enigma que podria desconcertar
tots els advocats encara que tinguessin el suport dels fantasmes
de tot el llinatge de jutges... un enigma que em burxa el
cervell com el bec d’un falcó. Jo, jo, jo el resoldré, però!
678