045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

murallat i emparedat d’un capità que no admet gaire l’entrada
de simpaties de la terra verda de l’exterior... Oh, quina fatiga,
quin cansament! Esclavitud de costa guineana del comandament
solitari!... Quan penso en tot això, que només havia
mig sospitat i que no havia sabut amb tanta claretat fins ara...
i com durant quaranta anys m’he alimentat de vianda seca i
salada... símbol exacte de la seca alimentació de la meva ànima!...
quan el terrassà més pobre té diàriament fruita fresca a
l’abast de la mà, i talla el pa tendre del món en lloc dels meus
rosegons florits... I lluny, oceans de llunyania entre jo i la
meva muller, noia que vaig maridar passats els cinquanta,
per salpar l’endemà mateix vers el cap d’Hornos deixant només
un clot en el coixí matrimonial... Muller? Muller? Millor
seria dir vídua amb el marit viu! Sí, vaig deixar vídua aquella
pobra noia quan m’hi vaig casar, Starbuck. I després, la follia,
el frenesí, la sang bullint i el front fumejant amb què, en milers
d’arriades, el vell Ahab ha encalçat, furiosament, escumejant,
la seva presa... més un dimoni que no pas un home!
Sí, sí, quina quarantena de follia! Foll, vell foll, ha estat el vell
Ahab! Per què aquest entestament en la persecució? Per què
fatigar el braç fins a la paralització amb el rem, i amb l’arpó i
amb la llança? Que potser ara Ahab és més ric o més bo? Mireu,
Starbuck: no és dur que amb aquesta càrrega fatigosa
que porto se m’hagi arrabassat una pobra cama de sota meu?
Aquí, retireu-me aquest ble de cabells vells, que m’encega
tant que sembla que ploro. Uns blens tan grisos només poden
haver crescut de les cendres! Però semblo molt vell, tan
vell, tant, Starbuck? Em sento mortalment defallit, doblegat,
geperut, com si jo fos Adam, trontollant sota els segles acaramullats
des del Paradís ençà. Déu! Déu! Déu! Esclafa’m el
cor!... Esfondra’m el cervell!... Quina befa! Quina befa tan
amarga i tan rosegadora aquests cabells grisos... Que potser
he viscut alegries a bastament per portar-vos i per semblar i
per sentir-me tan intolerablement vell? Acosteu-vos, estigueu
a la meva vora, Starbuck. Deixeu-me que miri dins uns ulls
humans, que és millor que esguardar al cel o a la mar, millor
655